«Els contes de fades no diuen als nens que els dracs existeixen. Ells ja ho saben. Allò que els contes diuen als nens és que els dracs poden ser vençuts.» (G. K. Chesterton)
El 23 d'abril, Diada de Sant Jordi, celebrem el patró de Catalunya i el dia del Llibre, de la Rosa i dels Enamorats. És una jornada de reivindicació nacional, amb senyeres guarnint les paradetes, i literària, en què els escriptors signen llurs obres, en llegeixen fragments i a les escoles s'hi fan certàmens, concerts i representacions.
Per a molts barcelonins ramblejar sota el sol de primavera buscant un llibre o una rosa per a qui estimen és el moment més bonic de l'any. Per un dia el riu de "guiris" que baixa la Rambla perd el cabal i els turistes han de treure el cap entre la gentada per saber de què va la festa. Però com s'ha forjat aquesta tradició única, tan nostra? I sobretot, d'on venen els elements que la formen?
Les arrels paganes de la llegenda
Des d'antic la lluita entre l'heroi i el monstre és un motiu freqüent en relats i expressions artístiques. Així, trobem diversos precedents que podrien haver inspirat Sant Jordi.
Un dels més notables és un baix-relleu egipci d'època tardana, datat entre els ss.III aC i IV dC i conservat al Louvre, que mostra el déu Horus, muntat a cavall i amb una cuirassa, travessant amb la llança el malvat Seth, sota forma de cocodril. També es poden establir analogies amb el grec Jàson, que robà el velló d'or custodiat per un drac.
Hom creu que la figura del drac s'hauria forjat arran de l'admiració que causaria la troballa d'antics fòssils considerats "antediluvians". Normalment se'ls representa com a rèptils ferotges, de cos corpulent, llarga cua, dents afilades, grans potes i urpes, i en alguns casos, ales que els permeten volar; són criatures intel·ligents i de vista aguda. Cada cultura ha generat el seu propi drac, amb variants en llurs formes i connotacions.
En termes generals el drac representa "l'enemic primordial" i combatre'l -com en el cas d'Horus i Jàson- és la prova per excel·lència.
Tot i això, en alguns relats se'ls presenta en una vessant positiva, potser ja com a éssers "subjugats", i se'ls fa guardians de temples i tresors o, fins i tot, símbol del vaticini i la saviesa, com el drac xinès. De fet, al món grec, la serp, que comunica amb les divinitats subterrànies, té generalment un sentit benefactor, i la trobem associada a Atena, Hermes i Asclepi.
La llegenda cristiana de Sant Jordi
En l'imaginari judeo-cristià, on la serp indueix a Eva a cometre el pecat original, el drac és un ésser demoníac, personificació del Mal o el propi Satan encarnat.
Pel que fa a la història de Sant Jordi trobem una versió prou detallada a la Llegenda Àuria, obra escrita pel monjo genovès Iacopo da Varazze als anys 1260' que recollia les vides dels sants i llurs martiris.
El religiós explica que un terrible drac assolava una ciutat de la Líbia, anomenada Silena, destrossant-ho tot i devorant ramats i persones. Per evitar els seus atacs, els habitants van decidir portar ovelles i altres queviures vora el seu cau; però un cop se'ls va haver cruspit tots van veure's obligats a enviar-li persones.
Com que ningú volia oferir-se pel sacrifici, es va establir un sistema per sorteig. Un dia va tocar a la filla del rei, que davant del furor del poble, va haver d'acceptar el fatídic destí i s'encaminà on habitava la bèstia.
Fou llavors quan, trobant-se la donzella davant del drac, aparegué un cavaller i s'enfrontà al monstre. Després de senyar-se, Sant Jordi carregà amb el cavall contra la criatura i li travessà la gola amb la llança, deixant-la malferida.
Llavors la donzella lligà el seu cinyell al coll del drac, que, amansit, la seguia com un gosset. En tornar a la ciutat, tothom s'amagà per por del monstre; Sant Jordi els prometé llavors que si es batejaven acabaria amb el drac.
El poble, el rei i la princesa es batejaren i el cavaller colpí la bèstia amb l'espasa, matant-la. Aleshores el drac fou conduït amb un carro tirat per quatre parells de bous fora ciutat. El rei feu erigir una església dedicada a Santa Maria, sota l'altar de la qual sorgí una font d'aigua que guaria a qui en bevia.
En agraïment, a més, oferí grans tresors a Sant Jordi, que rebutjà, demanant que fossin repartits entre els pobres. Després d'aconsellar-li que fos bon cristià, el cavaller s'acomiada del sobirà i se n'anà.
Inspirada en l'ideal cavalleresc medieval, la llegenda de Sant Jordi tindria una funció moralitzadora: representar la victòria del cristianisme sobre el Mal, encarnat en el drac. A Catalunya sorgiren diverses versions de la llegenda, com la recollida per Agna de Valldaura a les Tradicions religiosas de Cataluña (1877); Joan Amades, al Costumari Català (1952) situa la història a la vila de Montblanc.
Curiosament, cap dels dos fa esment al roser que hauria sorgit de la sang del drac ni de la rosa que Sant Jordi hauria donat a la princesa, per tant hem de concloure que és un afegitó posterior, recent, al relat llegendari.
Sant Jordi matant el Drac, compartiment del retaule de Sant Jordi, obra de Bernat Martorell c.1435 realitzada per a la Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya. Actualment es troba a l'Art Institute of Chicago, Estats Units
El Sant Jordi "històric"
La historicitat del patró de Catalunya és confusa, doncs les referències coetànies són molt poques i amb el temps les narracions entorn a la santedat i martiri de Sant Jordi s'anaren tornant cada cop més inversemblants.
Hom creu que el sant Jordi "històric" podria haver estat un militar romà, nascut a Palestina vers el 270 i martiritzat a Bitínia cap al 303, en temps de Dioclecià, quan, després d'oposar-se a perseguir cristians es negà a abjurar de la seva fe; la seva tomba teòricament es troba a Lod (Israel).
A Orient, i sota l'empara dels emperadors de Constantinoble, el culte a Sant Jordi tingué una ràpida difusió i prengué importància fins al punt que, en caure Palestina en poder dels musulmans, el culte local no només hauria estat respectat sinó també assimilat.
És per això que quan els primers croats arribaren a Terra Santa (1096) quedaren sorpresos pel fet que llur màrtir cristià també fos venerat pels "infidels", tractant-se, potser, de l'enigmàtic Al-Khidr ("El Cavaller Verd") de certes tradicions sufites, i recuperaren aquesta figura per a la Cristiandat occidental. A partir de llavors Sant Jordi esdevindria l'ideal del cavaller cristià.
D'Orient a Barcelona...
¿Però d'on ve la vinculació específica de Sant Jordi amb Catalunya i Aragó? Segons sembla, Pere I d'Aragó ja havia gaudit de l’ajuda de Sant Jordi a la batalla d'Alcoraz (1096), que comportà la conquesta d'Osca als sarraïns. L'any 1201 Pere el Catòlic manà erigir un castell i una església dedicada a Sant Jordi al lloc d'Alfama, a l'Ebre, que seria la seu de l'orde militar de Sant Jordi d'Alfama.
Més tard, el sant tornà a aparèixer per ajudar a Jaume el Conqueridor en les conquestes de Mallorca (1229) i València (1238) als musulmans. Per això abans de cada càrrega els soldats de la corona catalano-aragonesa cridaven "Sant Jordi! Sant Jordi!" per a invocar llur patró. Després de la batalla de Lutocisterna (1324), a Sardenya, on Alfons el Benigne entrà en combat i estigué en perill de mort, s'erigí al lloc una capelleta dedicada a Sant Jordi.
Entre finals del s.XIV i principis del s.XV es consolidà la devoció per Sant Jordi i el seu emblema, la creu vermella sobre fons blanc, fou adoptat per les hosts i els estols catalano-aragonesos.
El rei Pere el Cerimoniós, impulsor del culte a Sant Jordi, fou el primer en emprar la cimera del "drac pennat" o "drac alat" (1336), que s'ha atribuït a l'homofonia entre l'expressió "casal d'Aragó" i "dragó" però que es podria relacionar també amb la bèstia derrotada pel cavaller. Al s.XV el "drac pennat" s'hauria acabat transformant en un "ratpenat" per les profecies d'Arnau de Vilanova, d'on passaria als escuts de Barcelona o València.
La Diputació del General de Catalunya (1359) va fer seu l'emblema jordí i en erigir el seu palau a Barcelona dedicà una bonica façana esculpida a Sant Jordi, obra del jove escultor Pere Joan (1418).
En aquest sentit, la institució fou la principal promotora de la celebració de Sant Jordi, que fou proclamat patró de Catalunya per les Corts Catalanes el 1456; llavors «fonch feta crida pública per la ciutat de Barchinona que la festa de sent Jordi fos colta generalment per tothom». Així, a la Barcelona de finals del s.XV el model galant de Sant Jordi ja inspiraria l'ús de regalar una rosa a l'estimada, donant lloc al Dia dels Enamorats.
En certa manera la devoció pel cavaller Sant Jordi substituí l'antic culte francès del cavaller Sant Martí. Per la seva arribada relativament tardana, i pel fet d'haver-se introduït des del món cortesà i cavalleresc, trobem pocs topònims relacionats amb Sant Jordi arreu del país. A banda de Catalunya i Aragó, Sant Jordi també és patró d'Anglaterra, Portugal i Rússia, i la seva bandera és un dels símbols cristians més emblemàtics.
La festa del Llibre i la Rosa
Amb la Mancomunitat de Catalunya (1914) es recuperà la tradició medieval de celebrar una fira de roses al palau de la Generalitat pel dia de Sant Jordi. Uns anys més tard, l'escriptor i editor valencià Vicent Clavel i Andrés proposà celebrar el Dia del Llibre, que es fixà pel 7 d'octubre (1927) però la idea no acabà d'arrelar.
Durant la primavera del 1929, amb Barcelona com a amfitriona de l'Exposició Internacional, els llibreters posaren les paradetes al carrer i la pensada tingué tant d'èxit que es decidí canviar de data: fou escollit el dia 23 d'abril, que coincideix amb la mort de Shakespeare i l'enterrament de Cervantes (1616).
Ara sí, Sant Jordi havia trobat la "formula màgica" i esdevingué la festa dels llibres i les roses. La celebració contribuí des del principi a impulsar la producció i comercialització de llibres en català i no s'aturà ni amb la Guerra Civil espanyola.
La mort de Josep Pla -precisament un 23 d'abril de 1981- sembla voler afermar encara més el sentit de la jornada, que l'any 1995 la Conferència General de l'UNESCO va decretar com a Dia Internacional del Llibre i dels Drets d'Autor.
Pel que fa a les roses, avui hi ha tot tipus de paradetes que en venen, ja es tracti de partits polítics, entitats, organitzacions o centres d'esplai que necessiten recaptar fons o senzillament de gent que vol fer diners.
Recentment la Generalitat ha declarat la Diada de Sant Jordi com a festa nacional de Catalunya; tot i seguir sent un dia laboral i lectiu, o potser per això, res desllueix una celebració tan única i esperada.
#BooksAndRoses: de la Rambla al món
Com hem vist, la festa de Sant Jordi és una tradició antiga i formada amb elements d'arreu, que ha evolucionat i s'ha anat reversionant. Tot i haver de repartir la seva protecció entre diverses nacions, segurament els catalans som els qui ens identifiquem més amb l'heroi i avui la nostra manera de celebrar-ho supera fronteres.
De fet, així com els irlandesos han estès per les principals ciutats del món llur St. Patrick's Day i el Japó organitza festivals de cultura japonesa arreu, des de fa uns anys s'ha engegat una campanya d'internacionalització de la cultura catalana a través de Sant Jordi anomenada #BooksAndRoses. Nous horitzons per a una festa amb segles d'història.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
(v. act. 4/2024)
