El declivi dels indis nord-americans arran de la colonització europea

Una breu aproximació a la història dels nadius de l'Amèrica del Nord dels orígens fins avui.

No hi ha consens entre els estudiosos sobre la població d'indis nord-americans prèvia a la colonització europea. La manca de registres impedeix resoldre la qüestió de forma acurada, fet pel qual cal recórrer a projeccions demogràfiques que difereixen força segons qui les fa. Així, Ubelaker proposa el nombre més baix -2,1 milions de persones- mentre per a Dobyns serien tantes com 18 milions; un terme mig l'aporta Thornton, que estima 7 milions, la quantitat que -creiem- s'aproximaria més a la realitat. Sigui com sigui, repartits en l'amplitud del nord d'Amèrica, aquesta població viuria escampada, fragmentada en tribus i seria numèricament inferior a la de grans civilitzacions precolombines coetànies com l'asteca o l'inca, que superarien els 10 milions d'habitants -cadascuna- en espais més reduïts com serien Mèxic o els Andes.

Tres cabdills Piegen o "peus negres"retratats per Edward S. Curtis c.1900 / wikimedia

La teoria més acceptada sobre l'origen de les poblacions ameríndies sosté que descendirien de gents asiàtiques que haurien creuat l'estret de Bering abans del 12.000 aC, durant la darrera glaciació, quan encara formaria un pont de gel entre la Sibèria i Alaska. Migrant cap al sud en diverses onades, buscant un clima més suau, s'haurien anat repartint al llarg del continent. Així, les 29 famílies lingüístiques indígenes que trobem al nord d'Amèrica reflecteixen una complicada superposició de grups humans que, a més de les diferències culturals que poguessin tenir d'origen, s'anirien particularitzant respecte a la resta a mesura que s'emmotllaven a les distintes regions on s'havien assentat, ja fossin els deserts del sud, les  praderies del centre o les muntanyes de l'est. Amb el temps, es desenvoluparan cultures amb una dimensió cronològica i territorial àmplia, com la mississipiana (ss.XI-XVI), caracteritzada per les seves estructures sobre túmul.

A partir de l'arribada dels primers colons anglesos, francesos i holandesos a la costa oriental d'Amèrica del Nord (s.XVI) -la presència víking a l'illa de Terranova (p.s.XI) hauria estat testimonial- aquestes societats inicien un declivi demogràfic que ja no s'aturarà. Diversos motius expliquen la dràstica reducció del nombre dels nadius nord-americans i cal atribuir-los -de forma més o menys directa- al procés de colonització que patiren. El més important hauria estat la difusió de malalties contagioses contra les quals el sistema immunitari dels indígenes, aïllats fins llavors de les epidèmies del continent euroasiàtic, no estaria preparat. Així, virus com el de la verola causarien estralls entre els amerindis, impotents davant d'un mal invisible que que delmava tribus senceres. Hom apunta, fins i tot, que alguns colons, conscients del perill que suposaven aquestes malalties per a les societats indígenes, les haurien brandat per extorsionar llurs cabdills, amenaçant-los amb escampar-les si no acceptaven certes condicions en tractes diplomàtics o comercials.

"American Progress" (John Gast, 1872), una al·legoria de l'expansió estatunidenca cap a l'Oest

Les guerres amb els colons, que un cop estabilitzats els primers assentaments ambicionaven controlar els seus voltants per consolidar-los, també reduirien la població dels nadius nord-americans, forçats a replegar-se per deixar pas a la "civilització". Més enllà dels morts en batalles i massacres -xifres difícilment quantificables però sempre majors als registres que n'han quedat, escassos i fàcilment manipulables- la progressiva pèrdua del territori tribal, amb els seus recursos i formes de vida associades, també comportaria una contracció demogràfica degut a la fam i la carestia. En menor mesura, l'assimilació cultural a través de la llengua anglesa, la religió cristiana i els costums europeus, els matrimonis mixtes -la història de Pocahontas és real- i, en definitiva, la desarticulació de les societats indígenes, encara diluirien més la minvant població de nadius nord-americans que quedaven a tocar de les colònies afaiçonades a l'Atlàntic.

A partir de la independència dels EEUU (1776), les antigues colònies esdevindran estats d'una confederació amb una política "exterior" comuna i una capacitat d'actuació més gran. Així, l'any 1830 el govern estatunidenc comença a deportar les "nacions índies" a la banda oest del Mississipi -on ja hi havia altres tribus- per expandir-se sobre noves terres.  Conduïts per les milícies, milers de nadius moririen durant aquests desplaçaments forçats. Tot plegat causaria resistències, com a la Florida, on els seminoles s'aixecaren en armes perquè es negaven a marxar, o a Illinois, on els sauk reocuparen el lloc d'on havien estat expulsats. Aquests conflictes entre colons i nadius s'anaren succeint a mesura que "l'Home Blanc" sotmetia el prometedor "Far West" i aprofundia l'explotació del territori, estenent el procés colonitzador que havia començat dos segles enrere i que ha quedat fixat en l'imaginari del "western". Així, durant tot el s.XIX es produïren encara centenars de massacres de població indígena, tal i com va passar a Wounded Knee (1890), on l'exèrcit dels EEUU obrí foc contra homes, dones, vells i nens lakota, matant-ne entre 150 i 300.

Soldats estatunidencs enterren els lakota en una fossa després de la massacre de Wounded Knee (1890) / wikimedia

Preveient la imminent desaparició de tot un món arrelat durant mil·lennis a l'estepa nord-americana, Edward S. Curtis (1868-1952) es dedicà a immortalitzar-lo amb les seves fotografies i estudis, darrer testimoni de la vida tradicional d'aquells "salvatges". Poc més tard, la deportació dels indis cap a l'oest del país, en alguns casos pactada, hauria configurat ja nombroses "reserves" on se'ls concediria certa autonomia al marge de les lleis estatals. Curiosament, això ha fet prosperar-hi els casinos, ja que el negoci del joc es troba prohibit en molts estats dels EEUU. Avui, prop de 2,9 milions de persones -un 1% del total de la població estatunidenca- es reconeixen com a nadius americans i una quantitat similar s'identifiquen com a mestissos. En aquestes comunitats, l'índex de pobresa és més alt i els problemes de salut -sovint atribuïts al "trauma" sofert pels seus avis- tenen una incidència major que entre llurs conciutadans "blancs".
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Continguts] També et pot interessar...
> Ainu: passat i present dels indígenes del Japó 

La fi de la 1a Guerra Mundial i la seva repercussió a Catalunya (1918)

«Estiu de 1918... Mai la vida al front no ha estat tan amarga ni tan dolorosa com en les hores del foc [...] amb els rostres lívids dintre el fang, les mans es crispen en un únic: “No, no, ara no! Ara que ja s’acaba, no!"»
(Erich Maria Remarque, Res de nou al front de l'oest, 1929)

L'11 de novembre de 1918 se signa l'armistici de Compiègne entre les forces aliades i Alemanya, posant fi a la Primera Guerra Mundial. Els vents revolucionaris que bufaven als imperis centrals arran de la revolució russa de 1917 -que havia fet retirar la Rússia bolxevic del conflicte- foren determinants per signar la rendició.

L'Imperi Austrohongarès, fins llavors conformat per un mosaic multiètnic, s'estava desintegrant i a Alemanya el kàiser Guillem II acabava de renunciar arran de l'amotinament dels mariners de Kiel. La guerra, que havia esclatat un llunyà 1914 per l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria a Sarajevo i havia escalat ràpidament pels jocs d'aliances i l'eufòria patriòtica, quedaria embarrancada durant quatre anys, dessagnant la joventut europea a les trinxeres i destruint completament el cor del Vell Continent.

Celebració de l'armistici davant la fàbrica La Corchera Internacional S.A. 

Palamós, 12 novembre 1918 / fotografia de Juli Pallí. Arxiu Municipal de Palamós

El regne d'Espanya, implicat en la Guerra del Marroc, es va mantenir neutral durant tot el conflicte i, de fet, va treure'n profit venent uniformes i armes. A Catalunya, però, la guerra es vivia amb una veritable passió -als carrers i a la premsa- majoritàriament a favor de França i l'Entente. Ben aviat s'identificà els aliats com a valedors del progrés i la llibertat en contraposició a uns imperis centrals percebuts com conservadors, autoritaris i despietats. A més, l'afinitat amb França, ja sigui per la seva capitalitat cultural, els seus valors republicans o pel mitificat ascendent carolingi sobre Catalunya, i l'ideal noucentista, evocador d'un esperit mediterrani que s'oposa a la barbàrie, ajuden a explicar l'aliadofília dels intel·lectuals catalans del moment. Aquest fragment d'un important diari republicà catalanista és prou clar en la seva exposició de raons:

«No hi pot haver cap home ni cap poble, al món, que pugui restar impassible, indiferent, covard, davant del terrible conflicte en el qual s'hi juga la sort de la llibertat humana i l'autonomia de les nacions. La neutralitat no justifica el criminal silenci. [...] De la neutralitat oficial, nosaltres no'n tenim res a dir. Ara: de la neutralitat d'esperit, això és un'altra cosa. [...] Si la nostra covardia ens fes emmudir, no ens queixem si el dia de demà toca per nosaltres l'hora fatal de desaparèixer com a pobles i com a homes, dessota la vandàlica escomesa d'una raça dominadora, arrastrant pel món que considera el seu feude, tots els atavismes, tot l'ancestralisme salvatge de les societat humanes i primitives.» ("La guerra de la llibertat", El Poble Català, 7 setembre 1914)

De fons, hi havia la convicció una victòria aliada generaria un marc internacional més propici a les reivindicacions catalanistes. Tant és així que prop de nou-cents catalans marxarien al front per combatre com a voluntaris de la Legió Estrangera francesa (1915). D'aquest fet, se'n conserva una de les primeres estelades: duent-la com a emblema a la batalla, aquells homes esperaven que llur sacrifici per França servís a la causa de la llibertat de Catalunya. Tindrien el suport del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans (1916). Molts d'ells no tornarien mai a la seva terra, com ara el jove Camil Campanyà, caigut al Somme. D'altres, com Frederic Pujulà, deixaren el seu testimoni en obres com De la trinxera estant (1918).

Ofrena de la senyera dels voluntaris catalans al Musée de l'Armée de França, a París. 1920 / Gallica-BnF

Els efectes devastadors de la guerra, que s'endugué la vida d'uns 17 milions d'europeus, afectaren durament la Catalunya Nord, que perdé 6.882 homes al front. Paradoxalment, a partir d'aquella experiència tràgica, els nord-catalans començaren adherir-se al sentiment nacional francès, prenent al mariscal rossellonès Joseph Joffre -heroi nacional de França- com a referent. A Sardenya i l'Alguer els joves també foren mobilitzats per combatre contra els austríacs als gèlids Alps; enquadrats en la Brigata Sassari, formada únicament per sards, es tracta de la regió d'Itàlia que patí  proporcionalment el nombre més gran de baixes.

Tot i que els combats ja no seguiren a partir de les 11h d'aquell matí de novembre, l'acord de pau definitiu no s'assolí fins al tractat de Versalles (1919). Més enllà de les terribles pèrdues humanes i materials que havia suposat la guerra, el conflicte tingué també importants conseqüències polítiques. Seguint els "14 punts" proposats pel president dels EEUU, Woodrow Wilson, per redibuixar el mapa d'Europa a partir del dret a l'autodeterminació de les seves nacions, apareixerien nous estats de les cendres dels antics imperis.

Propaganda independentista adreçada al president Wilson i l'Entente, 1918

Així, de l'antiga Rússia tsarista sorgiren Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània i Polònia mentre que de la desintegració de l'imperi Austrohongarès nasqueren Hongria, Txecoslovàquia i Iugoslàvia. No cal dir que aquestes independències, sobrevingudes el novembre de 1918, degueren esperonar als independentistes catalans, que a través del Comitè Pro Catalunya reclamaren a Wilson i l'Entente la revisió del tractat d'Utrecht. Irlanda, que també havia hagut de pagar amb sang la participació de la Gran Bretanya a la guerra, fou reconeguda com a estat de la Commonwealth (1922), si bé el nord de l'illa seguí sota poder britànic. 

Les dures condicions que s'imposaren a la nova república de Weimar, que a més de pagar importants indemnitzacions als aliats hagué de cedir l'Alsàcia i la Lorena a França, covaren "l'ou de la serp" que eclosionaria uns anys més tard amb l'ascens del nazisme. Tot plegat ho aniria explicant el periodista català Eugeni Xammar en les seves interessants cròniques com a corresponsal des de Berlín.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
També us pot interessar...

> Els sards de la Brigata Sassari a la Primera Guerra Mundial (1915-1918) 

< La Guerra dels Segadors i la partició del Principat de Catalunya (1640-1660)

La Guerra dels Segadors i la partició de Catalunya (1640-1660)

L’any 1635, durant la Guerra dels Trenta Anys, França i la monarquia hispànica de Felip IV, que es disputaven l’hegemonia sobre Europa, entraren en guerra. El conflicte tensà les costures d’ambdues corones. Així, mentre en terres del Perigord i la Guiena esclatà la revolta dels “crocants” contra els impostos de guerra, a Catalunya les tensions creixien per les lleves forçades que el comte-duc d’Olivares imposava als catalans, contràries a les lleis del Principat, i pels allotjaments de tropes en masos i pobles de la Catalunya Vella, mesura que causà abusos sobre la població i creixents enfrontaments entre els vilatans i els soldats allotjats a contracor.

Al maig de 1640, l’assalt i crema de Santa Coloma de Farners pels terços hispànics provocà un gran aixecament dels habitants de la Selva, que començaren a hostilitzar als soldats per expulsar-los de llurs terres. L’esclat revolucionari s’estengué fins al Vallès i, al juny, els segadors entraren a Barcelona, mataren al virrei i saquejaren els palauets dels jutges de l’Audiència en el tràgic dia del “Corpus de Sang”.

Arran d’això, el comte-duc d’Olivares, malgrat mantenir davant les institucions catalanes una política de “disimulación y blandura”, lloant llurs intents d’apaivagar els ànims, preparava un exèrcit per ocupar Catalunya, restablir-hi l’ordre i sotmetre-la a les lleis castellanes. Per la seva banda, davant l’esclat revolucionari, la Generalitat, que era presidida per Pau Claris, qui havia criticat la política del virrei, emprengué negociacions secretes amb agents francesos per desvincular Catalunya de la monarquia hispànica i posar la “província” sota protecció francesa.

A la tardor d’aquell 1640 les cartes es destaparen. L’exèrcit de la monarquia hispànica, comandat pel marquès de los Vélez, es concentrà a Tortosa i es dirigí per la costa cap a Barcelona, sotmetent a sang i foc les poblacions que se li oposaven. Mentrestant, Lluís XIII de França enviava els primers contingents francesos per defensar el Principat.

Mapa anacrònic de Catalunya, encara amb Rosselló i Cerdanya, a l'Atlas Maior de Blaeu. Amsterdam, 1672 (podeu clicar a la imatge per veure al detall la zona del Rosselló i la Cerdanya)

Exasperats per l’escassedat de reforços que enviava el rei de França, al gener de 1641 els diputats de la Generalitat es veieren forçats a reconèixer a Lluís XIII com a “comte de Barcelona”. Arran d’això els contingents francesos es tornaren més nombrosos i les forces franco-catalanes, després d’una victòria in extremis a Montjuïc, aconseguiren aturar l’avenç de les tropes hispàniques a l’alçada del Llobregat.

A partir d’aquest moment, la meitat nord de Catalunya esdevingué una “falca” dels francesos en la guerra contra la monarquia hispànica. Aviat, les tensions que els catalans havien viscut amb la presència dels soldats castellans, italians i flamencs arreu del territori, es reproduí ara amb les tropes franceses. Tot i això, la posició francòfila, sostinguda pel carismàtic comandant Josep de Margarit, gaudia encara de suports i el front es mantenia estable a la línia del Llobregat.

La revolta de la Fronda (1648), a França, comportà que els francesos retiressin tropes del Principat per sufocar l’esclat, cosa que desajustà el taulell peninsular a favor de la monarquia hispànica. D’aquesta manera, Barcelona quedà assetjada pels terços de Joan Josep d’Àustria i, després d’un any de setge, hagué de capitular (1652). Josep de Margarit, el principal valedor de la posició francòfila, fugí d’amagat fins a Perpinyà, on romangué per mantenir la lluita. Durant els anys que seguiren, un cop sufocada la revolta de la Fronda (1653), els francesos consolidaren llurs posicions al Principat, com les places fortes de Perpinyà, Puigcerdà i Roses.

Al maig de 1659, després d’anys de guerra i negociacions, es proclamà un alto el foc i les dues potències s’avingueren a posar fi al conflicte. França, que havia obtingut alguns guanys a Europa i mantenia sota llur domini el terç nord de Catalunya, partia d’una posició d’avantatge. Finalment, el 7 de novembre, Luis Méndez de Haro i el cardenal Mazzarino, primers ministres de Felip IV i de Lluís XIV, respectivament, signaren un tractat de pau a l’illot dels Faisans, just enmig del riu Bidasoa (Guipúscoa), que marcava la frontera de llurs dominis en terres basques.

Les clàusules per acabar amb la guerra reflectiren una derrota “honrosa” per a la part hispànica, que hagué de cedir diverses places fortes a Flandes, principalment el comtat d’Artois, i a Catalunya; els Pirineus delimitarien la nova frontera “natural” entre la monarquia hispànica i França. A més, Felip IV concedí la mà de la seva filla, la infanta Maria Teresa d’Àustria, a Lluís XIV.

Felip IV concedeix la mà de la seva filla, la infanta Maria Teresa d'Àustria, a Lluís XIV a l'illa dels Faisans en virtut del tractat dels Pirineus, 7 de juny de 1660. Còpia a l'oli de Laumosnier / wikimedia

Malgrat que feia anys que a les negociacions es contemplava la partició del Principat, les conferències es dugueren a terme d’esquenes a les institucions catalanes, que no hi pogueren participar i que no tingueren notícia del contingut del tractat dels Pirineus fins al febrer de 1660. El 23 de març, al convent dels Caputxins de Ceret, en terres del Vallespir, s’obriren les conferències que havien de delimitar amb concreció el traçat de la nova frontera pirinenca.

De la part francesa hi havia el gascó Pèire de la Marca, arquebisbe de Tolosa, home culte i coneixedor de Catalunya, que aconseguí que la nova “línia” integrés a França el Rosselló, incloent-hi Banyuls de la Marenda, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya, de la vall de Querol cap al nord. El 31 de maig els ministres Mazzarino i Luís Méndez del Haro signaren la redacció definitiva del capítol 42 del Tractat dels Pirineus, que fixava els límits de la annexió.

A l’abril Lluís XIV, de camí a l’Iparralde, feu estada amb el seu seguici a Perpinyà; seria l’única visita que faria a la ciutat. El 7 de juny, ja trobant-se a Sant Joan Lohitzune, el rei francès signà l’edicte pel qual creava el Consell Sobirà del Rosselló, que malgrat el seu nom havia de posar els fonaments per desmantellar les institucions i lleis catalanes del territori i iniciar-ne la seva francesització. Finalment, el 9 de juny se celebrà a la població costanera basca el matrimoni entre el rei de França i la infanta Maria Teresa d’Àustria, que havia de segellar l’esperada pau.

Calia encara determinar els 33 “vilatges” de la Cerdanya que passarien a França. Així, es reuní una conferència a Llívia que, després de complicades deliberacions, determinà que Llívia, per la seva condició de “vila”, i no de “vilatge”, restaria en mans de la monarquia hispànica com a un enclau en territori francès unit a Puigcerdà amb una carretera sota control hispànic. L’acord de partició de la Cerdanya, que donaria lloc a la Baixa i l’Alta Cerdanya, se signà el 12 de novembre.

Els territoris del Rosselló i la Cerdanya cedits pel tractat dels Pirineus (1659) (línia blava) superposats amb els límits de les comarques catalanes i els districtes del departament francès dels Pirineus Orientals; també s'indica l'extensió dels comtats de Rosselló i Cerdanya que conformaven els dominis continentals dels reis de Mallorca (línia vermella) entre 1276 i 1343, quan foren reintegrats al Principat / wilkimedia

D’aquesta manera, els comtats del Rosselló i la Cerdanya, que constituïen una cinquena part del territori del Principat de Catalunya, i Perpinyà, que n’era la segona ciutat més gran, després de Barcelona, passaven a França. A més, tot l’espai defensiu que havia protegit fins llavors Catalunya d’eventuals invasions franceses, entre les Corberes i les Alberes, quedà desguarnit; també s’obria la porta als productes francesos al Principat, cosa que posaria en perill la indústria pròpia.

Les institucions catalanes no reconegueren la partició del país i reclamaren la recuperació dels territoris cedits. Amb tot, si per a Felip IV, més preocupat per l’escenari flamenc, la pèrdua del Rosselló i la Cerdanya seria un “mal menor”, per a una Generalitat sempre en tensió amb el rei, que havia arribat fins i tot a la guerra oberta arran dels fets del “Corpus de Sang”, suposà un dur cop que la deixava encara més afeblida enmig de les dues grans monarquies d’Europa.

Durant els anys posteriors, els catalans del Rosselló i la Cerdanya protagonitzaren nombrosos aixecaments contra el domini francès, com ara la Revolta dels Angelets (1663-1673), que foren durament reprimits. A Catalunya, la partició no s’oblidà i a les corts de Barcelona de 1705, celebrades per l’Arxiduc Carles d’Àustria, encara es presentà una protesta per l’annexió francesa del territori. Actualment, cada any, pels volts del 7 de novembre, es commemoren els fets com a Diada de la Catalunya Nord amb una marxa a Perpinyà.

· · · · · · · · · ·

Per saber-ne més > Marcet, A. (1988) Breu història de les terres catalanes del Nord. Perpinyà: editorial Trabucaire, pp.116-119; Casals, A. (coord.) (2009) Les fronteres catalanes i el Tractat dels Pirineus. Cabrera de Mar: Galerada – (versió actualitzada 11/2023)

Exili, detenció i afusellament del president Companys (1940)

Un 15 d'octubre de 1940 el president de la Generalitat, Lluís Companys, fou afusellat pel franquisme. Exiliat a França des del febrer de 1939, s'havia quedat a la seva casa de La Baule-des-Pins (Bretanya) tot i saber que estava en perill ja que volia trobar el seu fill Lluiset, que tenia una greu malaltia mental i del que se n'havia perdut el contacte arran de la invasió nazi. El 13 d'agost de 1940 Companys fou detingut per la Wehrmacht i, a través de l'agent Pedro Urraca, entregat a les autoritats franquistes, que l'empresonaren als calabossos de la Direcció General de Seguretat de l'Estat, a Madrid; allí fou torturat, vexat i interrogat.

«No fue el fusilamiento lo peor [...] con ser ofensa a la ley y ultraje a la justicia; lo peor fue que en los sótanos del Ministerio de Gobernación, en Madrid, [...] se escarneciera al mártir indefenso, se le escupiera el rostro, se le echaran mendrugos de pan duro a través de las rejas, se le agrediese a vergajazos, se le tiraran en señal de desprecio, monedas de cobre...» (Indalecio Prieto, "Convulsiones de España", II, p.272)

Fitxa de Lluís Companys a la Dirección General de Seguridad (1940)

El 3 d'octubre fou enviat a la presó del castell de Montjuïc, on se'l mantingué incomunicat en espera del judici. La difícil tasca de defensar un acusat sobre el qual s'abraonava tot l'odi del franquisme recaigué en Ramon de Colubí, un jove advocat militar que malgrat les seves diferències acabà empatitzant amb Companys i el va defensar amb convicció. Anys més tard, decebut amb el règim, marxaria a Veneçuela; el 2004 va declarar "Todo aquello era absurdo, sabía que a mí me tocaba cubrir las apariencias para que el proceso pareciese legal, cuando sabíamos que todo respondía a una orden concreta del general Franco para que Companys fuera fusilado." L'any 2015 es descobriria que l'avi de Companys era cosí de l'àvia de Colubí, un parentiu que l'un i l'altre -units pel fatídic destí del president- segurament desconeixerien.

L'última fotografia de Lluís Companys abans de ser afusellat

Acusat de rebel·lió militar i d'actuar contra el “Movimiento Nacional”, Companys fou condemnat a mort en un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals que se celebrà el 14 d'octubre. Aquella nit, es retrobà per últim cop amb les seves germanes, combregà i escrigué les seves darreres cartes, testimoni vital d'un home que sap que se l'executa per allò que representa. L'endemà, a les 6:20 del matí, fou conduït al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, s'acomiadà dels seus acompanyants i es descalçà per morir trepitjant terra catalana. A les 6:30 caigué sota les bales cridant "Per Catalunya!".

«Tot el que vaig patir, tot el que he lluitat i vist i tractat d’evitar, entre hores de tragèdia i moments d’indignació, i el que he dit i el que he hagut de callar, em puja al cor en un més gran amor per Catalunya. Fora d’ella res. Per a lluitar per altres ideals nobles hi ha molta gent. Però Catalunya només ens té a nosaltres i ara ens necessita més que mai.» (Carta de Lluís Companys al seu amic, el periodista Francesc Madrid, 1940)

Companys fou enterrat al nínxol familiar del cementiri de Montjuïc, on és recordat cada 15 d'octubre. Es tracta de l'únic president escollit democràticament a Europa executat pel feixisme. L'any 1990 Helmut Kohl i François Miterrand, en nom d'Alemanya i França respectivament, demanaren perdó a la Generalitat per la col·laboració dels seus països en la detenció i deportació cel president català. La justícia espanyola, malgrat que la Ley de Memoria Histórica (2007) declara il·legítima la sentència de Companys, es nega a declarar nul el judici. L'any 2008 els cònsols generals d'Alemanya i França reiteraren l'acte de desgreuge. A Catalunya, la Llei de Reparació Jurídica del juliol de 2017 declara la nul·litat de tots els consells de guerra instruïts per les autoritats franquistes. Així mateix, coincidint amb l'efemèride, la Generalitat ha declarat el 15 d'octubre com a Dia Nacional en memòria de les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió franquista.

Per saber-ne més:

Benet, J. (2005) Exili i mort del president Companys

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...

> 19 juliol 1936: la derrota de l'aixecament militar a Barcelona 
> 16, 17 i 18 març 1938: tres dies de terror aeri sobre Barcelona 

El "Carrasquet", l'apassionant vida d'un guerriller austriacista (1682-1743)

«[...] les coses i valenties que ha fet est Carrasquet seria necessari tot un llibre enter per explicar-ho, però en lo dit Imperi fou molt estimat, i arribà a ser general, crec que encara viu.» (Manuscrit de Palau-Saverdera)

Nascut el 1682 a Capçanes (Priorat) com a Pere Joan Barceló i Anguera, devia el sobrenom de "Carrasquet" a l'ofici de la seva família, carboners de llenya "carrasca". L'any 1705, quan esclatà la Guerra de Successió hispànica, s'afegí al bàndol austriacista integrant-se en un regiment de fusellers capitanejat pel seu pare i on també hi combatia el seu germà.

Amb un gran coneixement del territori, les seves accions de guerrilla, en destacaments petits i àgils, dificultaren l'avenç borbònic, que s'estrenyia sobre Catalunya arran de la derrota d'Almansa (1707), i contribuí a la defensa, prenent part activa en el rebuig de l'assalt enemic contra Falset de 1708. Així, el "Carrasquet" ascendí en pocs anys d'alferes a capità.

Des de 1986 Reus compta amb un gegant dedicat al "Carrasquet" / foto: @laie023 (Flickr)

El 28 de setembre de 1714, assabentat de l'heroica capitulació de Barcelona, deposà les armes junt amb els seus homes i s'acollí a l'indult general per retirar-se, derrotat, a la seva casa de Marçà i viure-hi amb Josepa Figueres, amb qui s'havia casat en plena guerra.

Poc després, una discussió amb un tinent borbònic que l'anà a trobar per cobrar-li la contribució, i que l'hauria insultat, comportà el seu empresonament. Fugit, s'emboscà a les muntanyes de la serra de Llaberia, on, amagat dins d'una cova, organitzà una partida que assaltava els combois borbònics i mirava d'atiar la resistència entre la gent de la zona.

Les autoritats borbòniques activaren llavors els sometents per detenir-lo i empresonaren la seva mare per fer-li xantatge però el Carrasquet no cessà en les seves accions. Amb la complicitat de la població, les victòries del guerriller al coll de la Teixeta, Duesaigües i Escornalbou anaren engrandint la seva fama i reputació per la contrada.

A principis de 1718, Àustria, França, Gran Bretanya i les Províncies Unides s'uniren en la Quàdruple Aliança per enfrontar-se a la monarquia espanyola, que no havia respectat els tractats de pau que van posar fi a la Guerra de Successió.

El duc de Berwick, que havia estat el botxí de Barcelona, s'enfrontava ara a Felip V, fet pel qual s'adreçà als principals cabdills austriacistes catalans prometent-los el restabliment de les constitucions catalanes si s'integraven amb les seves partides a l'exèrcit francès per lluitar contra llur odiat rei. Finalment, arribava l'anhelat canvi de context internacional que podia salvar la nació...

Així, el Carrasquet es dirigí a Perpinyà, on acceptà la proposta de Berwick i rebé armament i instruccions per desestabilitzar el país. Poc després tornà a Catalunya, on, amb prop de 8.000 homes, fustigaria els regiments borbònics a Reus, Valls i el Pallars. Les autoritats borbòniques, desesperades, difongueren pregons per donar caça al "rebel" però no ho aconseguiren; fou en aquest moment quan nasqué la llegenda del Carrasquet.

La Serra de Llaberia, escenari de la fugida del "Carrasquet" i de les seves accions de guerrilla

Quan acabà la guerra (1720), en renunciar Felip V els territoris mediterranis que havia pres -Sicília i Sardenya-, les partides de miquelets que s'havien integrat a l'exèrcit francès foren llicenciades. El Carrasquet, que si tornava a Catalunya corria un greu risc d'acabar pres i executat, s'embarcà cap a Maó, sota domini britànic.

Des d'allà, sembla que feu un misteriós viatge d'incògnit d'uns pocs dies a Salou, potser per acomiadar-se de la seva terra, i posà rumb a Viena per viure-hi exiliat -com molts altres austriacistes catalans després de la desfeta- al servei de l'emperador Carles VI. Allà, tot i ser analfabet, fou reconegut com a coronel imperial i li foren concedides terres a Mugdia (Hongria), on s'establí amb la seva dona.

El 1734 combaté a Nàpols per rebutjar la invasió espanyola i, capturat vora Pescara, fou empresonat a Cadis fins el 1738, quan l'alliberaren gràcies a les gestions de Viena. Durant la Guerra de Successió austríaca, que esclatà arran de la mort de Carles d'Àustria sense descendència masculina (1740), estigué al servei de l'emperadriu Maria Teresa enfront a l'aliança que feren Prússia, França i Baviera per destronar-la. Després de comandar una reduïda companyia d'exiliats catalans que s'acabà dissolent el 1742, passà a liderar com a coronel una tropa regular austríaca.

Fou en aquest conflicte quan, el 4 de setembre de 1743, caigué mortalment ferit en un illot fluvial a Breisach el Vell (Alemanya) mentre s'enfrontava als bavaresos. El seu destí final no fou descobert fins al 2002, quan l'historiador Agustí Alcoberro trobà el registre de la seva mort en combat a l'arxiu parroquial del poble alemany; la tomba no se'ns ha conservat. La seva vida apassionant ha estat novel·lada recentment per Albert Sànchez Piñol a Vae Victus (2015).

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

[Índex general] També us pot interessar...

< Josep Moragues, vida i suplici d'un general austriacista 

< El "pacte dels Vigatans", l'acord que inserí Catalunya a la guerra de Successió

Sanluri, la batalla que capgirà la guerra de Sardenya (1409)

La prematura mort del jove sobirà d'Arborea Marià V (1407), fill de la desapareguda Elionor d'Arborea i del noble sardo-genovès Brancalleó Doria, havia obert una altra crisi successòria al tron d'Oristany. En ple conflicte contra els catalano-aragonesos, calia entronitzar urgentment un nou "judike" que mantingués els dominis que s'havien aconseguit reduint l'invasor ibèric a les seves fortaleses de l'Alguer i Càller.

Tot i així, la decisió sobre qui havia de succeir a Marià no estava exempta d'intrigues, fins al punt que Brancalleó -abans un cabdill victoriós, ara un home vell i esgotat- acabà retirant-se a les seves possessions del Llogudor, on -segons alguns- podria haver estat capturat o, fins i tot, assassinat pels catalano-aragonesos.

Començà, llavors, una cursa entre els dos bàndols per desequilibrar la balança. Arborea dominava sobre gairebé tota Sardenya però hi havia zones que escapaven del seu control efectiu i requerien l'autoritat d'un nou sobirà. Pel que fa als catalano-aragonesos, tenien una major capacitat operativa però no aconseguien imposar-se fora de la seguretat dels enclaus costaners que mantenien a tocar del mar, des d'on eren proveïts.

Així, l'octubre de 1408, el príncep Martí de Sicília, l'hereu de Martí l'Humà, viatjà uns dies de Palerm a Càller per conèixer de primera mà la situació de l'illa. Per la seva banda, Guillem II de Narbona, el candidat més proper a la línia dinàstica dels sobirans arboresos com a net de Beatriu d'Arborea, filla del recordat Marià IV, feu valdre els seus drets i, al desembre, es presentà davant la cort judical d'Oristany, on fou coronat com a jutge d'Arborea -sense despertar gran entusiasme ni oposició- el 13 de gener de 1409.

Recreació de la batalla de Sanluri / cortesia de www.conchidortos.org

A Barcelona, on feia temps que Sardenya ja no es veia com un agradable jardí sinó com un pou que engolia homes i recursos, es preparà un gran exèrcit per sotmetre, d'una vegada per totes «los sarts, que tenien en poca estima nostra nació», com digué el cronista Pere Tomic. Acabar amb la conquesta iniciada aquell llunyà 1323 havia esdevingut una qüestió -gairebé- d'orgull "nacional" i les evasives diplomàtiques dels Arborea -que intentaven guanyar temps- semblaven confirmar que era el moment de donar el cop final.

Així, el rei Martí l'Humà, amb el suport de les Corts catalanes, embarcà l'host que havia aprestat, a la qual se sumà un contingent barceloní. De forma coordinada amb el seu estimat fill, el príncep Martí, que des de Palerm havia estat enllestint els preparatius per a la campanya, ambdós estols -catalano-aragonès i sicilià- desembarcaren a Càller al maig de 1409. Les primeres hostilitats es precipitaren l'1 de juny, quan vuit galeres catalano-aragoneses desbarataren -prop de l'illa de l'Asinara, al nord-oest de Sardenya- sis galeres genoveses, aliades dels Arborea, que transportaven soldats cap a Oristany per reforçar les files judicals.

Dies més tard, el 12 de juny, una expedició de reconeixement formada per uns 1500 cavallers sortí de Càller i s'endinsà en territori arborès rapinyant camps i viles que trobava al seu pas. Quan arribà a Sanluri, castell a mig camí de la capital d'Arborea, els sortiren a combatre uns pocs centenars de soldats. Després d'una breu escaramussa, els catalano-aragonesos es replegaren satisfets d'haver mesurat les forces dels sards.

A finals de juny, el gruix de l'host catalano-aragonesa, comandada pel propi Martí el Jove, sortí de Càller en direcció a Oristany. Eren jornades caloroses, fet pel qual l'exèrcit evitaria marxes gaire llargues i aniria fent parades per a què la tropa estigués descansada de cara al combat. De camí, l'host resseguí el curs del riu Flumini Mannu, on malgrat els molestos mosquits que hi voleiaven, els homes podrien refrescar-se i eixugar-se la suor. El 29 de juny, al tercer dia d'haver sortit, Martí el Jove donà ordre d'acampar vora Sanluri.

Tot i que les armes i vestits no són gaire acurats, la recreació és vistosa / cortesia de www.conchidortos.org

L'endemà, 30 de juny, a trenc d'alba, l'host catalano-aragonesa començà a avançar cap a Sanluri, on els esperava el sobirà d'Arborea, Guillem II de Narbona, amb el seu exèrcit. Malgrat la superioritat numèrica del contingent judical, amb uns 3000 cavallers i 17000 homes a peu, es tractaria d'una força heterogènia i poc preparada, formada per sards, francesos vinguts de Narbona i reforços genovesos i llombards.

L'host catalano-aragonesa seria numèricament inferior, amb uns 3000 cavallers i 8000 infants, però estaria millor entrenada i organitzada que els sards; al costat del príncep Martí combatrien Pere de Torrelles, comandant de la flota enviada pel rei, Joan des Vall, Bernat IV de Cabrera i Bernat Galceran I de Pinós.

Disposats en línia, una part dels soldats d'Arborea se situà davant de Sanluri mentre la cavalleria judical quedava oculta rere un turó proper, al nord-est de la vila. Els catalano-aragonesos, arengats pel seu sobirà, transitaren fins al camp de batalla desplegant una columna que alternava cavallers i homes d'armes.

Els dos exèrcits xocaren frontalment, moment en el qual la cavalleria judical descendí pel turó rere el qual s'havia ocultat i es disposà a carregar contra el flanc dret de les tropes catalano-aragoneses. Veient la maniobra, Martí el Jove envià els seus cavallers per aturar el flanqueig i aconseguí travar-hi combat. Després d'hores de lluita -segons Zurita«duró la batalla por un buen espacio»- l'exèrcit arborès començà a esberlar-se en diverses parts que els atacants pogueren anar encerclant, colpejant i reduïnt.

Guillem II de Narbona aconseguí fugir amb alguns dels seus homes cap al veí castell de Monreale, altres es refugiaren dins de Sanluri, els restants -entorn a uns 5000- foren massacrats sota el turó que els sards anomenarien des de llavors s'Occidroxiu ("l'escorxador"). Havent pres el control del camp, l'exèrcit catalano-aragonès assaltà la vila i el castell de Sanluri, acabant amb molts dels soldats arboresos que s'hi havien refugiat o capturant-los per enviar-los posteriorment com a esclaus a Barcelona.

Guillem II de Narbona i els soldats supervivents es replegaren a Oristany. Mentrestant, el 4 de juliol, les tropes catalano-aragoneses recuperen Esglésies, important nucli miner al sud-oest de Sardenya. 10 dies més tard arriben notícies de la gran victòria de Sanluri al palau barceloní del Bellesguard, on el rei Martí l'Humà les celebrà ignorant que les properes noves que vindrien de Càller el sumirien en el dolor més absolut. Pel que fa a Arborea, la derrota no suposà la seva fi i, de fet, encara pogué repel·lir un atac contra la seva capital, però quedà condemnada malgrat els intents desesperats del seu últim sobirà per mantenir-ne el domini.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Article successiu:

> La tràgica mort de Martí el Jove i la fi del casal de Barcelona (1409) 

De Vic a Gènova: l'entrada de Catalunya a la Guerra de Successió (1705)

Un 30 de setembre de 1701 arribà a Barcelona el jove Felip V, que mesos enrere havia estat coronat rei de la monarquia hispànica en virtut del polèmic testament de Carles II l'Embruixat. Tot i el recel que el primer Borbó causava entre els catalans, que odiaven els francesos per llurs repetits atacs contra el país, com el setge de Barcelona del 1697, feia 70 anys que un rei no visitava Catalunya, de manera que la vinguda de Felip V era un esdeveniment que generava esperances.

El francès, tímid i fred durant els actes de benvinguda i els ampul·losos discursos protocol·laris dels seus súbdits catalans, jurà les "constitucions de la terra" i celebrà corts catalanes, que s'obriren al convent de Sant Francesc de Barcelona el 12 d'octubre de 1701.

A les corts, el rei no cedí a la sentida reivindicació d'insaculacions lliures en l'elecció dels diputats de la Generalitat i els consellers del Consell de Cent, si bé concedí a Barcelona que del seu port poguessin salpar 2 vaixells anuals per comerciar amb les Amèriques -passant abans per Sevilla- i instituí el Tribunal de Contrafaccions, tribunal paritari que havia de fer justícia davant les denúncies contra els agents reials per haver vulnerat les lleis catalanes.

En conjunt, quan es clausuraren les corts al gener de 1702, no es podia dir que haguessin estan més conflictives ni menys satisfactòries que les anteriors. Melchor de Macanaz, secretari reial, disconforme amb la posició en que havia quedat la monarquia després de les corts, opinà que «lograron los catalanes cuanto deseaban, pues ni a ellos les quedó que pedir, ni al rey cosa especial que concederles, y así vinieron a quedarse más independientes del rey que lo está el parlamento de Inglaterra».

El Palau Dalmases, al carrer Montcada de Barcelona, seu de l'Acadèmia dels Desconfiats

Durant el primer any de regnat de Felip V, Anglaterra -preocupada per l'alteració del "balance of power" a Europa, amb dos Borbons regint alhora França i la monarquia hispànica- instigà la creació d'una aliança amb Àustria i Holanda que tenia per objectiu deposar Felip i entronitzar l'Arxiduc Carles d'Àustria, l'altre pretendent amb drets a succeïr Carles II l'Embruixat el 1700. D'aquesta manera nasqué la Gran Aliança de l'Haia, que al maig de 1702 declarà la guerra a les Dues Corones borbòniques.

Arran d'això, Felip V prohibí el comerç amb anglesos i holandesos, que des de feia anys eren els principals socis comercials dels catalans, a qui compraven vins i aiguardents; la mesura causà descontentament a Catalunya. L'ordre d'expulsió d'Arnold Jäger, comerciant holandès afincat a Barcelona, casat amb una catalana i ben relacionat pels seus negocis amb la burgesia barcelonina, provocà un conflicte polític de primer ordre que acabà al flamant Tribunal de Contrafaccions i encengué encara més el malestar. A Barcelona, començaren a circular pamflets a favor de l'Arxiduc i notícies com l'entrada de Portugal i Savoia a la guerra al costat dels aliats a finals de 1703.

Al gener de 1704, la decisió de Felip V de designar com a virrei de Catalunya a l'odiat Francisco Antonio Fernández de Velasco, que ja ho havia estat anys enrere deixant un ingrat record per la seva deshonrosa entrega de Barcelona als francesos el 1697, no agradà gens. De nou com a virrei, Velasco actuà despòticament, tingué conflictes amb les institucions catalanes i perseguí tota simpatia envers l'Arxiduc Carles d'Àustria. Mentrestant, alguns membres de l'Acadèmia dels Desconfiats, que es reunia al palau Dalmases de Barcelona, mantingueren contactes discrets amb Jordi de Darmstadt, militar alemany que havia defensat Barcelona del setge francès de 1697, d'on li venia l'estima dels catalans, havia estat virrei de Catalunya el 1698 i, deposat per Felip V el 1701, havia acabat servint a la causa de l'Arxiduc Carles d'Àustria.

A finals de maig de 1704, la flota aliada arribà davant de Barcelona i el seu comandant, Jordi de Darmstadt, transmeté missatges demanant als barcelonins que s'unissin a l'Arxiduc Carles d'Àustria i començà a desembarcar les tropes esperant que els austriacistes s'aixequessin en armes contra les autoritats borbòniques per poder prendre la ciutat. Velasco actuà diligentment, deingué al veguer, Llàtzer Gelsen, que havia d'obrir el Portal de l'Àngel als exèrcits aliats, i amb el fracàs de la conspiració Jordi de Darmstadt bombardejà des del mar Barcelona per donar cobertura a l'embarcament de les tropes i dels austriacistes que volien escapar de la ciutat, i ordenà la retirada.

L'ermita de Sant Sebastià, amb vistes sobre la plana de Vic, fou l'escenari del "pacte dels vigatans"

Després dels fets, Felip V reforçà la guarnició barcelonina i el virrei Velasco intensificà la repressió contra els austriacistes practicant centenars de detencions i empresonaments arbitraris, entre els quals el propi bisbe de Barcelona i nombrosos consellers del Consell de Cent, a més d'eliminar de les bosses d'insaculació a molts ciutadans acusats d'austriacistes. La política repressiva de Velasco atià encara més l'animadversació en contra seva, fins al punt que -mesos després - ell mateix escrigué: «cada dia y por diferentes partes se evidencia más la infidelidad de los catalanes [...] y que muchos de los que no habían concurrido en ella en aquella ocasión [maig 1704] se les han arrimado después».

Un any després del setge fallit dels aliats sobre Barcelona, en un context en què amplis sectors de la població sentien ja simpatia per l'Arxiduc Carles, diversos prohoms, nobles i militars osonencs, bregats en la lluita contra els francesos, es trobaren en secret el 17 de maig de 1705 a l'ermita de Sant Sebastià en una reunió convocada pel rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, Llorenç Tomàs i Costa.

Hi assistiren Antoni de Peguera i d'Aimeric i Josep Antoni Martí, de Vic; Antoni de Cortada i Carles de Regàs i Cavalleria, de Manlleu; Francesc Macià i Ambert, conegut com a "Bac de Roda", de Roda de Ter; Jaume Puig i els seus fills, Antoni i Francesc, de Perafita, i Josep Moragues i Mas, de Sant Hilari Sacalm. En aquesta reunió, coneguda com el "pacte dels vigatans", s'acordà pactar amb Anglaterra l'entrada de Catalunya en l'Aliança de l'Haia per sumar esforços en l'objectiu de deposar a Felip V i entronitzar a l'Arxiduc Carles d'Àustria.

Així, de Vic sortiren cap a Gènova dos plenipotenciaris que es reuniren amb Mitford Crowe, comerciant anglès d'aiguardents que havia residit a Barcelona i que ara actuava com a representant de la reina Anna d'Anglaterra. De la reunió en sortí un acord pel qual els "vigatans" havien d'aixecar en armes 6000 homes al rerepaís per facilitar d'aquesta manera el desembarcament dels aliats a Barcelona i el control de Catalunya, i per la seva banda Anglaterra es comprometia a pagar-los, armar-los i a garantir la conservació de les lleis catalanes. El tractat amb Anglaterra, conegut com a "pacte de Gènova", se signà el 20 de juny de 1705.

Vista de la ciutat de Gènova pel cartògraf i gravador Pierre Mortier, 1704

El 22 d'agost de 1705, la poderosa flota de l'Aliança de l'Haia -que venia de prendre Gibraltar i Dènia- començà a assetjar des del mar Barcelona, ben defensada pel virrei Velasco i la guarnició borbònica. Dins la ciutat, els austriacistes -inquiets- no es veien preparats per iniciar una rebel·lió mentre els "vigatans" -que ja controlaven el centre de Catalunya- baixaren apressadament en ajuda dels aliats.

De nou els aliats toparen amb Barcelona, que se'ls resistí, si bé ara, desembarcant les tropes, assetjant-la i coordinant-se amb les partides austriacistes de l'interior, aconseguiren en poques setmanes l'obediència de Mataró, Girona, Tarragona i Lleida. A mitjans de setembre, per superar el bloqueig entorn a Barcelona, els aliats assaltaren el castell de Montjuïc en una costosa operació en la que hi perdé la vida el propi Jordi de Darmstadt.

Finalment, el virrei Velasco s'avingué a negociar la capitulació de Barcelona i -el 7 de novembre de 1705- l'Arxiduc Carles d'Àustria feia l'entrada triomfal a la ciutat, on rebé una entusiasta benvinguda, i establí la seva cort al Palau Reial Nou. D'aquesta manera, Catalunya entrà en la Guerra de Successió defensant la causa austriacista.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Article successiu:

> Els anys de l'Arxiduc Carles d'Àustria a Barcelona (1705-1711) 

16, 17 i 18 de març de 1938: tres dies de terror aeri sobre Barcelona

El vespre del 16 de març de 1938 el dictador feixista italià, Benito Mussolini, envià un telegrama a les seves bases aèries de Mallorca ordenant “iniziare da stanotte azione violenta su Barcellona con martellamento diluito nel tempo”. Els moviments diplomàtics de França, que es plantejava donar suport a la República, inquietaven al Duce, que volia llençar un avís que desencoratgés una possible intromissió francesa en el conflicte i, de pas, desmoralitzar la rereguarda republicana "martellejant-la" de forma sostinguda amb la seva aviació. Poques hores més tard, cap a les 22:00h de la nit, els primers avions italians esquerdaven l’horitzó en el primer dels tres dies de bombardeig continuat sobre Barcelona. Després de tres hores d’explosions, sirenes i crits ininterromputs, el soroll ensordidor de les bombes deixà pas als planys i gemecs de dolor.

L’endemà 17, a trenc d’alba, un nou bombardeig revisqué el malson que els barcelonins havien patit aquella nit. Durant tot el dia seguiren caient bombes indiscriminadament per terroritzar la població, que només podia córrer als refugis o fugir de la ciutat per protegir-se. Malgrat que no eren els primers bombardejos que patia Barcelona -el 30 de gener s’havia produït l’atac que destruí Sant Felip Neri- sí que foren els més intensos i devastadors. Ni les obsoletes bateries antiaèries ubicades a Montjuïc, el Guinardó i el Poblenou, ni la minsa esquadra de caces republicans aconseguien aturar els avions que sembraven la mort per la ciutat. 

Cap a les 10:25h una bomba caigué sobre un autobús, acabant amb tots els seus passatgers. A les 13:58h, en un nou atac aeri, un comboi de l’Exèrcit Republicà que transitava a l’alçada del teatre Coliseum transportant munició rebé l’impacte directe d’una bomba italiana que, amb una força expansiva redoblada, destrossà tot allò que hi ha al seu voltant. Els aviadors italians que passaren mitja hora més tard per efectuar un nou bombardeig no entenien a què es devia aquell gran núvol de pols, immortalitzat en les fotografies que havien de servir d’informe del compliment de les seves accions.

Fotografia del bombardeig del 17 de març de 1938 des d'un avió italià / wikimedia

Durant el dia 18 es repetiren encara els bombardejos cada tres hores, des de la matinada fins a les 15h del migdia. Aquella tarda, els atacs contra Barcelona cessaren però els avions italians seguiren bombardejant altres punts de la costa catalana. Després de tres dies, Barcelona havia patit 12 atacs que descarregaren 42 tones de bombes i provocaren gairebé mil morts i un nombre encara major de ferits.

Com en el cas de Gernika, la comunitat internacional criticà durament el bombardeig despietat contra la població. La descripció que en feu l’ambaixador dels EEUU, Claude Bowers, fou clara: «Nada en semejante aterradora escala, implicando a la raza blanca, se había conocido hasta entonces. Las bombas no perseguían ningún objectivo militar. Eran arrojadas deliberadamente en el centro de la ciudad, la parte más concurrida y habitada, donde la gente estaba comiendo, paseando, descansando en sus camas. Cuando terminaron los raids, novecientos hombres, mujeres y niños estaban destrozados y convertidos en cadáveres, y en muchos casos habían volado a pedazos, en otros les habían vaciado las entrañas. Hundieron cuarenta y ocho edificios y setenta y cinco fueron parcialmente destruidos.». El bombardeig sobre la ciutat seria recordat per l'opinió pública europea i el mateix Churchill feu referència a «the brave men of Barcelona» en un discurs per encoratjar als britànics a resistir els bombardejos alemanys.

80 anys després, Itàlia encara no ha demanat perdó per aquests atacs. El gener de 2013, AltraItalia, una associació d’antifeixistes italians residents a Barcelona, va presentar, juntament amb dues víctimes dels atacs, una querella per crims de guerra contra l’estat italià que, per ara, no ha prosperat. Al març de 2017, emmarcada en les polítiques de recuperació de la memòria històrica impulsades per la conselleria d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya, es va organitzar una exposició que ha recorregut Itàlia donant a conèixer aquests fets, generalment desconeguts per a la majoria d’italians. En aquesta línia, el Departament de Cultura ha comprat recentment un centenar de fotografies inèdites dels bombardejos italians a Catalunya que havien sortit a subhasta i que ara es troben dipositades a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Bibliografia i fonts:

Villarroya, J. (1999) Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939)

Iñiguez, D; Gesalí, D; Casals, J. (2017) Sota les bombes. Els atacs aeris a Catalunya durant la Guerra Civil

Buxaderas, S. (07/03/2017) “Itàlia reviu les bombes de Mussolini contra els catalans” Diari ARA

Sàpiens (04/05/2015) “Itàlia desestima esclarir els bombardejos de la Guerra Civil sobre Catalunya”

ARA (01/02/2018) “La Generalitat compra 121 imatges inèdites dels bombardejos italians a Catalunya”

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...

> 19 de juliol de 1936: la derrota de l'aixecament militar a Barcelona