La batalla de Halmyros i l'entrada dels almogàvers a Atenes (1311)

«La batalla fou molt dura, però Déu, que sempre ajuda els justos, protegí la Companyia [...]»
(Crònica de Ramon Muntaner, cap. 240)

Després del brutal assassinat de Roger de Flor i la massacre de la seva escorta almogàver al sopar d'Adrianòpolis (1305), motivats per l'enveja del príncep bizantí Miquel IX Paleòleg envers un capitost foraster que l'eclipsava, la Companyia d'Orient assolà el nord de Grècia com a "venjança". Vagant pels Balcans, on els catalans sembraren la destrucció, guanyant-se una terrible fama, finalment es dirigiren cap a les terres de l'Àtica i el Peloponnès (1309). Els acompanyava un grup de turcoples, mercenaris d'origen turc convertits -almenys nominalment- al cristianisme. Durant la seva marxa cap al sud, preveient l'oposició dels ducs francs que havien forjat els seus dominis grecs a partir de la conquesta i saqueig de Constantinoble (1204), els almogàvers s'acamparen i visqueren del pillatge dels voltants.

El duc d'Atenes, Gautier V de Brienne, enfrontat als seus veïns -els senyors d'Epir i Tessàlia- decidí contractar als almogàvers i, gràcies a ells, derrotà els seus enemics, apoderant-se de diversos castells fronterers. Però aviat sorgiren desavinences entre els mercenaris i el duc franc per les soldades que els devia, fet pel qual Gautier mantingué al seu costat els millors soldats de la Companyia -uns 200 homes a cavall i 300 a peu- i deixà de pagar als 5.000 almogàvers restants, forçant-los a marxar dels seus dominis.

Enfurits per l'arrogància del duc franc, els almogàvers s'amotinaren contra aquell a qui havien servit, prenent castells i saquejant els seus territoris. Gautier preparà llavors un exèrcit per enfrontar-s'hi valent-se dels seus propis homes, centenars de cavallers francesos -els millors de l'època- i milers de peons grecs a més dels almogàvers que havien quedat al seu servei. La Companyia Catalana es replegà i es preparà per combatre a camp obert contra les superiors forces del duc d'Atenes. Segons el cronista Nicèfor Gregoràs -versió que hauria seguit Ramon Muntaner- el punt on s'haurien concentrat els almogàvers hauria estat entre la Beòcia i Tebes, en un terreny tancat entre el llac Copais i el riu Cefís, que l'alimentava. Recentment, l'estudi de fonts alternatives -com la Crònica de Morea o el testimoni del coetani venecià Marino Sanudo- ha portat als historiadors a creure que la Companyia d'Orient es trobava a Halmyros, regió de Tessàlia.

Reconstrucció de la batalla de Halmyros / cortesia de l'il·lustrador Darren Tan

Segons Ramon Muntaner, que havia participat en la Companyia fins separar-se'n el 1307, els prop de 500 almogàvers que havien seguit sota les ordres de Gautier de Brienne li feren saber, abans del fatídic encontre, que no estaven disposats a combatre contra els seus propis germans i l'abandonaren, integrant-se altre cop entre els qui havien estat els seus companys d'aventura durant anys. El duc franc, confiat en la seva superioritat, no s'oposà a què marxessin. Com explica Nicèfor Gregoràs, aquella nit, els almogàvers, que malgrat haver augmentat llurs efectius seguien sent inferiors en nombre i equipament, desviaren el riu i aconseguiren enfangar el camp de batalla amb la intenció de dificultar l'embat dels cavallers francs. 

L'endemà, 15 de març de 1311, Gautier de Brienne i els seus impetuosos cavallers es llençaren al galop per trencar la línia almogàver i no s'adonaren que el terreny estava empantanegat. Quan ja eren a tocar dels catalans, llurs pesats cavalls s'enfonsaren sobtadament en el fang, quedant travats a mercè dels mercenaris, que s'abraonaren sobre els cavallers per massacrar-los un a un. Mentrestant, els turcoples, que s'havien mantingut allunyats de la batalla per por a què les dues forces cristianes no haguessin conspirat per atrapar-los entre dos fronts, comprovaren que el combat anava de debò i acudiren en ajuda dels almogàvers. Després d'una dura batalla, els mercenaris aconseguiren destrossar -contra tot pronòstic- l'exèrcit del duc franc, acabant amb la vida del mateix Gautier de Brienne i de gairebé tots els seus cavallers.

Aquesta sonada victòria dels almogàvers els permeté fer-se amb el ducat d'Atenes, que donaren -paradoxalment- al cavaller rossellonès Roger Desllor, un dels pocs homes al servei de Gautier de Brienne que havia sobreviscut a la batalla. Un any més tard, incapaços de defensar el territori de les amenaces de la resta d'estats llatins, recorregueren a la protecció de Frederic III de Sicília, rei de la dinastia catalano-aragonesa que governava l'illa (1312). Així, reforçada per afrontar els complicats conflictes mediterranis, la Companyia Catalana prengué, pocs anys més tard, el veí ducat de Neopàtria (1319). Malgrat les dificultats, els dos territoris es mantingueren durant més de 70 anys com un apèndix associat a les corones de Sicília, primer, i d'Aragó, a la que quedà integrada el 1381. Finalment, el florentí Nero Acciaiuoli conquerí el ducat d'Atenes (1388) i Neopàtria (1390) acabant amb els dominis catalano-aragonesos a Grècia.

Per saber-ne més:

Vinas, A; Vinas, R. (2017) La Companyia Catalana a Orient. Barcelona: Rafael Dalmau

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...
> Sanluri, la batalla que capgirà la guerra de Sardenya (1409)
> Una nit de sang i foc a l'Alguer catalano-aragonesa (1412)