«...si podies venir, amb la barca del temps, amb el vent de Llevant, a l'Alguer...»
- "Per a una suite algueresa" (Salvador Espriu)
El record dels catalans
El record dels catalans
Malgrat que la Guerra de Successió suposà per a l'Alguer la sobtada pèrdua d'un vincle de gairebé quatre segles que l'unia amb els territoris de parla catalana (1354-1720), els algueresos mantingueren viva la consciència d'una identitat i origen diferents respecte a la resta de l'illa de Sardenya.
Tant és així que, ja abans del restabliment dels primers contactes amb catalans durant el darrer terç del s.XIX, se'n considerarien descendents, com reflecteixen diversos viatgers en les seves descripcions de la ciutat.
El primer fou el militar i naturalista torinès Alberto La Marmora, qui, en el seu Voyage en Sardaigne de 1826 feu referència a la llengua catalana dels habitants de l'Alguer com a fruit del repoblament català de 1354.
El primer fou el militar i naturalista torinès Alberto La Marmora, qui, en el seu Voyage en Sardaigne de 1826 feu referència a la llengua catalana dels habitants de l'Alguer com a fruit del repoblament català de 1354.
Més tard, l'eclesiàstic i escriptor sard Vittorio Angius, a qui s'havia demanat que fes una relació de les poblacions de Sardenya pel Dizionario geografico-storico-statistico-commerciale degli Stati di S.M. il Re di Sardegna, també feu esment del català que parlen a l'Alguer (1853).
En aquesta línia, com ha publicat recentment el filòleg Pere Mayans en un apunt al seu blog, un mapa etnogràfic del geògraf alemany Heinrich Berghaus -datat de 1852- associa l'Alguer a la resta de terres de parla catalana, confirmant així la tesi que els algueresos no oblidaren mai el seu origen català.
 |
| Visió general del port de l'Alguer, ple de gent / A. F. Scanu |
Una redescoberta estroncada
La sorprenent aparició als V Jocs Florals de Barcelona (1864) de l'arxiver de Càller, Ignazio Pillito, qui hauria après la nostra llengua llegint-la als documents del passat catalano-aragonès de Sardenya i donà notícia que encara es parlava a l'Alguer, marca l'inici dels primers contactes entre els erudits d'una i altra banda del mar.
Resulta difícil entendre com hauria pogut rebre notícies del certamen i decidir-se a participar; en qualsevol cas, podem pensar que les escasses evidències documentals que hem trobat de la primera meitat del s.XIX són el tènue reflex d'un record que era prou viu arreu de l'illa.
A partir d'aquest fet, com explica de forma completa i detallada la nova Història de l'Alguer de l'historiador alguerès Marcel Farinelli (2014), es recupera entre uns pocs intel·lectuals catalans la memòria perduda de l'Alguer.
Una de les figures cabdals en la redescoberta fou el polifacètic diplomàtic, viatger i historiador català Eduard Toda i Güell, qui, establert a Sardenya entre 1887 i 1890, començà a divulgar l'Alguer de forma incansable, enviant publicacions a Catalunya i implicant els algueresos en tota mena d'iniciatives i associacions.
Una de les figures cabdals en la redescoberta fou el polifacètic diplomàtic, viatger i historiador català Eduard Toda i Güell, qui, establert a Sardenya entre 1887 i 1890, començà a divulgar l'Alguer de forma incansable, enviant publicacions a Catalunya i implicant els algueresos en tota mena d'iniciatives i associacions.
Així, entre finals del s.XIX i principis del s.XX les relacions epistolars, les coneixences i els viatges se succeeïren, gestant-se un algueresisme catalanista del qual destaquen figures com Josep Frank, Antoni Ciuffo o Josep Palomba.
La Primera Guerra Mundial, que obligà molts joves sards a lluitar al front, l'ascens del feixisme a Itàlia i la Guerra Civil espanyola trencaren -altre cop- el fràgil vincle que s'estava refent.
Noies sardes, amb el vestit festiu tradicional, al port de l'Alguer, el dia del Retrobament / A. F. Scanu
"Lo Viatge del Retrobament"
El 25 d'agost de 1960, gràcies a l'acurada preparació de l'historiador Pere Català i Roca, qui ja havia anat teixint complicitats a banda i banda en els anys anteriors, un nombrós grup d'intel·lectuals catalans desembarcà al port de l'Alguer.
Als "germans de Ponent" els esperaven uns 20.000 d'algueresos il·lusionats i encuriosits que els reberen brandant senyeres. Aquesta visió, en ple franquisme, degué inquietar més d'un dels viatgers: de fet, circula l'anècdota que uns dies abans es passejava per la ciutat un agent espanyol que feia massa preguntes i que fou degudament embriagat per evitar que fes gaire nosa.
Tot i així, el viatge s'havia revestit d'un cert caràcter espiritual i folklòric amb el pelegrinatge per dur una rèplica de la Moreneta des de Montserrat a la "Barceloneta de Sardenya", cosa que ajudava a justificar el que a la pràctica acabà sent una efusiva celebració ultramarina de catalanisme.
Tot i així, el viatge s'havia revestit d'un cert caràcter espiritual i folklòric amb el pelegrinatge per dur una rèplica de la Moreneta des de Montserrat a la "Barceloneta de Sardenya", cosa que ajudava a justificar el que a la pràctica acabà sent una efusiva celebració ultramarina de catalanisme.
Aquests i altres detalls del viatge estan minuciosament explicats pel periodista Joan Gala -un altre gran amic de l'Alguer- en l'article Pere Català i Roca i la gestació del "Viatge del Retrobament" a l'Alguer (2010).
Una carta vora el mar
 |
| L'arribada de l'expedició catalana a l'Alguer / A. F. Scanu |
Fa uns anys, revisant documents del meu avi, Antonio Francesco Scanu, vaig topar amb unes fotografies que tenia guardades i en què se'l veia al port de l'Alguer el dia del Retrobament. Més tard, un feix de correspondència que guardava la meva àvia m'ajudà a contextualitzar les imatges.
Per entendre-ho tot cal conèixer els precedents: el festeig dels meus avis, que s'havien conegut a Roma el 1957, fou molt difícil no tan sols per l'oposició de les respectives famílies, l'una a Sardenya, l'altra a Barcelona, sinó també per les dificultats administratives que comportava el matrimoni entre una espanyola i un italià.
Aquell dia, en què els catalans i algueresos s'havien de retrobar, el meu avi s'acostà a l'Alguer en tren. Neguitejat per les complicades expectatives de compartir el futur amb la seva estimada, el fet de poder trobar els catalans que venien a l'Alguer el degué reconfortar. Ignorant que el tortuós camí acabaria feliçment un any després, escrigué a qui seria la meva àvia, en un castellà autodidacta:
«El buque retrasó más que una hora y los catalanes [...] no llegaron a tierra hasta las 11h. Yo me había posado en el punto del puerto adonde tenían que bajar los excursionistas y cuando llegaron a breve distancia empezé a mirar con toda mi atención con finalidad de encontrar alguna persona conocida. Entre todos, unas 160 personas, había una sola persona conocida y era Català y Roca. Hemos quedado hablando unos instantes al momento de su llegada ya que todos querían hablarle, abrazarle y besarle por ser él muy popular en Alghero. Había muchísima gente y sólo yo sé cuanto sudor me ha costado.»
 |
| El Virginia de Churruca, al fons, fou el creuer que portà els catalans a l'Alguer / A. F. Scanu |
Ryanair i Facebook com a relleu
Amb el Retrobament certs intel·lectuals catalanistes feren amistat amb famílies alguereses que els havien acollit amablement. Així, existeixen diversos relats personals de l'Alguer que s'entrellacen, creixen i -junts- alimenten el nou vincle amb la ciutat sarda.
En ella, activistes com el general Catardi, Rafael Sari, Pasqual Scanu, Antoni Simon Mossa, Francesc Manunta, Rafael Caria o Pino Piras -entre d'altres- marcaren la pauta que seguirien les noves generacions d'algueresistes en la seva difícil tasca de mantenir la llengua catalana i recrear la cultura algueresa en el context de progressiva italianització que pateix Sardenya.
Evidentment, institucions com Òmnium Cultural o la Generalitat ajuden molt, però és sobretot l'enfortiment dels enllaços entre una i altra banda del mar el que dóna continuïtat i projecció a l'algueresitat. Allò que fa un segle començava amb cartes entre prohoms, Ryanair -com bé diu la cançó- ho ha fet extensiu i Facebook, un aliat inesperat, contribueix a mantenir-ho amb converses quotidianes i polzes de complicitat. Ara, depèn nosaltres que mai més torni a apagar-se el caliu de la germanor.
Evidentment, institucions com Òmnium Cultural o la Generalitat ajuden molt, però és sobretot l'enfortiment dels enllaços entre una i altra banda del mar el que dóna continuïtat i projecció a l'algueresitat. Allò que fa un segle començava amb cartes entre prohoms, Ryanair -com bé diu la cançó- ho ha fet extensiu i Facebook, un aliat inesperat, contribueix a mantenir-ho amb converses quotidianes i polzes de complicitat. Ara, depèn nosaltres que mai més torni a apagar-se el caliu de la germanor.
Molt be Adrià !!
ResponEliminaMoltes gràcies, Agustí!
Elimina