L’any 1635, durant la Guerra dels Trenta Anys, França i la monarquia hispànica, que es disputaven l'hegemonia sobre Europa, entraren en guerra. Els costos del conflicte aviat tensaren les costures de les dues corones.
A la França de Lluís XIII, en terres de la Guiena, esclatà la revolta dels "crocants", que acabà amb la brutal "dansa" de Joan Petit executat a la roda.
A Catalunya, les tensions creixien per les lleves forçades que el comte-duc d’Olivares, el valido de Felip IV, imposava als catalans tot i contravenir les lleis del Principat i pels allotjaments de tropes en masos i pobles de la Catalunya Vella, mesura que causà abusos sobre la població i creixents enfrontaments entre els vilatans i els soldats allotjats a contracor.
Al maig de 1640, després d'una escalada d'incidents cada cop més violents, els terços hispànics incendiaren Santa Coloma de Farners. Arran d'això els habitants de la Selva s'aixecaren i començaren a hostilitzar als soldats per expulsar-los de llurs terres.
L’esclat revolucionari s’estengué fins al Vallès i, al juny, centenars de segadors entraren a Barcelona, mataren al virrei i saquejaren els palauets dels jutges de l’Audiència -els "traïdors" a qui responsabilitzaven de llurs infortunis- en el tràgic dia del “Corpus de Sang”.
En tenir-ne notícia, el comte-duc d’Olivares començà a preparar un exèrcit per ocupar Catalunya, restablir-hi l’ordre i sotmetre-la a les lleis castellanes, com anhelaven a la cort de Madrid, si bé mantingué davant les institucions catalanes una política de “disimulación y blandura” per guanyar temps, lloant llurs intents d’apaivagar els ànims.
Per la seva banda, davant l’esclat revolucionari, la Generalitat, presidida per Pau Claris, qui havia tingut desencontres amb el virrei, emprengué negociacions secretes amb agents francesos per desvincular Catalunya de la monarquia hispànica i posar la “província” sota protecció francesa.
A la tardor d’aquell 1640 les cartes es destaparen. L’exèrcit de la monarquia hispànica, comandat pel marquès de los Vélez, Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, es concentrà a Tortosa i es dirigí per la costa cap a Barcelona, sotmetent a sang i foc les poblacions que se li oposaven. Mentrestant, Lluís XIII de França enviava uns pocs contingents francesos per defensar el Principat en suport de la Generalitat.
Mapa anacrònic de Catalunya, encara amb Rosselló i Cerdanya, a l'Atlas Maior de Blaeu. Amsterdam, 1672 (podeu clicar a la imatge per veure al detall la zona del Rosselló i la Cerdanya)
Exasperats per l’escassedat de reforços que enviava el rei de França, al gener de 1641 els diputats de la Generalitat es veieren forçats a reconèixer a Lluís XIII com a “comte de Barcelona”. Arran d’això els contingents francesos es tornaren més nombrosos i les forces franco-catalanes, després d’una victòria in extremis a la batalla de Montjuïc, aconseguiren aturar l’avenç de les tropes hispàniques a l’alçada del Llobregat, que esdevingué la frontera entre els dos bàndols.
A partir d’aquest moment, la meitat nord de Catalunya esdevingué una “falca” dels francesos en la guerra contra la monarquia hispànica. Aviat, les tensions que els catalans havien viscut amb la presència dels soldats castellans, italians i flamencs arreu del territori, es reproduí ara amb les tropes franceses. Tot i això, la posició francòfila, sostinguda pel carismàtic comandant Josep de Margarit, gaudia encara de suports i el front es mantenia estable a la línia del Llobregat.
La revolta de la Fronda (1648), a França, comportà que els francesos retiressin tropes del Principat per sufocar l’esclat, cosa que desajustà el taulell peninsular a favor de la monarquia hispànica. D’aquesta manera, Barcelona quedà assetjada pels terços de Joan Josep d’Àustria i, després d’un any de setge, hagué de capitular (1652).
Josep de Margarit, el principal valedor de la posició francòfila, fugí d’amagat fins a Perpinyà, on romangué per mantenir la lluita. Durant els anys que seguiren, un cop sufocada la revolta de la Fronda (1653), els francesos consolidaren llurs posicions al Principat, com les places fortes de Perpinyà, Puigcerdà i Roses.
Al maig de 1659, després d’anys de guerra i negociacions, es proclamà un alto el foc i les dues potències s’avingueren a posar fi al conflicte. França, que havia obtingut alguns guanys a Europa i mantenia sota llur domini el terç nord de Catalunya, partia d’una posició d’avantatge.
Finalment, el 7 de novembre, Luis Méndez de Haro i el cardenal Mazzarino, primers ministres de Felip IV i de Lluís XIV, respectivament, signaren un tractat de pau a l’illot dels Faisans, just enmig del riu Bidasoa (Guipúscoa), que marcava la frontera de llurs dominis en terres basques.
Les clàusules per acabar amb la guerra reflectiren una derrota “honrosa” per a la part hispànica, que hagué de cedir diverses places fortes a Flandes, principalment el comtat d’Artois, i a Catalunya; els Pirineus delimitarien la nova frontera “natural” entre la monarquia hispànica i França. A més, Felip IV concedí la mà de la seva filla, la infanta Maria Teresa d’Àustria, a Lluís XIV.
Felip IV concedeix la mà de la seva filla, la infanta Maria Teresa d'Àustria, a Lluís XIV a l'illa dels Faisans en virtut del tractat dels Pirineus, 7 de juny de 1660. Còpia a l'oli de Laumosnier / wikimedia
Malgrat que feia anys que a les negociacions es contemplava la partició del Principat, les conferències es dugueren a terme d’esquenes a les institucions catalanes, que no hi pogueren participar i que no tingueren notícia del contingut del tractat dels Pirineus fins al febrer de 1660. El 23 de març, al convent dels Caputxins de Ceret, en terres del Vallespir, s’obriren les conferències que havien de delimitar amb concreció el traçat de la nova frontera pirinenca.
De la part francesa hi havia el gascó Pèire de la Marca, arquebisbe de Tolosa, home culte i coneixedor de Catalunya, que aconseguí que la nova “línia” integrés a França el Rosselló, incloent-hi Banyuls de la Marenda, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya, de la vall de Querol cap al nord. El 31 de maig els ministres Mazzarino i Luís Méndez del Haro signaren la redacció definitiva del capítol 42 del Tractat dels Pirineus, que fixava els límits de l'annexió.
A l’abril Lluís XIV, de camí a l’Iparralde, feu estada amb el seu seguici a Perpinyà; seria l’única visita que faria a la ciutat. El 7 de juny, ja trobant-se a Sant Joan Lohitzune, el rei francès signà l’edicte pel qual creava el Consell Sobirà del Rosselló, que malgrat el seu nom havia de posar els fonaments per desmantellar les institucions i lleis catalanes del territori i iniciar-ne la seva francesització. Finalment, el 9 de juny se celebrà a la població costanera basca el matrimoni entre el rei de França i la infanta Maria Teresa d’Àustria, que havia de segellar l’esperada pau.
Calia encara determinar els 33 “vilatges” de la Cerdanya que passarien a França. Així, es reuní una conferència a Llívia que, després de complicades deliberacions, determinà que Llívia, per la seva condició de “vila”, i no de “vilatge”, restaria en mans de la monarquia hispànica com a un enclau en territori francès unit a Puigcerdà amb una carretera sota control hispànic. L’acord de partició de la Cerdanya, que donaria lloc a la Baixa i l’Alta Cerdanya, se signà el 12 de novembre.
Els territoris del Rosselló i la Cerdanya cedits pel tractat dels Pirineus (1659) (línia blava) superposats amb els límits de les comarques catalanes i els districtes del departament francès dels Pirineus Orientals; també s'indica l'extensió dels comtats de Rosselló i Cerdanya que conformaven els dominis continentals dels reis de Mallorca (línia vermella) entre 1276 i 1343, quan foren reintegrats al Principat / wilkimedia
D’aquesta manera, els comtats del Rosselló i la Cerdanya, que constituïen una cinquena part del territori del Principat de Catalunya, i Perpinyà, que n’era la segona ciutat més gran, després de Barcelona, passaven a França.
A més, tot l’espai defensiu que havia protegit fins llavors Catalunya d’eventuals invasions franceses, entre les Corberes i les Alberes, quedà desguarnit; també s’obria la porta als productes francesos al Principat, cosa que posaria en perill la indústria pròpia.
Les institucions catalanes no reconegueren la partició del país i reclamaren la recuperació dels territoris cedits. Amb tot, si per a Felip IV, més preocupat per l’escenari flamenc, la pèrdua del Rosselló i la Cerdanya seria un “mal menor”, per a una Generalitat sempre en tensió amb el rei, que havia arribat fins i tot a la guerra oberta arran dels fets del “Corpus de Sang”, suposà un dur cop que la deixava encara més afeblida enmig de les dues grans monarquies d’Europa.
Durant els anys posteriors, els catalans del Rosselló i la Cerdanya protagonitzaren nombrosos aixecaments contra el domini francès, com ara la Revolta dels Angelets (1663-1673), que foren durament reprimits.
A Catalunya, la partició no s’oblidà i a les corts de Barcelona de 1705, celebrades per l’Arxiduc Carles d’Àustria, encara es presentà una protesta per l’annexió francesa del territori. Actualment, cada any, pels volts del 7 de novembre, es commemoren els fets com a Diada de la Catalunya Nord amb una marxa a Perpinyà.
· · · · · · · · · ·Per saber-ne més > Marcet, A. (1988) Breu història de les terres catalanes del Nord; Casals, A. (coord.) (2009) Les fronteres catalanes i el Tractat dels Pirineus; Simon, A. (2014) 1640; Cristòfol, P. (cur.) (2020) La fi de la Guerra dels Segadors. El setge de Barcelona (1651-1652). La crònica del governador Josep de Margarit i de Biure (v.11/2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada