dimecres, 1 de setembre de 2021

La Sardenya tardo-antiga (ss.V-X): vàndals, bizantins i musulmans

L'arribada dels germànics (s.V)
Aprofitant l'agonia de l'Imperi Romà d'Occident, els vàndals s'apoderen de Cartago i el nord d'Àfrica (439), el graner que apaivaga les fams a Roma. Uns anys després, des de llur nova seu a Cartago, prenen les Balears i Sardenya c.450, constituint un regne sobre els antics dominis romans. A l'hora de governar, els reis vàndals es recolzen en les institucions imperials existents sense emprendre grans transformacions; el principal tret diferencial serà llur fe arriana, declarada herètica per l'Església, que els oposa a la majoria catòlica.

Així, el 507, enmig de tensions religioses, Fulgenci, bisbe de Ruspe, i uns 200 eclesiàstics més són deportats a Sardenya per allunyar-los de Cartago, centre del poder. Allà, prossegueixen amb l'evangelització de la població sarda, que majoritàriament mantindria els cultes antics: creences i divinitats d'origen romà, púnic i ancestral que coexistirien o haurien generat formes sincrètiques. A més, afavoreixen l'estructuració eclesiàstica de Sardenya i hi introdueixen les primeres comunitats monàstiques, de tradició nord-africana.

Reconquesta i administració imperial (s.VI)
L'any 527 Justinià esdevé emperador romà d'Orient i emprèn la "restauratio Imperii", o sigui, el projecte de recuperar els antics dominis occidentals de l'Imperi Romà que havien estat ocupats al llarg del s.V pels germànics. Així, el general Belisari desembarca al nord d'Àfrica, derrota als vàndals del rei Gelimer (533) i retorna Cartago, Numídia, Sardenya i les Balears al poder imperial (534). D'aquesta manera, després d'uns 80 anys en mans dels vàndals, Sardenya esdevé part del renaixent Imperi Romà d'Orient.

Santa Maria de Bubalis, Siligo
Santa Maria de Bubalis (Siligo), també dita Nostra Segnora de Mesumundu, fou erigida al s.VI

La província de Sardenya, juntament amb les noves conquestes al nord d'Àfrica i el Mediterrani central, queda adscrita a la "prefectura d'Àfrica", amb capital a Cartago. Per governar l'illa, s'instaura un governador civil, el "praeses" o "iudex" provincial, amb seu a la costanera Carales (Càller), i un "dux", amb funcions militars, que resideix amb els soldats al quarter de Forum Traiani (Fordongianus), al centre de l'illa. Des d'aquest indret, el "dux" controla els passos que s'endinsen a les aspres muntanyes del cor de Sardenya, la terra que li'n diuen "Barbaria", on les poblacions montanes viuen al marge de l'autoritat imperial.

Cultura grega i evangelització oriental
El papa Gregori Magne, coneixedor de la impietat dels "barbaricini", pressiona als governadors de Sardenya per a què evangelitzin aquells "salvatges" que com a "insensats animals, adoren pedres i pals" i, fins i tot, adreça una epístola al cabdill Hospitone (594), que ja ha assumit la fe cristiana i a qui saluda com a "dux Barbaricinorum", per a què aculli els clergues que envia a la "Barbaria" per cristianitzar la seva gent. 

Tot i la ingerència pontifícia, la implantació eclesiàstica a Sardenya respon plenament a la tradició grega. Així, a mitjans s.VII s'ha difós el monaquisme basilià, amb monjos que fan vida comunitària, viuen en cel·les excavades a la roca i es deixen llargues barbes, la litúrgia es regeix pel ritus de Constantinoble, que uneix els sagraments del baptisme, la comunió i la confirmació en el moment del bateig, i el nou any comença l'1 de setembre (caput anni), seguint el calendari bizantí vigent a Orient d'ençà dels temps de Constantí.

Mapa Sardenya bizantina
Les principals ciutats de l'illa en temps de l'Imperi d'Orient;
hi indiquem també les esglésies que apareixen a les imatges

Durant aquest període s'erigeixen esglésies de planta de creu grega com Santa Maria de Bubalis (Siligo), Santu Giuanne de Sinis o Santa Sabina (Silanus), posada a tocar d'un nurag potser per substituir el valor simbòlic del lloc. Sardenya queda fora de l'abast del papa de Roma, que malda per erigir-se en el primer dels patriarques cristians i superar la doctrina cesaropapista que defensen els emperadors d'Orient.

La llengua de la cultura i l'administració a la Sardenya bizantina és el grec, que parlen i escriuen els funcionaris, clergues i militars vinguts d'Orient. Per contra, la llengua de la majoria de la població sarda és el llatí vulgar, imposat arran de la conquesta romana de l'illa segles enrere i del procés de romanització que en seguí. Tot i així, a les muntanyes encara es parla la llengua dels ancestres, la "gent de les torres", que deixa paraules i sons en el llatí dels sards, cada cop més lluny del model clàssic i de la resta de dialectes llatins.

L'apogeu de l'Islam (s.VII)
Arran de la nova fe revelada pel profeta Muhammad (622) un altre perill assalta les fronteres de l'Imperi Romà d'Orient: els àrabs. En pocs anys, cohesionats per la religió musulmana, s'expandeixen vertiginosament, prenen Palestina, Síria i Egipte i amenacen el nord d'Àfrica i Anatòlia. El 698 cau Cartago i, amb l'ella, l'exarcat d'Àfrica; Sardenya -i les Balears- esdevenen ara els dominis més perifèrics d'un Imperi que té l'enemic a les portes. En aquesta situació excepcional les figures del "praeses" i el "dux" es fusionen en una única autoritat que concentra les funcions civils i militars i que governa Sardenya com a "archon".

Església de Santu Giuanne de Sinis
L'església de Santu Giuanne de Sinis fou construïda al s.VI i reformada entre els ss.IX-XI

L'any 705 trobem documentada la primera incursió musulmana contra Sardenya. A partir d'aquest moment, especialment arran de la conquesta islàmica de la península Ibèrica (711-717), els atacs es tornen tant freqüents que els sards comencen a abandonar les ciutats costaneres i acaben pagant la "gyziah", tribut a canvi de que s'aturin les incursions. Constantinoble cada cop sembla més lluny i així, el 815, un "iudex" de Caralis envia una ambaixada a l'emperador carolingi Lluís el Pietós per demanar-li protecció.

Sicília cau en mans dels àrabs el 827 i queda sota domini de l'emirat aghlabida, que des de l'illa amenaça el sud d'Itàlia i, fins i tot, assalta Roma i saqueja el Vaticà el 846. Una nova incursió andalusina pren Fraxinetum (887), al cor de la Provença, i hi constitueix un emirat. Les illes Balears, que segueixen en poder de l'Imperi Romà d'Orient -almenys formalment- són conquerides pels emirs de Còrdova el 906.

A principis del s.X, Sardenya, al mig del Mediterrani, resisteix cada cop més sola als embats... A Constantinoble, els emperadors es troben immersos en revoltes internes, intrigues cortesanes i les guerres als Balcans i Anatòlia. En aquesta situació, l'any 934 una expedició dels fatimites nord-africans ataca Sardenya, causant gran devastació. Davant l'enemic, les autoritats defensen l'illa actuant de manera autònoma, sense esperar les disposicions constantinopolitanes, cosa que els legitima com a governants davant la població. Quatre segles després de la conquesta bizantina de Sardenya, el poder imperial és més nominal que efectiu.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bibliografia:
- Boscolo, A. (1978) La Sardegna bizantine e alto-giudicale. Sassari: Chiarella
- Spanu, P.G. (1998) La Sardegna bizantina tra VI e VII secolo. Oristano: s'Àlvure
- Martorelli, R. (2008) Archeologia cristiana e medievale in Sardegna. Cagliari: CUEC
- Onnis, O. (2015) La Sardegna e i Sardi nel tempo. Cagliari: Arkadia 
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------