divendres, 27 de novembre del 2020

Gal·la Placídia, de reina dels visigots a regent de l'Imperi d'Occident (+450)

La decadència del Baix Imperi
Al s.IV Roma era una ombra de l'imperi que havia estat temps enrere. El cristianisme s'havia estès entre la població corcant els fonaments ideològics que havien sostingut l'estat, els bàrbars amenaçaven la frontera i l'autoritat imperial es veia sacsejada per intrigues, usurpacions i guerres civilsA més, el centre de gravetat de l'imperi s'havia traslladat a Constantinoble, ciutat fundada per l'emperador Constantí (330) que s'erigia com a "nova Roma" gràcies a les seves poderoses muralles i una ubicació estratègica entre Orient i Occident.

L'any 378, a Adrianòpolis, els romans patiren una severa derrota quan intentaren aturar l'avenç dels visigots pels Balcans; en la batalla perderen bona part de l'exèrcit i l'emperador d'Orient, Valent, que desaparegué. El succeí l'hispà Teodosi, que juntament amb els emperadors d'Occident, Gracià i Valentinià II, promulgà l'edicte de Tessalònica (380), que oficialitzà el cristianisme com a religió de l'Imperi, i acordà amb els gots establir-los com a "foederati" entre Dàcia i Il·líria a canvi que servissin a l'exèrcit romà (382).

L'any 383 Gracià fou assassinat pel general Magne Màxim, que des de Britània pretenia convertir-se en emperador d'Occident destronant a Valentinià II amb l'aliança de Teodosi. L'emperador d'Orient fingí aliar-se amb l'usurpador, si bé, secretament, es preparà per enfrontar-s'hi. En el moment en què Magne Màxim inicià la invasió d'Itàlia (387), Justina, la mare de l'emperador Valentinià II, i Gal·la, la seva germana, es refugiaren a Tessalònica on imploraren a Teodosi que acudís a ajudar-lo. L'emperador d'Orient, encisat -segons expliquen les cròniques- per la bellesa de Gal·la, assentí i obtingué a canvi l'enllaç amb la noia.

Infantesa i joventut de Gal·la Placídia
Teodosi marxà cap a Itàlia, s'enfrontà a Magne Màxim i el derrotà (388), convertint-se en protector del jove Valentinià II. Poc més tard, del matrimoni en segones núpcies entre Teodosi i Gal·la, nasqué Gal·la Placídia a Constantinoble (c.390). L'any 392 l'emperador d'Occident Valentinià II morí en estranyes circumstàncies, moment en què Teodosi reunificà l'imperi erigint-se emperador únic. Per consolidar-se en el poder a la banda occidental, Teodosi hagué de combatre a l'usurpador Eugeni, a qui derrotà fent ús dels gots (394). Aquell mateix any l'emperadriu Gal·la morí de part i -ja a l'hivern- l'emperador Teodosi caigué malalt.

A la mort de Teodosi (395), l'Imperi es dividí altre cop, ara entre els dos fills del seu primer matrimoni, germanastres de la petita Gal·la Placídia. Arcadi, el primogènit, obtingué l'Imperi d'Orient, amb seu a Constantinoble; a Honori, de 9 anys, tocà l'Imperi d'Occident, amb capital a Milà. Gal·la Placídia quedà a cura de la seva tieta Serena, germana de Teodosi, que l'emperador havia fet casar amb Estilicó, general de confiança malgrat ser de pare bàrbar. Durant aquests anys Serena mirà de casar el fill Euqueri amb Gal·la -sense èxit- per estrènyer el parentiu amb la família imperial mentre Estilicó actuava de regent d'Honori.

Els favorits de l'emperador Honori per John William Waterhouse, 1883
Els favorits de l'emperador Honori per John William Waterhouse, 1883

L'hivern del 406 vàndals, sueus i alans travessaren el Rin gelat i aconseguiren entrar en territori romà. A Britània, l'usurpador Constantí III es proclamà emperador i prengué la Gàl·lia (407). Poc més tard, a Ravenna, la nova capital de l'Imperi d'Occident, Estilicó fou assassinat per ordre del jove Honori, que volia treure-se'l de sobre (408). En aquest context, Alaric, rei dels v
isigots, marxà contra Roma i la posà en setge. A la ciutat, Serena fou detinguda acusada de complicitats amb Alaric i se la sotmeté a un procés en què el testimoni en contra de la seva neboda, Gal·la Placídia, fou clau per a que acabés condemnada i executada.

Fora muralles, Alaric mantingué el setge sobre Roma, si bé el seu objectiu no era prendre la ciutat sinó pressionar a Honori per a què li concedís un lloc on assentar-se amb el seu poble i el càrrec de general de l'Imperi. Davant la innacció de l'emperador d'Occident, el Senat romà acordà amb Alaric deposar-lo i pujar al tron imperial a Prisc Àtal (409). Després d'això, veient que Honori seguia tancat a Ravenna, Alaric retirà el suport a Prisc Àtal per congraciar-se altre cop amb Honori i negociar la federació. Però, mentre hi mantenia converses a Ravenna, fou atacat per un exèrcit imperial comandat pel visigot Sarus i, sentint-se traït, es replegà al sud amb els seus homes, marxà de nou sobre Roma i hi penetrà, saquejant-la l'agost de 410.

Gravat que representa el saqueig de Roma per Alaric / autor desconegut
Gravat que representa el saqueig de Roma per Alaric / autor desconegut

El saqueig visigot de Roma commocionà l'Imperi ja que feia 800 anys que la ciutat no havia estat saquejada -el darrer cop fou a mans del gal Brennos el 390 aC- i se la considerava inviolable. A més d'un quantiós botí, Alaric i els seus visigots s'endugueren Gal·la Placídia, donzella de la família imperial. Es dirigiren cap al sud d'Itàlia amb la idea de passar a Sicília i el nord d'Àfrica però els plans s'estroncaren amb la sobtada mort d'Alaric. El cabdill visigot fou succeït pel seu cunyat Ataülf, que reorientà la marxa cap al nord i arribà a Provença. 
Després de derrotar l'usurpador Joví, Ataülf assaltà Marsella però fou ferit, es retirà i ocupà Narbona, on s'hauria casat amb Gal·la Placídia (414), a qui regalà part del tresor romà. Amb l'enllaç, Gal·la Placídia esdevingué reina dels visigots, que pretenien legitimar llur posició davant l'emperador.

Gal·la Placídia, reina dels visigots (415)
Però Honori no reconegué el matrimoni i envià el general romà Flavi Constanç a encalçar els visigots. Ataülf i Gal·la Placídia es dirigiren cap a Hispània i ocuparen Barcino (415), on nasqué llur fill, a qui posaren de nom Teodosi en honor del seu avi, l'emperador, per enllaçar amb la línia de successió imperial. Tot i així, el nen morí poc després i fou enterrat a Barcino. A l'estiu, Sigeric, cap de la guàrdia visigoda i contrari a la política filoromana dels reis, assassinà Ataülf i humilià a Gal·la Placídia. Set dies més tard, Sigeric també fou assassinat -ara pels partidaris d'Ataülf- i pujà al tron Vàlia, escollit com a successor per la noblesa visigoda.

Vàlia negocià amb Flavi Constanç i acordà retornar Gal·la i ajudar als romans a combatre contra els sueus i els alans que havien envaït Hispània a canvi d'importants quantitats de blat que garantissin la subsistència dels visigots (416). Així, 6 anys després del rapte, Gal·la Placídia tornà a Ravenna, on l'emperador Honori, el seu germanastre, la obligà a casar-se -a contracor- amb Flavi Constanç. L'any 418 els visigots, probablement per intercessió de Gal·la, obtingueren l'anhelada condició de "foederati" de l'Imperi en agraïment pels serveis militars i se'ls atorgaren terres a Aquitània, on podrien mantenir llurs lleis i cabdills.

Gal·la Placídia, augusta imperial (421)
L'any 421 el general Flavi Constanç fou ascendit per Honori a co-emperador, fet pel qual Gal·la Placídia obtingué el títol d'augusta, prenent major rellevància que la que ja tindria a la cort imperial. Tot i això, Constanç morí aquell any havent tingut dos fills amb Gal·la: Honòria i Valentinià. Durant els anys posteriors, diversos desencontres entre l'emperador Honori i l'augusta, que com a "reina" disposava d'una guàrdia visigoda, acabaren amb l'expulsió de Gal·la de la cort imperial i d'Itàlia (423), moment en què es refugià a Constantinoble, seu de l'Imperi d'Orient, on governava el seu nebot Teodosi II, fill d'Arcadi.

Medalló d'origen alexandrí del s.III encastat a la Creu de Desideri (s.IX). Museo di Santa Giulia, Brescia Tradicionalment s'havia considerat que representaven Gal·la Placídia (dreta), Honòria i Valentinià, teoria avui desestimada
Medalló d'origen alexandrí del s.III encastat a la Creu de Desideri (s.XI). Museo di Santa Giulia, Brescia
Tradicionalment s'ha considerat que representaria Gal·la Placídia (dreta), Honòria i Valentinià

L'estiu del 423 Honori morí a Ravenna sense descendents i pujà al tron Joan el Secretari, un alt funcionari imperial que obtingué el suport del Senat romà però no fou reconegut per l'emperador d'Orient. Gal·la Placídia, amb diversos generals de confiança, els visigots i Teodosi II, ordiren l'ascens del seu fill Valentinià, encara nen, com a emperador d'Occident. L'any 424, l'exèrcit romà d'Orient inicià una expedició contra Ravenna, que caigué fàcilment en el seu poder; a Joan el Secretari, capturat, se li tallà una mà, se'l sotmeté a escarni públic sobre un ruc al circ de Ravenna i se'l decapità (425). Valentinià III puja al tron amb 6 anys.

La regència de Gal·la Placídia (425-437)
Durant la minoria d'edat de Valentinià, Gal·la Placídia -bregada en la política- exercí com a regent del jove emperador. Foren anys difícils per l'avenç dels vàndals sobre el nord d'Àfrica (430) o la guerra civil que esclatà entre els generals Bonifaci i Aeci (432). L'any 437 acabà la regència, si bé Gal·la Placídia mantingué encara una forta influència sobre l'emperador, intentant contrarestar el poder creixent d'Aeci. Gal·la s'implicà també en qüestions religioses i defensà l'ortodòxia contra el monofisisme que abraçà Teodosi II (448). L'any 449 intercedí per la seva filla Honòria contra Valentinià III i la salvà de ser executada en saber-se que havia demanat l'ajuda d'Atila, rei dels huns, per evitar el seu matrimoni forçat amb un senador.

L'any 450 Gal·la Placídia manà desenterrar de Bàrcino el petit Teodosi, el fill que havia tingut tres dècades enrere amb Ataülf, i li donà sepultura al mausoleu honorià, a tocar de l'antiga basílica de Sant Pere del Vaticà. El 27 de novembre d'aquell any, Gal·la Placídia morí a Roma i fou enterrada amb el seu primogènit.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Continguts] També us pot interessar...

dilluns, 31 d’agost del 2020

Catalunya, Noruega i el naufragi de l'art medieval europeu

Breu ressenya sobre l'exposició Nord&Sud. Art medieval de Noruega i Catalunya 1100-1350.
Museu Episcopal de Vic (15 febrer - 15 setembre 2020). Més informació > museuepiscopalvic.com

Poc abans que el maleït virus ens colpegés, aturant-ho gairebé tot, el Museu Episcopal de Vic (MEV) va inaugurar una ambiciosa exposició que posa de relleu les sorprenents semblances entre l'art medieval de la nostra terra i el de la freda Escandinàvia: Nord&Sud. Art medieval de Noruega i Catalunya. 1100-1350. Acostumats a veure el romànic com a un dels exponents més brillants del nostre patrimoni, amb elements icònics com el Pantocràtor de Taüll o la Majestat Batlló, sobta no poder-lo distingir a primer cop d'ull del d'un territori llunyà com Noruega, terra de fiords, boscos i neu. Explicar el rerefons d'aquesta similitud és la raó d'una exposició que neix de la col·laboració entre els museus d'Utrecht (Holanda), Bergen (Noruega) i Vic.

Frontal d'altar de Sant Olaf. Museu Episcopal de Vic
El frontal d'altar que explica la vida del rei Sant Olaf, tresor nacional de Noruega
Per començar, cal assenyalar que el lligam entre l'art medieval català i el noruec és del tot accidental i que no hi hagué una connexió estreta entre ambdós territoris a l'Edat Mitjana. Més aviat, en paraules dels comissaris de l'exposició, allò que ens ha quedat a Catalunya i Noruega són "les restes d'un naufragi". O sigui, els vestigis d'un art medieval d'abast europeu -unificat a través de la litúrgia catòlica- que s'ha perdut en bona part d'Europa. El cas més il·lustratiu són els frontals d'altar pintats dels ss.XII i XIII: del centenar que ens han arribat, més de 50 són catalans i una trentena noruecs. Diversos factors expliquen perquè tot aquest patrimoni s'ha conservat millor a Catalunya i Noruega que no pas a la resta del Vell Continent.

Primer, el medi geogràfic, és a dir, la ubicació de les esglésies en llocs relativament aïllats o poc concorreguts, com els fiords i les valls pirinenques, que les mantingueren a recer de conflictes, saquejos i robatoris. Segon, les terribles guerres de religió que afectaren el cor d'Europa en època moderna (ss.XVI-XVII) i els esclats iconoclastes d'alguns grups "protestants" com calvinistes, hugonots i anglicans, que consideraven idolatria les imatges religioses i les destruïen; a diferència d'aquests, els luterans, el grup reformista que s'estengué per Noruega, fou més tolerant amb la imatgeria medieval. Posteriorment, a França, la Revolució Francesa (1789) també acabaria amb molts peces d'aquest art que hi havia florit a l'Edat Mitjana. Amb l'onada de fundació de museus de finals del s.XIX -entre els quals el Museu Episcopal de Vic (1889)- es desenvolupa una consciència sobre la importància de les obres d'art i la seva salvaguarda. Així, aquelles peces d'art medieval que s'havien conservat fins llavors a Catalunya i Noruega -per atzar- troben ara un lloc segur on ser exposades, formant-se les col·leccions que podem visitar avui.

Marededéu amb Nen de Muli (Islàndia). Museu Episcopal de Vic
Marededéu amb Nen dins d'un tabernacle-retaule amb restes de policromia, procedent de Múli (Islàndia)
L'exposició, de format relativament petit, consta de nombroses peces de gran valor i interès a més d'audiovisuals, il·lustracions i una audioguia que ajuda a entendre-les. Hi trobem frontals d'altar amb detallades escenes de la vida dels sants, figures de la marededéu de diversos estils i procedències, tabernacles-retaule bellament decorats així com tota mena de crucifixos, reliquiaris i, fins i tot, una curiosa església en miniatura. Tot plegat ens parla dels viatges i intercanvis en la Cristiandat medieval, del poder creixent de l'Església i de la difusió d'una estètica piadosa, compartida arreu d'Europa, que hauria acabat sent assumida també pels temibles "víkings", com explica el magnífic frontal d'altar de Sant Olaf de Noruega.

En conclusió, Nord&Sud. Art medieval de Noruega i Catalunya 1100-1350 es una exposició d'allò més recomanable, tant pels continguts que s'hi mostren com pel fet de posar de relleu -a través d'un diàleg entre les peces noruegues i les catalanes- la "unitat en la diversitat" que presenta l'art medieval europeu. Una ocasió irrepetible de veure aplegades algunes de les pintures i escultures medievals més singulars d'Europa.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

diumenge, 5 d’abril del 2020

6 podcasts culturals que cal conèixer

Escoltar podcasts és una bona manera d'aprendre -o distreure's- mentre fem tasques que no requereixen una gran atenció, com passar l'escombra, fregar els plats o plegar roba. En el meu cas, després de moltes hores escoltant-ne, m'he tornat un fidel seguidor d'alguns que trobo especialment recomanables i que són un bon recurs per mirar d'aprofitar el temps de la millor manera. Us en parlo tot seguit; si cliqueu sobre el nom dels diversos podcasts indicats (en blau) trobareu la llista de programes emesos fins ara:

1) En guàrdia! - Dirigit pel periodista Enric Calpena i assessorat pels historiadors Oriol Junqueras, durant els primers anys, i Josep M. Solé i Sabaté, actualment, aquest programa -que deu ser un dels més veterans de Catalunya Ràdio- s'emet setmanalment des de 2001. Cada capítol tracta un tema de la història de Catalunya o universal que es va desplegant a partir de l'entrevista a un convidat especialista. Amenitzat amb recursos com diàlegs reconstruïts i textos dramatitzats, permet fer-se una idea general de cadascun dels temes que es tracten. A hores d'ara, el programa va per la 18a temporada (2019-2020 i té més de 760 capítols.

2) A les portes de Troia - Més jove que l'En guàrdia! -del que n'és el complement ideal- es va començar a emetre el 2013 amb una freqüència setmanal en diverses ràdios locals. Presentat pels historiadors Sergio Rodríguez i Alberto Reche, que tracten el tema en qüestió amb un convidat, actualment consta de més de 260 capítols. Amb un to desenfadat, els programes tracten dels principals episodis de la història universal i catalana,  acostant-se -sovint- fins a temps recents. També hi té força pes la història militar o l'anàlisi de com el passat es reflecteix en l'imaginari col·lectiu a través de novel·les, videojocs o sèries com Joc de Trons.

3) Arqueopodcast - El nou programa d'arqueologia del Museu Arqueològic de Catalunya (MAC) estrenat el 2021. Amb un to didàctic i rigorós, recorre els principals jaciments arqueològics del país de la mà d'experts, ens descobreix les darreres troballes que s'hi han fet i visita museus i exposicions que tracten el nostre passat més remot. Un enfocament diferent de la Història -de caràcter més antropològic- que també convé seguir.

4) Els viatgers de la Gran Anaconda - Un programa de viatges presentat per Toni Arbonès que s'emet a Catalunya Ràdio des de 2012. Amb els convidats que hi van passant -viatgers de tota mena- es parla de llurs peripècies, dels diversos llocs, paisatges i gents que han conegut i del fet de viatjar com a experiència. Les seccions del programa aprofundeixen en aspectes com les llengües, cultures i tradicions que trobem arreu del planeta. Sorprèn com un podcast -on tot el que s'hi explica ho hem de visualitzar amb la nostra imaginació- pot arribar a ser tan evocador, una finestra al món per superar les parets del confinament.

5) Ciutat Maragda - El programa de literatura de Catalunya Ràdio des de 2017. Dirigit per David Guzman, s'hi tracten de manera aprofundida diversos temes literaris així com clàssics, novetats o traduccions recents. Generalment comença amb l'entrevista a l'autor d'una obra i seguidament s'obre una taula rodona amb els lletraferits habituals que parlen dels llibres, fragments i idees més inspiradors.

6) Sons de l'Edat Mitjana - Un programa de Catalunya Música centrat especialment en la música, el pensament, la espiritualitat i la dona medieval. Realitzat per la musicòloga María Montes, es va emetre del 2016 al 2019. Amb un to relaxat, els seus interludis de música antiga embolcallen suaument la temàtica que tracta. En conjunt, un programa que aporta una mica de llum a l'època medieval, tan popular com blasmada.


---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Recursos

dilluns, 16 de març del 2020

Montsegur, 1244: el penúltim reducte de la resistència càtara

L'any 1242, el senyor de Montsegur, Pèire Roger de Mirapeis, junt amb altres nobles occitans "faïdits", és a dir, desposseïts de llurs dominis pels francesos arran de la croada contra els càtars, havien ordit l'assassinat dels dos inquisidors de Tolosa. L'objectiu d'aquella acció era destruir les llistes que duien amb els noms dels càtars que calia perseguir i atiar una revolta general occitana. Tal i com s'havia tramat, els inquisidors i el seu seguici foren massacrats per una trentena d'homes a Avinhonet, vora Tolosa, on feien nit. Davant d'això, Occitània -exhausta després de 30 anys de guerra- no s'aixecà i, per contra, el senescal de Carcassona, el francès Hugues des Arcis, rebé l'ordre d'assaltar Montsegur, l'inexpugnable castell on es refugiaven centenars de càtars i molts cavallers que ho havien perdut tot per simpatitzar amb el catarisme.

Al maig de 1243, les tropes franceses -uns 10.000 soldats- començaren a assetjar el castell, encerclant-lo de manera que ningú pogués escapar-ne ni hi poguessin arribar provisions. Bloquejats per la dificultat d'assaltar una fortalesa posada al cim d'una muntanya, no fou fins a l'octubre que els francesos aconseguiren -de nit- fer-se amb una torre que hi havia en un punt elevat de la vessant que ascendia cap al castell. Un cop allà, instal·laren les màquines de guerra per apedregar Montsegur. Els assetjats -ara en una situació més difícil- resistiren l'embat francès amb l'esperança que, finalment, el comte de Tolosa aparegués en llur ajuda.

El castell de Montsegur des del peu de la muntanya
El castell de Montsegur des del peu de la muntanya / wikimedia: Gerbil
Deu mesos més tard, l'1 de març de 1244 els cavallers i càtars de Montsegur, aïllats i defallits, pactaren la rendició: el castell passaria a mans del rei de França i als defensors se'ls respectaria la vida però haurien de comparèixer davant del tribunal de la Inquisició; ara bé, aquells que no abjuressin de llur fe càtara serien cremats a la foguera. El pacte contemplava, a més, 15 dies de treva per a què els càtars poguessin preparar-se per a llur funesta fi mitjançant el "consolhament", sagrament que els garantia el retorn al Paradís.

Aquell 16 de març de 1244, els assetjats començaren baixar des de Montsegur silenciosament i, un cop al peu de la muntanya, hagueren de decidir si abjuraven o no de llur fe. Els qui no ho feren foren tancats dins d'un recinte de pedres i troncs on serien cremats. En total, més de 200 persones entre homes, dones i nens moriren a la foguera al lloc que es coneix com a "prat dels cremats", avui senyalitzat amb una estela.

Els càtars que quedaven a Occitània miraren llavors de refugiar-se al castell de Queribus -que caigué després d'un breu setge l'any 1255- o fugiren a l'altra banda del Pirineu, arribant a terres del comtat d'Urgell. Montsegur, ara en mans dels francesos, es veié reforçat amb uns murs imponents per mantenir el domini sobre Occitània i vigilar la frontera; així doncs, el castell que podem visitar actualment no es correspon amb  la fortificació on s'haurien refugiat els càtars sinó a la posterior reconstrucció pels croats francesos.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

dimarts, 11 de febrer del 2020

"Art primer": una immersió en els orígens prehistòrics de l'art

Museu d'Arqueologia de Catalunya, Barcelona (6 febrer 2020 - gener 2021) - Més informació a l'enllaç web

La seu barcelonina del Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC) acaba d'inaugurar Art Primer. Artistes de la Prehistòria, una de les seves exposicions temporals més ambicioses. Es tracta d'un recorregut als orígens més remots de l'art, els significats que podria tenir per a les societats prehistòriques, les tècniques, instruments i materials que s'emprarien en les diverses expressions artístiques i les figures, formes i símbols que representen. Un tema tan fascinant com obscur que ha donat peu a tota mena d'interpretacions.

Sala central exposició Art Primer Museu d'Arqueologia de Catalunya
L'exposició ocupa les sales centrals de la planta baixa del museu
L'exposició s'articula entorn a les dues grans fases per les que passa l'art prehistòric. La primera seria l'art paleolític, quan -entorn al 35.000 aC- es comencen a realitzar pintures parietals de grans animals, siluetes de mans i representacions esquemàtiques dels genitals masculins i femenins així com petites estatuetes i fragments d'os gravats amb motius faunístics. La segona fase és l'art llevantí, sorgit cap al 9.500 aC a la franja mediterrània de la península Ibèrica i caracteritzat per la presència de la figura humana, les escenes de guerra, caça o dansa que s'hi representen o el traç estilitzat amb què estan fetes.

El desplegament museogràfic és notable, amb plafons rocallosos que ens immergeixen en l'ambient de les cavernes, un relaxant didgeridoo que sona de fons i diversos audiovisuals que dibuixen episodis de la vida de les societats prehistòriques imaginant el paper que hi hauria pogut jugar l'art. Pel que fa als continguts, s'exposen objectes força interessants trobats en diversos jaciments catalans -com Serinyà, la Draga  o l'Abric de l'Hort de la Boquera- i de l'Aragó, el País Valencià, el Cantàbric o la banda francesa dels Pirineus, entre d'altres. Es tracta sobretot d'útils d'os i pedra gravats amb petites figures i marques -en algun cas gairebé inapreciables a ull nu- que les il·lustracions que els acompanyen ens ajuden a resseguir.

Il·lustracions i reproduccions art llevantí Museu d'Arqueologia de Catalunya Art Primer
Un grapat d'il·lustracions i reproduccions d'art llevantí que podem observar a l'exposició
Trobem també un apartat dedicat als pioners en l'estudi i salvaguarda de les expressions artístiques llevantines, gràcies als quals podem saber com eren ja que en molts casos s'han perdut i només en conservem els calcs i apunts que prengueren a principis de s.XX. Des de 1998 els conjunts artístics llevantins -que sumen més de 750 llocs- són considerats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Ara cal afegir-hi la Cova de la Font Major de l'Espluga de Francolí, on l'octubre de 2019 s'hi van identificar un centenar de gravats, una troballa excepcional que s'ha presentat coincidint amb la inauguració de l'exposició.

Acostumats a exposicions temporals més senzilles, l'aposta del Museu d'Arqueologia de Catalunya per "Art primer. Artistes de la prehistòria" -que fins i tot ha ocupat temporalment l'espai dedicat als ibers- sorprèn en positiu. Tot i que m'hagués agradat un major aprofundiment en les motivacions rere l'expressió artística, l'exposició permet aproximar-se a l'art prehistòric en el seu conjunt de manera amena i entenedora.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Agenda