Lutocisterna, la primera batalla campal de la Guerra de Sardenya (1324)

Febrer de l’any 1324. El setge de la vila d’Esglésies havia durat 7 mesos, durant els quals els combats i les malalties al campament delmaren l'host catalano-aragonesa. El propi infant Alfons, de salut precària, també se n'havia ressentit; tan sols l'afectuosa dedicació de la seva muller, Teresa d'Entença, i el seu sentit del deure i la lleialtat, l'ajudaren a sobreposar-se a les febrades que li enterboliren el cap. Molts soldats i cavallers moriren i no quedà ni una de les dames de servei de la infanta Teresa, que hagué d’aplegar donzelles sardes per a què la servissin.

Un cop ocupada Esglésies, Alfons permeté al seu vassall, el judike Hug II d'Arborea, de replegar-se a Oristany i, després d'uns dies de merescut descans, es dirigí amb l'host per posar setge al castell de Càller, a tres jornades de camí. A càrrec d'Esglésies hi deixà, a contracor, a la infanta Teresa, que hi restaria amb 200 cavallers, alguns sans, d’altres malalts, per a què la defensessin.

Durant la marxa, l'host passà sota els castells de la Joiosa-Guàrdia i d'Aiguafreda, que quedaven a migdia i que encara romanien en poder dels pisans, si bé Alfons prosseguí en direcció a Càller, considerant que les petites guarnicions que albergarien no haurien d'inquietar la rereguarda catalano-aragonesa. El desastrós setge d’Esglésies havia allargat la campanya més del previst i la tropa, lluny de casa, estava desmoralitzada; calia donar el cop definitiu.

El 24 de febrer l'infant rebé missatges del judike, que l'alertava que a Terranoa, al nord-est de Sardenya, havia estat avistat un important estol pisà que es dirigia amb reforços cap a Càller. Alfons s'apressà llavors a arribar a la ciutat i els soldats, obedients malgrat el cansament, començaren a encerclar-la amb una palissada i s'atendaren damunt d’un turó al sud de Càller, posat davant del mar i fàcil de defensar, que fou anomenat "Bonaire".

El castell de Càller era el principal nucli dels pisans a Sardenya. S'aixecava sobre l'antiga ciutat romana de Caralis, capital de l'illa en temps dels emperadors de Constantinoble. La fortalesa, sobre un espadat, disposava de poderoses muralles i torres i sota seu s'estenia la ciutat i el port. Emprendre un assalt frontal era difícil i, fins i tot si sortia bé, costaria masses vides. A banda, calia bloquejar tot accés per via marítima per evitar l'arribada de reforços i queviures. Així, Alfons ordenà a l'estol que custodiés el golf de Càller i es preparà, de nou, per a un llarg setge, esperant que els defensors capitulessin per gana.

El 25 de febrer, mentre prosseguien els treballs de fortificació del campament al voltant de Càller, l'infant Alfons embarcà amb part de l'host en 20 galeres i les disposà rere el cap de Sant Elies, esperant l'arribada de l'estol pisà. Finalment, a la tarda, l'armada enemiga, formada per 36 galeres, aparegué a l'horitzó i, tot i que semblava que embestiria, quan estava a dos tirs de ballesta redreçà sobtadament el rumb cap a l'altra banda del golf sense que les naus de l'infant Alfons, més pesades i curtes de remers, poguessin perseguir-les.

L'endemà, dia 26, els pisans desembarcaren al lloc de Cabuterra, a la banda de ponent del golf de Càller. Els comandava Manfred della Gherardesca, fill d'un important llinatge que governava Pisa i senyor de Sols, que els sards en deien “Sulcis”, territori que havia perdut amb la ocupació d'Esglésies. Tornava d'Itàlia amb un poderós exèrcit format per uns 1200 cavallers -d'entre els quals 800 d'alemanys, la resta, pisans- i 2000 ballesters acompanyats de centenars de piquers.

Un cop desembarcats, s'afegiren a l'host de Manfred nombrosos sards de la regió, que el reconeixien com a senyor. L'host pisana marxà llavors cap al nord, vorejant l'estany de Santa Gilla direcció a Càller, i arribà a Decimo. Mentrestant les galeres italianes es dirigiren cap al port, que l'estol catalano-aragonès bloquejava, i feu maniobres al golf per confondre als sitiadors.

Alfons envià una vintena de genets a seguir de prop els moviments dels pisans, mantenint-lo constantment informat. Amb l'host delmada després del setge d'Esglésies, l’infant dubtava si enfrontar-se en camp obert a l'exèrcit pisà que es dirigia cap a Càller o deixar-lo entrar a la ciutat.

Finalment, el matí del 29 de febrer, que era Dimecres de Cendra, el primer dia de la Quaresma, els genets es presentaren esperitats davant d’Alfons per anunciar-li que els pisans havien sortit de Decimo i no trigaren en arribar davant Càller. L’infant decidí sortir-los a l’encontre i es disposà al camí que des de Decimo, entre l’estany de Santa Gilla i el castell de Sant Miquel, duia a Càller. Els sards anomenaven aquell lloc enllotat “Lutocisterna”.

A Alfons l’acompanyaven uns 2000 homes a peu, entre infants i almogàvers, i uns 450 cavallers. A la rereguarda, custodiant el campament, hi deixà a l'almirall Francesc Carròs amb uns 200 cavallers i bona part de la infanteria de l'host per evitar que els 500 cavallers pisans que defensaven Càller fessin una sortida i l’ataquessin per l'esquena en el fragor de la batalla.

A l’horitzó, els pisans avançaven, confiats en llur superioritat, i s'anaven ordenant en tres línies per emprendre la lluita. Alfons contemplava neguitós el camp de batalla damunt del seu inquiet cavall i, movent-se d'una banda a l'altra, donava les darreres ordres, situant a l'avantguarda de l'host al noble Guillem IV d'Anglesola, senyor de la baronia de Bellpuig.

Manfred, aprofitant que triplicava en forces de cavalleria a l’enemic, escollí 12 cavallers i els confià la missió d'abatre l'infant Alfons; mort el comandant i hereu, l'host catalano-aragonesa s'hauria d'esfondrar. Per la seva banda, Alfons, conscient que hauria d'entrar en combat, reuní al seu costat la Senyera Reial, que portaria un cavaller del noble aragonès Joan Ximenes d’Urrea, i a alguns dels millors homes a peu i a cavall, que no l'haurien d'abandonar en cap moment.

La batalla de Lutocisterna en un dels cromos de la col·lecció d'Història de Catalunya de la Xocolata Juncosa. Dibuix d'Albert Mestre i Moragas, 1932. Museu d'Història de Catalunya

L’infant encomanà l’host a Déu i a Sant Jordi i la cavalleria carregà contra els pisans, que aconseguiren aguantar l’embat i combateren coratjosament. El xoc fou terrible i, enmig de cops, sagetes i crits, les ensenyes dels “rics-homens” començaren a caure, desapareixent entre la multitud; la confusió s’estenia. Tan sols restà en peu el penó de Guillem de Cervelló, l'orgullós cérvol sobre fons groc, sota el qual s'ajuntaren els homes. Mentre els infants intentaven sostenir la línia, els almogàvers esventraven els cavalls enemics i anaven delmant els pisans amb llurs coltellades i dards.

En aquest punt, el cavall del senyaler del rei, neguitós i desenfrenat, quedà entre els enemics, i el cavaller, que amb prou feines podia defendre’s, perdé la Senyera Reial a mans dels pisans. Llavors l’infant Alfons, ajudat per Joan Ximenes d’Urrea, Bernat de Boixadors, Garcia de Biscarra i Roís Sanxes d’Aibar, entrà en la lluita i, enmig d’una dura pugna, recuperà la Senyera Reial i tornà enrere.

L'encontre no es decidia i l’infant, aferrant la mà a l'empunyadura de l'espasa embeinada, com si volgués assegurar-se que seguia allà, feu portar-se una llança i ordenà una nova càrrega contra la línia pisana. L’atac, encapçalat per l’infant i la Senyera Reial, desmanegà les files enemigues però aviat es tornaren a espessir i l'hereu i els seus homes, en la lluita, s’anaren separant.

Els peons italians picaven als cavalls i aconseguiren tombar el de l'infant, que caigué. Enmig d'empentes i crits, els pocs homes que Alfons tenia a la vora lluitaren per ajudar-lo, intentant cobrir com podien llur sobirà dels atacs dels pisans. L'infant s'incorporà i desenfundà l'espasa, que, en veure el sol, resplendí un instant amb una lluïssor enlluernadora. Combatent com un lleó, entre cops i estocades, Alfons colpí un rere l'altre als enemics que intentaven ferir-lo i protegia la Senyera Reial, que jeia als seus peus.

Poc a poc, els soldats catalano-aragonesos aconseguiren obrir-se pas fins a llur senyor i socórre'l, empenyent cap enrere als pisans i tornant a formar la línia. Alfons, esbufegant per l'esforç, recollí la Senyera Reial de terra i se l'abraçà sobre el pit. De la templa de l’infant, sobre l'orella dreta, en rajava un fil de sang. Bernat de Boixadors se li aproximà, descavalcà, li recollí la bandera i li cedí el seu cavall, ajudant-lo a muntar, per a què pogués seguir liderant l'host.

Mentre es lliurava la batalla i els defensors de Càller no es decidien a intervenir, l'almirall Carròs emprengué un assalt amb les naus sobre el barri mariner de Lapola, que s'obria al mar als peus de la fortalesa, el saquejà i capturà algunes embarcacions que passaren a engrossir l'estol reial.

A Lutocisterna l'exèrcit de Pisa començava a desmaiar. El propi Manfred, malferit durant la lluita, fugí cavalcant i s'esmunyí entre els combats fins arribar a Càller, on els defensors, en reconèixer-lo, li obriren les portes. Els pisans, confusos, s'anaren desbandant, defensant-se com podien de la salvatge persecució dels almogàvers. Alguns intentaren fugir cap a Cabuterra, amagant-se entre els canyissars de l'estany de Santa Gilla, on molts s'acabaren ofegant. D'altres s’emboscaren al nord, en els dominis d'Arborea, terra hostil, on els sards del judike els mataren.

Els cavallers catalans i aragonesos, enlloc de perseguir als enemics que fugien, s'arremolinaren entorn a l'infant Alfons, que jeia a la rereguarda i l'atenien de la ferida al cap. Alleujats en veure que llur senyor s'anava refent, començaren a cridar, plens de joia, agraint a Déu per l'esforçada victòria sobre els pisans. Entre gemecs, plors i precs es recolliren els ferits, s'amuntegaren els morts i es lligaren els presoners mentre els almogàvers saquejaven els cossos dels cavallers enemics. Les companyies s'anaren reunint; havien caigut diversos homes de llinatge, entre els quals Alemany de Luna, Forçan de Vinyes, Gonçalvo Sacorbella i en Sanauja.

Alfons emprengué el camí cap al campament de setge, al lloc de Bonaire, on fou aclamat amb gran alegria. Amb les darreres llums, les naus dels derrotats pisans, com ombres fantasmals, començaren a abandonar el golf de Càller; els defensors s'havien tornat a tancar a la fortalesa. La batalla havia estat duríssima però, després de la desfeta, Pisa difícilment podria recuperar-se; era qüestió de temps que Càller capitulés. Al lloc de Lutocisterna, on havia caigut, havia lluitat i s'havia fet home, Alfons feu erigir una capella dedicada a Sant Jordi.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Notes: El relat dels fets es basa en les cròniques de Ramon Muntaner (caps. 274-274) i Pere el Cerimoniós (llibre 1, caps. 28-30), completat a partir de diversos estudis històrics sobre l'episodi. Les dades per a les forces contendents que aporta Pere el Cerimoniós són xifres lleugerament inferiors a les que indica Muntaner. Ambdues cròniques concideixen en la intervenió directa de l'infant Alfons en el combat, com també la carta que Guillem Olomar envia al rei Jaume II l'endemà de la batalla. La crònica del Cerimoniós explica que l'hereu al tron hauria emprat la Vilardella, espasa "constel·lada" o "de virtut" a la que s'atribuïen propietats màgiques, fent invencible al seu portador; Guillem d'Olomar també ho explica però Muntaner no en fa esment, de fet diu que l'espasa se li trencà i combaté amb un "bordó". La referència a la construcció de la capella a Lutocisterna és del cronista aragonès Jerónimo Zurita (s.XVI). Segons Sergio Sailis a 1324. La battaglia di Lucocisterna (Trexenta Storica) fou Pere el Cerimoniós qui demanà que al lloc on havia combatut el seu pare s'erigís una creu de pedra.