Jaume I el Conqueridor (I): una infantesa complicada (1208-1218)

Al juny de 1204, Pere I, comte de Barcelona i rei d'Aragó, prengué per muller a Maria, filla de Guillem VIII de Montpeller i Eudòxia Comnè. L'enllaç, orquestrat per raons polítiques, convenia a les dues parts. Maria es considerava hereva de la senyoria de Montpeller però se’n disputava el domini amb el germanastre, Guillem IX. Així, gràcies al suport de Pere, pogué expulsar-lo de la ciutat i prendre el poder. Pel que fa al rei Pere, amb Montpeller guanyava una important posició en la secular lluita per l'hegemonia catalana sobre el Llenguadoc.

En aquell temps, creixia a Occitània el moviment dels “bons homes”, que guanyaven adeptes tot predicant una espiritualitat depurada i una vida senzilla, com la dels primers cristians. Els seguidors d’aquesta nova doctrina, la “Gleisa de Deu”, sostenien que Satan havia subjugat l’Església al Mal i que calia desvincular-se’n per salvar llurs ànimes i tornar al Paradís.

L’Església considerava heretges als “bons homes” i reclamava que se’ls perseguís, si bé molts comtes i senyors occitans, ja fos per afinitat cap a ells o per rebuig a les intromissions de l’Església, no obeïen al papa. Al novembre de 1204, el rei Pere, preocupat per la deriva dels seus vassalls llenguadocians, als qui pretenia protegir, viatjà amb tota solemnitat a Roma i, per demostrar la seva bona voluntat, es declarà vassall del papa Innocenci III. Per la seva banda, el pontífex el coronà personalment rei, fet que pel qual s’acabaria anomenat a Pere “el Catòlic”.

Pere el Catòlic i Maria de Montpeller als vitralls de la capella reial de Sta. Àgata. Barcelona

L'any 1205 morí la reina Isabel I de Jerusalem, vídua del piemontès Conrad de Montferrat. Llavors la Ciutat Santa es trobava en mans dels musulmans de Saladí, que l’havia conquerida, de manera que els reis de Jerusalem, tot i mantenir el títol, vivien exiliats a la costanera Tir. Llur filla, Maria, que tenia 13 anys quan morí la mare, esdevingué reina titular de Jerusalem i buscà un consort, a qui requeria que arribés a Terra Santa tot liderant una expedició per reconquerir Jerusalem.

L’any 1206, Pere el Catòlic, davant les notícies que arribaven d’Orient, es postulà com a candidat, emprengué negociacions per acordar el matrimoni amb Maria de Montferrat i demanà a Innocenci III que anul·lés el seu casament amb Maria de Montpeller. El pontífex no li ho atorgà i la relació del rei Pere amb la seva muller, ja de per sí freda, quedà completament deteriorada.

A tot això, creixia el malestar a Montpeller per les imposicions i les arbitrarietats del rei Pere, que acabà veient-se forçat, amb la intercessió del bisbe de Magalona, a acordar una concòrdia amb els montpellerins. Tot i el pacte, la trista desunió de la parella reial es mantenia i, després de més de dos anys de matrimoni, no havien engendrat l’esperat hereu que havia de cenyir la corona, incorporant plenament Montpeller als seus dominis. Així, a la compassió que causaria la desgràcia de la reina Maria, s’afegí una creixent preocupació pel destí de la ciutat, ja que si el matrimoni es trencava o els reis morien sense fills, Montpeller quedaria sense senyor.

Finalment, al maig de 1207 s’hauria produït una “treva” entre els reis. Segons el Llibre dels Feits, trobant-se el rei Pere a Llates, prop de Montpeller, l’anà a trobar un home de la seva confiança, Guillem d’Alcalà, que el pregà per a què anés a Miravalls, on s’estava la reina, i aquella nit fou engendrat llur fill. La Crònica de Bernat Desclot detalla els fets, explicant que Maria, sabent que Pere tenia una amant a Montpeller, tramà un ardit pel qual, amb l’ajuda de Guillem d’Alcalà, es dirigí al castell on s’estava el rei, es ficà al seu llit mentre ell sopava en una altra estança, i feu apagar les llums, de manera que, quan arribà el rei, mig embriac, jagué amb ella creient que era l’amant, i la deixa prenyada. El cronista Ramon Muntaner relata l’estratagema de la reina Maria de forma encara més minuciosa, afegint-hi curiosos detalls, com ara que els montpellerins es passaren tota aquella nit resant a les esglésies de la ciutat per a què l’ardit funcionés.

Siguin certs o no els relats de l’engendrament, la reina Maria anà engruixint i, amb ella, l’esperança d’un hereu. A mitjans de gener de 1208, quan l’hora de parir s’acostava, una notícia trasbalsà el Llenguadoc. El llegat papal, l’odiat Pèire de Castelnou, que dirigia la predicació contra els “bons homes” a la regió, fou assassinat, pretesament per homes enviats per Ramon VI de Tolosa. El fet encengué encara més les tensions a Occitània, on hom temia la reacció pontifícia.

La corona d'Aragó i Occitània a f.s.XII. Fins a la croada contra els "bons homes", els comtes de Barcelona i reis d'Aragó s'havien disputat amb els comtes de Tolosa l'hegemonia sobre el Llenguadoc; al mapa s'indiquen els territoris afins als comtes-reis (taronja) i els  propers als comtes de Tolosa (blau)

Dies més tard, el 2 de febrer, festa de la Candelera, la reina Maria infantà finalment un nen, fet que fou motiu d’alegria a Montpeller i arreu de la corona. Des del palau montpellerí de Tornamira, on hauria nascut, el nadó fou dut a l’església de Nostra Dama de les Taules, on fou batejat. Per triar-ne el nom, la mare feu encendre 12 candeles, una per cadascun dels apòstols, i aquella que fos l’última en apagar-se, auguri de llarga vida, donaria nom al nen. Fou així com l’infant acabà duent el nom de Sant Jaume el Major, el venerat apòstol de Galícia, que fins que els reis d’Aragó l’empraren no s’havia posat mai a les dinasties reials.

Tot i l’alegria aparentment general, el naixement de Jaume no agradà a tothom. Al poc temps que nasqués, algú tirà una gran pedra contra l’estança on es trobava i, si bé caigué a tocar del bressol, no arribà a colpir a la criatura. L’atemptat fallit, de qui no se’n sabé l’autoria, podia tenir diversos artífexs. D’una banda, el germà del rei Pere el Catòlic, o sigui, l’oncle del nen, Ferran, abat de Montaragó, que fins al naixement de Jaume era el candidat més ben posicionat per heretar la corona. De l’altra, el besoncle de Jaume, Sanç d’Aragó, germà del seu avi, Alfons el Cast, que també podria heretar. Hi havia una tercera possibilitat, Guillem IX de Montpeller, que pretendria encara destronar a la germanastra, Maria, i recuperar el poder a la senyoria.

Arribat el 1209, el papa Innocenci III, en resposta a l’assassinat del llegat papal, proclamà una croada contra els “bons homes”, als qui l’Església no aconseguia contrarestar amb prèdiques. Era el primer cop que es convocava una croada contra cristians “desviats”. Molts cavallers del nord de França, liderats per Simó de Montfort, s’hi uniren, àvids de botí i terres. Per contra, els comtes i senyors occitans rebutjaren sotmetre’s a l’Església, buscaren la protecció del rei Pere el Catòlic, l’únic sobirà que els podia protegir dels francesos, i se’n feren vassalls.

Trobant-se en un compromís, Pere el Catòlic, avalat pel seu sobrenom, procurà mediar entre els senyors occitans per una banda i Simó de Montfort i el papa, per l’altra. Tot i així, no aconseguí temperar la situació i els croats, reunits a Lió, marxaren sobre llur primer objectiu, el jove comte Ramon Roger II de Trencavel. Primer irromperen a Besiers, on massacraren la població, i, seguidament, posaren setge a Carcassona, que es rendí en dues setmanes. La ciutat esdevingué així la base d'operacions dels croats al Llenguadoc i Ramon Roger II, empresonat als calabossos del que havia estat el seu castell comtal, morí pocs mesos més tard.

Malgrat el desastre, el rei Pere seguí negociant i, l’any 1211, pactà el vassallatge de Simó de Montfort, que el reconeixia com a senyor per Carcassona, a canvi que el rei li entregués el fill, l’infant Jaume, de tres anys, que es nodriria a Carcassona, sota la tutela del croat i, quan creixés, es casaria amb la seva filla, Amícia. Amb aquell arriscat acord, Pere el Catòlic pretengué guanyar-se la lleialtat de Simó de Montfort i estabilitzar la situació a Occitània.

L’any 1212, un cop ajustats els afers a Occitània, Pere el Catòlic marxà a Toledo, on s’uní a les forces d’Alfons VIII de Castella i Sanç VII el Fort, rei de Navarra, i, junts, derrotaren als almohades a las Navas de Tolosa, aturant llur avenç cap als dominis cristians peninsulars.

A la tornada, el victoriós rei Pere sabé que, tot i la mediació que havia procurat, s’havia reprès la guerra entre Simó de Montfort i els comtes i senyors occitans, de manera que es trobà en el compromís d’haver d’actuar tenint al seu fill, l’hereu, en mans dels croats. Sostingut per les hosts dels comtes de Tolosa, Foix i Comenge, que eren vassalls seus, Pere el Catòlic emprengué finalment, a contracor, una campanya per sotmetre a Simó de Montfort.

Això el dugué a Muret, on, al setembre de 1213, posà setge a Simó de Montfort i els croats. Aquests, sortiren d’imprevist del castell i, en una arriscada cavalcada, els impetuosos cavallers francesos atropellaren als homes de Pere el Catòlic, que caigué abatut. Amb la inesperada mort del rei Pere, l’infant Jaume, que llavors tenia 5 anys, restà en mans dels enemics. Afortunadament, el papa Innocenci III, a qui Maria de Montpeller havia confiat la tutela del fill, ordenà a Simó de Montfort que retornés el nen als seus súbdits catalans i aragonesos.

El jove rei Jaume I representat al Llibre de franqueses i privilegis del regne de Mallorca

Costà però finalment, l’abril de 1214, a Narbona, els croats entregaren el nen. D’allí, Jaume viatjà a Lleida, on fou reconegut rei amb 6 anys per l’assemblea de la corona, si bé els regnes serien regits pel besoncle, Sanç d’Aragó, fins que Jaume assolís l’edat de governar. Llavors, l’infant passà sota la protecció dels templers del castell Montsó, amb l’encàrrec d’instruir-lo.

Durant els anys que Jaume estigué a Montsó, creixeren les intrigues cortesanes i l’actuació de Sanç d’Aragó, que pretenia recuperar posicions al Llenguadoc, sostenint la causa dels comtes tolosans contra els croats, tensà de nou la relació amb l’Església. L’any 1217, mentre Ramon VII de Tolosa atacava la Provença, el seu pare, el comte Ramon VI, arribà a Tolosa, que li obrí les portes amb gran joia, cosa que suposà un dur contratemps per als croats. Simó de Montfort cavalcà immediatament amb els seus homes cap a Tolosa i hi posà setge.

Arribat aquest punt, es tornava a dibuixar una Occitània sota influència catalano-aragonesa. El nou papa, Honori III, que continuà amb la política francòfila i contrària a Tolosa del seu predecessor, amenaçà amb una croada contra la corona d’Aragó i cuità a l’infant Jaume per a què sortís de Montsó i es fes càrrec de la corona, posant fi a la regència de Sanç d’Aragó.

Al juny de 1218, durant els combats al peu de la muralla de Tolosa entre els defensors i els croats, una pedrada llençada per un grup de dones tolosanes des d’una torre impactà de ple contra Simó de Montfort, esberlant-li el cap. Amb la caiguda de llur capitost, els croats hagueren de retirar-se a Carcassona, derrotats, i la incertesa s’apoderà de la croada.

Llavors, l’infant Jaume, amb tan sols 10 anys, sortí del castell templer de Montsó amb els nobles que li eren més propers, més aragonesos que catalans, cessà al seu besoncle Sanç d’Aragó, amb qui pactà una compensació econòmica, i, sota una forta influència del Consell reial i del seu oncle, l’infant Ferran, començà a exercir personalment com a rei.

Continuació > Jaume I el Conqueridor (II): afirmació personal i monàrquica (1218-1229) (pendent)

· · · · · · · · · ·

Notes: Per aprofundir en la biografia de Jaume el Conqueridor vegeu Belenguer, E. (2008) Jaume I i el seu regnat. Lleida: Pagès editors, i Soldevila, F. (1991) Jaume I. Pere el Gran. Història de Catalunya. Biografies catalanes, vol.3. Com a fonts primàries podeu llegir el Llibre dels Feits, que tracta del període que expliquem als caps. 3-14, i les cròniques de Bernat Desclot (c.) i Ramon Muntaner (c.)