dijous, 18 d’abril de 2019

4 llibres per conèixer l'Alguer

Una llista de publicacions per introduir-se en la història i la cultura de l'Alguer.

1) Breu història de l'Alguer (Antonio Budruni, 2010)
Una bona síntesi sobre el passat de la ciutat i el seu entorn des dels temps dels nurags fins al tractat de Londres (1720), pel qual Sardenya era cedida als Savoia i l'Alguer quedava deslligada de Catalunya, que per la seva banda havia estat subjugada i abolida per Felip V. Resulta d'especial interès per aprofundir en el període medieval de l'Alguer, moment en el qual es funda (s.XIII), és conquerida per Pere el Cerimoniós en el context de la guerra contra sards i genovesos (1354) i, un cop repoblada amb catalans, esdevé una ciutat estratègica i fidelíssima al servei de la corona i ben orgullosa d'un origen català que la distingeix.

Budruni explica l'apogeu i la decadència de l'Alguer, quan de ser una fortalesa clau per al domini catalano-aragonès de Sardenya va perdent gradualment importància a mesura que el centre de gravetat de la política europea passa del Mediterrani a l'Atlàntic, ja en temps de la monarquia hispànica. També resulta interessant per entendre com tot i que aquells algueresos, descendents dels repobladors catalans, s'havien acabat obrint i mesclant amb els sards per recuperar-se de les terribles pestes de 1582 i 1652, el català es mantingué com a llengua institucional i de prestigi, fet pel qual els nouvinguts que arrelarien a l'Alguer l'acabarien fent seva, aportant-hi les paraules i to del sard alhora que es "transformaven" en algueresos.

2) Història de l'Alguer (Marcel A. Farinelli, 2014)
L'obra del jove historiador alguerès Marcel A. Farinelli, que ha culminat els seus estudis al Principat i en coneix bé els interessos i sensibilitats, complementa a la perfecció la història de Budruni. L'autor, especialitzat en història contemporània, para atenció als condicionaments geogràfics dels processos històrics i se centra sobretot en l'època posterior a la Guerra de Successió, quan Sardenya passa a ser un domini dels Savoia, la dinastia que acabarà unificant Itàlia. En aquest sentit, el valor d'aquesta història és que reconstrueix i dona a conèixer una "etapa fosca" per a la historiografia que va des del trencament dels vincles entre l'Alguer i la resta de territoris de parla catalana fins als temps recents.

L'autor explica les implicacions per a l'Alguer de la fallida revolució sarda de 1794 i el procés d'italianització que viu Sardenya des de principis del s.XIX, els primers contactes entre erudits catalans i algueresos arran dels Jocs Florals de 1864, la figura d'Eduard Toda com a divulgador del "poble català d'Itàlia" en el context de la Renaixença (1888), l'eclosió d'un primer algueresisme que queda estroncat per la 1a Guerra Mundial, l'adveniment del feixisme (1922) i la seva política d'homogeneïtzació lingüística que pretén minimitzar l'alguerès, la represa dels vincles amb el viatge del Retrobament organitzat per Pere Català Roca (1960) burlant el franquisme i, per acabar, les noves fornades d'algueresistes amb Antoni Simon Mossa i Rafael Caria com a màxims exponents. Per tot plegat, un llibre necessari per entendre l'Alguer actual.

Muralles de l'Alguer al capvespre
Les muralles de l'Alguer al capvespre
3) Guia sentimental de l'Alguer (Joan-Elies Adell, 2016)
Amb un enfocament més personal que en les dues obres anteriors, l'autor -poeta, filòleg i director durant anys de la representació de la Generalitat a l'Alguer- ens parla de la ciutat, la seva gent i el seu entorn a partir de les seves vivències i impressions. En aquest sentit, la guia d'Adell actualitza i completa, amb una mirada antropològica, literària i còmplice, el recorregut transitat per Budruni i Farinelli. Així, qui ho vulgui saber gairebé tot sobre l'Alguer, haurà de llegir els tres llibres -millor en ordre- i, naturalment, anar-hi.

La guia comença amb un grapat de reflexions sociolingüístiques arran d'allò que sent un català quan escolta l'alguerès per primer cop. Tot seguit, repassa fragments literaris de viatgers i lletraferits al seu pas per l'Alguer, entre els quals cal destacar Espriu i la seva "suite" algueresa. La part històrica, força concisa, és més aviat descriptiva, útil per perdre's pels carrers de la ciutat antiga i anar resseguint el passat de cada palau, església i placeta. El llibre també parla de les tradicions i festivitats locals -amb molts elements d'herència catalana-, la cuina i els vins, o les platges on refrescar-se a l'estiu. Acompanyen la lectura diversos poetes, cantants i activistes per la llengua, com Franca Masu, Claudio Gabriel Sanna o "lo Barber".

4) La passió italiana (Josep-Lluís Carod-Rovira, 2012)
Tot i no estar dedicat íntegrament a l'Alguer, aquest llibre, que comprèn les memòries, coneixements i observacions del seu autor, més conegut per la seva faceta política que per la seva admiració per Itàlia, inclou un capítol remarcable sobre la ciutat catalana de Sardenya. Al marge de la resta del l'obra, interessant per a qui vulgui conèixer els vincles entre catalans i italians al llarg de la història, les pàgines sobre l'Alguer enriqueixen el període que va entre els anys 1980' fins als nostres dies, omplint, així, el lapse que queda entre la recerca de Farinelli i l'arribada d'Adell. Carod-Rovira, que va inaugurar l'Espai Llull a l'Alguer com a vicepresident del govern (2009), ens parla dels intel·lectuals i activistes que han treballat per l'alguerès, destacant el seu amic Rafael Caria. Tot plegat mostra, un cop més, com les relacions personals són els fils que teixeixen la nostra cultura compartida amb l'Alguer i la clau per a la seva continuïtat.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Llibres amb Història] També us pot interessar...
> La conquesta -definitiva- de l'Alguer i el seu repoblament amb catalans (1354) 
> El Retrobament amb l'Alguer (1960): imatges inèdites i relats personals 

diumenge, 14 d’abril de 2019

Les proclamacions de la República del 14 d'abril de 1931

Les eleccions municipals del 12 d'abril
Davant del fracàs de la "dictablanda" del general Dámaso Berenguer (1930), que no va aconseguir tornar a la "normalitat constitucional" que havia trencat la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929), les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 -convocades per l'almirall Aznar per mirar d'apaivagar els ànims- adquiriren el caràcter d'un plebiscit sobre la monarquia, deslegitimada pel seu suport als diversos governs militars que havien regit el país durant gairebé una dècada. La sublevació de la guarnició de Jaca, castigada amb l'afusellament dels seus líders, havia estat un avís que el rebuig al sistema monàrquic -potser més que les conviccions republicanes- havia pres en el conjunt de la societat i calia donar-li sortida abans que esclatés.

Així, partits de diverses tendències republicanes i socialistes, entre els quals el PSOE, el Partido Republicano Radical de Lerroux o Acción Republicana, a més d'alguns de nacionalistes perifèrics, com ara Estat Català, confluïren en una coalició acordada discretament al pacte de Sant Sebastià (1930), on s'havia traçat una estratègia per bastir una república de tall federal. Aconseguiren una majoria de regidors a 41 de les 50 capitals de província, sobretot en aquelles ciutats dinàmiques i amb un pes demogràfic i econòmic més gran; per contra, al món rural, més conservador, els monàrquics obtingueren millors resultats. A Catalunya, territori de tradició republicana, ERC -fundada no feia ni un mes- obtingué una victòria aclaparadora sobre els monàrquics, coalició que rebé bona part dels regidors gràcies a la Lliga Regionalista.

Inquietud, moviments i rumors
Durant el dia 13 es van coneixent els primers resultats electorals, que sumeixen en una greu preocupació el gabinet de ministres, reunit d'urgència. A contracor, hom comença a adonar-se que s’acaba una època que s’obrí aquell llunyà 1876 -any de la Restauració borbònica- i que s’havia anat perllongant, entre crisis i laments, fins esgotar-se. Davant d’aquesta situació inaudita, els ministres es pregunten -i debaten- com cal actuar. Així, si bé Juan de la Cierva és contrari a la renúncia del rei, el Conde de Romanones aconsella a Alfons XIII que abandoni Espanya per evitar que tot plegat acabi desembocant en una guerra civil. Al carrer, circulen rumors que el rei ja ha marxat i la gent comença a manifestar-se amb visques a la República.

Macià proclama la República des del balcó del palau de la Diputació / fot. Merletti
Les proclamacions del 14 d’abril 
A la confusa eufòria del dia després de les eleccions, en què els qui celebraven la victòria republicana es miraven de reüll policies i soldats, seguí una successió de proclamacions que -malgrat el caràcter merament polític que tindrien en aquell moment- acabarien de tornar la situació en irreversible: en ser proclamada des de les institucions -i davant la inacció de l’exèrcit i les forces de l’ordre- la república deixava de ser un somni -als ulls de la gent- per convertir-se en una realitat. Per entendre al detall els fets d’una jornada tan emocionant com caòtica convé ordenar-los cronològicament (hores aproximades):

6:30h: A Eibar (Euskadi) s’hissa la tricolor i la nova corporació municipal proclama la república. Es tracta de la declaració més matinera i, per tant, la primera de la que se’n té constància; els eibarresos, inquiets, romanen concentrats esperant notícies de Madrid i Barcelona. A la pionera ciutat basca la segueixen -en aquest ordre- Sahagún (Castella i Lleó) i Jaca (Aragó), segona i tercera localitats en proclamar la república.

13:35h: A Barcelona, davant d’una plaça de Sant Jaume poc concorreguda però on ja hi hauria gent reclamant que s’hissés la bandera republicana, Companys pren possessió de l'Ajuntament, puja al balcó i proclama la república. Pengen una tricolor i una senyera i la plaça es comença a omplir entre càntics i crits.

14:15h: Macià, disgustat amb Companys, que ha actuat sense consultar-li-ho, puja a l’Ajuntament -obrint-se pas, com pot, entre la gentada- i proclama la República Catalana davant la multitud concentrada: "Poble de Catalunya: En nom del poble de Catalunya proclamo l'Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques. Queda des d'aquests moments, format el govern de la República Catalana, que es reunirà al palau de la Generalitat. Els que formen el govern de Catalunya estaran d'ací endavant disposats a defensar les llibertats del poble català i a morir per elles. Esperem que vosaltres, poble català, estareu disposats, com tots nosaltres, a morir per Catalunya i per la República".

Seguidament, Macià, amb dificultats per creuar Sant Jaume entre la gentada que el vol abraçar, es dirigeix al palau de la Diputació, l'edifici històric de la Generalitat, encara abolida. Un cop allà, puja al balcó i fa una segona proclamació: "En nom del poble he pres possessió del govern de Catalunya. El poble ens ha donat el seu vot perquè governem la ciutat, i jo, en nom de Catalunya, em faig càrrec del seu govern, i us dic que aquí ens quedem disposats a defensar les seves llibertats. Espero que el poble sabrà fer el mateix. D'aquí no ens trauran sinó morts. També us dic que ens hem de fer dignes de la llibertat que acabem de reconquerir i espero que el poble sabrà, si cal, mori com nosaltres per defensar-la". Poc després, arriba el president de la Diputació, Joan Maluquer, i reclama a Macià que desocupi el palau, advertint-lo que no l'abandonarà si no és per la força; Macià li posa una mà a l'espatlla com a "acte de força" i Maluquer se'n va.

Reunit amb els seus homes al palau de la Diputació, Macià redacta apressadament una nota de proclamació oficial de la República Catalana que diu: "En nom del poble de Catalunya proclamo l'Estat Català sota el règim d'una República Catalana, que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d'Espanya llur col·laboració en la creació d'una confederació de pobles ibèrics i està disposada al que sigui necessari per alliberar-los de la monarquia borbònica. En aquest moment fem arribar la nostra veu a tots els estats lliures del món en nom de la llibertat, de la justícia i de la pau internacional."

16:00h: Es proclama la república a València i Palma. A palau, Macià comença a rebre trucades de Madrid, on el govern provisional republicà -que tot just s'està constituint- li reclama que retiri el terme "república catalana". Mentre negocia, procura consolidar el nou règim mirant de garantir que es mantingui l'ordre públic.


L'ambient a la plaça Sant Jaume després de la proclamació de la República
20:00h: Es constitueix el govern provisional de la República espanyola a Madrid; Niceto Alcalá-Zamora, que en serà el president, proclama la República des del balcó del ministerio de Gobernación davant d'una Puerta del Sol a vessar. Macià, enllesteix el ban que serà difós per ràdio i fixat als carrers:

"Catalans: Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica. D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá-Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat. En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. Preguem, que cada català així com tot altre ciutadà resident a Catalunya es faci càrrec de l'enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre nosaltres. Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria. Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre. En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional. Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!" (existeix un document sonor on es pot escoltar la veu de Macià per ràdio pronunciant el ban)


20:40h: El rei Alfons XIII, que renuncia al seu paper com a cap d'estat però no abdica, s'acomiada de la resta de nobles al Palacio d'Oriente, que està encerclat per les Joventuts Socialistes per a què ningú hi irrompi, i agafa el cotxe -sol- en direcció a Cartagena per embarcar cap a l'exili a França.


Així, després d'un dia caòtic i emocionant, les repúbliques eren un fet. Macià, atenent-se als acords del pacte de Sant Sebastià i, conscient que necessitava partir d'una posició de força, havia proclamat la República catalana. A Madrid, on es tractava el traspàs de poders amb les forces monàrquiques, la notícia fou rebuda com un problema. Calgué esperar fins a la nit per a què el govern provisional de la República espanyola la proclamés; volia protegir la sortida del rei. El 17 d'abril, Madrid envia tres ministres -Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer- per a què forcin a Macià a retirar la República Catalana. Al final del dia, després de tenses negociacions, Macià hi acabà accedint -contrariat- a canvi de la recuperació de la Generalitat, que hauria d'actuar com a govern autònom de Catalunya, i un estatut d'autonomia que regulés la relació amb l'estat; com diria més tard, aquell fou el dia més trist de la seva vida.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Continguts] També us pot interessar...