La Provença és una regió emmarcada entre el riu Roine, ample i cabalós, el mar Mediterrani, on desemboca, i les muntanyes dels Alps. Territori vast, comprèn diverses zones. A la desembocadura del Roine s’hi ha anat formant un paisatge de terres fèrtils i maresmes, “la Camarga”, on destaquen Aigüesmortes i Santes Maries de la Mar. Cap a l’est, havent passat Marsella, la ciutat provençal més important, s’estén un tram de costa que alterna penya-segats amb esculls, illots i badies i que avui rep l’etiqueta turística de “Costa d’Atzur”. Cap al nord, a contracorrent del Roine, s’arriba a Arle, Avinyó i Aurenja, més a l'interior.
En temps antics, la regió fou habitada per diverses poblacions cèltiques, entre les quals destaquen els lígurs, que s’estenien per l’arc costaner comprès entre la Provença i la Ligúria. Entorn al 600 aC fou fundada, prop de la desembocadura del Roine, una colònia de grecs vinguts de Focea, Massalia, que establiria al llarg del litoral enclaus dependents, entre els quals Agathe (Agde), Olbia (Ieras), Antipolis (Antíbol) o Nikaia (Niça); a la costa empordanesa, enfront a Emporion, els massaliotes bastiren també la colònia de Rhode (Roses).
Amenaçada per les tribus lígurs, Massalia s’alià amb Roma, que des del nord d’Itàlia conquerí la franja costanera dels Alps als Pirineus (125-121 aC) i li acabà conferint la condició de "provincia" romana, anomenada primer "Gallia Transalpina" i, més tard, "Gallia Narbonensis". Potser pel fet de ser el primer territori provincial fora d'Itàlia, per on passava la Via Iulia Augusta, que connectava Roma amb la Gàl·lia i Hispània, la regió seria anomenada popularment “Provincia” i li'n quedaria el nom.
La Provença, per la seva proximitat a Itàlia i tractant-se d'un territori de pas de legions i mercaderies, visqué un llarg i profund procés de romanització, de manera que els seus habitants, lígurs, celtes i grecs, aprengueren el llatí i s'integraren en la societat romana, adoptant-ne les costums i pujant com a ciutadans.
En temps del Baix Imperi documentem un bisbat a Arle (s.III) i comunitats cristianes ben establertes a Marsella, Niça o Aurenja, que participaren en el concili d’Arle (314); així doncs la cristianització de la Provença sembla força primerenca, estenent-se del mar a la muntanya i de les ciutats a les poblacions més petites. Amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (s.V) el territori es veié sacsejat per la inestabilitat política i la invasió dels bàrbars germànics, passant per mans dels ostrogots, els burgundis i els francs (536).
.jpg)
Segles més tard, Carlemany, rei dels francs, constituí l’Imperi Carolingi (800), que integrava la Provença. A la mort de l’emperador, les lluites entre els successors i els nous perills que els assetjaven, com els normands, els hongaresos o els musulmans, provocaren la desmembració de l’Imperi. L'any 843, pel tractat de Verdun, es dividí el territori carolingi en tres parts: la Francia occidentalis, per a Carles el Calb, la Francia orientalis, que es correspondria a l'actual Alemanya, per a Lluís el Germànic, i la Francia media, que comprenia Flandes, Itàlia i la Provença, i que fou cedida, amb el títol d'emperador, a Lotari.
En aquest context de fragmentació política, el llatí vulgar que hom parlava a la Romania, és a dir, als territoris romanitzats, hauria canviat tant respecte al llatí culte que la població ja no aconseguia entendre'l; aparegueren, així, les llengües romàniques, que sense el model de llengua clàssic s’anaren diferenciant cada cop més. A la Provença sorgí la parla provençal, molt propera a la parla llenguadociana i a les de les valls alpines, que acabaria conformant la llengua occitana, estretament emparentada amb el català.
L'any 855, pel tractat de Prüm, Lotari repartí l'efímera Francia media entre els seus 3 fills; d'aquesta divisió sorgí la Lotaríngia, formada per Flandes i l'Alta Borgonya, el regne d'Itàlia i el regne de Provença, també dit de la Baixa Borgonya. Aquest territori, que s'estenia del Mediterrani fins a les valls suïsses, s'articulava al voltant del riu Roine, que per la seva amplada i cabal facilitava la comunicació fluvial.
Dècades més tard, uns pirates musulmans aconseguiren prendre una tram de la costa provençal, el lloc de Fraxinetum (890), i hi feren arribar pobladors, formant un petit emirat enclavat en terra cristiana. A partir del 933 el regne de Provença annexionà també l’Alta Borgonya, naixent el Regne de les Dues Borgonyes. El vast territori del regne s’organitzava en comtats, un dels quals fou el d’Arle, que acabaria sent anomenat “comtat de Provença”. L’any 970, el comte Guillem I l’Alliberador expulsà els musulmans de Fraxinetum.
El Regne de les Dues Borgonyes, que es trobava integrat al Sacre Imperi Romano-Germànic, s’extingí el 1032 però la dinastia de comtes de Provença es mantingué. Amb els anys, s’anaren distingint dins del llinatge comtal dues branques que compartien drets sobre el comtat de Provença si bé tenien dues seus diferents, Arle, a la Baixa Provença, i Forcalquier, a l’Alta Provença. De la banda d’Arle n’era filla Dolça de Provença, que enmig d’una situació de crisi successòria, es veié reforçada casant-se amb Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, qui, amb l'enllaç, guanyà posicions en la lluita per l’hegemonia sobre el Llenguadoc (1112).
%20-%20c%C3%B2pia.jpg)
Ramon Berenguer III i Dolça hagueren de doblegar la oposició d’alguns senyors provençals, encapçalats per Ramon de les Baus, i les pressions dels comtes de Tolosa, que s’aliaren amb la branca de Forcalquier i escindiren aquest territori, situat entre el Roine i la Durença, del comtat de Provença (1125). A la mort del comte de Barcelona (1131), el primogènit, Ramon Berenguer, rebé Catalunya i el segon fill, Berenguer Ramon, el comtat de Provença, iniciant una dinastia de comtes de Provença d’origen català que mantindria estrets lligams amb Barcelona. D’aquest parentiu se’n podria haver derivat l’ús compartit de l’emblema dels pals vermells sobre fons daurat, que documentem per primer cop al segell de Ramon Berenguer IV (1150), comte de Barcelona i “príncep” d’Aragó, i que també identificaria als comtes de Provença.
Al llarg del s.XII, en terres del Llenguadoc i Provença, els nobles començaren a "trobar" cançons d'amor cortès (fin'amor), gestes i sirventesos de caràcter polític. Aquestes composicions, que es cantaven a les corts de reis, comtes i senyors, es feien en occità, llengua que per la seva centralitat geogràfica estaria a l'abast de francesos, italians i catalans i acabaria funcionant com a una koiné que els trobadors empraven per prestigiar i difondre llurs cançons. A la Provença destaquen Raimbaut de Vaqueiras i la seva famosa cançó "Calenda maia" i la trobairitz Beatriu de Dia, de qui se'n diu que estaria enamorada de Raimbaut.
Amb l'esclat de la croada contra els càtars (1209), Ramon Berenguer V de Provença, enfrontat als comtes de Tolosa, donà suport als croats, allunyant-se de la posició de compromís del seu cosí Pere el Catòlic, rei de la corona catalano-aragonesa, que sortí a defensar llurs vassalls occitans davant l’embat dels francesos i caigué mort a la batalla de Muret (1213). En morir el comte de Provença, heretà el comtat la seva filla Beatriu, que s’acabà casant amb Carles d’Anjou (1246), germà del rei de França, Lluís IX el Sant; d’aquesta manera acabà la dinastia dels comtes catalans de Provença i el comtat quedà sota òrbita francesa.
Des de la
Provença, Carles d’Anjou, reclamat pel papa, que tenia problemes de veïnatge al sud d'Itàlia, derrotà a Manfred de Sicília
a la batalla de Benevento (1266) i ocupà el tron sicilià, traslladant la
capital a Nàpols. Arran de la revolta de les Vespres Sicilianes a Palerm
(1282), Carles perdé l’illa de Sicília, que fou “alliberada” per Pere el Gran,
rei de la corona d’Aragó, si bé mantingué la part continental del regne, amb
capital a Nàpols. Així, a finals del s.XIII els Anjou regien alhora com a
comtes de Provença i reis de Nàpols. Els Grimaldi, aliats amb els francesos
contra Gènova, s’apoderaren llavors de Mònaco (1297).
L’any 1309, el
papa Climent V, davant les tensions que es vivien a Roma i pressionat pel rei
de França, es traslladà a Avinyó, a tocar del comtat de Venaissin, que pertanyia a l'Església. A la ciutat provençal els pontífexs
bastiren un magnífic palau, que funcionà com a Santa Seu durant dècades. L’any
1378 el papa Gregori XI tornà a Roma, si bé, a la seva mort, una facció de
cardenals francesos, al·legant coaccions durant l’elecció del nou papa, Urbà VI,
es reuniren en conclave a Avinyó i escolliren un papa alternatiu, Climent VII,
fet que provocà el Cisma d’Occident, que es resoldria amb la
reunificació de l’Església el 1429.
.jpg)
L'any 1382, la successió de Joana I, reina de Nàpols i comtessa de Provença, que no tenia hereu, provocà una disputa pel qual Nàpols i Provença acabaren separats en dues branques diferents dels Anjou. Aprofitant el desgavell, els ducs de Savoia, ajudats pels Grimaldi de Mònaco, s’apoderaren de Niça i el seu rerepaís (1388), episodi arran del qual la “Provença oriental” s’escindí de la resta del comtat i passà als savoians.
Durant la Guerra
Civil catalana, Renat I el Bo, comte de Provença, fill de Violant d’Aragó i net
de Joan el Caçador, fou proclamat “rei dels catalans” per la Diputació del
General (1466). Si bé no arribà a venir al Principat, hi envià procuradors;
finalment les forces de Joan II de Trastàmara s’imposaren i Renat renuncià (1470). A Renat el succeí el nebot, Carles III de Provença, que
morí sense hereu, llegant la Provença a Lluís XI de França
(1481). Així, el comtat s’integrà als dominis dels reis de França, si bé
mantingué institucions i lleis com a “pays d’Estat”, és a
dir, territori amb dret a reunir els seus "estats" o parlament.
A partir de 1501 el parlament “provincial” de la Provença quedà fixat a Ais, on també tenia la seu el governador reial. L’any 1503 nasqué, a Sant Romieg de Provença, Miquel de Nostra Dama, apotecari que es donaria a les ciències ocultes i començaria a publicar, sota el nom de “Nostradamus”, un almanac amb recargolades “profecies” (1555) que li valdrien gran fama a la cort i que encara cuegen en els nostres temps.
En les primeres dècades del s.XVI, durant les guerres que enfrontaven a Francesc I de França i l’emperador Carles V, rei de la monarquia hispànica, s’emprengué la construcció de diverses fortaleses de traça moderna al llarg de la costa provençal, exposada als atacs navals. Penetrant des del nord d’Itàlia, les tropes imperials arribaren a envair la Provença el 1524 i el 1536, si bé n'acabaren foragitades per tropes franceses.
-C(A).jpg)
L’any 1545, a
Merindòu, a la Provença interior, es produí una primera massacre de
calvinistes, que preludià les cruentes guerres de religió que sacsejaren
el regne de França a partir de 1562. Malgrat la proximitat dels Alps i
el Gard, on els “hugonots” eren forts, el catolicisme fou sempre majoritari a
la Provença i la Lliga catòlica controlà el parlament d’Ais. Així, quan Enric
IV de França pujà al tron havent abjurat del calvinisme (1589), el parlament de
Provença no el reconegué com a rei i proclamà “comte de Provença” al catòlic
Carles Emmanuel, duc de Savoia (1590). Finalment, Carles Emmanuel, derrotat per
les forces reialistes d’Enric IV, hagué d’abandonar la Provença i el parlament
d’Ais es veié forçat a reconèixer al rei de França (1594).
L’esclat de la Revolució Francesa (1789) provocà greus tensions entre els jacobins, partidaris d’un estat centralista que igualés tots els “ciutadans” d’una naixent “nació francesa” a model de París, i sectors més conservadors, reialistes i defensors del parlament de Provença, que acabà suprimit (1790). Provença perdé la condició de “pays d’Estat” i esdevingué un territori més de l’estat francès al qual s’annexionaren Avinyó, fins llavors pertanyent a l’Església, Niça, presa als Savoia per les tropes franceses, i el principat de Mònaco.
En conjunt, seguint el criteri de rebatejar les regions històriques amb
noms geogràfics, més neutres, per ressignificar-los i facilitar l’adhesió de
llurs habitants al nou projecte nacional francès, la Provença fou dividida en
els departaments (1790) de Boques del Roine, Var, Baixos Alps, Vauclusa i Alps
Marítims. Amb la fi de l’Imperi napoleònic (1815), França perdé el comtat de Niça,
que fou recuperat pels Savoia, i el Principat de Mònaco fou
restituït als Grimaldi, que l’han mantingut en llurs mans fins avui.
A mitjans del s.XIX s’anà estenent la xarxa de ferrocarril que connectà Marsella, Avinyó i Toló amb París. Durant aquests anys Frederic Mistral impulsà el “felibritge”, moviment que pretenia recuperar la història, la cultura i la llengua occitanes, bandejades per l’estat francès; l’escriptor de Mirèio (1859) sintonitzà amb la Renaixença catalana i, fins i tot, guanyà el Nobel de Literatura, però el “felibritge” no arribà a traduir-se en un moviment polític occitanista i acabà esllanguint. En temps del Segon Imperi francès, Napoleó III donà suport militar als Savoia contra l’Imperi Austro-Hongarès per ajudar-los en llur procés d’unificació italiana, en contrapartida els Savoia hagueren de cedir Niça a França (1860) i la ciutat es reintegrà a la Provença.
.jpg)
A finals del
s.XIX, mentre Niça i Canes ja despuntaven com a destins del turisme hivernal
aristocràtic, nombrosos artistes arribaren des de París atrets per la llum mediterrània de la Provença. A
més de Cézanne, nascut i arrelat a Ais, hi trobaren inspiració Van Gogh, Signac, Renoir o Matisse, que en llurs pintures immortalitzaren els paisatges provençals. En
aquest moment es publicà el llibre “La Côte d’Azur” (1887), o sigui, “La Costa d’Atzur”,
expressió que feu fortuna i acabà donant nom i fama a la costa de la
Provença.
L’esclat de la 1a Guerra Mundial (1914-1918) acabà amb l’encís de la “Belle Époque” i, si bé la Provença, arrecerada pels Alps, quedà lluny del front bèl·lic, desenes de milers de provençals que hi anaren a combatre ja no hi tornaren. Durant la 2a Guerra Mundial (1939-1945) la Provença sí que patí directament el conflicte, essent un dels punts on desembarcaren els Aliats (15 agost 1944) per alliberar França dels nazis.
Després de la guerra, començà la celebració del festival de cinema de Canes (1946), que portarà actors, cineastes i jet-set a la Provença, reviscolant el turisme de luxe. Als anys 1950’ Picasso s’instal·là a Canes i Marc Chagall a Sant Pau de Vença, ressituant la Provença com a gran destí de pintors i artistes. L’estrena de la pel·lícula “Et Dieu crea la femme” (1956), protagonitzada per Brigitte Bardot, col·locà la petita població costanera de Sant Tropètz al mapa, convertint-la també en un destacat lloc turístic.
L’any 1960 l’estat francès creà la regió de Provença-Alps-Costa d’Atzur, que inicialment incloïa també l’illa de Còrsega. Arran de la independència d’Algèria (1962) s’instal·laren a Marsella desenes de milers d’expatriats, els coneguts com a “pieds-noirs”, de manera que la ciutat creixé notablement, essent avui la 2a més poblada de França (870.000 h). Niça també és un centre urbà important, tractant-se de la 5a ciutat de França per població (340.000 h). Al llarg del s.XX es consolidà el procés de nacionalització francès i la llengua occitana perdé la transmissió generacional, veié dràsticament reduït el nombre de parlants i quedà relegada a un ús folklòric. L'occità provençal és manté present en la toponímia, el nomenclàtor d’alguns centres històrics i s’ensenya als nens a les “calandretas” d’Aurenja i Gap, escoles bilingües en francès i occità.
[Arxiu] També us pot interessar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada