L'Alvèrnia: gals, volcans i balnearis (apunts de viatge)

Article en construcció...

Clarmont d'Alvèrnia (fr. Clermont-Ferrand)

Després de travessar el Llenguadoc i els altiplans de les Causses, al Massís Central francès, arribem a Clarmont, capital històrica de l'Alvèrnia, al nord d'Occitània.

L'Alvèrnia fou el territori dels gals arverns, d'on ve el nom de la regió. Aquesta indòmita tribu tindria llur principal poblat a l'altiplà de Gergòvia, avui visitable. El més notable dels arverns fou un cabdill que aconseguí reunir les tribus gal·les que s'oposaven a Roma i que rebé el títol de "vercingetorix", literalment, el "gran cap dels soldats", en llengua celta gala.

Vercingetòrix combaté Juli Cèsar durant la Guerra de les Gàl·lies (58-51 aC) i, tot i aixecar el setge de Gergòvia, caigué derrotat a Alesia. Després d'entregar-se als romans el tingueren pres fins que acabà sent exhibit en un triomf a Roma i executat. A Clarmont se'l recorda amb una escultura de Fréderic August Bartholdi (1903), qui anys enrere havia realitzat l'emblemàtica Estàtua de la Llibertat de Nova York.

Al nord de Gergòvia, en un petit turó enmig de la planura, existia un altre poblat important dels arverns, dit Nemossos. En aquest lloc l'emperador August, un cop pacificada la Gàlia, hauria fundat Augustonemetum, que esdevindria el nou centre del poder romà a la regió.

En temps del Baix Imperi Romà ja s'hi documenta un bisbat. Destacà el bisbe i escriptor Sidoni Apol·linar, qui patí l'esfondrament del món romà i la caiguda de la ciutat en mans dels visigots (474). Dècades més tard la ciutat quedà sota domini dels francs (507).

En temps dels carolingis la ciutat, que tenia un castell dit "Claremontem", esdevingué la seu dels comtes d'Alvèrnia, que governaven la regió en nom del rei. Tot i així, els bisbes continuaren mantenint un gran poder i rivalitzaren amb els comtes pel domini sobre Clarmont.

Capçalera de la basílica romànica de Nostra Dama del Port a Clarmont d'Alvèrnia

L'any 1095, el papa Urbà II, que es trobava de viatge a França, hi feu estada. Aquí es reuní un multitudinari concili que culminaria amb la proclamació de la Primera Croada en un abrandat discurs. El bisbe de Clarmont, esgotat pels preparatius de l'esdeveniment, hauria mort mentre se celebrava el concili. Quatre anys més tard, després d'un tortuós periple, els croats acabaren conquerint a ferro i sang Jerusalem.

L'any 1120, els comtes d'Alvèrnia, disconformes amb el poder dels bisbes a Clarmont, fundaren prop d'allí la bastida de Montferrand, una ciutat de nova planta que hauria de ser la nova capital comtal.

Al s.XII es construí a Clarmont la basílica de Nostra Dama del Port, una de les 5 esglésies "majors" d'Alvèrnia. Es tracta d'un gran exponent del singular romànic alvernès, que es caracteritza per la superposició de blocs arquitectònics a la capçalera, formant una mena de "piràmide" sobre la qual s'aixeca una torre-campanar octogonal; tot al voltant trobem una decoració exterior elegant però sòbria, amb senefes de mosaic i capitells esculpits.

Entre els ss.XIII-XIV es bastí la icònica catedral gòtica de Clarmont, que -per contra del que tocaria pel nom- destaca pel to fosc dels carreus de pedra volcànica. Vista de lluny fa un efecte curiosíssim pel contrast de la seva silueta negra retallada enmig de la ciutat. A l'interior compta amb belles pintures murals dedicades a Sant Jordi, patró dels croats, així com vitralls medievals originals i una marededéu negra dita Nostra Dama de la Bona Mort.

Façana principal de la catedral de Clarmont d'Alvèrnia

Aquí, l'any 1262, se celebrà el pompós matrimoni entre Felip III l'Ardit, rei de França, i Elisabet d'Aragó i Hongria, filla de Jaume I el Conqueridor. L'enllaç segellà el tractat de Corbeil, pel qual el rei d'Aragó renunciava als drets que tenia sobre terres occitanes i, en contrapartida, el rei de França renunciava als drets històrics que al·legava tenir sobre els comtats catalans com a successor de Carlemany.

Entre els ss.XIII i XV els reis de França procuraren estendre llur poder sobre l'Alvèrnia, si bé hi trobaren grans dificultats. Amb la caiguda en desgràcia dels ducs de Borbó (1527) el rei Francesc I els confiscà l'Alvèrnia i el Borbonès. Així, Clarmont, que es disputava la capitalitat amb altres ciutats com Riom o Vic-le-Comte, acabà esdevenint vila reial (1551) i capital del "pays" o província d'Alvèrnia (1557).

En un casalot a tocar de la catedral de Clarmont, avui desaparegut, nasqué el notable científic i filòsof Blasi Pascal (1623-1662), qui, entre altres descobertes i teoritzacions, inventà la primera calculadora, dita "pascalina". Considerat un dels pensadors més importants del s.XVII, destacà per les seves reflexions teològiques, que escrigué a Les Provincianes (1657) i a Pensaments (1670).

Monument a Blasi Pascal a la plaça homònima de Clarmont d'Alvèrnia

L'any 1630, en un context d'afirmació del poder reial sobre la província de l'Alvèrnia, Lluís XIII decretà l'unió de Clarmont i Montferrand. De la fusió municipal nasqué un nou topònim, sorgit de la contracció dels dos noms anteriors: "Clermont-Ferrand". Durant aquests anys arribaren a Catalunya molts immigrants alvernesos que eren registrats a la documentació com a procedents del bisbat de "Claramunt".

A finals del s.XIX els germans Michelin fundaren a Clarmont la famosa fàbrica de pneumàtics, fet que comportà la industrialització de la ciutat.

Puèi Domat (fr. Puy de Dome) (1465 m)

Prop de Clarmont s'aixeca el Puèi Domat, con volcànic de perfil inconfusible que donà nom al departament francès del "Puy de Dôme". Al cim, on s'hi puja en cremallera, s'erigí un temple dedicat al déu Mercuri que per als gals seria Dumias, déu de les boires i els núvols.

Llac Pavin

Al sud de Clarmont d'Alvèrnia i de la "Cadena dels Puys", serralada formada per un sistema d'una vuitantena d'antics cons volcànics, arribem al Llac Pavin.

L'indret, d'una bellesa misteriosa, ja fascinaria a la gent de l'antigor, que l'anomenà "pavens", en llatí, "espantós". Diverses llegendes n'expliquen l'origen: hom parla d'un antic poble que Déu inundà pels pecats dels seus habitants; del Diable, que plorà un amor no correspost fins colmar de llàgrimes el llac; i de dos temibles dracs que dormen a les profunditats.

Vista del llac Pavin

Llegendes a banda, el llac es formà amb l'erupció del volcà més jove de l'Alvèrnia, que esclatà cap al 4900 aC, en temps dels primers pobladors neolítics de la regió. L'esclat, d'una gran violència, s'hauria produït a partir del contacte entre les aigües freàtiques que circulen per la zona i la lava que ascendia pel subsòl de la regió.

El núvol que originà disseminà cendres que arribaren a centenars de quilòmetres de distància. Després de l'erupció, quan el cràter se solidificà, s'anà omplint amb l'aigua de la pluja i de les corrents freàtiques, formant-se el llac actual.

Al seu voltant es desenvolupà un paisatge de conte de fades, amb vells faigs que s'abeuren al llac -en rotllana- i un esquitx de grans roques cobertes de molsa.

Puèi de Sant Circ (fr. Puy de Sancy) (1885 m)

A la serralada dels Monts d'Or, també d'origen volcànic, hi destaca el Puèi de Sant Circ, dit en francès "Puy de Sancy", que és el cim més alt del Massís Central francès. Per arribar al capdamunt s'agafa un telecabina que té l'estació superior prop del cim. Allí hi ha un refugi amb cafeteria i vistes sobre els Monts d'Or i l'Alvèrnia.

Vista del Puèi de Sant Circ des del refugi

Souvigny

Al nord de l'Alvèrnia, resseguint el curs del riu Alier, ens endinsem en una terra de planures verdes i turons suaus i arribem a Souvigny, a l'antiga regió del Borbonès.

L'any 915 Aimar o Ademar, senyor de Souvigny, donà l'església del lloc al monestir de Cluny, fundat pocs anys enrere i en ple apogeu. Els cluniacencs la convertiren en en una nova abadia que esdevindria una de les "5 filles de Cluny", o sigui, una de les més importants de l'orde.

Aimó, fill d'Aimar de Souvigny, rebé del rei de França un castell proper, anomenat Borbó, del que en seria senyor. Naixia així el llinatge dels Borbons, que conservarien un casalot fortificat a Souvigny com a residència.

El monestir, gràcies a les relíquies dels abats Mallol i Odiló de Cluny, creixé com a centre de pelegrinatge, s'engrandí i, en ple apogeu, esdevingué el centre espiritual i el panteó dels senyors de Borbó. A les capelles laterals de l'abadia s'hi conserven diverses tombes que els presenten jacents. Entre aquestes trobem la del "bon duc" Lluís II de Borbó, que destacà durant la Guerra dels Cents Anys combatent els anglesos, i la de la muller, Anna d'Alvèrnia.

Moulins

Lluís II de Borbó decidí fixar la capital del ducat de Borbó a Moulins, que des de llavors creixé al voltant de la residència ducal i de la col·legiata de l'Anunciació, erigida en catedral i reformada al s.XIX.

Malgrat la caiguda en desgràcia de la branca troncal dels Borbons (Montpensier) arran de la traició al rei del duc Carles III de Borbó, la branca menor (Vendôme) continuà.

D'aquesta procedia Antoni de Borbó, que es casà a Moulins amb Joana d'Albret, reina titular de Navarra, amb qui tingué un nen que -enmig de la sacsejada de les guerres de religió- acabaria pujant al tron de França com a Enric IV (1589): el primer rei Borbó.

Vichèi (fr. Vichy)

En terres del Borbonès, Vichèi creixé ràpidament a partir del s.XVII gràcies a les fonts termals, que atreien a reis, aristòcrates i burgesos i -dotada de casino, òpera i hotels- esdevingué la "reina de les ciutats balneàries". L'any 1940, amb la invasió nazi de França, s'hi establí la seu del règim col•laboracionista del mariscal Pétain.

· · · · · · · · · ·

[Llocs] (v.5/2024)