· · · · · · · · · ·
Quan arribà el 15 de setembre de 1351, el dia fixat amb els venecians per reunir l’armada a Sicília, els ports de la corona d’Aragó encara enllestien els preparatius de l’expedició. Des de Barcelona, el rei Pere III el Cerimoniós, avergonyit de la impressió que es causaria als aliats amb el retard, apressà als comandants a sortir, encara que fos sense totes les galeres preparades.
L’estol estaria liderat per l’almirall Ponç IV de Santa Pau, militar valerós i bregat, que havia deixat el càrrec de veguer de Càller per encapçalar l’expedició. L’acompanyarien el vicealmirall de Catalunya, Bonanat Descoll, i Rodrigo de Sant Martí, vicealmirall de Mallorques; també comptaria amb el savi consell de dos ciutadans de Barcelona, Guillem Morey i Francesc de Finestres, que el rei Pere considerava els més destres de la corona en les qüestions de la mar.
L’objectiu de l’expedició, en acord amb els venecians, era colpir el barri genovès de Pera, al Bòsfor, enfront a Contestinoble, per bloquejar el comerç de les colònies que Gènova tenia a la Mar Negra. Allí, el port genovès de Cafa era el centre de recepció dels cereals i esclaus portats de terres de Tartaria i de les preuades espècies, pells i seda que arribaven del llunyà Orient.
Fou així com, a finals de setembre, 21 galeres, esglaonadament, anaren salpant de Cotlliure, Sant Feliu de Guíxols, Barcelona, Tarragona, Tortosa, València, Eivissa i Mallorca per fondejar al port de Maó, a l’illa de Menorca. Seguidament, a principis d’octubre, l’estol salpà de Maó i prosseguí cap a Càller, on se li afegiria una galera armada a Sardenya, i s’hi estigué tres dies.
D’aquí, superant el Cap de Carbonera, deixaren enrere Sardenya, s’endinsaren a la mar i arribaren finalment a Sicília. En aquell temps, regia l'illa Lluís el Nen, germà menor de la reina Elionor i net de Frederic III, iniciador de la dinastia catalana de Sicília. El sobirà, que tindria llavors uns 15 anys i es trobava sota la regència de la reina mare, Eisabet, tot just acabava d'aconseguir posar pau en l'aspra lluita entre els nobles "llatins" i els "catalans" que sacsejava Sicília.
L'armada seguí navegant per la via de Palerm i costejà fins a la part de Milàs, enfront a l’illa del Volcà. Llavors s’obrí a nord, on quedava, de lluny, l’illa d’Estràngol, i feu volta cap al sud per encarar l’entrada a la perillosa Boca del Far. Allí, un cop travessà l’estret de Messina, trobà finalment l’estol venecià de Pancrazio Giustinian, que comandava 20 galeres.
Sardenya i Sicília durant l'expedició de 1351 (cliqueu per engrandir)
Un cop reunida l’armada catalano-veneciana a Messina, el vicealmirall Bonanat Descoll se’n separà puntualment per navegar a Catània a resoldre assumptes de la flota. A Messina els aliats s’hi estigueren un dia i llurs comandants s’entrevistaren i coordinaren l’organització de l’estol. De dia les dues galeres capitanes es comunicarien fent-se senyals amb banderes de color blanc i negre; de nit, s’utilitzarien llanternes. Acordats aquests i altres aspectes logístics, l’armada, formada per 40 galeres, prosseguí en bon ordre la navegació cap a Leuques, a la Pulla.
Aquests moviments no passaren desapercebuts, ja que els navegants genovesos anaven enviant precisos informes al Comú de Gènova sobre l’avenç de l’armada enemiga, indicant l’itinerari que feia i quantes galeres tenia. Així, en saber que es dirigia a Orient, l’almirall genovès Paganino Doria, que estava assetjant el port de Negrepont, a l’illa d’Eubea, sota domini venecià, es replegà a l’illa de Ténedos, just a l’entrada dels Dardanels, per hibernar i custodiar l’estret.
Quan l’armada catalano-veneciana superava el cap de Leuques es veié sorpresa per una forta tempesta, que la colpí i desordenà les naus, perdent-se de vista les unes amb les altres. Tot i això, la majoria saberen arribar a terres de la Romania i, al sud de les Illes Jònies, aconseguiren reagrupar-se entorn al port de Coró, ja a la Morea, que es trobava sota domini venecià.
Allí els comandants passaren revista de les galeres i trobaren que se n’havia perdut una, que era de catalans, procedia de València i n’era còmit En Brunet; no se’n tornà a saber res. Repararen algunes naus que havien patit desperfectes durant la tempesta i aprofitaren per hibernar al lloc, perquè, com malauradament s’era vist, al novembre la navegació ja es tornava perillosa.
Com que al port de Coró no hi havia prou materials per arreglar totes les naus, i sobretot faltaven rems, Francesc de Finestres es dirigí amb algunes galeres a la Canea, en l'illa de Creta, que llavors era sota domini venecià, i on residien alguns catalans, i allí acabà d'ajustar les embarcacions.
A Coró arribaria la galera de Bonanat Descoll, un cop endreçats els assumptes a Catània. També se’ls afegí l’estol de Bernat de Ripoll, vicealmirall de València, format per 4 galeres, que en no tenir-les preparades al moment en què el gruix de l’expedició salpava de Maó, hagué de partir pel seu compte; una de les naus la comandava Francesc de Perellós, que havia sortit de Cotlliure per incorporar-se a l’estol de Bernat de Ripoll. A Coró també se’ls uní l’armada de Niccolò Pisano, capità general del Comú de Venècia, que aportà 14 galeres a l’expedició.
A finals de gener de 1352, quan els rigors de l’hivern semblaven esvair-se, l’armada catalano-veneciana, amb la que s'haurien reunit ja les galeres de Francesc de Finestres, reprengué el rumb i costejà l’Àtica, on hi havia el ducat de Cetines, coronat pel seu bell temple blanc. Després de la conquesta pels almogàvers, el ducat havia estat confiat als reis catalans de Sicília i des de llavors estigué en mans d'homes d'aquest llinatge. Ara n'era duc Frederic, cosí del rei Nen, que governava el ducat des de Sicília a través de veguers.
L'armada arribà al port de Negrepont, a l’illa d’Eubea, on restà dos dies. D’allí, salpà de nou, s’endinsà a l’Egeu, i navegà cap a la boca dels Dardanels, on hibernava la flota genovesa.
A principis de febrer, en veure arribar l’armada enemiga, l’almirall genovès, Paganino Doria, abandonà l’illa de Ténedos i creuà els Dardanels per replegar-se a Contestinoble. Rere seu, sota les indicacions de pilots locals contractats per a l’ocasió, l’armada catalano-veneciana també travessà el perillós estret i entrà a l’ampla mar de Màrmara, on arribà el 7 de febrer.
L'Egeu durant l'expedició de 1351 (cliqueu per engrandir)
En aquest moment, quan es dirigia cap a la mil·lenària capital dels emperadors d’Orient, es desfermà una nova tempesta que forçà a les galeres catalanes i venecianes a arrecerar-se a les Illes dels Prínceps, a 10 milles de la ciutat. Segons s’explica, aquelles illes devien el seu nom al fet que foren lloc de retir i reclusió de diversos emperadors, prínceps i aristòcrates bizantins.
Dos dies més tard, quan el temps semblava haver millorat, l’armada aliada posa rumb finalment cap al port de Contestinoble, des d’on sortí per afegir-se’ls un petit estol de grecs enviat per l’emperador d’Orient, Joan VI Cantacuzè, també enemistat amb els genovesos, que, enrocats al barri de Pera, enfront a Constantinoble, monopolitzaven el comerç a l’estret del Bòsfor.
Aquell dia, 12 de febrer, l’armada aliada estava formada per 68 galeres, de les quals 25 eren de catalans, 34 de venecians i 9 de grecs. De Pera sortí llavors l’armada genovesa, formada per 65 galeres, que en veure l’arribada de l’estol que els venia a fer la guerra intentà impedir que fondegés al port de Contestinoble, on podria refornir-se, sumar reforços i reparar les naus.
L’armada genovesa, comandada per Paganino Doria, es disposà en ordre al llarg de l’entrada del Bòsfor, entre Europa i l’Àsia, preparada per entaular batalla. A la tarda començà a bufar un fort vent del sud, que embravia la mar i podia donar velocitat a les naus aliades, atorgant-los avantatge enfront als genovesos en cas d’un xoc frontal.
Davant d’això, Paganino Doria ordenà sobtadament que l’armada genovesa es replegués cap a Pera i repartí les naus en grups al llarg de la costa occidental de l’estret, disposant-les de manera que en cas de perill poguessin reagrupar-se fàcilment. Aquest canvi d’estratègia donava via lliure als enemics per fondejar al port de Contestinoble però estalviava als genovesos plantejar batalla en condicions que els eren desfavorables.
Reconstrucció de la Contestinoble bizantina; al fons, a l'altra banda del Corn d'Or, s'hi veu Pera
Contra pronòstic, Ponç IV de Santa Pau, que esperava aprofitar l’ocasió, ordenà seguir a les naus genoveses. El sol començava a pondre’s i el mar seguia embravit però tot i això, l’almirall, en veure que l’armada enemiga s’anava repartint en grups i que els aliats comptaven amb el vent a favor, emprengué l’atac amb la nau capitana, a la que seguien les galeres de Bonanat Descoll.
Els genovesos, sorpresos per l’arriscada maniobra de l’enemic, que atacava en hora foscant i amb mala mar, no aconseguiren reagrupar llurs naus, empeses per les onades cap als esculls. Les galeres dels venecians, tot i la desconcertant actuació de llur comandant, el seguiren al combat. La batalla, que es perllongà durant tota la nit, fou desordenada i terrible, ja que catalans i genovesos eren els millors ballesters del Mediterrani i llurs sagetes devastaven les cobertes de les galeres, causant gran mortaldat entre soldats i xurma abans de l’abordatge cos a cos.
L’endemà, a l’hora que canta el gall, la batalla havia acabat sense un clar vencedor i les aigües del Bòsfor eren una desfeta de fustes, cossos i gemecs. Les galeres dels grecs, que havien quedat en un segon terme, anaven recuperant els nàufrags, ferits i naus a la deriva que havia deixat l’encontre mentre les restes de l’armada aliada es replegaven a la banda oriental del Bòsfor.
Enmig del maremàgnum, combatent de forma desarreglada i entre roques, onades i vents, l’armada genovesa patí una gran mortaldat i perdé 36 galeres entre les 13 que s’enfonsaren i les 23 que els foren capturades. Tot i això, el cost per a l’armada aliada també fou altíssim.
Els venecians perderen 14 galeres i al vicealmirall Pancrazio Giustinian. Dels catalans només se’n pogueren recuperar 11 naus i entre les que es perderen hi havia la de Bernat de Ripoll, vicealmirall de València, que s’enfonsà després d’un dur combat on caigué el seu comandant. El més preocupant fou que l’almirall Ponç IV de Santa Pau jeia greument ferit pels cops rebuts.
Dues setmanes després, la situació de l’almirall era cada cop pitjor però mantenia encara el cap clar, així que trameté una lletra al rei Pere en què relatava el decurs de la batalla i li explicava que malgrat la pèrdua de galeres bona part de la tripulació de les naus enfonsades s’havia pogut salvar refugiant-se a la costa. Dies més tard, el 9 de març, Ponç IV de Santa Pau expirà.
En haver mort lluny de la pàtria, per poder-ne repatriar les restes sense que es podrissin, se li aplicà el “mos teutonicus”, de manera que se’n separaren les carns dels ossos; les carns foren soterrades honorablement a Contestinoble i els ossos es conservaren per embarcar-los.
El vicealmirall de Catalunya, Bonanat Descoll, es feu càrrec de les 11 naus de catalans que restaren. Després de 5 llargs mesos d’expedició, havent perdut més de la meitat de les galeres i a llur celebrat comandant, amb els genovesos afeblits però mantenint encara els ports de Pera i de la Mar Negra, l’armada catalana salpà de Contestinoble el 8 d’abril per tornar a casa.
· · · · · · · · · ·
Notes: El relat es basa en la crònica de Pere el Cerimoniós (llibre V, cap. 1) i Jerónimo Zurita (llibre VIII, cap. XLVI). Per a una aproximació a la batalla del Bòsfor podeu escoltar el programa A les Portes de Troia-27: La batalla del Bòsfor; per a un estudi aprofundit sobre l’expedició i l’encontre vegeu Reche, A. (2015) “Noverint universi quod ego, Guillelmus Morey... Un acercamiento biográfico a la relación entre élites urbanas, ambientes reales y guerra marítima a mediados del s.XIV". Tesi doctoral. UAB. Sobre les tàctiques de la guerra naval i el funcionament dels estols de la corona d’Aragó, vegeu Hdez. Cardona, F. X. (2004) Història militar de Catalunya. Vol. 2. Temps de conquesta. Barcelona: Rafael Dalmau, pp.247-267 i el perfil Twitter @PolJunyentM. Sobre l’almirall Ponç IV de Santa Pau i la repatriació dels seus ossos vegeu Reche, A. (2013) “Ponç de Santa Pau (+1352) y su translatio corporis: historia de una ida y de una vuelta” Medievalia, 16; pp.117-121
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada