"Pedra de tartera", el s.XX vist des dels Pirineus

Pedra de tartera, obra debut de Maria Barbal publicada el 1985, es considera un dels clàssics de la literatura catalana contemporània. Guardonada aquell any amb el premi Crexells, ha venut uns 200.000 exemplars, ha estat traduïda a 13 llengües i se n'ha fet una adaptació teatral. Havent-la llegit, em sembla una gran novel·la que recomanaria a qui vulgui conèixer com es va viure el s.XX a la Catalunya pirinenca.

L'obra, escrita en capítols breus, com si fossin les fotografies d'un àlbum esgrogueït al que anem passant les pàgines, relata la vida d'una dona pallaresa des que és una nena -entre finals del s.XIX i principis del s.XX- fins a la vellesa. Així, tot i que les referències cronològiques són escasses, la seva existència coincideix amb els principals fets i episodis històrics del segle. La geografia de l'obra, tot i que se serveix d'un seguit de pobles ficticis -com l'Ermita, Pallarès, Montsent o Noguera- ens immergeix en el cor del Pallars.

Els primers capítols dibuixen una societat que -com en altres llocs dels Pirineus- hauria canviat poc en els darrers segles. La novel·la, doncs, ens permet conèixer un món avui desaparegut. Un món on el temps es compta per dies enlloc d'hores, on les feixugues tasques de pagès i les festes religioses marquen el calendari, on allò més important és casar bé els fills i on ni l'Església ni la Il·lustració han aconseguit eradicar un fons màgic -de bruixes, ungüents i oracions- que arrela als albors de la Humanitat. En aquest món, la vida de la dona està cenyida per les convencions de l'època: el matrimoni -sovint pactat-, la maternitat -només qüestionada per la Natura- i les inacabables feines de la llar. Tot i així, la dona és autònoma, surt de casa per treballar al camp i, en molts casos, és la mare qui cova les grans decisions en el sí de la família.

A la segona part del llibre, quan la protagonista assumeix el paper que se li pressuposa com a dona adulta, s'escolta el llunyà ressò del que passa muntanyes avall, un món apart que percep amb una barreja de curiositat i escepticisme: «Jo estava feta per conèixer el que veia, a parlar del que sentia. Jo no sabia res que fos lluny de Pallarès o de Montsent o de l'Ermita. Havia sentit a parlar de Barcelona, del mar, fins i tot de Madrid, del rei. Tot plegat em semblava un conte de la vora del foc, com els que explicava pare». Així, trobem referències a l'Exposició Internacional del 1929, que hom somia visitar, l'adveniment de la República, que ve acompanyada de la politizació, les primeres discòrdies i els sermons desaprovatoris de mossèn Miquel, i la Guerra Civil espanyola, que arriba de puntetes però colpeja el poble amb tota la seva crueltat.

A partir d'aquest moment, a la tercera part del llibre, l'obra tracta l'amargura d'un dolor que cal tenir tancat a casa i els silencis que el cobreixen. Els darrers capítols reflecteixen de manera commovedora l'incomprès desarrelament de qui marxa del camp a la ciutat i la boirosa nostàlgia d'aquell món perdut. Llegida en clau històrica Pedra de tartera resulta interessant pel retrat sociològic que fa de l'ambient rural més aïllat, contraposant-lo a l'urbs, i la descripció d'uns sentiments que els llibres d'història no transmeten. Una humil trajectòria vital, com podria ser la de qualsevol de les nostres àvies, que empelta en el curs de la Història.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Llibres amb Història] També us pot interessar...
> "Mi libro": l'odiat manual del soldat franquista