Les eleccions municipals del 12 d'abril
Davant del fracàs de la "dictablanda" del general Dámaso Berenguer (1930), que no havia aconseguir tornar a la "normalitat constitucional" trencada per la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929), les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, convocades per l'almirall Aznar per apaivagar els ànims, adquiriren el caràcter de plebiscit sobre una monarquia deslegitimada pel seu suport als diversos governs militars que havien regit el país durant anys. La sublevació de la guarnició de Jaca, castigada amb l'afusellament dels seus líders, havia estat un avís que el rebuig al sistema monàrquic -potser més que les conviccions republicanes- havia pres en el conjunt de la societat i calia donar-li sortida abans que esclatés.
Així, partits de diverses tendències republicanes i socialistes, entre els quals el PSOE, el Partido Republicano Radical de Lerroux o Acción Republicana, a més d'alguns de nacionalistes perifèrics, com ara Estat Català, confluïren en una coalició acordada discretament al pacte de Sant Sebastià (1930), on s'havia traçat una estratègia per bastir una república de caràcter federal. Aconseguiren una majoria de regidors en 41 de les 50 capitals de província, sobretot en aquelles ciutats dinàmiques i amb un pes demogràfic i econòmic més gran; per contra, al món rural, més conservador, els monàrquics obtingueren millors resultats. A Catalunya, territori de tradició republicana, ERC -fundada no feia ni un mes- obtingué una victòria aclaparadora sobre els monàrquics, coalició que rebé bona part dels regidors gràcies a la Lliga Regionalista.
Inquietud, moviments i rumors
Al llarg del dia 13 s'anaren coneixent els resultats electorals, que sumiren en una greu preocupació el gabinet de ministres, reunit d'urgència. A contracor, hom començà a adonar-se que s’acabava l'època que s’obrí aquell llunyà 1875 -l'any de la Restauració borbònica- i que s’havia anat perllongant, entre crisis i laments, fins esgotar-se. Davant d’aquesta situació inaudita, els ministres debateren com calia actuar. Així, si bé Juan de la Cierva era contrari a la renúncia del rei, el Conde de Romanones aconsellà a Alfons XIII que abandonés Espanya per evitar que tot plegat acabés desembocant en una guerra civil. Al carrer circularen rumors que el rei ja havia marxat i la gent començà a manifestar-se amb visques a la República.
Les proclamacions del 14 d’abril
A la confusa eufòria del dia després de les eleccions, en què els qui celebraven la victòria republicana es miraven de reüll policies i soldats, seguí una successió de proclamacions que -malgrat el caràcter merament polític que tindrien en aquell moment- acabarien de tornar la situació en irreversible: en ser proclamada des de les institucions -i davant la inacció de l’exèrcit i les forces de l’ordre- la República deixava de ser un somni -als ulls de la gent- per convertir-se en una realitat. Per entendre al detall els fets d’una jornada tan emocionant com caòtica convé ordenar-los cronològicament (hores aproximades):
6:30h: A Eibar (Euskadi) s’hissà la tricolor i la nova corporació municipal proclamà la república. Es tracta de la declaració més matinera i, per tant, la primera de la que se’n té constància; els eibarresos, inquiets, romangueren concentrats esperant notícies de Madrid i Barcelona. A la pionera ciutat basca la seguiren -en aquest ordre- Sahagún (Castella i Lleó) i Jaca (Aragó), segona i tercera localitats en proclamar la república.
13:35h: A Barcelona, davant d’una plaça de Sant Jaume poc concorreguda però on ja hi hauria gent reclamant que s’hissés la bandera republicana, Companys prengué possessió de l'Ajuntament, pujà al balcó i proclamà la república. Penjaren una tricolor i una senyera i la plaça es comença a omplir entre càntics i crits.
Al llarg del dia 13 s'anaren coneixent els resultats electorals, que sumiren en una greu preocupació el gabinet de ministres, reunit d'urgència. A contracor, hom començà a adonar-se que s’acabava l'època que s’obrí aquell llunyà 1875 -l'any de la Restauració borbònica- i que s’havia anat perllongant, entre crisis i laments, fins esgotar-se. Davant d’aquesta situació inaudita, els ministres debateren com calia actuar. Així, si bé Juan de la Cierva era contrari a la renúncia del rei, el Conde de Romanones aconsellà a Alfons XIII que abandonés Espanya per evitar que tot plegat acabés desembocant en una guerra civil. Al carrer circularen rumors que el rei ja havia marxat i la gent començà a manifestar-se amb visques a la República.
 |
| Macià proclama la República des del balcó del palau de la Diputació / fot. Merletti |
A la confusa eufòria del dia després de les eleccions, en què els qui celebraven la victòria republicana es miraven de reüll policies i soldats, seguí una successió de proclamacions que -malgrat el caràcter merament polític que tindrien en aquell moment- acabarien de tornar la situació en irreversible: en ser proclamada des de les institucions -i davant la inacció de l’exèrcit i les forces de l’ordre- la República deixava de ser un somni -als ulls de la gent- per convertir-se en una realitat. Per entendre al detall els fets d’una jornada tan emocionant com caòtica convé ordenar-los cronològicament (hores aproximades):
6:30h: A Eibar (Euskadi) s’hissà la tricolor i la nova corporació municipal proclamà la república. Es tracta de la declaració més matinera i, per tant, la primera de la que se’n té constància; els eibarresos, inquiets, romangueren concentrats esperant notícies de Madrid i Barcelona. A la pionera ciutat basca la seguiren -en aquest ordre- Sahagún (Castella i Lleó) i Jaca (Aragó), segona i tercera localitats en proclamar la república.
13:35h: A Barcelona, davant d’una plaça de Sant Jaume poc concorreguda però on ja hi hauria gent reclamant que s’hissés la bandera republicana, Companys prengué possessió de l'Ajuntament, pujà al balcó i proclamà la república. Penjaren una tricolor i una senyera i la plaça es comença a omplir entre càntics i crits.
14:15h: Macià, disgustat amb Companys, que havia actuat sense consultar-li-ho, pujà a l’Ajuntament -obrint-se pas, com pogué, entre la gentada- i proclamà la República Catalana: "Poble de Catalunya: En nom del poble de Catalunya proclamo l'Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques. Queda des d'aquests moments, format el govern de la República Catalana, que es reunirà al palau de la Generalitat. Els que formen el govern de Catalunya estaran d'ací endavant disposats a defensar les llibertats del poble català i a morir per elles. Esperem que vosaltres, poble català, estareu disposats, com tots nosaltres, a morir per Catalunya i per la República".
Seguidament, Macià, amb dificultats per creuar Sant Jaume entre la multitud que el volia abraçar, es dirigí al palau de la Diputació, l'edifici històric de la Generalitat, encara abolida. Un cop allà, pujà al balcó i feu una segona proclamació: "En nom del poble he pres possessió del govern de Catalunya. El poble ens ha donat el seu vot perquè governem la ciutat, i jo, en nom de Catalunya, em faig càrrec del seu govern, i us dic que aquí ens quedem disposats a defensar les seves llibertats. Espero que el poble sabrà fer el mateix. D'aquí no ens trauran sinó morts. També us dic que ens hem de fer dignes de la llibertat que acabem de reconquerir i espero que el poble sabrà, si cal, mori com nosaltres per defensar-la". Poc després, arribà el president de la Diputació, Joan Maluquer, i reclamà a Macià que desocupés el palau, advertint-lo que no l'abandonaria si no era per la força. Macià li posà una mà a l'espatlla i li digué que ho considerés un "acte de força"; Maluquer se n'anà.
Reunit amb els seus homes al palau de la Diputació, Macià redactà apressadament una nota de proclamació oficial de la República Catalana que deia: "En nom del poble de Catalunya proclamo l'Estat Català sota el règim d'una República Catalana, que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d'Espanya llur col·laboració en la creació d'una confederació de pobles ibèrics i està disposada al que sigui necessari per alliberar-los de la monarquia borbònica. En aquest moment fem arribar la nostra veu a tots els estats lliures del món en nom de la llibertat, de la justícia i de la pau internacional."
16:00h: Es proclamà la república a València i Palma. A palau, Macià començà a rebre trucades de Madrid, on el govern provisional republicà -que tot just s'estava constituint- li reclamava que retirés "república catalana" de la proclamació. Mentre negociava, procurava consolidar el nou règim i mantenir l'ordre públic.
 |
| L'ambient a la plaça Sant Jaume després de la proclamació de la República |
"Catalans: Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica. D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá-Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat. En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. Preguem, que cada català així com tot altre ciutadà resident a Catalunya es faci càrrec de l'enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre nosaltres. Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria. Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre. En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional. Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!" (existeix una gravació de Macià llegint-lo)
20:40h: El rei Alfons XIII, que renuncià al seu paper com a cap d'estat però no abdicà de la corona, s'acomiadà de la resta de nobles al Palacio d'Oriente, que estava encerclat per les Joventuts Socialistes per a què ningú hi irrompés, i agafa el cotxe -sol- en direcció a Cartagena per embarcar cap a l'exili a França.
Així, després d'un dia caòtic i emocionant, les repúbliques eren un fet. Macià, atenent-se als acords del pacte de Sant Sebastià i, conscient que necessitava partir d'una posició de força, havia proclamat la República catalana. A Madrid, on es tractava el traspàs de poders amb les forces monàrquiques, la notícia fou rebuda amb preocupació. Calgué esperar fins a la nit per a què el govern provisional de la República espanyola la proclamés; volia protegir la sortida del rei. El 17 d'abril Madrid envià tres ministres -Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer- per a què forcessin Macià a retirar la República Catalana. Al final del dia, després de tenses negociacions, Macià hi acabà accedint -contrariat- a canvi de la restauració de la Generalitat, que hauria d'actuar com a govern autònom de Catalunya, i d'un estatut d'autonomia que regularia la relació amb l'estat; com reconeixeria més tard, aquell fou el dia més trist de la seva vida.
[Continguts] També us pot interessar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada