Sardenya, una història propera i mil·lenària

Sardenya és la segona illa mediterrània més gran, rere Sicília, que la supera de poc, i per davant de Xipre, a la qual gairebé triplica, i la més allunyada de terraferma. Situada al bell mig del Mediterrani Occidental, entre Còrsega, Itàlia, el nord d'Àfrica i les Balears, ha estat històricament una escala clau pels navegants que han travessat aquest mar. Al Campidanu (sud) s'hi troben fèrtils planures, que al Logudoro (nord) s'ondulen; la Barbagia, al cor de l'illa, té un paisatge més muntanyós, d'aspres serres i extenses boscúries. Càller, la ciutat més poblada, n'és la capital; rere seu venen Sàsser, l'eterna "rival", Olbia, l'Alguer, Nùgoro i Oristany.

Segons diverses teories, l’arribada dels primers humans moderns (Homo sapiens) a Sardenya s’hauria produït cap al 18.000 aC, quan durant el darrer període glacial (Würm) les glaceres feren baixar el nivell del mar -amb pics de fins a -130 m. per sota de l'actual- i la línia de costa es trobava més avançada que avui. En aquest període, Sardenya i Còrsega estarien unides entre sí per un braç de terra que les aproparia a la península Itàlica, des d'on amb embarcacions senzilles, mantenint el contacte visual amb la costa i fent petites escales, hom hi podria haver arribat fàcilment. Els primers pobladors de Sardenya hi haurien pogut caçar alguns cèrvids i el curiós Prolagus sardus, una espècie endèmica de rosegador gegant, avui extinta.

Mapa de Sardenya amb les principals ciutats, regions i llocs esmentats al text

Entorn al 6000 aC, amb l'arribada de nous grups humans vinguts a través del mar, Sardenya visqué el procés de neolitització, o sigui, l'assumpció d'un nou model de subsistència basat en la domesticació de les plantes (agricultura) i els animals (ramaderia). Les poblacions humanes abandonaren llur mode de vida seminòmada per tornar-se plenament sedentàries, començaren a fabricar vasos ceràmics per emprar-los com a vaixella i recipient i importaren espècies fins llavors desconegudes a l'illa com l'ovella, la vaca o el porc. També s'erigiren els primers megàlits ("perdas fitas"), propis de comunitats que arrelen al territori i en reivindiquen la pertinença. S'enterrarien a les "domos de janas", en sard -literalment- "cases de fades", que són sepultures excavades a la roca i pintades que reproduïrien l'interior dels estatges dels vius.

A partir de c.1600 aC, durant l'Edat del Bronze, aparegueren els primers nurags, torres circulars de pedra seca i falsa cúpula que donen nom a la singularíssima cultura nuràgica. Se n'han documentat milers arreu de l’illa i serien l'estructura funcional i simbòlica central de la comunitat que hi viuria al voltant, concentrant funcions d'habitatge, magatzem i culte. Tot i que atorgarien visibilitat i refugi en moments puntuals, garantint la protecció de persones i béns en cas d'assalt, no s'haurien bastit amb criteris militars ni llur ubicació respondria a raons estratègiques. Així, podríem aventurar que la manca d'amenaces exteriors hauria permès als antics sards destinar llurs vides a una "competició" per veure qui construïa la torre més alta i bella, com si el nurag fos l'emblema que demostrava el poder i prestigi del clan o família que l'havia aixecat.

Les "domos de janas" de Sant'Andria Priu

Si bé en el món antic tot es trobaria impregnat d'una forta religiositat, fet pel qual seria difícil distingir allò sagrat d'allò profà, sembla que a la Sardenya nuràgica la vivència religiosa s'expressaria principalment en santuaris, fonts i pous sagrats com el que trobem a Santa Cristina de Paulilatino. En morir, els nuràgics eren enterrats col·lectivament en galeries de pedra cobertes sota túmul i precedides per una bancada semicircular on s'oficiarien els ritus i per on s'introduirien els difunts; són les anomenades "tombes de gegants".

La societat nuràgica participà en la xarxa de contactes i intercanvis que lligava el món oriental, egeu i tartèssic amb les poblacions de la façana atlàntica d'Europa i de la Cornualla, d'on vindria el preuat estany, que en al·leació amb el coure es convertia en bronze; així, la Sardenya nuràgica assumí un rol de gran importància com a intermediària d'aquests tràfics comercials al Mediterrani Occidental. Entorn al 1200 aC, els nurags s'anaren engrandint i conformant en alguns casos imponents bastions com a Santu Antine de Torralba o a Barumini; a llurs peus sorgiren poblats de cabanes. Durant aquest període, el model arquitectònic del nurag sard irradiaria a Còrsega i les Balears, on es bastirien respectivament les "torri" i els "talaiots".

El nurag Santu Antine de Torralba, també conegut com a "sa domo de su re" ("la casa del rei")

Cap al s.X aC es deixaren de construir nurags, potser perquè les influències exteriors desajustaren els vincles clànics i la ideologia que havien donat sentit a llur construcció o perquè es perderen els coneixements tècnics i la capacitat material per fer-ho. Amb el temps, els nurags es tornaren vestigis d'un passat "daurat" i acabaren transformant-se en lloc de culte per homenatjar aquells avantpassats mítics que els haurien aixecat. Malgrat que la civilització nuràgica no ha deixat evidències clares d’una escriptura pròpia, les nombroses figuretes i exvots de bronze (bronzetti) o els famosos Gegants de Mont'e Prama perfilen una societat força més complexa, avançada i dinàmica d'allò que s'havia cregut fins fa dècades.

L’arribada de comerciants orientals a l’illa posà les bases per a la fundació de les diverses colònies fenícies que es constituiren a partir del s.VIII aC. Tharros, Caralis o Sulky, establertes a la zona sud-occidental de Sardenya, foren les més importants. Inicialment la relació entre les comunitats tardo-nuràgiques i els nous pobladors seria de col·laboració però en el moment en què la presència fenícia es tornà més invasiva esclatarien alguns conflictes. Amb tot, al s.VI aC hauria sorgit ja una societat mixta a la meitat meridional de l’illa arran de la interacció continuada entre les poblacions sardes i els centres urbans d’origen fenici.

Aquesta societat sardo-fenícia s’enfrontà a Cartago, que mirà d’integrar Sardenya al seu imperi nord-africà, aconseguint-ho cap al 509 aC. Els cartaginesos organitzaren una economia d’explotació cerealícola i minera mentre procuraven consolidar-se promovent cultes compartits entre els indígenes i els colonitzadors nord-africans. L’illa esdevingué clau en el joc de forces al Tirrè entre cartaginesos, romans, etruscos i grecs.

Les termes romanes de Forum Traiani (Fordongianus), al centre de l'illa

Així, durant les Guerres Púniques, Roma arrabassà Sardenya a Cartago i hi establí el seu domini (238 aC), continuant amb el sistema colonial iniciat en època cartaginesa. Malgrat les constants revoltes de la població indígena, Roma s'imposà brutalment. Milers de "Sardi" foren capturats i venuts com a esclaus i els qui resistiren a l'empar de les muntanyes foren perseguits amb gossos de presa. Al s.I aC, amb l'illa "pacificada", s'inicià la romanització de les poblacions sardes, que aprengueren el llatí i assimilaren el panteó clàssic amb les divinitats pròpies. En temps de persecució religiosa, cristians i jueus foren deportats a l'illa.

A Sardenya, l'autoritat romana desaparegué cap al 450 amb la invasió de l’illa per part dels vàndals, que havien constituït poc abans un regne nord-africà amb seu a Cartago. Donada la tradició arriana dels germànics, molts eclesiàstics catòlics hagueren d'exiliar-se a Sardenya, on continuarien evangelitzant una població profunda i majoritàriament pagana. Al 534 els bizantins derrotaren als vàndals i "restauraren" temporalment l'Imperi Romà per Itàlia, el nord d’Àfrica, el sud de la península Ibèrica i Sardenya.

Tot i els atacs de les gents de la Barbaria –les muntanyes del cor de l'illa, el territori menys romanitzat– el domini bizantí es consolidà gràcies a una administració basada en les institucions imperials, un funcionariat que parlava grec i un monacat de tradició oriental. Tot i així, el malestar per la rapacitat fiscal dels funcionaris -allunyats de Constantinoble- i la preocupació per l’evangelització dels sards -que al s.VI encara adoraven "pals i pedres"- feren que el papa de Roma procurés estendre la seva influència sobre Sardenya.

L'església bizantina de Santa Maria de Bubalis, Siligo

Arran de la conquesta musulmana del nord d'Àgrica (698), les constants incursions islàmiques contra Sardenya anaren erosionant el poder bizantí, fins al punt de perdre el control de l'illa -o abandonar-la- a inicis del s.X. Hereus de la divisió provincial bizantina nasqueren quatre regnes sards que hagueren de lluitar per protegir llur territori dels musulmans, buscant l'ajuda del papat i de les repúbliques marineres italianes.

Aquells quatre poders sobirans -coneguts en sard com a "judicados" (“jutjats”)- eren Torres (nord), Gallura (nord-est), Arborea (oest) i Càller (sud). Llurs arrels bizantines, al marge de l'Europa carolíngia i del procés de feudalització que patia, els conferiren una forma de govern singular, amb un monarca -que prenia el títol de "judike" ("jutge")- sostingut pel parlament del regne o "corona de logu" i les lleis que el regien, recollides a la "carta de logu". Ja al s.XI trobem els primers documents escrits en llengua sarda, filla predilecta del llatí, que s'emprava en les actes dels sobirans, els registres monàstics i notarials i els codis legislatius.

Els conflictes entre els "jutges" -tots emparentats però mal avinguts- i la intromissió de les repúbliques de Pisa i Gènova, que reberen territoris i privilegis a Sardenya com a compensació per llur ajuda contra les incursions islàmiques, afebliren els regnes sards fins al punt que s'acabaren extingint tots menys Arborea.

L'església romànica de Santu Micheli de Salvennor (s.XII), d'influència pisana/wikimedia: Gianni Careddu 

Amb la desaparició del Jutjat de Torres, la ciutat de Sàsser, Tàtari en sard, esdevingué un municipi lliure (1294) que regia el tram de costa nord-occidental de l'illa i que es governava -gelosament- pels seus propis estatuts. En aquest context, la llengua sarda que parlaven els sassaresos començà a mutar, assumint influències dels toscans i corsos que hi feien cap, fins al punt d'esdevenir una parla diferenciada, el sassarès.

A finals del s.XIII Arborea, l'únic dels regnes sards que havia sobreviscut, maldava per estendre la seva sobirania sobre l’illa, en competència amb els llinatges italians dels Doria i els Malaspina, al nord, i amb Pisa, al sud. Tot i això, l'Església sempre havia considerat Sardenya com a un feu propi, d'aquí que el 1297 el papa Bonifaci VIII instituís un nou "Regne de Sardenya i Còrsega" i l'infeudés a Jaume II el Just, rei de la corona catalano-aragonesa, per mirar d'allunyar-lo del conflicte per Sicília que l'enfrontava als angevins.

Hug II d'Arborea, en guerra amb Pisa, es declarà vassall de la Corona d’Aragó, s’alià amb Jaume II el Jist i conjuntament expulsaren els pisans de l’illa (1326). Però el seu successor, Marià IV, recuperà la idea d'unificar Sardenya sota els Arborea i procurà espolsar-se el domini catalano-aragonès. Això portà a una llarga i cruenta guerra entre els "rebels" sards i la corona d'Aragó que no s'acabà fins a la batalla de Sanluri (1409). Un mes després de la victòria, que fou celebrada a Barcelona, el príncep Martí el Jove morí de febres a Càller; amb ell s'extingia el Casal de Barcelona, que havia regit Catalunya des de Guifré el Pilós.

Vista del Cap de la Caça des de les muralles de l'Alguer

Amb la conquesta catalano-aragonesa, l’illa esdevingué un regne més de la confederació i prengué com a model institucional el Principat de Catalunya. El nou regne de Sardenya podia reunir els seus estaments i disposava de les seves pròpies lleis, si bé el seu territori fou dividit en nombrosos feus que -malgrat l'oposició de la població sarda- s’atorgaren als nobles que havien participat en la invasió. Càller i l'Alguer, repoblades amb catalans, tingueren una gran importància en el control de l'illa i la xarxa d'intercanvis que es configurà entre Sardenya, Barcelona i València. D’aquesta etapa n’ha quedat un important llegat cultural, del qual destaca l’arquitectura gòtica catalana, el dialecte català alguerès o la icònica bandera dels Quatre Moros.

A principis del s.XV, la Gallura es trobava mig despoblada per la guerra i les pestes, de manera que s'hi començaren a establir famílies procedents del sud de Còrsega, l'illa germana. Aquesta migració comportà un canvi lingüístic pel qual el dialecte cors meridional, que arrelaria a la Gallura i s'hi desenvoluparia amb el nom de "gal·lurès", acabà substituint el sard, que quedà reduït a un esquitx d'illetes lingüístiques.

Amb la incorporació de la Corona d’Aragó al conjunt de la monarquia hispànica (1479) i la descoberta d'Amèrica (1492), Sardenya començà a perdre rellevància. Només l’amenaça dels pirates turcs clamà l’atenció sobre l’illa, on s’hi construiren nombroses torres de guaita resseguint la costa. Malgrat la distància respecte Madrid, les classes dirigents sardes foren lleials al rei, mantingueren el català i aprengueren el castellà per adreçar-se al poder. S’instruirien a les universitats de Sàsser i Càller -fundades al s.XVII- però sempre sota l’atenta mirada de la Inquisició, implantada a l’illa per assegurar l'ortodòxia de la fe.

La torre de Sant Joan, a la península del Sinis, fou construïda en època hispànica (ss.XVI-XVII)

Amb de la Guerra de Successió hispànica, Sardenya acabà en mans dels Savoia (1720), que amb l'illa reberen l'anhelat títol de reis. Tot i això, a principis del s.XVIII Torí veia Sardenya com una carta a jugar en les negociacions internacionals més que com a part integrant dels dominis dels Savoia. L'any 1738, un grup d'habitants de l'illa nord-africana de Tabarca, d'origen lígur, preocupats per la reducció del corall que recol·lectaven i l'empitjorament de les relacions amb el "bei" de Tunis, s'establí a l'illa deshabitada de Sant Pere amb permís de Carles Emanuel III de Savoia, en honor del qual fundaren Carloforte. Encara avui els "tabarquins" de l'illa de Sant Pere mantenen llur identitat i parlen "tabarquí",  dialecte del genovès.

En temps de la Il·lustració, després d'haver rebutjat un intent d'invasió francès (1793), el parlament de Sardenya reclamà una major representativitat dels sards en les institucions de govern. La negativa per part del rei desembocà en una revolució que expulsà els piemontesos de l’illa (1794) i concedí el poder efectiu als estaments sards, si bé les tensions socials i les divisions internes acabaren frustrant aquella primera experiència "republicana" d’autogovern i les elits moderades tornen a posar l'illa sota control dels Savoia.

Des de llavors, els sobirans del Piemont-Sardenya reprimiren durament qualsevol conjura o esclat que pogués posar en perill l'autoritat de la monarquia a l'illa. Les reformes que aplicaren durant la primera meitat del s.XIX, modificant lleis i usos tradicionals, no s’adequaren a la realitat sarda i desarticularen la societat, provocant una creixent conflictivitat, l'agreujament de la pobresa al camp i la reviscolada del banditisme.

Festa sarda, a l'esquerra un grup balla el "ballu tundu" (ball rodó); Giovanni Marghinotti, 1861

En paral·lel al "Risorgimento" italià, sorgí un moviment de recuperació de la història i la cultura sardes que, tot i el seu propòsit, no qüestionava la monarquia savoiana. Destaca en aquest sentit el clergue Giuanne Spanu, pioner de l'arqueologia i impulsor d'una llengua sarda literària que no reeixí. Amb la unificació italiana, promoguda pels Savoia, Sardenya quedà integrada al nou -i allunyat- estat italià (1861).

Durant la 1a Guerra Mundial (1915-1918), la lleva obligatòria de sards que es dugué a terme constituí la Brigata Sassari, l’única unitat de l’exèrcit italià exclusivament formada per soldats de la mateixa regió i una de les foren més delmades al front. De tornada, els veterans -que fora de casa havien pres consciència de llur "sarditat"- organitzaren un sardisme de masses que es concretà en el Partit Sard d'Acció (1921) si bé aquesta primera experiència autonomista quedà estroncada per l’adveniment del feixisme. Durant la dictadura de Mussolini (1922-1943) es fundaren Mussolinia di Sardegna (act. Arborea), Fertilia, prop de l'Alguer, i la minera Carbonia, on acudiren importants grups de gent procedents d'altres llocs d'Itàlia.

Després de la 2a Guerra Mundial (1945), la difusió dels mitjans de masses, com el diari, la ràdio i la televisió, així com l’escolarització pública, provocaren una forta italianització de la societat, marginant la llengua sarda i, fins i tot, ridiculitzant-la. Fruit d'aquesta política de minorització, i malgrat la feina incansable d'intel·lectuals i activistes per revertir-la, avui el sard es troba reduït a un ús familiar i a contextos informals ja que pateix una forta diglòssia en relació a l'italià, la llengua de l'administració, els estudis i la formalitat.

 Vista de la ciutat de Càller des del "casteddu" (castell), que li dona nom en sard

Amb el retorn de la democràcia es concedí a Sardenya un estatut (1948) i un govern autònom, la Regione Autonoma della Sardegna. Als anys 1950' la fundació Rockefeller finançà programes amb què aconseguí eradicar la malària a Sardenya; en aquest moment començaren a instal·lar-se a l'illa diverses bases militars americanes i de l'OTAN. Això provocà  conflictes, com el que esclatà a Orgosolo (1969), on els habitants es mobilitzaren durant dies i aturaren la construcció d'un polígon de tir a llurs terres, fet que convertí el poble en un referent antibel·licista, com recorden els famosos murals que embelleixen els seus carrers.

Durant els anys 1960’ i 1970’ es realitzaren plans per a la millora econòmica de Sardenya, si bé no resolgueren problemàtiques com la creixent emigració dels sards cap a Itàlia i Europa. En aquest context s'inicià el turisme a l'illa, especialment a partir de la "Costa Smeralda" (1962), un tram del litoral adquirit pel príncep Aga Khan, que hi projectà el complex de luxe de Porto Cervo, avui frequentat per la jet-set. Actualment Sardenya té 1'5 M. d'habitants, que es concentren sobretot a Càller i la seva àrea metropolitana (410.000 h).

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

[Arxiu] Versió actualitzada 6/2023. També et pot interessar...

> Ainu: passat i present dels indígenes del Japó