Pàgines

dimarts, 10 de maig del 2016

Una nit de sang i foc a l'Alguer catalano-aragonesa (1412)

La nit del 5 al 6 de maig de 1412 l'Alguer fou l'escenari d'una de les darreres batalles de la  guerra de Sardenya. Aquells fets d'armes, que semblen trets d'un relat homèric, perviuen en la tradició algueresa.

Les celebracions per la gran victòria catalano-aragonesa a Sanluri (1409), en què el rebel Guillem III de Narbona, sobirà del regne sard d'Arborea, havia estat greument derrotat, no duraren gaire. Dues setmanes després de la batalla, el príncep Martí el Jove emmalaltí sobtadament i, en pocs dies, morí, deixant al vell Marti l'Humà aclaparat pel dolor i sense un successor clar. Pel que fa als Arborea, la derrota semblava haver condemnat definitivament el darrer dels regnes sards. Mentre Guillem III de Narbona tornava als seus territoris occitans per buscar suports, l'exèrcit catalano-aragonès, tot i un revés vora Santa Justa, aconseguí prendre Bosa i Oristany (1410). Havent perdut la capital, el sobirà d'Arborea s'apressà a desembarcar de nou a Sardenya i es reorganitzà, establint-se a Sàsser i fent-se fort al nord de l'illa amb el suport dels Dòria.


Muralla de l'Alguer
Vista des de la muralla de mar de l'Alguer amb el Cap de la Caça al fons

Després d'alguns atacs fallits i en una situació política cada cop més delicada, Guillem III de Narbona provà una arriscada jugada per recuperar els seus dominis sards. Aprofitant la greu crisi successòria en què es trobava immersa la corona catalano-aragonesa, la nit del 5 al 6 de maig de 1412, uns 350 soldats francesos i sassaresos del seu exèrcit personal assaltaren les muralles de l'Alguer per prendre-la aprofitant la foscor. En el context de la llarga i cruenta guerra de Sardenya (1323-1420), la fortalesa -repoblada amb catalans el 1354 i amoixada des de llavors amb nombrosos privilegis per agrair la lleialtat dels seus aguerrits pobladors- era un dels nuclis clau pel control de l'illa i, per tant, conquerir-la tenia un gran valor estratègic.

Aquella nit, quan l'enemic ja havia arribat a la muralla amb «silensi i secret» i pujava per les escales que hi havia colgat, els sentinelles «tocaren alarma» i els homes i dones de l'Alguer -desvetllats de cop- sortiren de llurs cases i «foren en continent a punt ab sas armas, ballestres i vergues». Xocant amb els assaltants que ja havien aconseguit entrar, els defensors «ab gran valor y esfors daren en ells, y aprés de gran pelea los retiraren». Superats per la resistència dels algueresos, els enemics acabaren refugiant-se a la torre de l'Esperó, avui reformada -originàriament era quadrangular- i visitable.

Llavors, els algueresos començaren a apilar llenya tot al voltant da la torre per «posar foch» i fer sortir els assaltants. Segons l'erudit Vittorio Angius (1797-1862), molts dels soldats que es rendiren foren aniquilats per la població enfervorida mentre els qui pogueren, escaparen. L'endemà, segons la crònica, a «lo bastart de Saboya» -el capitost que liderava l'assalt i que hauria estat capturat- li fou «llevat lo cap».

A l'alba d'aquell 6 de maig, Guillem III de Narbona havia perdut els seus millors soldats i la darrera possibilitat de guanyar la guerra a la Corona d'Aragó. L'any 1420, després d'un llarg estira-i-arronsa, l'últim sobirà d'Arborea acabà venent els seus drets per 100.000 florins d'or d'Aragó i tornava els territoris que encara posseïa a Sardenya. El llarg conflicte que havia dessagnat ambdós bàndols arribava a la seva fi.


Tenim coneixença dels fets gràcies a la "Relació de la conquista dels francesos" i a les "Cobles" que es composaren per rememorar-los, tot plegat recollit al "Llibre de cerimònies" de l'Alguer (1586). Durant segles els algueresos celebraren l'efemèride de la victòria contra els assaltants tot cantant: «O vescomte de Narbona / bé haveu mala rahó / de vos escalar la terra / del molt alt rey d'Aragó! [...] Muiran, muiran los Francesos / y'ls traydors dels Sassaresos / que han fet la trayció / al molt alt rey d'Aragó».

Mentrestant cremaven el ninot d'un soldat que representava l'enemic francès o sassarès, tradició prohibida el 1628 pel governador reial amb la voluntat d'atenuar la proverbial rivalitat entre l'Alguer i Sàsser, les dues ciutats que competien per l'hegemonia al nord de Sardenya. Així i tot, les cobles seguirien recordant «les coses memorables e insignes susehides en aquella giornada»; al video que adjuntem, podeu escoltar com sonen -600 anys després- en la versió d'Àngel Maresca, "lo Barber" de l'Alguer.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[ArxiuTambé us pot interessar...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada