Compendi de publicacions sobre Nadal a Instagram (en construcció):
L'Arbre de Nadal
El Nadal coincideix amb el solstici d'hivern, el moment de l'any en què la llum comença a doblegar -poc a poc- la foscor, els dies s'allarguen de nou i la vida reprèn el curs després de la letargia autumnal per ressorgir amb força quan arriba la primavera.Pels pobles de l'antigor l'hivern seria l'inici del final de l'etapa més difícil de l'any, quan calia arrecerar-se del fred i sobreviure amb allò emmagatzemat al rebost.
D'aquí que el solstici fos celebrat i tingués un sentit de renaixement associat al foc, la llum i el món vegetal, sobretot amb plantes de fulla perenne com l'avet o el boix grèvol, que superaven el trànsit conservant la verdor.
De fet, l'arbre sempre ha tingut un gran valor simbòlic. A la Bíblia trobem l'Arbre de la Vida, que dona immortalitat, i l'Arbre del Coneixement, d'on Eva menjà el fruit.
Pels celtes el vesc tenia propietats màgiques i consideraven sagrats alguns arbres i boscos. A la mitologia nòrdica l'arbre Yggdrasil sostenia l'Univers.
De la confluència d'aquestes cosmovisions precristianes, que atorgarien als vegetals de fulla perenne un valor simbòlic positiu, procediria la tradició de l'arbre de Nadal, sorgida entre les cultures paganes del nord d'Europa.
En època medieval l'Església procuraria ressignificar en clau cristiana l'arrelat simbolisme que tindria l'arbre.
Així, al s.XVI, al món bàltic i germànic, trobem els primers esments d'arbres de fulla perenne que els clergues protestants guarnien amb pomes i candeles, elements que simbolitzarien l'abundància i la llum posteriors a l'hivern.
Durant els ss.XVII, XVIII i XIX la tradició de l'arbre decorat, normalment un avet, s'anà estenent arreu d'Alemanya, Bohèmia, Eslovènia, Anglaterra i Amèrica del Nord, entrà a les llars i visqué la transformació de pomes i candeles en boles de colors, garlandes i, més recentment, llums elèctrics.
Instal·lats a l'inici de l'Advent, al capdamunt dels arbres de Nadal s'hi començà a posar l'estrella de Betlem o un àngel, que en refermarien el sentit cristià.
Malgrat les reticències inicials de l'Església catòlica, al llarg del s.XX l'arbre es difongué també per França, Espanya i Itàlia, on és avui un símbol indissociable al Nadal.
El pessebre
Del Naixement de Crist en parlen els evangelistes Mateu i Lluc; ni Marc ni Joan en fan referència. Així, el relat canònic es basa en els dos primers, que escrigueren entre el 70-100 dC.
Mateu, més detallat, relata la genealogia de Jesús, el naixement, la visita dels "savis d'Orient", la fugida a Egipte i la matança dels Sants Innocents.
Lluc afegeix al relat l'Anunciació, la Visitació, el fet que Jesús nasqués en una establia i fos posat en una menjadora i que un àngel ho anunciés als pastors, que acudiren a adorar al Nen.
El bou i la mula apareixen als evangelis apòcrifs, que l'Església no reconegué com a textos canònics però dels quals n'incorporà alguns elements pel caràcter popular que haurien pres.
Aquesta tradició pautà les representacions medievals del Naixement de Crist, fixat en el 25 de desembre. Llavors molts passatges de la vida i la passió de Crist s'escenificaven amb figures de fusta articulades o, fins i tot, en representacions escèniques encarnades pels feligresos.
S'atribueix a Sant Francesc d'Assís la primera representació coneguda del Naixement, que s'hauria realitzat a Greccio (Itàlia) el 1223 amb la figura del Nen i un bou i un ase vius.
Els franciscans, que trobarien en el "pessebre" un recurs catequètic i un exemple de la pobresa de Crist, el difongueren arreu d'Itàlia.
A Barcelona, on els franciscans tenien un important convent a tocar de la mar, l'any 1475 ja es documenta un venedor francès de figures de pessebre, quan la tradició seria encara incipient en terres catalanes.
El Concili de Trento (s.XVI), que procurà reforçar el catolicisme enfront a les noves doctrines reformades, partidàries d'una espiritualitat depurada i contràries a les imatges, promogué la difusió del pessebre arreu del món catòlic i consolidà la tradició.
L'any 1786 el Baró de Maldà esmenta al "Calaix de Sastre" la celebració d'una fira pessebrista per Santa Llúcia (13 desembre) davant la catedral de Barcelona, moment en què el pessebre ja hauria arribat a les llars.
Al s.XIX es popularitzà als pessebres catalans la figura del "caganer" i es fundà la Societat Pessebrista de Barcelona (1863), la primera de les associacions dedicades a l'art del pessebre.
El Tió de Nadal
Del mateix fons pagà de l'Arbre de Nadal (vegeu post anterior) vindria el tió, tradició que hauria perviscut a les muntanyes de Catalunya, Aragó i Occitània si bé hi ha indicis de celebracions semblants per tota Europa que avui s'han perdut.
En el cas català hauria reviscolat i s'hauria popularitzat arreu del territori, convertint-se en l'element emblemàtic del nostre Nadal. Joan Amades en parla al "Costumari Català" (1952).
Segons el folklorista, la tradició de fer "cagar el tió" antigament havia estat una cerimònia «molt arrelada i formava part de la litúrgia casolana popular» de la nit de Nadal, quan se celebrava en tornar de la missa del Gall; a vegades es feia el mateix dia de Nadal.
Generalment els dies previs a Nadal el tió s'estava al portal de casa, el celler, el corral o directament a la cuina, vora dels fogons o de la llar, on se l’alimentava i se'l tapava amb flassades per a què no es refredés.
El trasllat a la vora del foc es feia amb «certa solemnitat», en una processó en què tota la família acompanyava el tió amb ciris encesos, i era una cerimònia que presidia el més vell o el cap de la casa. En els darrers anys ha sorgit la pràctica d'anar a buscar el tió al bosc.
Abans de fer-lo "cagar" s'enviava la mainada a resar, moment en què s'amagaven sota la flassada les llaminadures i «enganyalls» que el tió defecaria.
Quan els nens tornaven, colpejaven «furiosament» el tió amb bastons tot cantant una cançó de la qual n'existien moltes variants. Després de cada bastonada i de cada «evacuació», els nens tornaven a resar per donar temps per posar nous presents sota la flassada.
Diu l'Amades que en alguns indrets s'anomenava "parenostre" a la cançó i apunta si temps enrere seria recitada, assenyalant que podria «encloure un sentit mig mític del tió, el qual hom ve a comparar a una divinitat, a qui dedica una oració semblant a la litúrgica».
En alguns llocs de muntanya es ficava mig tió a la llar mentre se'l picava o se'l cremava en acabar. De fet, a la Provença, al "cacho fio" se'l beneeix i se'l rega amb vi abans de posar-lo a cremar.
Tot plegat simbolitzaria a l'origen la natura que mor per renéixer i donar llum i fruits després de l'hivern.
El Cant de la Sibil·la (24 de desembre)
Per a les cultures del Mediterrani antic, sobretot entre hel·lens i itàlics, algunes dones tenien el rar do de parlar pels déus com a oracles, profetitzar el futur i donar respostes, generalment obscures, a qui les anava a consultar.
Molts vaticinis foren compendiats als "Llibres Sibil·lins" i estudiats pels escrupolosos sacerdots romans. Amb l'adveniment del cristianisme foren reinterpretats, trobant-hi anuncis del naixement de Crist.
En època medieval sorgí el Cant de la Sibil·la o Senyal del Judici, que s'interpreta la nit de Nadal. Posant un contrapunt greu al moment de l'adoració del tendre Nen que dorm, profetitza la seva segona vinguda, quan tornarà, totpoderós, el dia del Judici Final per jutjar qui se salva.
El cant arrelà a Catalunya a partir de versions provençals i s'estengué pels territoris conquerits i repoblats pels catalans entre els ss.XIII i XV. Un exemple del text català, corprenedor, és la versió algueresa:
«Un Rei vindrà perpetual
vestit de nostra carn mortal
del Cel vindrà tot certament
per fer del setgle giugiament.
Ans quel Judici no serà
un gran señal sa monstrarà
lo sol perdrà la resplandor
la terra tremirà de por. [...]
Del Cel gran foc devallarà
com a soffre molt podirà
la terra cremarà ab furor
la gent avrà molt gran terror.
Aprés serà un fort señal
d'un terratremol general
les pedres per mig se rompran
y les montanyes se fendran.
Llavors ningú tindrà talent
de or, riqueses, ni argent
esperant tots quina serà
la sentèntia ques darà. [...]
Los puits y plans seran iguals
allí seran los bons y mals
Reis, Duchs, Conptes y Barons
que de lus fets retran rahons.
Aprés vindrà terriblement
lo fill de Déu omnipotent
qui morts y vius judicarà
qui bé avrà fet allís parrà.
Los infans qui nats no seran
dintre ses mares cridaran
diran tots plorosament
ajudaus Déu omnipotent. [...]
Vosaltres tots qui estau
devotament a Déu pregau
de cor ab de gran devoció
que us porte a salvació».
Pel seu origen pagà el concili de Trento prohibí el cant (1545). Tot i així, es mantingué en llocs com Mallorca o l'Alguer; a Catalunya la tradició es recuperà a finals del s.XIX, en temps de la Renaixença. L'any 2010 fou declarat Patrimoni de la Humanitat.
El dia de Nadal (25 de desembre)
A l'antiga Roma se celebraven les "Saturnalia" [3], festes dedicades al déu Saturn, a qui s'atribuïa haver dut a Itàlia l'agricultura i la civilització. S'iniciaven el 17 de desembre i s'allargaven una setmana, coincidint amb el solstici d'hivern.
Per les "Saturnalia" tot s'aturava; apart del sacrifici al temple de Saturn, encara en peu al fòrum de Roma, es feien banquets i processons, s'intercanviaven regals i es vivia un ambient carnavalesc en què els esclaus seien a taula -com a iguals- amb els amos.
En temps de l'emperador August nasqué Jesús de Natzaret. Com que fou crucificat per Pasqua, hom calculà la data de la seva mort pel 25 de març.
No hi ha consens entre els estudiosos però sembla que segons l'antiga tradició jueva els profetes morien el mateix dia de llur concepció, tancant un cicle còsmic; així el naixement de Crist es fixaria 9 mesos després de la concepció, el 25 de desembre.
Sant Hipòlit de Roma (+235), als "Comentaris sobre Daniel", ja assenyalava aquesta data, que a principis del s.III els primers cristians, encara minoritaris i marginalitzats a l'Imperi, celebrarien com a Nadal.
Dècades després, l'any 274, l'emperador Aurelià instituí la nativitat del Sol Invicte pel 25 de desembre, dedicant-li oficis, celebracions i jocs per impulsar l'ancestral culte solar [2]. La data, després de les "Saturnalia" i el solstici d'hivern, reflectia el triomf de la llum sobre la foscor.
Possiblement els cristians, que també apreciaren el simbolisme solar, vinculat a la resurrecció, i l'associaren a la llum de Crist, procuraren apropiar-se'n i "absorbir" la celebració.
Cap al 350, quan ja s'estarien tornant majoritaris, gaudien del favor dels emperadors i pretenien rellevar l'antiga religió romana, el papa Juli I fixà el 25 de desembre com a "Dies Natalis".
Amb els segles, l'imaginari de Nadal anà evolucionant, confluint-hi diverses tradicions i desenvolupant-se la iconografia del Naixement [1].
A la Catalunya medieval ja s'oficiava la missa del Gall i el cant de la Sibil·la, es cantaven nadales i, qui podia, celebrava grans àpats amb porc, capons, botifarres, neules, torrons i piment, un vi especiat.
Sant Esteve (26 de desembre)
Les úniques referències a Sant Esteve les trobem al llibre dels "Fets dels Apòstols", inclòs al Nou Testament i datat, segons els estudiosos, entre els anys 80-90 dC.
Hom creu que Esteve seria un jueu hel·lenitzat seguidor de Crist a qui els apòstols haurien escollit com a un dels "diaques" que els ajudarien a administrar l'Església cristiana primitiva.
Pel seu origen faria de mitjancer amb les comunitats jueves de cultura grega, a les que hauria orientat la seva predicació de l'Evangeli.
Segons expliquen els "Fets dels Apòstols", fou detingut i portat davant del Sanedrí acusat de “dir paraules blasfemes contra Moisès i contra Déu” i atacar la tradició i la llei.
Un cop davant dels jutges, feu un abrandat discurs en què els retreia la mort de Crist, fet pel qual els membres del tribunal «estrenyien les dents i es corsecaven de ràbia contra Esteve» [...] «i es van tapar les orelles i s'abraonaren tots alhora contra ell».
Arrossegat als afores de Jerusalem, fou lapidat, fet pel qual se'l venera com al primer màrtir cristià o "proto-màrtir".
El culte a Sant Esteve màrtir s'estengué per tota la Cristiandat medieval i se celebrà el 26 de desembre, el dia després del Nadal, fet que demostra la importància que hauria assolit.
El tema de la lapidació és força freqüent en l'art religiós i al sant se'l representa amb les pedres amb què el martiritzaren com a atribut identificador, sovint encastades al cap i a les espatlles.
Una de les representacions més notables de Sant Esteve és la de Sant Joan de Boí (c.1100). A l'interior d'aquesta església romànica, sobre un dels arcs que sustenta la nau central, s'hi va pintar l'escena de la lapidació.
Conservada parcialment, hi veiem uns homes que tiren pedres contra el màrtir, que tot i el patiment del martiri, amb el cap sagnant, aixeca els ulls i els braços al Cel, resant, i rep la consolació de la mà de Déu.
Per evitar la desaparició de les pintures, foren arrencades pel sistema de "l'strappo" (1919) i reubicades al Museu Nacional d'Art de Catalunya, on es conserven actualment en una sala dedicada a Sant Joan de Boí.
A l'església ribagorçana, avui Patrimoni de la Humanitat, hi podem veure una acurada reproducció.
Els Reis d'Orient (6 de gener)
Segons l'Evangeli de Mateu, uns "savis" vinguts d'Orient seguint una estrella arribaren a Betlem per adorar el nen Jesús, a qui ofrenaren or, encens i mirra. Enlloc esmenta llurs noms ni especifica quants serien o que fossin reis.
Als primers segles del cristianisme se'ls començà a anomenar "reis" en consonància amb la profecia del Llibre d'Isaïes (60: 11): "perquè els reis amb els seus seguicis et puguin dur les riqueses de les nacions".
També es fixà que fossin tres, com les ofrenes; a Sant'Apollinare Nuovo de Ravenna (s.VI) [1] ja els trobem amb els noms pels quals els coneixem.
Per representar la universalitat de l'Home, vingut d'arreu per agenollar-se davant del Nen, n'acabaren personificant les tres "edats": el jove (Baltasar), l'adult (Gaspar) i el vell (Melcior). Aquesta iconografia és la que trobem a l'Edat Mitjana.
Així els veiem al frontal d'altar d'Avià (c.1200) [2], el breviari del Rei Martí [3] o a l'Atles Català [4], carta portolana atribuïda al jueu mallorquí Cresques Abraham (c.1375) on llegim:
"Aquesta provincia es appellada Tarssia de la qual axiren los III reys fort savis e vengueren en Batlem de Judea ab lurs dons e adoraren Jhesus Christ e son sebolits en la ciutat de Cologna à dues jornades de Bruges".
En efecte, els reis d'Orient no només haurien mort sinó que llurs relíquies, trobades per Santa Helena, foren dutes per l'emperador Frederic Barbarroja a Colònia (Alemanya), on encara reposen en un triple sarcòfag daurat a la catedral [5].
A partir del s.XV l'universalitat dels reis es començà a associar a la diversitat ètnica de la Humanitat, fet pel qual trobem cada cop més Baltasar representat com a negre, tradició que es consolidà en els segles posteriors.
Un exemple primerenc n'és el missal de Salzburg (s.XV) [6]. L'adoració del retaule de la Font de la Figuera (c.1550) [7], del valencià Joan de Joanes, ja respon a la nova representació. A més, potser per remarcar l'exotisme a ulls europeus, es canviaren els cavalls per camells.
A casa nostra, des de finals del s.XIX els Reis d'Orient fan una cavalcada [8] i deixen regals pels nens la nit del 5 al 6 de gener, dia de l'Epifania, quan segons la tradició arribaren a Betlem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada