divendres, 23 de febrer de 2018

"Carrabusu", la marxa dels escarabats sobiranistes a Sardenya

El sobiranisme sard es reorganitza en una gran coalició per afrontar les properes escomeses electorals.

Fa ben bé una desena anys, quan m’avorria en els trajectes en cotxe, em dedicava a comptar quants vehicles portaven el “guarà” català. En aquell temps –la “prehistòria” del procés d’independència que vivim– aquest animal va convertir-se en una mena de símbol contra el rapte de l’Estatut i els improperis que començaven a arribar-nos des d’alguns mitjans espanyols. A les albors de la meva consciència política, mesurar la proliferació de rucs a la carretera em permetia fer-me una idea imprecisa de com cada cop més gent s'acostava a l'independentisme. A Sardenya, des de fa unes setmanes, s'està produint un fenomen semblant que he pogut observar a les xarxes: l'escarabat piloter, inclòs al perfil de molts dels meus contactes, s'està convertint en un símbol de complicitat entorn a un nou projecte polític sobiranista...

A principis de 2014 vaig publicar un article en què mirava de traçar una genealogia dels partits sardistes per entendre quines opcions tenien de cara a les eleccions que s'havien de celebrar al febrer d'aquell any. Vist el conjunt, vaig posar el focus en una coalició sobiranista tot just formada, Sardegna Possibile, que –pensava– era la millor posicionada per donar la sorpresa. Però malgrat l’embranzida que li donà Michela Murgia, una escriptora mediàtica que aixeca passions a Sardenya d’ençà de l’Accabadora (2009), la coalició obtingué uns resultats insuficients per superar el llindar de vots necessaris per entrar al parlament. Si ho hagués aconseguit, el president Pigliaru hauria trobat una força d’oposició a la seva apàtica tasca de govern. Malauradament, però, en els quatre anys que han passat des de llavors, les qüestions que apuntàvem que calia resoldre no han fet més que agreujar-se davant de l’ensopiment quasi general de la societat sarda.

D’aquella campanya electoral recordo l’original espot de Sardegna Possibile, que -sigui dit de pas- tenia versió en alguerès. S’hi veia una cursa on hi participaven quatre personatges: tres corrien a batzegades, fent tota mena de trampes i importunant-se entre ells per guanyar, mentre el quart corria al darrere amb pas sostingut i sense aturar-se. Tot i la seva serenor, el corredor honest no guanyava la cursa, sinó que després de creuar la meta seguia corrent, passant per cadascun dels racons de l’illa. "Anava lent perquè anava lluny", diríem aquí. Tot plegat és una bona metàfora del que ha passat amb Sardegna Possibile, que tot i quedar fora del parlament ha seguit treballant aquests anys per plantejar un futur millor per Sardenya.

Trobada candidats Progetto Autodeterminatzione Carrabus
Trobada dels candidats del Progetto Autodeterminatzione; a baix a la dreta, el logo de l'escarabat
Des de fa un temps, sembla que el relleu d'aquell corredor l’ha agafat Anthony Muroni, l’ex-director del diari l’Unione Sarda. Nascut a Austràlia (1972) en el sí d'una família sarda, la seva sòlida trajectòria com a periodista l’ha dut a conèixer bé les diverses problemàtiques que afecten Sardenya des d’una visió global. Muroni defensa un canvi cultural que serveixi de base per exercir l’autodeterminació en tots els àmbits. Bon comunicador i amb una presència cuidada a les xarxes socials, ha aconseguit agregar entorn a la plataforma Sardos alguns dels principals moviments polítics sardistes i figures d’un cert prestigi que aporten l’experiència de llurs àmbits de treball. Tot plegat es concreta en Progetto Autodeterminatzione, una coalició formada per Sardegna Possibile, Sardigna Natzione, IRS, Rossomori, Liberu, Comunidades, Gentes i Sardos que comparteix l’horitzó d’una Sardenya que prengui consciència sobre sí mateixa per poder decidir com governar-se. No cal dir que per a aquest projecte, que tot just s'ha presentat en societat, Catalunya i Còrsega són referents estimats i seguits amb atenció.

L’escarabat piloter, en sard "carrabusu", és el curiós logo d’aquesta gran coalició sobiranista. Tot i ser un animal més aviat lletjot, ha estat escollit per la seva funció de regeneració constant, que neteja la terra i dona nova vida. Una funció que els antics egipcis ja havien apreciat, fins al punt d’incloure’l al seu panteó i convertir-lo en amulet, l’escarabeu. Com en el cas del "guarà" català, la primera impressió en veure un escarabat com a logo d’un partit fou d’estranyesa, però com a símbol és fàcil de recordar, tothom en parla i ha acabat resultant simpàtic fins al punt que als partidaris del projecte se'ls coneix com a "carrabusu". Primer èxit, al meu parer, de la campanya comunicativa de Progetto Autodeterminatzione.

Així doncs, els “escarabats” sobiranistes es posen en marxa i esperen anar sumant adhesions i agafant rodatge en una ruta que –ara per ara– té tres grans etapes: 1) les eleccions generals italianes del 4 de març; 2) les eleccions municipals d'abril-juny 2018; i 3) les eleccions regionals de 2019. El seu principal rival és el Movimento 5 Stelle, un jove partit catch-all -sense una ideologia definida i de caràcter euroescèptic- que a Sardenya ha trobat un graner de vots en presentar-se com alternativa regeneradora als partits de sempre; des d’enfocaments diversos, el moviment ciutadà i el sardisme apel·len al mateix electorat.

A banda de la coalició Progetto Autodeterminatzione, altres partits sardistes han revisat les seves aliances i estratègies per concórrer a les eleccions italianes del 4 de març. El Partito dei Sardi, que havia anat de bracet del Partit Demòcrata a les regionals de 2014, reclama l'abstenció. Pel que fa a ProgRes (Progetu Repùblica), el nucli de l'antiga Sardegna Possibile, després de molts debats ha optat per demanar el vot per la candidatura dels "escarabats" però sense participar en la coalició. Finalment, l'històric Partit Sard d’Acció (Psd'Az), que ja va presentar-se a les darreres eleccions regionals amb la berlusconiana Forza Italia, segueix girant sense rumb i ha acabat aliant-se circumstancialment amb la Lega Nord, partit ultradretà, euroescèptic i xenòfob italià, davant l'estupor i el rebuig de la resta de formacions sardistes.

La campanya electoral està demostrant fins a quin punt els plantejaments de Progetto Autodeterminatzione generen interès i els "escarabats" tenen capil·laritat al territori, omplint sales en pobles i ciutats i organitzant voluntaris per anar a buscar vots carrer per carrer. Tot plegat, és una noticia esperançadora que cada cop més sards surtin de l'apatia i es comprometin amb el futur polític de l'illa. En aquest sentit, els resultats que s'obtinguin el 4 de març -primera fase de desplegament del projecte- ajudaran més o menys a obtenir un altaveu des del qual defensar Sardenya i eixamplar la base social entorn al sobiranisme sard.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Continguts] També us pot interessar...

dilluns, 12 de febrer de 2018

Santa Eulàlia, la patrona "oblidada" de Barcelona

Dels orígens de la llegenda de Santa Eulàlia a les implicacions socials del seu culte.

Segons la tradició, Eulàlia seria una jove cristiana, nascuda al pla de Barcelona a finals del s.III, que s'hauria oposat a la persecució dels cristians en temps de l'emperador Dioclecià. Per a fer-ho, la "ben parlada" -traducció literal d'Eulàlia en grec- es va plantar davant del jutge Dacià, enviat a la península per perseguir els primers cristians que hi havia, i va retreure-li el seu afany punitiu. Irat per la insolència de la jove, que no va abjurar de la seva fe, el jutge mana que l'apressin i la condemna a 13 tortures, tantes com anys tenia. Entre totes les crueltats a la que seria sotmesa, la més coneguda fou tancar-la dins d'una bóta plena de vidres i claus esmolats i llençar-la rodolant repetidament per un carrer de Barcino. Finalment, fou crucificada, tota nua, en una creu en forma d'aspa fins que va expirar l'ànima en forma de colom blanc.

Llegendes a banda, les suposades despulles de la santa, potser amagades en temps de dominació musulmana, foren descobertes el 878 pel bisbe Frodoí a Santa Maria de les Arenes –avui Santa Maria del Mar– i traslladades a la catedral de Barcelona, a la cripta de la qual foren reallotjades durant el s.XIII. Tot i així, algunes teories apunten que el culte barceloní seria un desdoblament de la santa Eulàlia de Mèrida, en un fenomen de duplicitat com els que eren freqüents en els primers segles del cristianisme. Mossèn Baucells, historiador i canonge emèrit de la catedral de Barcelona, apunta la possibilitat que la llegenda de la santa emeritana s'hagués sobreposat al record d'una màrtir barcelonina precedent. Tractant-se d'un culte remot, sorgit en un temps en què el paganisme encara no hauria estat eradicat, i de gran importància per a la capital comtal, és probable que hagi sofert alteracions i resulta difícil treure'n definitivament l'entrellat.

Crucifixió de Santa Eulàlia
Crucifixió de Santa Eulàlia al Breviarium secundum ordinem Cisterciencium o Breviari de Martí d'Aragó
(Catalunya, entre 1398-1410 i 1420-1430. Bibliothèque Nationale de France)
A Santa Eulàlia se la representa com a una noia jove, amb túnica i mantell, i els seus atributs són la creu en aspa on fou crucificada i la palma amb que s'identifica genèricament els màrtirs cristians. Al claustre de la catedral de Barcelona, encara avui 13 oques blanques recorden els anys que tenia quan fou martiritzada.

L’any 1588 la bandera de Santa Eulàlia, amb la figura representada sobre camp carmesí, esdevingué la senyera oficial de la ciutat. Es treia només per a les ocasions més solemnes, en cas de guerra es penjava al balcó de la Casa de la Ciutat i acompanyava els soldats de la coronela a la batalla, doncs es creia que sota la seva inspiració serien invencibles. El darrer cop que va sortir fou l'11 de setembre de 1714, enarborada pel conseller en cap Rafael de Casanova, per donar un últim alè a la desesperada defensa barcelonina; després de la derrota, fou requisada pel Duc de Berwick i sembla que Felip V va manar que la cremessin com a escarni públic. Així, el fragment de bandera de Santa Eulàlia que es conserva al MUHBA, datada de principis del s.XVII, seria una segona ensenya reservada per a les processons religioses.

Tot i la devoció per Santa Eulàlia, la Mare de Déu de la Mercè, un culte nascut a Barcelona (s.XIII) i associat a la dinastia de comtes-reis, esdevingué co-patrona de la ciutat arran d'un vot que li féu el Consell de Cent per a què alliberés la ciutat d'una plaga de llagostes (1687). A principis del s.XX, es promou la festivitat de La Mercè -el 24 de setembre- com a Festa Major del conjunt de Barcelona; des de llavors, segons la tradició popular, si la festa queda deslluïda per la pluja, és perquè Santa Eulàlia plora en veure's oblidada pels barcelonins. Malgrat tot, sabent-ho o no, moltes noies catalanes duen el nom de la santa en la forma "Laia".
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...