Almodis de la Marca, la comtessa de la discòrdia (c.1020-1071)

Cap a l'any 1020, a les llunyanes terres del Llemosí, al nord d'Occitània, nasqué Almodis, dita també Almus o Adalmodis, que era filla d'Amèlia i del comte Bernat de la Marca. Seguint la política d'aliances del seu llinatge, fou casada amb Hug V, senyor de Lusignan, amb qui tingué dos fills: Hug i Jordà. Sembla que acabà sent repudiada per motius probablement polítics.

Entorn al 1040 Almodis es casà de nou, ara amb el comte Ponç II de Tolosa, que regia sobre la puixant ciutat del Llenguadoc i els territoris circumdants d'Albi, Agen i el Carcí. D'aquest segon matrimoni nasqueren quatre fills, d’entre els quals Guillem i Ramon, futurs comtes de Tolosa.

En aquest temps, el comte Ramon Berenguer I regia amb dificultats sobre els comtats de Barcelona, Girona i Osona. Havia heretat una situació complicada arran del co-govern del seu malaltís pare, Berenguer Ramon I el Corbat, qui pujà al tron prematurament i morí jove, i de l’àvia, Ermessenda de Carcassona, qui es resistia a passar a un segon terme en favor del net.

Durant aquests anys, els castlans i veguers de la marca del Penedès, a la frontera musulmana, començaren a actuar al marge de l’autoritat comtal, extorsionant a les comunitats de pagesos lliures, apoderant-se dels tributs que les taifes andalusines pagaven a Barcelona i apropiant-se d’uns càrrecs que fins llavors havien exercit com a delegats dels comtes. Mir Geribert, al capdavant dels senyors penedesencs, arribà a proclamar-se príncep d’Olèrdola l’any 1041.

Ramon Berenguer I tingué una primera muller, Elisabet, que li donà l’hereu, Pere. L’any 1050 morí la comtessa, de manera que el comte, entristit, hagué de casar-se en segones núpcies, possiblement en un enllaç acordat per motius polítics, amb Blanca, qui no engendrà fills.

Segons el cronista andalusí Abu-Ubayd al-Bakrí, l’any 1052 Ramon Berenguer I de Barcelona, que encetaria la trentena, emprengué un pelegrinatge a Roma i, de camí, s’allotjà a Narbona, on es trobà amb els comtes de Tolosa. El comte s’enamorà profundament d’Almodis, dona bella, culta i de gran personalitat, que era comtessa consort de Tolosa, i el seu amor fou correspost.

Ramon Berenguer prosseguí el seu viatge i, de tornada, passà de nou per Narbona i es retrobà amb Almodis. Renovellada la flama de la passió, el comte li assegurà que l’ajudaria a fugir del marit. En arribar a Barcelona, Ramon Berenguer envià a Narbona una galera que li havia cedit el governador musulmà de Turtuixa, amic seu. A bord hi anava una comissió de jueus que havia de treure a la donzella de Narbona, si bé el gelós Ponç II de Tolosa, que ja sospitava, la feu tancar. Finalment, els familiars d’Almodis l’ajudaren a escapar i pogué arribar finalment a Barcelona.

Miniatura que representa a Ramon Berenguer I i Almodis adquirint als comtes de Cerdanya els drets sobre el comtat de Carcassona. Liber Feudorum Maior, f.s.XII

Sia cert o no el relat d’al-Bakrí, sabem que Almodis abandonà a Ponç II de Tolosa, que la repudià, i vingué a Barcelona. Per la seva banda, el comte Ramon Berenguer I també repudià a la segona muller, Blanca, i es casà amb Almodis, que esdevingué així comtessa consort de Barcelona i fou associada al govern pel marit. Ermessenda de Carcassona, disgustada amb l’aventura del net, rebutjà el matrimoni i sostingué la dissortada Blanca, qui acudí al papa per reclamar justícia.

Amb l’àvia en contra, Ramon Berenguer, que lluitava per afirmar-se com a sobirà dels comtats malgrat la desobediència dels senyors feudals de la marca del Penedès, encapçalats per l’autoproclamat “príncep d’Olèrdola”, Mir Geribert, quedà en una posició complicada. L’any 1053, malgrat les angoixes i dificultats, Almodis parí dos nens, que haurien nascut alhora, per tant serien bessons, a qui posaren de nom Ramon Berenguer i Berenguer Ramon.

L’any 1056 el comte fou excomunicat pel papa Víctor II a petició de Blanca i Ermessenda. Tot i el revés, el comte Ramon Berenguer I, que s’estava demostrant com a un hàbil polític, aconseguí recuperar-se i acabà reconciliant-se amb l’àvia, qui entengué que el seu temps havia passat. Així, l’any 1057, la vella Ermessenda demanà al papa que aixequés l’excomunió de la parella comtal, els vengué els drets que tenia als comtats i es retirà a Girona; morí mesos després.

Els comtes, al·legant davant del papa motius de consanguinitat per desfer llurs matrimonis anteriors, foren readmesos a la comunitat cristiana i veieren reconegut llur enllaç. Almodis, que participava en els afers de govern, intercanvià lletres amb Alí ibn-Mujàhid, fill del temut emir de Daniyya (Dènia), amb qui els comtes de Barcelona s’aliaren i aconseguiren que els mossàrabs del lloc i llurs esglésies quedessin sota jurisdicció del bisbat de Barcelona. L’any 1058 Ramon Berenguer I i Almodis assistiren a la consagració de la nova catedral romànica de Barcelona.

Aquell any Almodis acordà el casament de la seva germana, Llúcia de la Marca, qui, després d’una frustrada negociació amb el turbulent comte de Besalú, Guillem II el Tro, s’acabà casant amb el comte Artau I del Pallars Sobirà, acostant així el llunyà comtat pirinenc a l’òrbita barcelonina.

L’any 1059, reforçat amb les campanyes contra els musulmans de la frontera , Ramon Berenguer I aconseguí sotmetre a Mir Geribert, a qui, ja en una lògica plenament feudal, confirmà els castells i llocs que tenia a canvi de ser reconegut com a “senyor eminent”. Mir partí a combatre als sarraïns de Turtuixa, ara enemics, i caigué, junt al fill Bernat, quan assaltava el castell de Mora.

Així, l’any 1060, amb la desaparició de Mir Geribert i la submissió dels senyors penedesencs, que juraren fidelitat a Ramon Berenguer i Almodis, l’horitzó polític s’aclaria. Els comtes presidiren les assemblees de pau i treva i encoratjaren als juristes de la cort a redactar els Usalia, nucli originari dels Usatges de Barcelona, el codi legislatiu que regiria la societat comtal des de llavors.

Almodis havia guanyat presència i mogué els fils per a què els bessons que havia infantat heretessin els dominis comtals. Així, l’any 1067, enmig de la polèmica successió de Carcassona, negocià l’adquisició del comtat amb la seva germana Rengarda, que n’era la comtessa. Amb aquesta maniobra, esperava dotar al fillastre Pere Ramon, primogènit de Ramon Berenguer pel seu primer matrimoni amb Elisabet, i que Barcelona, Girona i Osona passessin als bessons.

Sepulcre de la comtessa Almodis de la Marca a la catedral de Barcelona

Pere Ramon, que odiava a Almodis i es veia injustament relegat de la successió comtal per culpa seva, l’assassinà brutalment, escanyant-la o apunyalant-la, el 16 de novembre de 1071. La comtessa fou enterrada a la catedral, on encara avui reposa, i l’assassí fou excomunicat i condemnat a dures penitències, si bé no les complí perquè fugí a l’Andalús, en terra de sarraïns. Anys més tard, Ramon Berenguer I, ara dit el Vell, acabà els seus dies sumit en la tristesa.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Notes – Sobre la vida d’Almodis, vegeu Aurell, M. “Ermessenda de Carcassona i Almodis de la Marca” a Salrach, J. M. (1998) Història, política, societat i cultura dels Països Catalans. vol.2 La formació de la societat feudal (ss.VI-XII). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, pp.196-197 i Sobrequés, J; Morales, M. (2011) Comtes, reis, comtesses i reines de Catalunya. Barcelona: editorial Base, pp.51-55.