Submissió de l'Alguer a Gènova i ambaixades a Marià IV d'Arborea (1353)

Relat precedent > Arribada de l'armada de l'Orient i coronació de la reina Elionor (1352) 

· · · · · · · · · ·

Al gener de 1353, el rei Pere III el Cerimoniós es trobava a València, on celebrà corts i demanà ajuda per preparar la campanya contra els genovesos a Sardenya, que es duria a terme a l’estiu. De cara a l’expedició militar, que havia de subjugar definitivament als rebels Doria, la díscola actitud del seu vassall, el judike Marià IV d’Arborea, que es trobava obertament enemistat amb el governador de l’illa, Riambau de Corbera, preocupava al sobirà.

Així, el Cerimoniós envià en ambaixada solemne al bisbe de Ploaghe, diòcesi que es trobava enmig dels dominis disputats entre Riambau de Corbera i Marià IV, per a què pacifiqués llur enemistat. Al judike d’Arborea li havia de recordar el vincle que el lligava als reis d’Aragó i el bon servei que el seu pare, Hug II, fidel vassall, havia prestat a la corona. Al governador català l’emissari li trameté el desgrat del rei per la seva actuació en l’ocupació i reforçament del castell de Rocafort, als límits entre el Llogudor i el Jutjat d’Arborea, que havia atiat el conflicte amb el judike, i li reclamà que suavitzés la seva actitud i busqués la concòrdia amb Marià IV.

Alhora, Pere III concedí un perdó a Mateu i Manfred Doria, accedint a nombroses peticions que li feren i confirmant-los diversos feus i curadorias al nord que l’illa que els havien estat concedits en temps del seu pare, Alfons el Benigne. L’única petició que el monarca els denegà fou el castell de Rocafort, que el sobirà ordenà a Riambau de Corbera que conservés en poder regi.

Mentrestant, de l’Alguer, que era el cor de la revolta dels Doria, salpà una ambaixada cap a Gènova amb plens poders per negociar amb el duc la submissió de la ciutat a la república lígur. Les negociacions culminaren amb un pacte, segellat el 15 de febrer, pel qual es transferí al Comú de Gènova el govern i el ple domini de l’Alguer amb tots els seus drets, privilegis, possessions i jurisdiccions, i es posà la ciutat sota protecció dels genovesos enfront al rei d’Aragó i els catalans.

L’acte de submissió fou confirmat el 7 de març per tots els habitants de l’Alguer, que individualment juraren fidelitat a Gènova. El penó de la república lígur, una creu vermella sobre fons blanc, com el blasó del gloriós cavaller Sant Jordi, fou enarborat sobre la muralla de la ciutat.

L'església de Santa Maria de su Rennu, a Ardara (wikimedia Sailko)

L’endemà, 8 de març, a Vilafranca del Penedès, el rei Pere celebrà parlament amb els delegats de ciutats, viles i llocs reials de Catalunya al capítol del convent dels franciscans. També hi assistí el noble Bernat II de Cabrera, home de confiança del sobirà. El Cerimoniós explicà la campanya que pretenia emprendre contra els genovesos a Sardenya i demanà suport als representants del Braç Reial per a l’ambiciosa expedició que projectava.

Després de deliberar durant un dia sencer, a la tercera jornada de parlament els membres del Braç Reial comunicaren al rei que posarien llurs persones i bens a la seva disposició i que li avançarien el donatiu de 3 anys d’impostos cobrats a Catalunya amb la condició que Bernat II de Cabrera comandés l’armada. El rei ho atorgà però encara hagué de convèncer al noble, que es mostrava reticent a liderar l’expedició a Sardenya, si bé finalment ho acabà acceptant.

Pocs dies més tard, el rei Pere entrà a Barcelona per fer-se càrrec dels preparatius de l’armada que havia de salpar de Catalunya. En agraïment als treballs que Bernat II de Cabrera havia sofert pel rei i en compensació pels costos que la guerra que es preparava li poguessin causar, Pere III li concedí en perpetuïtat, a ell i als seus descendents, el vescomtat de Bas, prop d’Olot.

A finals de març, davant la infructuosa ambaixada del bisbe de Ploaghe, que no havia aconseguit la concòrdia entre Marià IV d’Arborea i el governador Riambau de Corbera, Pere III envià a Guillem Alió com a emissari davant dels dos. Guillem Alió, membre de la cort reial, mantenia una estreta relació amb el judike, fet pel qual era la persona indicada per tornar-lo a obediència; el rei donà capítols al nou emissari precisant-li com havia de procedir en la negociació.

En l’entrevista amb Marià IV, li aconsellava que demanés la intercessió de la judikissa Timbors de Rocabertí davant del seu marit, prometé al judike compensacions per tota pèrdua material que pogués patir combatent en ajuda de les forces reials, li oferí la possibilitat d’adquirir l’Alguer un cop fos conquerida i li assegurà que Riambau de Corbera es disculparia. Pel que fa al governador, Guillem Alió li trameté l’ordre del rei de reconciliar-se amb Marià IV sota amenaça de destitució o d’haver de compensar, contra els seus bens, els hipotètics danys que la seva falta de concòrdia amb el judike pogués comportar.

Seguidament el rei es dirigí de nou a València per supervisar la preparació de l’armada que hi havia de salpar. Des d’allí envià al governador de Mallorques, Gilabert de Centelles, cap a l’illa, d’on obtingué també importants ajuts per preparar la campanya contra els genovesos.

L’ambaixada de Guillem Alió per reconciliar Marià IV i Riambau de Corbera tampoc tingué èxit i, al mes de juny, el judike Marià agreujà el desafiament a la corona tot adquirint els castells d’Ardara i Capula a Damià Doria. Ardara, al cor del Llogudor, havia estat la capital dels desapareguts jutges de Torres, que hi bastiren el castell i la notable església de Santa Maria de su Rennu, en català Santa Maria del Regne, on fou sebollida la dissortada judikissa Adelasia. Capula, en un turó prop de Siligo, controlava el pas de la Via Turrese entre Arborea i Sàsser.

El 5 de juliol Pere III reuní a la cambra blanca del palau reial de València a tots els barons, cavallers i prohoms que es trobaven llavors a cort junt amb Bernat II de Cabrera i els homes que l’acompanyarien a l’expedició a Sardenya. El rei s’adreçà a l’almirall i als oficials que havien de viatjar a Sardenya i els exhortà a mantenir-se coratjosos i ferms en llur missió, obeint al capità i servint a Déu i al sobirà, que confiava en ells. Seguidament, el rei els beneí, els senyà i els comanà a Déu, la seva beneïda mare, Santa Maria, i el benaurat baró Sant Jordi, patró de l’host reial. Finalment, Pere III armà cavallers als valencians Elf de Pròxida i Francesc de Vilarasa, que embarcarien en l’expedició cap a Sardenya.

El 8 de juliol l’almirall salpà de València i feu via cap a Maó, on s’havien d’aplegar les galeres de Catalunya, València i Mallorques per formar l’armada que passaria a Sardenya. Bernat II de Cabrera anà passant revista de les desenes d’embarcacions que arribaven a Menorca amb centenars de cavallers i genets i milers de ballesters i soldats. Aquells dies d’estiu, mentre enllestia els preparatius a Maó, l’almirall rebé lletres amb importants notícies de Sardenya.

L’almirall venecià, Nicolò Pisano, que havia combatut als genovesos a la gran batalla del Bòsfor, l’informà que es trobava en aigües de Càller, al sud de l’illa, amb un estol de 20 galeres que se li ajuntarien per combatre a Gènova. Bernat II de Cabrera també sabé que el governador de Sardenya, Riambau de Corbera, en un sagnant cop de mà nocturn, havia aconseguit prendre el Castell Genovès, plaça estratègica al nord de l’illa que permetria controlar l’estret de Bonifaci i el sud de Còrsega, des d’on els genovesos podien enviar reforços.

Castell Genovès, avui anomenada Castelsardo (wikimedia Markus Braun)

L’almirall també rebé una lletra del rei Pere, qui per primer cop expressava la seva desconfiança envers el díscol Marià IV d’Arborea i li ordenava que la seva missió prioritzés posar ordre a Sardenya: “Lo jutge mira nostres affers a aquesta fi: que si nós som sobrers al janovès, qu·ell nos servesca, e si·l janovés nos és sobrer, ço que Déu no vulla, qu·ell sia ab lo janovès. Per què nós havem pensat que més val ésser segurs del jutge, per via bona o mala, ans que anar en Gènova, car si aquest pensament há el jutge, més val que l’estol destrua ell que·l janovès, car més nos val possehir segurament Cerdenya que conquerir Còrsega ne destruhir Gènova”.

Amb totes les forces congregades a Maó, l’armada reial estava formada per 45 galeres, a més de 4 llenys i 5 naus. D’entre aquestes, s’hi trobava la galera armada per Guillem Morey, celebrat per la seva actuació al Bòsfor, que navegà des de Barcelona per incorporar-se a l’expedició. Finalment, el 18 d’agost, l’almirall Bernat II de Cabrera donà l’ordre de salpar cap a Sardenya.

Següent relat > (pendent)

· · · · · · · · · ·

Notes: El relat es basa en la Crònica de Pere el Cerimoniós (llibre V, cap.2) i els articles Orsi, M. (2015) “Palabras de paz, planes de guerra. La diplomàcia del juez de Arborea y la revuelta contra Pedro el Cerimonioso (1353)” eHumanista/IVITRA 7 i Orsi, M. (2008) “Estrategia, operaciones y logística en un conflicto mediterráneo. La revuelta del juez de Arborea y la ‘armada de viatge’ de Pedro el Cerimonioso a Cerdeña (1353-1354) Anuario de Estudios Medievales. Sobre la figura de Bernat de Cabrera, vegeu Mtez. Giralt, A. (2019) “El barón feudal como consejero del rey. Bernat II de Cabrera, gran ‘privado’ de Pedro el Ceremonioso (1328-1364)” a Lafuente, M; Villanueva, C. (coords.) Los agentes del Estado: poderes públicos y dominación social en Aragón (ss.XIV-XV); pp.279-319