Santa Eulàlia, la patrona "relegada" de Barcelona

Una aproximació a la llegenda, la historicitat, el culte i la representació de Santa Eulàlia.

Els primers màrtirs cristians (ss.III-IV)
El cristianisme arribà des de l'Orient a les costes mediterrànies de la Tarraconense relativament d'hora. La nova religió, que s'estengué entre esclaus, mercaders, soldats i aristòcrates, fou inicialment tol·lerada per les autoritats imperials romanes, que sempre havien tingut una política "pragmàtica" en qüestions religioses, integrant els nous cultes que arribaven de tots els racons de l'Imperi a la miríada de deïtats que constituïen el panteó romà.

Tot i així, la negativa dels cristians a acceptar el culte a l'emperador, que els jueus també rebutjaven, els feia "sospitosos", de manera que patiren persecucions breus i esporàdiques a mans de grups pagans. Al s.III, quan el Baix Imperi Romà entrà en crisi, s'emprengueren ja persecucions emparades per les autoritats contra una religió que es creia que soscavava els fonaments de la civilització romana.

El judici de Santa Eulàlia. Dionís Baixeras i Verdaguer, p.s.XX. MNAC

L'any 259 l'emperador Valerià decretà una persecució en què el bisbe Fructuós de Tarragona i els diaques Auguri i Eulogi foren empresonats, jutjats i cremats vius a l'amfiteatre de la ciutat. Un testimoni relatà la Passio Fructuosi en unes actes martirials; d'aquesta manera, sabem que a mitjans del s.III ja hi hauria una comunitat cristiana estructurada a Tarraco.

L'any 304 l'emperador Dioclecià inicià una nova persecució; segons la tradició, en aquest moment foren martiritzats Eulàlia, a Barcino, Feliu, a Gerunda, i Sever i Cugat, a Castrum Octavianum. D'aquests darrers màrtirs, l'únic que pot tenir fonament històric és Sant Cugat, ja que tan aviat com al s.V el Martirologi jeronimià en fa esment i a Castrum Octavianum, avui Sant Cugat del Vallès, al recinte del monestir, allà on hauria estat martiritzat, s'hi erigí una basílica paleocristiana.

La llegenda de Santa Eulàlia

Segons la tradició, Eulàlia fou una jove cristiana, nascuda a finals del s.III al "desert de Sarrià", prop de Barcino, que s'hauria oposat a la persecució dels cristians en temps de l'emperador Dioclecià. Fent honor al seu nom, que prové del grec "eu" (bo, bona) i "laleo" (parlar), o sigui, "la ben parlada", es presentà davant del procònsul Dacià, que conduïa les persecucions a Hispània, i, declarant-se cristiana, li retregué que perseguís als cristians com ella. Irat pels retrets de la jove, que no abjurà de la seva fe quan li ho ordenà, Dacià manà que la detinguessin i la condemnà a 13 tortures, tantes com anys tenia la noia.

Primer, fou assotada, després, li van estripar la carn amb garfis i arpons. Com que no defallia, li varen posar els peus dins d'un braser ardent i, després, van posar-li foc als pits. Llavors li varen fregar les nafres i les ferides amb pedra tosca, les hi van ruixar amb oli bullent i finalment les van regar amb plom fos. Però cap d'aquests turments doblegava la fe d'Eulàlia, així que la tiraren -tota nafrada- dins d'una bassa de calç viva.

Saint Eulalia, obra del pintor prerafaelita anglès John William Waterhouse (1885)

Després, la ficaren dins d'una bóta plena de vidres, pedres cantelludes i claus esmolats i fou llençada rodolant 13 vegades costa avall per un carrer de Barcino que acabà sent conegut com la "Baixada de Santa Eulàlia", on avui hi ha una capelleta veïnal i uns versos de Verdaguer que recorden el suplici: "Baixada de Santa Eulària / tu la veres rodolar / d'un abisme a l'altre abisme / per aquells rostos avall / deixant per rastre en les herbes / un bell rosari de sanch". Seguidament la noia fou tancada en un corral ple de puces, que la picaren com feres. Res funcionava, així que provaren d'humiliar-la exhibint-la nua sobre un carro de bous que la passejà lentament per la ciutat però el cel va compadir-se'n i es va posar a nevar copiosament fins que la neu cobrí la nuesa de la jove. Després d'això fou tancada a la presó, d'on escapà guiada per un àngel.

Detinguda de nou, després de tots aquests suplicis fou clavada en una creu en forma d'aspa (X) que el relat situa a l'actual Plaça del Pedró, enmig del Raval, on avui una columna sosté la seva estàtua. Crucificada, Eulàlia expirà l'ànima, que se'n volà al cel com un colom blanc. Explica la tradició que, tan bon punt la santa va morir, es desfermà de nou una forta nevada i els soldats que custodiaven el cos de la màrtir van fugir empesos pel fred, moment en què els pares de la noia van aprofitar per recollir-la i enterrar-la.

Historicitat i culte de Santa Eulàlia

Les primeres referències a la màrtir barcelonina són un himne que li dedica el bisbe Quirze de Barcelona al s.VII, més de tres segles després de la persecució de Dioclecià. Per contra, Prudenci, al seu Peristephanon (s.V), dos segles abans de Quirze, ja fa esment d'una Santa Eulàlia de Mèrida, que també s'enfrontà a l'autoritat, fou martiritzada amb 13 anys, primer estripant-li la carn i després cremant-la viva, morí expirant l'ànima per la boca en forma de colom i, ja morta, el seu cos quedà cobert per una sobtada nevada.

L'arqueologia ha documentat a l'àrea entorn de la barcelonina església de Santa Maria del Mar un pol d'atracció d'enterraments d'època paleocristiana, datats entre els ss.V i VI, fet que podria evidenciar l'existència d'una antiga basílica martirial al lloc. En aquell temps les basíliques martirials concentraven al seu voltant les tombes dels fidels, que esperaven que la proximitat amb el màrtir allí enterrat els garantís la salvació el dia del Judici. L'any 877 el bisbe Frodoí de Barcelona desenterrà en aquell lloc les suposades despulles de Santa Eulàlia per traslladar-les a la Seu barcelonina, on una làpida del s.IX explica la troballa.

Crucifixió de Santa Eulàlia al Breviarium secundum ordinem Cistercensium o Breviari de Martí d'Aragó. Catalunya, entre 1398-1410 i 1420-1430. Bibliothèque Nationale de France

Tornant ara a la llegenda, durant la "translació" del cos de Santa Eulàlia, portat en solemne processó pels canonges de la catedral, en passar per la Plaça del Blat, va començar a fer-se pesat fins al punt que ja no el podien sostenir ni bellugar. Confosos sobre què calia fer, el bisbe i els canonges ho intentaren tot però no hi havia manera de moure l'urna amb les despulles de la màrtir. Llavors aparegué un àngel i assenyalà un dels canonges, que -torbat de vergonya- diposità dins de l'urna el dit del peu de Santa Eulàlia, que havia sostret per tenir-ne una relíquia. El cos tornà a fer-se lleuger i així pogué arribar a la catedral. La plaça començà a ser coneguda com a "Plaça de l'Àngel" i avui una desapercebuda escultura d'un àngel acusador ho recorda.

Al marge de qui fos realment el cos desenterrat i dut a la catedral, allò important és que s'atribuí a Santa Eulàlia, fet que demostra la maduresa de la devoció barcelonina per la màrtir. Per les coincidències amb el relat hagiogràfic de Santa Eulàlia de Mèrida que presenta el Peristephanon de Prudenci (s.V), anterior a l'himne de Quirze i a la "invenció" per Frodoí, sembla clar que la tradició barcelonina de Santa Eulàlia seria un desdoblament de la Santa Eulàlia de Mèrida, a la qui li hauria sortit una "bessona" a Barcelona.

Cal tenir en compte que els relats hagiogràfics, que s'han anat transformant i ampliant al llarg dels segles, buscaven donar la major rellevància als sants, màrtirs i patrons d'un lloc, atribuint-los els miracles i suplicis més extraordinaris per realçar a través d'ells llur "pàtria", de manera que era freqüent "copiar" les vides de sants d'arreu, apropiant-se'ls. En aquest sentit, atesa l'evidència arqueològica de diversos llocs de culte martirials a l'entorn de Barcino, és possible que la tradició de la Santa Eulàlia emeritana s'hagués sobreposat al record d'una màrtir barcelonina precedent, de qui en desconeixeríem el nom.

Tractant-se d'un culte tan antic és difícil treure'n res en clar; de fet, l'Església, considerant els dubtes entorn a la historicitat de Santa Eulàlia de Barcelona i les coincidències amb el relat hagiogràfic de Santa Eulàlia de Mèrida, va retirar-la del Martirologi romà (2004), autoritzant-ne el culte com a "santa tradicional".

En època medieval, el culte de Santa Eulàlia, lligat als reis de la corona catalano-aragonesa, especialment amb el devot Martí I l'Humà, s'estengué pels llocs conquerits pels catalans, com Mallorca, València, Múrcia, Sicília i Sardenya. S'exportava, així, arreu de la Mediterrània, la tradició barcelonina de Santa Eulàlia.

El fragment de la bandera de Santa Eulàlia (ss.XVI-XVII) que es conserva al MUHBA

Representacions i popularitat de Santa Eulàlia

A Santa Eulàlia se la representa com a una noia jove, amb túnica i mantell, i els seus atributs són la creu en aspa (X) on fou crucificada i la palma amb que s'identifica genèricament els màrtirs cristians. Al claustre de la catedral de Barcelona, encara avui 13 oques blanques recorden els anys que tenia quan fou martiritzada. Des del s.XIV un ric sepulcre de factura italiana, situat a la cripta de la Seu, custodia el cos de la màrtir.

En època moderna, la senyera de Santa Eulàlia, amb la màrtir pintada sobre camp carmesí, representava Barcelona; d'aquesta ensenya hi havia dues versions, una de militar, el famós penó, i una de religiosa, emprada en les processons i solemnitats, que era més gran. En cas d'amenaça, el penó es penjava al balcó de la Casa de la Ciutat i acompanyava les milícies de la coronela en batalla; els barcelonins creien que sota la inspiració de Santa Eulàlia serien invencibles i, sostenien, orgullosos, que no havia estat "may vensuda en quantas guerras que per nostres passats sien estades fetes".

Com explica el militar i cronista Francesc de Castellví a les Narraciones históricas, quan els borbònics posaren setge a Barcelona el juliol de 1713, "fue sacada en público la antiquísima y tan renombrada bandera de Sta. Eulalia Patrona de Barcelona". L'11 de setembre de 1714, per indicació del general Villarroel, el penó sortí per darrer cop per infondre coratge als defensors de Barcelona, encapçalant el contraatac del conseller en cap, Rafael de Casanova, per aturar els borbònics a les muralles. Quan caigué Barcelona, el penó fou requisat pel Duc de Berwick i sembla que Felip V va manar que el cremessin com a escarni públic. Així, el fragment de bandera de Santa Eulàlia que es conserva a la col·lecció del MUHBA, datada entre els ss.XVI-XVII, seria la segona ensenya, reservada per a un ús cerimonial.

Santa Madrona i la Mercè, co-patrones de Barcelona

Tot i l'antiga devoció per Santa Eulàlia, l'any 1564 el Consell de Cent decidí erigir a Santa Madrona en co-patrona de Barcelona. El relat hagiogràfic d'aquesta altra màrtir, sense fonament històric, explica que hauria nascut a Montjuïc i que, orfe de nena, hauria viatjat a casa d'uns parents a Tessalònica, on descobrí la fe cristiana, patí martiri i d'on se'n "repatriaren" les relíquies que impulsaren el seu culte al s.XV.

Santa Eulàlia (esquerra) i Santa Madrona, en una taula procedent de Sixena, s.XVI

L'any 1687, la Mare de Déu de la Mercè, en aquest cas una advocació de la Mare de Déu genuïnament barcelonina sorgida al s.XIII, esdevingué co-patrona de la ciutat arran d'un vot que li feu el Consell de Cent per a què l'alliberés d'una plaga de llagostes. Els darrers dies del setge borbònic de 1714, arran de la dimissió de Villarroel, els defensors de Barcelona escolliren simbòlicament a la Mercè com a "generala" dels exèrcits.

A principis del s.XX, amb l'annexió dels principals municipis del pla a Barcelona, es promogué la festivitat de La Mercè -el 24 de setembre- com a gran Festa Major conjunta de l'urbs creixent; des de llavors, segons diu la tradició popular, si la festa queda deslluïda per la pluja, és perquè Santa Eulàlia plora d'enveja en veure's oblidada pels barcelonins. Tot i així, la festa de Santa Eulàlia gaudeix també de gran popularitat i avui moltes noies catalanes duen el nom de la màrtir barcelonina sota la forma abreujada de "Laia".

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------