Dublín: regust cèltic, memòries de bronze i tres catedrals

2a part de Dublín (I): de ciutat forastera a capital d'Irlanda

En conjunt, Dublín té interès per sí mateixa però limitar-se a visitar la ciutat dona una visió incompleta d'Irlanda. És la sensació que ens va quedar pel poc marge de temps que teníem i per l'anul·lació d'una sortida per la badia a causa d'uns plugims. Fet l'aclariment, en aquest post, que complementa l'anterior sobre el passat de Dublín, explico els llocs que podeu visitar per posar una mica d'història al vostre viatge.

Paisatge, ambient i població

El cel dublinenc és d'un gris clar que il·lumina els carrers espaiosos amb cases baixes a banda i banda. Aquesta particular manera de viure, cadascú en una casa, per humil que sigui, és típicament anglosaxona i en una ciutat petita com Dublín té el seu encant. Passejant-hi, ens n'adonem que conviuen plegades diverses tipologies d'habitatge, totes amb un patró comú però amb diferències en els materials, l'estructura i els acabats. A la zona on ens allotjàvem, vora el Parc Botànic, les cases són de maó i tenen jardinet a l'entrada. Més cap al centre, n'hi ha algunes on la porta, pintada de colors vius, queda sobre-elevada per una escala. Aquesta riquesa dona color als carrers de la ciutat i n'és un dels trets característics.

A més de l'arquitectura, hi ha altres elements que criden l'atenció. El més curiós, al meu parer, és la tipografia gaèlica que decora pubs, comerços i plaques commemoratives remetent-se a l'alfabet tradicional per al gaèlic irlandès (cló Gaelach). Aquest alfabet, que recorda la cal·ligrafia tolkeniana, apareix a partir de 1571 per facilitar l'evangelització dels irlandesos en la fe anglicana i s'utilitza de forma generalitzada fins a mitjans del s.XX. Pel que fa al gaèlic irlandès, la llengua d'origen celta pròpia d'Irlanda, sorprèn la seva omnipresència en les senyals del carrer i els edificis públics, ara ja en alfabet llatí. Això no treu que la seva situació sigui preocupant arreu d'Irlanda, on pel que sé només es parla de forma fluida a l'oest. Desconec la política lingüística del govern irlandès però llegir gaèlic pels carrers de Dublín, una ciutat on fa segles que no s'hi parla, tan pot semblar una opció valenta com la deferència per les últimes paraules d'un moribund.

Una passejada pels tranquils carrers de Glasnevin, als afores de Dublín

Els pubs i la música en directe són dos trets indissociables de l'estil de vida irlandès. Reunir-se al voltant d'un grapat de cerveses, fins i tot en família, amb algú que amenitza la vetllada de fons, és un ritual que entra dins la lògica d'un país fred i plujós amb una rica tradició de bards i llegendes. Per tot plegat, no és d'estranyar que el pub sigui una mena d'institució que funciona com a punt de trobada i agregació social. Així, els turistes que hi entrem per fer unes Guinness mentre comentem la jugada som només convidats esporàdics d'un ecosistema que pot viure al·liè al que passi fora. Per això, crec que en un moment en què el turisme es massifica arreu, l'estil de vida irlandès deu ser un dels que resisteix millor.

Andròmines, manuscrits i pintura

A Irlanda els museus públics són gratuïts, per tant els podeu trobar força plens. A més, tanquen massa d'hora per al costum mediterrani, tingueu-ho en compte a l'hora d'organitzar les vostres visites:

1) National Museum of Ireland (Archaeology) - Com passa sovint als museus arqueològics els recursos museogràfics són una mica antics i el recorregut està agafat amb pinces per encabir materials egipcis i xipriotes que vés a saber d'on han sortit i quina relació tenen amb Irlanda. Per la resta, recorre el passat de l'Illa Maragda des de l'arribada dels primers humans, passant per la cultura celta, els víkings i fins a l'Edat Mitjana. Les peces exposades són impressionants i revelen la riquesa d'un univers simbòlic cèltic que ha continuat enllà de la cristianització de l'illa i fins avui. Un dels aspectes més impactants que hom pot veure -compte els aprensius!- són els cossos conservats en la torba d'individus que haurien estat sacrificats. Per a tot aquell interessat en els orígens històrics d'Irlanda es tracta d'una visita obligada. El mateix museu té un altre edifici a Dublín amb la secció d'Història i Arts Decoratives que no vam poder visitar (queda pendent).

2) National Gallery of Ireland - Mostra pintures menors d'alguns artistes europeus de primer ordre com ara Rembrant, Velázquez, Monet o Picasso -no podia faltar!- i una col·lecció de pintura irlandesa d'entre els ss.XVII i XX. El recorregut és una mica laberíntic i hi ha força quadres, així que és recomanable tenir una certa idea d'allò que voleu veure. En el nostre cas, vam centrar-nos en els artistes irlandesos ja que són aquells que difícilment podem trobar en altres llocs i els únics que ens podien explicar alguna cosa més de la ciutat i el país que visitàvem. Destaquen les escenes costumistes, domèstiques i festives, i alguns quadres històrics com el casament entre la filla del rei irlandès de Leinster i el cavaller anglo-normand Strongbow, enllaç representat com una al·legoria de la subjugació d'Irlanda.

3) Llibre de Kells i biblioteca del Trinity College - Exposició monogràfica sobre el famós manuscrit irlandès, la síntesi entre el cristianisme i la cultura celta i la importància del monaquisme cèltic. El recinte és petit i s'omple de gent de seguida, per la qual cosa convé reservar online per no haver de fer cua i procurar anar-hi quan hi hagi poca afluència per gaudir-lo. El plantejament museogràfic es basa en la reproducció de les pàgines dels manuscrits més que en l'exposició dels originals, dels quals se n'exhibeixen uns pocs. Abans de sortir hom va a parar a la icònica biblioteca de la universitat, inclosa en la visita. Valorant el preu de l'entrada i les condicions, només recomanaria la visita a qui tingui un viu interès per la qüestió.

Les figures que formen el Memorial de la Fam, a la riba del riu Liffey i vora la Custom House

Memòries de bronze

Vaig escoltar la cançó de Molly Malone de petit, a classe d'anglès, i des de llavors la tinc gravada a la closca. És per això que em va fer gràcia creuar-me-la pels carrers de Dublín traginant el seu carro ple de musclos i escopinyes. La vida de Molly Malone -venedora ambulant de dia, prostituta de nit- es perd en la llegenda i tot i que hi ha evidències de la cançó al s.XIX no s'ha arribat a documentar mai la seva historicitat. Avui, el fantasma de "the tart with the chart" -"la puta del carro" com en diuen els dublinesos- recorre els carrers immortalitzat en bronze i segueix viu en la lletra d'una cançó que s'ha convertit en l'himne de Dublín.

A una banda del riu Liffey trobem el grup escultòric Famine (1997), que recorda els emigrants irlandesos que van transitar penosament fins a l'embarcador per a començar de nou lluny de la fam i la pobresa. El conjunt de figures en bronze s'inspira en el relat que en féu l'Irish Quarterly Review l'any 1854: "una processó carregada de la malenconia més punyent, enfila el seu trist i dolorós camí al llarg de la línia del riu, des d'on les arrenglerades piles de l'Aduana es distingeixen en la llunyania...". A la vora hi trobareu el veler Jeanie Johnston i el Famine Museum de Dublín, llocs on s'explica la Gran Fam (1846-1851) i el fenomen de l'emigració irlandesa, que crearà importants comunitats als EEUU, Canadà, Regne Unit i Austràlia.

Nau central de la catedral de Sant Patrici. Als laterals s'hi acumulen estàtues, homenatges i plaques commemoratives

Un embolic de cal Déu

A Dublín hi ha actualment tres catedrals en funcionament. Això es deu al fet que la primera catedral -l'actual Christ Church- va tenir poc després de la seva consagració una rival molt propera, l'església de Saint Patrick, a la qual es va acabar donant títol de co-catedral. Per contra del que es pugui pensar, les dues catedrals eren anglicanes i ho han seguit sent després de la independència d'Irlanda (1922). La tercera en discòrdia és la Saint Mary's Pro-Cathedral, catedral "en funcions" dels catòlics a l'espera de recuperar la Christ Church, que consideren que hauria de ser la seu del culte catòlic en tractar-se de la catedral original. Enllà de la fe, les catedrals són edificis dipositaris dels segles història d'una ciutat i d'un país, fet pel qual acumulen una quantitat de vestigis d'un passat que cal conèixer molt bé per poder-los interpretar. 

L'església de Christ Church, catedral oficial de Dublín, fou fundada pel rei hiberno-nòrdic Sitric Silkbeard (1028), reconstruïda pels anglo-normands al s.XIII i restaurada en el seu conjunt als anys 1870' en estil gòtic victorià. Destaca pel seu presbiteri, la seva cripta d'època medieval -l'estructura més antiga de la ciutat- i conté la tomba del cabdill anglo-normand Strongbow, que va prendre Dublín el 1170.

L'església de Saint Patrick, la segona catedral, és estèticament menys harmònica que la primera però conté molts elements històricament interessants, com làpides paleocristianes, els estendards i escuts dels cavallers de l'orde de Saint Patrick, la tomba de Jonathan Swift, autor d'Els Viatges de Gulliver, o un homenatge als soldats irlandesos caiguts arreu combatent per la Gran Bretanya.

El castell de Dublín des de la zona on hi hauria la "llacuna negra" que hauria donat nom a la ciutat

De repressor a insígnia

El castell de Dublín ha estat sempre la seu del poder que ha regit la ciutat i el conjunt de l'illa. L'edifici actual fou construït sobre l'anterior fortificació víking per Joan d'Anglaterra (1204) i des de llavors acollí la seu del domini colonial. Així, fou en una de les seves cambres on el líder socialista irlandès James Connolly fou custodiat, juntament amb altres ferits de la insurrecció de Pasqua, abans de ser afusellat. El gener de 1922, en acabar la guerra d'independència d'Irlanda, el castell fou entregat pels britànics a Michael Collins, primer líder de l'Irish Free State. La seva fesomia té poc a veure amb la dels castells medievals, ja que els seus interiors són d'un clar estil neoclàssic i l'exterior ha estat refet en estil gòtic victorià. Des del naixement de la República d'Irlanda, el castell acull importants esdeveniments d'estat, com la recepció de personalitats estrangeres o la investidura del president d'Irlanda cada 7 anys.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

[Llibre de Meravelles] També us pot interessar...

> Còrsega, l'agitada història de la primera república il·lustrada

> Més enllà de l'Alguer: el llegat català a Sardenya

Dublín, de ciutat vikinga a capital d'Irlanda

Enmig de la costa oriental irlandesa i compartint mar amb la Gran Bretanya, Dublín ha funcionat bona part de la seva història com a cap de pont del poder foraster sobre Irlanda. A l'ombra d'Anglaterra durant segles, a partir del procés d'independència irlandès (1916-1922) la ciutat assumeix la capitalitat d'un país lliure però devastat i incomplet. Aquí recullo els apunts i sensacions d'un viatge de tres dies que, juntament amb algunes lectures desordenades, m'han ajudat a aproximar-me a una ciutat amb un passat ric i contradictori.

Entre víkings i irlandesos

L'any 841 un grup de víkings noruecs funda un petit port a la desembocadura del Liffey, fortificant-lo amb un castell que aprofita un afluent del riu com a fossat. De l'aigua que s'hi acumula els irlandesos en diran Dubh Linn, expressió en gaèlic que significa "llacuna negra" i que acabarà donant nom a la ciutat. Malgrat els xocs que es derivaren de la invasió víking, la població local -de religió cristiana i llengua gaèlica- es mesclarà amb els noruecs establerts en els assentaments costaners víkings. Així, sorgeix una cultura mixta coneguda com a "hiberno-nòrdica" que s'integrarà en la dinàmica política irlandesa. L'any 1014 el senyor de Dublín, Sitric Silkbeard, aliat amb els sobirans locals de Leinster, s'enfronta a Clontarf -als afores de la ciutat- contra el gran-rei irlandès Brian Boru. Malgrat la derrota, Silkbeard manté els seus dominis entorn a Dublín, fent-la créixer, reforçant-ne les defenses i consagrant-hi la primera catedral cap al 1028.

Christ Church ha estat sempre la catedral oficial de Dublín, seu de l'Església d'Irlanda des de la reforma anglicana.
La seva fesomia actual es deu a les remodelacions realitzades en un estil gòtic victorià típic de la ciutat.

A les ordres d'Anglaterra

L'any 1170 Dublín cau en mans d'un contingent anglo-normand liderat per Richard de Clare "Strongbow", que sotmet la seva conquesta al rei Enric II d'Anglaterra, a qui reconeix com a "senyor d'Irlanda". Per consolidar el nou senyoriu, que s'estendrà per àmplies zones d'Irlanda, es constitueix un parlament -del qual en tenim la primera referència el 1267- que acaba celebrant les seves sessions principalment a Dublín. Arran de la invasió escocesa de 1315 i l'arribada de la Pesta Negra (1349), que afecta més les ciutats de la costa que els clans irlandesos de l'interior, el poder anglès decau. Alhora, els anglesos assentats a l'illa (Old English) tendeixen a fondre's en la societat irlandesa, adoptant la llengua i costums gaèlics, fet que es procurarà impedir amb els estatuts de Kilkenny (1366). A finals del s.XV, el domini del rei d'Anglaterra sobre Irlanda ha quedat reduït a la regió entorn Dublín, que serà coneguda com a The Pale ("l'Estacada").

Amb la reforma religiosa d'Enric VIII d'Anglaterra, la cúpula de l'Església d'Irlanda passa a formar part de l'Església Anglicana (1536). Per la voluntat d'imposar un control més directe sobre l'illa, es crea el Regne d'Irlanda, amb capital a Dublín (1542). En aquest context arriben noves onades de pobladors anglesos (New English) que, a diferència dels seus predecessors medievals, es distingiran de la població local mantenint la llengua anglesa i assumint la confessió anglicana. L'any 1592 es funda el Trinity College, primera i única universitat d'Irlanda, entre d'altres coses per a preparar els nous ministres de la fe. Malgrat tot, la majoria de la població irlandesa seguirà sent catòlica. A principis del s.XVII s'imposa el sistema de les plantations, terres que s'expropien als clans irlandesos i a les dinasties d'origen anglo-normand per a cedir-les a colons anglesos protestants. Aquesta política generarà una tensió constant que derivarà en revoltes com la de Tyrone (1593-1603) o la dels "Nadius Irlandesos i Anglesos Vells" (1641), dinàmica que Cromwell talla de soca-rel el 1649 amb matances i expropiacions que es reparteixen entre els seus soldats.

L'icònica biblioteca del Trinity College acull el Llibre de Kells, joia dels còdexs medievals irlandesos.

El ressò de la Revolució Americana (1774) i la Revolució Francesa (1789) atien les aspiracions independentistes irlandeses fins al punt que Wolfe Tone intenta sollevar Irlanda el 1798 amb l'ajuda de França. L'any 1801 el parlament de Dublín és absorbit pel britànic a través de l'Act of Union, per la qual s'integra una representació irlandesa protestant a Westminster. Amb l'emancipació dels catòlics el 1829, O'Connell aconsegueix arribar a diputat del Parlament britànic, des d'on adquirirà notorietat i consolidarà un nacionalisme irlandès catòlic i popular durant la dècada de 1840'. Entre 1846-1851 el mildiu de la patata provoca la Gran Fam, una catàstrofe que entre mortalitat i emigració redueix la població en un 20%. Dublín, fins llavors una ciutat dinàmica, moderna i puixant, es veurà estancada per la crisi. Entre 1877-1880 milers d'arrendataris son expulsats de les terres que llauraven, fent créixer la tensió al camp irlandès.

Escenari de conflictes

A les eleccions de 1885 els nacionalistes del Partit Parlamentari Irlandès obtenen la virtual totalitat dels escons catòlics de l'illa. Aquest resultat apressarà al primer ministre britànic Gladstone a preparar un projecte de Home Rule (autonomia) per a Irlanda que serà bandejat pel Parlament britànic i no es recuperarà fins al 1910. L'esclat de la 1a Guerra Mundial posposa l'aplicació del Home Rule fins quan s'acabin les hostilitats. Aprofitant la situació bèl·lica, l'any 1916 un grup de nacionalistes irlandesos pren la General Post Office de Dublín i proclama la República d'Irlanda en el que serà conegut com a "revolta de Pasqua". Malgrat el rebuig inicial dels dublinesos a l'acció, quan es reprèn el control britànic, l'execució dels 16 principals líders de l'aixecament estén l'empatia pels rebels i generalitza els plantejaments nacionalistes.

La General Post Office funcionà com a quarter general dels partidaris de la insurrecció de Pasqua (1916).
L'edifici actual és fruit de les reparacions que s'hi hagueren de fer anys després dels bombardeigs que patí.

Davant l'excel·lent resultat a les eleccions de 1918 del Sinn Féin -partit que sostenia la independència d'Irlanda- el Parlament britànic s'avé a negociar amb els nacionalistes irlandesos i a finals de 1921 pacta un tractat pel qual reconeix un Estat Lliure irlandès a canvi que segueixi associat a la corona britànica i accepti que l'Ulster segueixi sent part del Regne Unit. Malgrat que els electors donen majoria als partidaris del Tractat, una part de l'Irish Republican Army s'hi oposa, fet que desemboca en una sagnant guerra civil (1922-1923) que es lluitarà pels carrers de Dublín i que les forces oficialistes pro-tractat acaben guanyant. Amb la independència, la ciutat passa a regir el govern de l'Estat Lliure irlandès.

Capital d'un nou estat

Esgotat pels anys de conflicte i la pobresa, el nou estat irlandès opta per mantenir la neutralitat durant la 2a Guerra Mundial, si bé col·labora amb els Aliats proveint-los d'avituallament i informació i permetent que sobrevolin el seu espai aeri. Ja fos per error o com a càstig, la Luftwaffe alemanya bombardeja Dublín l'any 1941 causant la mort d'una trentena de civils. L'any 1949 el govern irlandès es desvincula de la Commonwealth britànica i constitueix la República d'Irlanda actual. Entre 1969 i fins als 1990' Dublín pateix diversos atacs terroristes per part d'unionistes de l'Ulster i les rèpliques dels "troubles" que s'hi estaven produint. El ràpid creixement econòmic d'Irlanda entre 1995 i 2008, pel que se la va conèixer com el "tigre celta", farà créixer Dublín i en canviarà la fesomia amb nous edificis i serveis. 

L'any 1998 Dublín s'agermana amb Barcelona en el marc de diversos acords de cooperació econòmica i tecnològica. Des del 2013 la ciutat acull una olivera que commemora els fets de 1714 i reivindica la llibertat i els drets humans. La sintonia dublinesa amb Catalunya es demostra un cop més al gener de 2018, quan l'ajuntament de Dublín oneja la Senyera en suport a la causa catalana i per reivindicar l'alliberament dels presos polítics catalans. Un any més tard, la ciutat acull una visita de dos dies del president Puigdemont.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per saber-ne més:
2a part Dublín (II): regust cèltic, memòries de bronze i tres catedrals

Duffy, S. (2005) A concise history of Ireland. Dublin: Gill Books
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Llibre de Meravelles] També us pot interessar...
> Una nit de sang i foc a l'Alguer catalano-aragonesa
> Tharros i la península del Sinis: 3000 anys d'història entre dos mars