El "Carrasclet", l'apassionant vida d'un guerriller austriacista (1682-1743)

Pere Joan Barceló i Anguera nasqué el 1682 a Capçanes, en terres del Priorat, al sud del Principat de Catalunya. La seva família eren carboners de llenya carrasca, ofici d’on li vindrien els sobrenoms de “Carrasquet”, “Carrasqueta”, “Carrascó” o “Carrasclet”, amb què seria més conegut. Fou descrit, ja d’adult, com a un «hombre pequeño, moreno, que parece un gitano, y seco». Tot i el seu origen humil, hauria rebut nocions de lletra. Tenia un caràcter noble, se sentia lligat a la família, arrelada al Priorat, i professava una gran religiositat.

Soldat durant la Guerra de Successió Hispànica (1705-1714)

L’any 1705, quan Catalunya esdevingué un dels escenaris de la Guerra de Successió hispànica, el jove Pere Joan Barceló s’adherí a la causa de l’Arxiduc Carles d’Àustria i s’incorporà a un regiment de fusellers format per Josep Nebot; s’arrenglerà en una companyia que capitanejava el seu pare, Francesc, i on també hi combatia el germà gran. A la mort del pare, qui caigué combatent prop de Mora d’Ebre l’any 1706, Pere Joan passà al regiment de Josep Farriol.

L’any 1709, enmig d’una guerra que s’allargava i no es decidia, es casà amb Josefina Figueres de Capçanes, amb qui s’instal·là a una casa a Marsà, al Priorat, heretada de la família. Tot i això, Pere Joan continuà combatent, i l’any 1710 servia al regiment de Joan Falcó. Aquell desembre, després de les derrotes austriacistes de Brihuega i Villaviciosa, fou un dels 30 catalans triats per les autoritats per acompanyar el comte de Cifuentes per a què arribés sa i estalvi a Barcelona; això demostra la rellevància militar que hauria assolit i el seu ferm compromís amb la causa.

El Gegant Carrasclet de Reus / flickr @laie023

L’any 1713, quan Tarragona caigué en mans dels borbònics, Pere Joan continuà la guerra com a capità de diversos destacaments a les ordres del coronel Antoni Vidal. Enquadrat en aquesta força, participà en la reconquesta de Falset als borbònics a finals d’agost de 1714, un sonat cop de mà que inquietà la rereguarda borbònica però que costà la mort del comandant català.

La postguerra: tornada a casa, emboscament i guerrilla (1714-1719)

Dies després Barcelona acabà caient heroicament davant l’assalt borbònic. En aquest moment, és possible que el capità Barceló, derrotat, embarqués cap a Mallorca, que continuava sota domini de l’Arxiduc Carles d’Àustria. Quan Felip V conquerí l’illa, al juliol de 1715, un “Pere Barceló”, junt amb 8 familiars, desembarcà a Alacant en una nau anglesa; donat que el Carrasclet no abandonava mai la seva família, l’historiador Antoni Muñoz apunta que podria ser ell.

Al marge de la possible estada a Mallorca, al setembre d’aquell 1715 el trobem a Marçà, on hauria tornat, acollint-se a un indult per retirar-se, derrotat, amb la muller, a la finca familiar, que havia pogut conservar. Allà intentà reconstruir la seva vida però el fet d’haver combatut al bàndol austriacista durant la guerra, o sigui, al costat dels “sediciosos” vençuts, li impedí optar a càrrecs públics i ascendir socialment. A l’octubre tingué una baralla amb un tinent borbònic que l’anà a trobar per cobrar-li la contribució; arran d’això el Carrasclet es donà a la fuga però fou capturat i empresonat. Sorprenentment aconseguí escapar de la presó i s’emboscà.

Amagat en una cova a la muntanyes de la serra de Llaberia, organitzà una partida de guerrillers amb què mirava d’atiar la resistència contra els borbònics a la zona i assaltava els combois que creuaven de Catalunya a València pel coll de Balaguer, accions en les que «les quitaba lo que era preciso para el sustento, sin hacerles ningún daño, separándose luego, y él volvía a su cueva».

 

La Serra de Llaberia, que serví de refugi al Carrasclet

Les autoritats borbòniques activaren llavors els sometents per detenir-lo i, al febrer de 1717, empresonaren a la mare, la germana i una tia per fer-li xantatge. Tot i això, el Carrasquet no cessà en les seves accions i, amb la complicitat de la població, agreujada pels impostos i la repressió borbònica, les victòries del guerriller al coll de la Teixeta, Duesaigües i Escornalbou anaren engrandint la seva fama i reputació arreu de la contrada, de manera que, «con lo favorable de estos sucesos se le unió gente, unos que recelaban de ser presos [...] otros a quien el hambre y la miseria ocasionada de los crecidos tributos les precisava desemparar sus casas».

El malson dels borbònics a l'empara de França (1719-1720)

En aquell temps, Felip V pretenia recuperar els dominis mediterranis que havia perdut a mans de l’Arxiduc Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió. Així, a l’agost de 1717, aprofitant que els austríacs combatien als turcs, desembarcà a Sardenya i la conquerí en tan sols dos mesos. Seguidament, al juliol de 1718, l’exèrcit borbònic passà a Sicília, i també la recuperà.

Davant l’ofensiva “irredemptista” de Felip V, que contravenien els acords de pau d’Utrecht, les principals potències europees formaren la Quàdruple Aliança, integrada per Àustria, la Gran Bretanya, les Províncies Unides i França, ara regida per Lluís XV de França. Ironies de la història, el Duc de Berwick, botxí de Barcelona quatre anys enrere, s’enfrontaria ara contra Felip V.

Coneixent el zel amb què els catalans havien combatut per llurs institucions i lleis, Berwick es plantejà utilitzar-los per desestabilitzar la monarquia de Felip V. Així, s’adreçà als principals cabdills austriacistes catalans prometent-los el restabliment de les constitucions catalanes si s’integraven amb les seves partides a l’exèrcit francès per lluitar contra llur odiat rei. Així, de forma sorprenent, arribava l’anhelat canvi de context internacional que podia salvar Catalunya.

Tornant al “Carrasclet”, per qui les autoritats borbòniques pagaven una fortuna a qui el capturés, viu o mort, continuava la lluita emparat-se en la serra de Llaberia. En saber les intencions de Berwick d’obrir un front de guerra a Catalunya, es dirigí llavors a Perpinyà, on acceptà la proposta de Berwick i fou reconegut com a coronel de l’exèrcit francès. Havent rebut armes, instruccions i diners, tornà al sud dels Pirineus. Així, el Carrasclet anà fustigant als destacaments borbònics i, per allà on passava, era rebut amb alegria pels veïns. Els “carrasclets” proclamaven l’abolició del cadastre borbònic i la reinstauració de les constitucions catalanes. Molts homes, que se sentien de nou lliures, s’abillaven amb el groc de la Casa d’Àustria i s’hi sumaven.

Davant d’això, a l’abril de 1719 el capità general de Catalunya, el marquès de Castel Rodrigo, trameté ordre als veguers per a què es formessin “escuadras de paisanos” que col·laboressin amb els destacaments  borbònics en la guerra contra les partides dels guerrillers austriacistes. Moltes d’aquestes “escuadras” s’omplien de catalans que, empobrits per les penúries de la postguerra i els tributs que els imposaven els borbònics, buscaren una forma ràpida de guanyar diners per subsistir. Així, a l’hora de la veritat, quan apareixen els “carrasclets”, que podien ser llurs germans o amics, no els combatien, els donaven les armes o, fins i tot, s’hi sumaven.

Enciclopèdia Catalana

Així, el Carrasclet recorregué Catalunya, combatent als borbònics, fent créixer les seves partides i viatjant en diverses ocasions al Rosselló per rebre armes i directrius. A l’estiu, amb les tropes franceses controlant els passos estratègics dels Pirineus, la insurrecció contra els borbònics s’anà estenent arreu de Catalunya i els miquelets anaren alliberant, entre altres llocs, Olot, Ripoll i el Lluçanès. El Carrasclet rebé missatges secrets des de Reus que si hi entrava li entregarien les armes de les “escuadras”. Així, el 26 de juliol, el guerriller feu entrada a la que llavors era una de les ciutats més importants de Catalunya i fou aclamat pels reusencs, majoritàriament austriacistes, que li regalaren un “espadín de plata” que des de llavors cenyiria orgullós.

En saber que el governador filipista de Mora d’Ebre estava disposat a penjar com càstig exemplar a uns guerrillers que havia pres, el Carrasclet li escrigué, per carta: «tinc ordre del Exmo. General Barbick que obri en lo Rigor de la Guerra Comforma Vostres Mercès faran. [...] tenen Soldats de mon Regiment pressos que Si Vostres Mercès los penjant Penjaré. Y si los passan per las Armes faré lo mateix. Si Creman abrassaré, si saquejan Saquejaré, Si’ls trauran de las Isglessias los trauré de dins dels Segraris, de la manera que Vostres Mercès se portaran, me portaré, que Jo ja soc assí, que los meus Soldats son tanbé Soldats com los Soldats de Vostres mercès [...] si Vmes los trachtan bé Jols trachtaré molt bé, y sils maltractan los trachtaré més mal que Vmes [...]».

El 5 de desembre els “carrasclets” assaltaren Valls però foren rebutjats per les “escuadras” dirigides pel batlle Pere Anton Veciana. Arran d’aquesta gesta, no només no se suprimiren les “escuadras”, com reclamaven alguns, considerant un error haver armat als catalans, sinó que anys més tard es reorganitzaren com a “Escuadras de Paisanos Armados” sota una direcció única que tingué com a primer comandant al celebrat Veciana; seria l’origen dels “Mossos d’Esquadra”. Pel que fa a la participació del Carrasclet a l’assalt, la crònica de Francesc de Castellví el situa allí, si bé en les diverses cartes de Veciana relatives a l’atac no l’esmenta en cap moment, fet pel qual l’historiador Antoni Muñoz creu que realment no hi hauria estat.

L'exili a Viena: al servei dels emperadors del Sacre Imperi (1720-1743)

Després de dos anys de guerra internacional, al febrer de 1720, pel tractat de L’Haia, Felip V destituí al seu abrandat primer ministre, el cardenal Alberoni, i renuncià a Sicília i Sardenya a canvi d’assegurar-se la successió del Ducat de Parma. Arran d’això, es desmantellà la Quàdruple Aliança i França llicencià les partides d’austriacistes catalans que combatien a Felip V. Davant d’aquest nou desengany, el Carrasclet, que sabia que si tornava a Catalunya corria un greu risc d’acabar pres i executat, decidí embarcar des de Cotlliure cap a Maó, a la Menorca britànica.

Trobant-se a Maó, sembla que feu un misteriós viatge d'incògnit d'uns pocs dies a Salou, des d’on s’hauria endinsat al Priorat. L’episodi ha donat peu a tota mena d’especulacions: ¿voldria saludar per darrer cop la seva terra? ¿aniria a acomiadar-se d’una amant? ¿amagà un tresor? Fos com fos, després embarcà rumb a Gènova per viatjar fins a Viena, on viuria exiliat, com havien fet molts altres austriacistes catalans després de la desfeta de 1714. Allí, es posà al servei de l'emperador Carles VI d’Àustria, fou reconegut com a coronel imperial i li foren concedides terres a Mugdia, a Hongria, on s'establí amb la dona i visqué com a un petit terratinent.

L’any 1733 Felip V va tornar a vulnerar els acords de pau signats anys enrere i, aprofitant ara la Guerra de Successió de Polònia, emprengué de nou la invasió de Sicília i Nàpols, el regne de les Dues Sicílies. En aquest moment, el poderós Ramon de Vilana-Perles, secretari d’estat i del despatx universal de l’emperador Carles VI d’Àustria, encomanà al coronel Barceló que creés un contingent d’exiliats austriacistes i marxés a combatre la invasió borbònica de Nàpols.

Al maig de 1734 els austríacs foren derrotats pels borbònics a la batalla de Bitonto, prop de Bari, a la Pulla. Dies després, de retirada cap al nord, el coronel Barceló fou capturat vora Pescara pels espanyols, que l’enviaren pres a Cadis. Finalment, els borbònics havien pres al Barceló! Però havien passat gairebé 15 anys d’ençà que el temut guerriller havia abandonat Catalunya, ara era un oficial de l’exèrcit imperial austríac i calia tractar-lo com a tal. Així, després de sis llargs anys de presó, fou alliberat gràcies a les gestions de l’emperador Carles VI i tornà a l’exili a Viena.

La situació d'Europa l'any 1740 / wikimedia

A l’octubre d’aquell 1740 morí l’emperador Carles VI sense un hereu masculí, fet que desembocà en la Guerra de Successió austríaca, que enfrontà a la seva filla, Maria Teresa d’Àustria, contra Carles Albert de Baviera, que reclamà els seus drets a la corona imperial. En aquesta situació, el coronel Barceló es posà al servei de l’emperadriu Maria Teresa d’Àustria enfront a l’aliança que feren Prússia, França i Baviera per destronar-la, i passà a dirigir un batalló on hi havia nombrosos exiliats catalans. Posteriorment, se li confià el comandament d’una companyia de 64 exiliats catalans a la regió de la Caríntia, si bé aquest contingent es dissolgué poc més tard, el 1742.

És bonic veure com malgrat les estretors a les llunyanes terres d’Àustria i Hongria, els exiliats catalans es mantingueren units. De fet, el cronista Francesc de Castellví, també exiliat a Viena, s’hauria entrevistat amb el Carrasclet, que li hauria explicat molts dels detalls de la seva trajectòria que avui coneixem gràcies a la crònica. A Catalunya, dues dècades després, hom tampoc havia oblidat al llegendari Carrasclet, de qui encara en circularien històries i rumors. Un bon exemple és el pagès empordanès Salvador Casanovas i Canut, qui duia un dietari on hi anotà: «les coses i valenties que ha fet est Carrasquet seria necessari tot un llibre enter per explicar-ho, però en lo dit Imperi fou molt estimat, i arribà a ser general, crec que encara viu».

Plànol de la batalla de Breisach el Vell, 4 de setembre de 1743

L’any 1743, durant la Guerra de Successió Austríaca, el coronel Barceló, que ja tenia uns 60 anys, comandava una tropa regular imperial. El seu exèrcit fou destinat a una ofensiva contra França que pretenia dur la guerra al camp enemic creuant el Rin pel pas de Breisach el Vell (Alemanya). Allí, mentre s’enfrontava als bavaresos, el coronel Barceló caigué ferit de mort en un illot fluvial, i morí la nit del 4 de setembre; fou enterrat al cementiri de la població.

Així acabà l’apassionant vida del Carrasclet, de qui se’n desconegué el final fins al 2002, quan l’historiador Agustí Alcoberro trobà el registre de la seva mort en combat a l’arxiu parroquial del poble alemany. La tomba no se’ns conserva ja que fou destruïda durant les guerres mundials.

· · · · · · · · · ·

Notes: Per saber més sobre el Carrasclet, podeu escoltar l’episodi podcast de l’En Guàrdia “Pere Joan Barceló i Anguera, el Carrasclet” amb Agustí Alcoberro. Per aprofundir en les darreres informacions sobre la vida del guerriller i les nombroses accions militars que protagonitzà, llegiu Muñoz, A. (2018) Antoni Vidal i Talarn i Pere Joan Barceló (Carrasclet). Dos defensors de la terra (1700-1720). Barcelona: Rafael Dalmau. Per a una visió global sobre els anys de postguerra que seguiren a la derrota de 1714, vegeu Torras, J. M. (2020) Misèria, poder i corrupció a la Catalunya borbònica (1714-1808). Barcelona: Rafael Dalmau. La vida del Carrasclet ha estat novel·lada per Albert Sánchez Piñol a Vae Victus (2015). Versió actualitzada 9/2024.

Si us ha agradat l'article també us pot interessar...

> Josep Moragues, vida i suplici d'un general austriacista (1669-1715)