La prematura mort del jove sobirà d'Arborea Marià V (1407), fill de la desapareguda Elionor d'Arborea i del noble sardo-genovès Brancalleó Doria, havia obert una altra crisi successòria al tron d'Oristany. En ple conflicte contra els catalano-aragonesos, calia entronitzar urgentment un nou "judike" que mantingués els dominis que s'havien aconseguit reduint l'invasor ibèric a les seves fortaleses de l'Alguer i Càller.
Tot i així, la decisió sobre qui havia de succeir a Marià no estava exempta d'intrigues, fins al punt que Brancalleó -abans un cabdill victoriós, ara un home vell i esgotat- acabà retirant-se a les seves possessions del Llogudor, on -segons alguns- podria haver estat capturat o, fins i tot, assassinat pels catalano-aragonesos.
Començà, llavors, una cursa entre els dos bàndols per desequilibrar la balança. Arborea dominava sobre gairebé tota Sardenya però hi havia zones que escapaven del seu control efectiu i requerien l'autoritat d'un nou sobirà. Pel que fa als catalano-aragonesos, tenien una major capacitat operativa però no aconseguien imposar-se fora de la seguretat dels enclaus costaners que mantenien a tocar del mar, des d'on eren proveïts.
Així, l'octubre de 1408, el príncep Martí de Sicília, l'hereu de Martí l'Humà, viatjà uns dies de Palerm a Càller per conèixer de primera mà la situació de l'illa. Per la seva banda, Guillem II de Narbona, el candidat més proper a la línia dinàstica dels sobirans arboresos com a net de Beatriu d'Arborea, filla del recordat Marià IV, feu valdre els seus drets i, al desembre, es presentà davant la cort judical d'Oristany, on fou coronat com a jutge d'Arborea -sense despertar gran entusiasme ni oposició- el 13 de gener de 1409.
A Barcelona, on feia temps que Sardenya ja no es veia com un agradable jardí sinó com un pou que engolia homes i recursos, es preparà un gran exèrcit per sotmetre, d'una vegada per totes «los sarts, que tenien en poca estima nostra nació», com digué el cronista Pere Tomic. Acabar amb la conquesta iniciada aquell llunyà 1323 havia esdevingut una qüestió -gairebé- d'orgull "nacional" i les evasives diplomàtiques dels Arborea -que intentaven guanyar temps- semblaven confirmar que era el moment de donar el cop final.
Així, el rei Martí l'Humà, amb el suport de les Corts catalanes, embarcà l'host que havia aprestat, a la qual se sumà un contingent barceloní. De forma coordinada amb el seu estimat fill, el príncep Martí, que des de Palerm havia estat enllestint els preparatius per a la campanya, ambdós estols -catalano-aragonès i sicilià- desembarcaren a Càller al maig de 1409. Les primeres hostilitats es precipitaren l'1 de juny, quan vuit galeres catalano-aragoneses desbarataren -prop de l'illa de l'Asinara, al nord-oest de Sardenya- sis galeres genoveses, aliades dels Arborea, que transportaven soldats cap a Oristany per reforçar les files judicals.
Dies més tard, el 12 de juny, una expedició de reconeixement formada per uns 1500 cavallers sortí de Càller i s'endinsà en territori arborès rapinyant camps i viles que trobava al seu pas. Quan arribà a Sanluri, castell a mig camí de la capital d'Arborea, els sortiren a combatre uns pocs centenars de soldats. Després d'una breu escaramussa, els catalano-aragonesos es replegaren satisfets d'haver mesurat les forces dels sards.
A finals de juny, el gruix de l'host catalano-aragonesa, comandada pel propi Martí el Jove, sortí de Càller en direcció a Oristany. Eren jornades caloroses, fet pel qual l'exèrcit evitaria marxes gaire llargues i aniria fent parades per a què la tropa estigués descansada de cara al combat. De camí, l'host resseguí el curs del riu Flumini Mannu, on malgrat els molestos mosquits que hi voleiaven, els homes podrien refrescar-se i eixugar-se la suor. El 29 de juny, al tercer dia d'haver sortit, Martí el Jove donà ordre d'acampar vora Sanluri.
.jpg)
La batalla de Sanluri segons un quadre de Giovanni Marghinotti (Càller, 1798-1865)
L'endemà, 30 de juny, a trenc d'alba, l'host catalano-aragonesa començà a avançar cap a Sanluri, on els esperava el sobirà d'Arborea, Guillem II de Narbona, amb el seu exèrcit. Malgrat la superioritat numèrica del contingent judical, amb uns 3000 cavallers i 17000 homes a peu, es tractaria d'una força heterogènia i poc preparada, formada per sards, francesos vinguts de Narbona i reforços genovesos i llombards.
L'host catalano-aragonesa seria numèricament inferior, amb uns 3000 cavallers i 8000 infants, però estaria millor entrenada i organitzada que els sards; al costat del príncep Martí combatrien Pere de Torrelles, comandant de la flota enviada pel rei, Joan des Vall, Bernat IV de Cabrera i Bernat Galceran I de Pinós.
Disposats en línia, una part dels soldats d'Arborea se situà davant de Sanluri mentre la cavalleria judical quedava oculta rere un turó proper, al nord-est de la vila. Els catalano-aragonesos, arengats pel seu sobirà, transitaren fins al camp de batalla desplegant una columna que alternava cavallers i homes d'armes.
Els dos exèrcits xocaren frontalment, moment en el qual la cavalleria judical descendí pel turó rere el qual s'havia ocultat i es disposà a carregar contra el flanc dret de les tropes catalano-aragoneses. Veient la maniobra, Martí el Jove envià els seus cavallers per aturar el flanqueig i aconseguí travar-hi combat. Després d'hores de lluita -segons Zurita«duró la batalla por un buen espacio»- l'exèrcit arborès començà a esberlar-se en diverses parts que els atacants pogueren anar encerclant, colpejant i reduïnt.
Guillem II de Narbona aconseguí fugir amb alguns dels seus homes cap al veí castell de Monreale, altres es refugiaren dins de Sanluri, els restants -entorn a uns 5000- foren massacrats sota el turó que els sards anomenarien des de llavors s'Occidroxiu ("l'escorxador"). Havent pres el control del camp, l'exèrcit catalano-aragonès assaltà la vila i el castell de Sanluri, acabant amb molts dels soldats arboresos que s'hi havien refugiat o capturant-los per enviar-los posteriorment com a esclaus a Barcelona.
Guillem II de Narbona i els soldats supervivents es replegaren a Oristany. Mentrestant, el 4 de juliol, les tropes catalano-aragoneses recuperen Esglésies, important nucli miner al sud-oest de Sardenya. 10 dies més tard arriben notícies de la gran victòria de Sanluri al palau barceloní del Bellesguard, on el rei Martí l'Humà les celebrà ignorant que les properes noves que vindrien de Càller el sumirien en el dolor més absolut. Pel que fa a Arborea, la derrota no suposà la seva fi i, de fet, encara pogué repel·lir un atac contra la seva capital, però quedà condemnada malgrat els intents desesperats del seu últim sobirà per mantenir-ne el domini.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Article successiu:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada