Un 30 de setembre de 1701 arribà a Barcelona el jove Felip V, que mesos enrere havia estat coronat rei de la monarquia hispànica en virtut del polèmic testament de Carles II l'Embruixat. Tot i el recel que el primer Borbó causava entre els catalans, que odiaven els francesos per llurs repetits atacs contra el país, com el setge de Barcelona del 1697, feia 70 anys que un rei no visitava Catalunya, de manera que la vinguda de Felip V era un esdeveniment que generava esperances.
El francès, tímid i fred durant els actes de benvinguda i els ampul·losos discursos protocol·laris dels seus súbdits catalans, jurà les "constitucions de la terra" i celebrà corts catalanes, que s'obriren al convent de Sant Francesc de Barcelona el 12 d'octubre de 1701.
A les corts, el rei no cedí a la sentida reivindicació d'insaculacions lliures en l'elecció dels diputats de la Generalitat i els consellers del Consell de Cent, si bé concedí a Barcelona que del seu port poguessin salpar 2 vaixells anuals per comerciar amb les Amèriques -passant abans per Sevilla- i instituí el Tribunal de Contrafaccions, tribunal paritari que havia de fer justícia davant les denúncies contra els agents reials per haver vulnerat les lleis catalanes.
En conjunt, quan es clausuraren les corts al gener de 1702, no es podia dir que haguessin estan més conflictives ni menys satisfactòries que les anteriors. Melchor de Macanaz, secretari reial, disconforme amb la posició en que havia quedat la monarquia després de les corts, opinà que «lograron los catalanes cuanto deseaban, pues ni a ellos les quedó que pedir, ni al rey cosa especial que concederles, y así vinieron a quedarse más independientes del rey que lo está el parlamento de Inglaterra».
-C(A).jpg)
El Palau Dalmases, al carrer Montcada de Barcelona, seu de l'Acadèmia dels Desconfiats
Durant el primer any de regnat de Felip V, Anglaterra -preocupada per l'alteració del "balance of power" a Europa, amb dos Borbons regint alhora França i la monarquia hispànica- instigà la creació d'una aliança amb Àustria i Holanda que tenia per objectiu deposar Felip i entronitzar l'Arxiduc Carles d'Àustria, l'altre pretendent amb drets a succeïr Carles II l'Embruixat el 1700. D'aquesta manera nasqué la Gran Aliança de l'Haia, que al maig de 1702 declarà la guerra a les Dues Corones borbòniques.
Arran d'això, Felip V prohibí el comerç amb anglesos i holandesos, que des de feia anys eren els principals socis comercials dels catalans, a qui compraven vins i aiguardents; la mesura causà descontentament a Catalunya. L'ordre d'expulsió d'Arnold Jäger, comerciant holandès afincat a Barcelona, casat amb una catalana i ben relacionat pels seus negocis amb la burgesia barcelonina, provocà un conflicte polític de primer ordre que acabà al flamant Tribunal de Contrafaccions i encengué encara més el malestar. A Barcelona, començaren a circular pamflets a favor de l'Arxiduc i notícies com l'entrada de Portugal i Savoia a la guerra al costat dels aliats a finals de 1703.
Al gener de 1704, la decisió de Felip V de designar com a virrei de Catalunya a l'odiat Francisco Antonio Fernández de Velasco, que ja ho havia estat anys enrere deixant un ingrat record per la seva deshonrosa entrega de Barcelona als francesos el 1697, no agradà gens. De nou com a virrei, Velasco actuà despòticament, tingué conflictes amb les institucions catalanes i perseguí tota simpatia envers l'Arxiduc Carles d'Àustria. Mentrestant, alguns membres de l'Acadèmia dels Desconfiats, que es reunia al palau Dalmases de Barcelona, mantingueren contactes discrets amb Jordi de Darmstadt, militar alemany que havia defensat Barcelona del setge francès de 1697, d'on li venia l'estima dels catalans, havia estat virrei de Catalunya el 1698 i, deposat per Felip V el 1701, havia acabat servint a la causa de l'Arxiduc Carles d'Àustria.
A finals de maig de 1704, la flota aliada arribà davant de Barcelona i el seu comandant, Jordi de Darmstadt, transmeté missatges demanant als barcelonins que s'unissin a l'Arxiduc Carles d'Àustria i començà a desembarcar les tropes esperant que els austriacistes s'aixequessin en armes contra les autoritats borbòniques per poder prendre la ciutat. Velasco actuà diligentment, deingué al veguer, Llàtzer Gelsen, que havia d'obrir el Portal de l'Àngel als exèrcits aliats, i amb el fracàs de la conspiració Jordi de Darmstadt bombardejà des del mar Barcelona per donar cobertura a l'embarcament de les tropes i dels austriacistes que volien escapar de la ciutat, i ordenà la retirada.
L'ermita de Sant Sebastià, amb vistes sobre la plana de Vic, fou l'escenari del "pacte dels vigatans"
Després dels fets, Felip V reforçà la guarnició barcelonina i el virrei Velasco intensificà la repressió contra els austriacistes practicant centenars de detencions i empresonaments arbitraris, entre els quals el propi bisbe de Barcelona i nombrosos consellers del Consell de Cent, a més d'eliminar de les bosses d'insaculació a molts ciutadans acusats d'austriacistes. La política repressiva de Velasco atià encara més l'animadversació en contra seva, fins al punt que -mesos després - ell mateix escrigué: «cada dia y por diferentes partes se evidencia más la infidelidad de los catalanes [...] y que muchos de los que no habían concurrido en ella en aquella ocasión [maig 1704] se les han arrimado después».
Un any després del setge fallit dels aliats sobre Barcelona, en un context en què amplis sectors de la població sentien ja simpatia per l'Arxiduc Carles, diversos prohoms, nobles i militars osonencs, bregats en la lluita contra els francesos, es trobaren en secret el 17 de maig de 1705 a l'ermita de Sant Sebastià en una reunió convocada pel rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, Llorenç Tomàs i Costa.
Hi assistiren Antoni de Peguera i d'Aimeric i Josep Antoni Martí, de Vic; Antoni de Cortada i Carles de Regàs i Cavalleria, de Manlleu; Francesc Macià i Ambert, conegut com a "Bac de Roda", de Roda de Ter; Jaume Puig i els seus fills, Antoni i Francesc, de Perafita, i Josep Moragues i Mas, de Sant Hilari Sacalm. En aquesta reunió, coneguda com el "pacte dels vigatans", s'acordà pactar amb Anglaterra l'entrada de Catalunya en l'Aliança de l'Haia per sumar esforços en l'objectiu de deposar a Felip V i entronitzar a l'Arxiduc Carles d'Àustria.
Així, de Vic sortiren cap a Gènova dos plenipotenciaris que es reuniren amb Mitford Crowe, comerciant anglès d'aiguardents que havia residit a Barcelona i que ara actuava com a representant de la reina Anna d'Anglaterra. De la reunió en sortí un acord pel qual els "vigatans" havien d'aixecar en armes 6000 homes al rerepaís per facilitar d'aquesta manera el desembarcament dels aliats a Barcelona i el control de Catalunya, i per la seva banda Anglaterra es comprometia a pagar-los, armar-los i a garantir la conservació de les lleis catalanes. El tractat amb Anglaterra, conegut com a "pacte de Gènova", se signà el 20 de juny de 1705.
,%20Nederlands%20Scheepvaartmuseum,%20Amsterdam%20(Pierre%20Mortier)%20-%20C(A).jpg)
Vista de la ciutat de Gènova pel cartògraf i gravador Pierre Mortier, 1704
El 22 d'agost de 1705, la poderosa flota de l'Aliança de l'Haia -que venia de prendre Gibraltar i Dènia- començà a assetjar des del mar Barcelona, ben defensada pel virrei Velasco i la guarnició borbònica. Dins la ciutat, els austriacistes -inquiets- no es veien preparats per iniciar una rebel·lió mentre els "vigatans" -que ja controlaven el centre de Catalunya- baixaren apressadament en ajuda dels aliats.
De nou els aliats toparen amb Barcelona, que se'ls resistí, si bé ara, desembarcant les tropes, assetjant-la i coordinant-se amb les partides austriacistes de l'interior, aconseguiren en poques setmanes l'obediència de Mataró, Girona, Tarragona i Lleida. A mitjans de setembre, per superar el bloqueig entorn a Barcelona, els aliats assaltaren el castell de Montjuïc en una costosa operació en la que hi perdé la vida el propi Jordi de Darmstadt.
Finalment, el virrei Velasco s'avingué a negociar la capitulació de Barcelona i -el 7 de novembre de 1705- l'Arxiduc Carles d'Àustria feia l'entrada triomfal a la ciutat, on rebé una entusiasta benvinguda, i establí la seva cort al Palau Reial Nou. D'aquesta manera, Catalunya entrà en la Guerra de Successió defensant la causa austriacista.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Article successiu:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada