Saccargia, la basílica romànica que nasqué d'un somni (1116)

Sardenya, any 1112. El "jutge" o sobirà de Torres, Constantí I, i la seva muller, Marcusa, fan estada a Port de Torres, on -allunyant-se de la fressa de la gent de mar que hi feineja- es tanquen a l'església dels Sants Màrtirs. Moguts per la fe -o la desesperació- han confiat en els sants Gabí, Protus i Januari i els fan «devotas oraciones et humiles pregarias» per a què els concedeixin el successor que tant esperen ja que fins ara cap de llurs fills ha sobreviscut. De tornada cap a Ardara, la capital del regne de Torres, després d'un llarg dia a cavall, els sobirans i llur seguici es veuen sorpresos pel crepuscle i són acollits, a mig camí, a les estances d'un senzill monestir de monjos camaldulencs. Aquella nit, mentre dormen, la Verge Maria s'apareix en un somni a Constantí i Marcusa i els revela que si volen que els sigui concedida la gràcia d'un hereu, construeixin en aquell mateix lloc una església i la consagrin en honor de la Santíssima Trinitat. Impactats per la visió, els sobirans de Torres fan venir els millors mestres d'obra pisans i financen l'aixecament de Saccargia.

La basílica de la Santíssima Trinitat de Saccargia (Codrongianus, Sardenya) / wikimedia: Wotjek Piotrowski

Sia certa o no la llegenda que reproduïm, recollida en una còpia del Condaghe de Saccargia transcrita al s.XVI, l'inici de la construcció d'una nova església amb monestir annex al lloc de Saccargia està documentat a l'any 1112. Així doncs, el pelegrinatge dels sobirans de Torres caldria situar-lo entorn aquesta data. Quatre anys més tard -el 5 d'octubre de 1116- el conjunt és consagrat a la Santíssima Trinitat en una cerimònia que congrega les principals autoritats civils i eclesiàstiques de Sardenya. A primera fila, inquiet, hi seu un nen que encara no entén perquè la seva vida i la d'aquelles parets estan íntimament lligades: és Gunnari, l'hereu dels sobirans. La basílica serà donada a l'orde dels camaldulencs, que hi estableixen una de les seves abadies més importants, des d'on gestionen les terres que tenen a l'illa i les persones que en depenen. Així, s'aferma el poder de les ordes monàstiques llatines a Sardenya, promogudes pel papa per acabar amb la tradició oriental grega que hi havia arrelat durant el llarg període de domini bizantí.

La nova basílica, que prendria el nom del llatí Sacraria, esdevé "logu de corona", és a dir, un dels llocs on el sobirà, itinerant pel territori, s'acomoda temporalment per impartir justícia i reunir el parlament del regne. Això, juntament amb el gran poder que va adquirint el seu abat, la converteix en un centre polític rellevant pel conjunt de l'illa. Un segle després de la seva fundació, l'any 1219, se celebra a Saccargia el casament de la desventurada donnikella Alasia de Torres amb Ubaldo Visconti; el seu enllaç forçat -els dos tenen només 12 anys- acosta el cada cop més feble regne de Torres a la república de Pisa. Els dies de glòria de la basílica s'acaben i, amb la decadència dels camaldulencs, l'estructura del monestir queda abandonada (s.XVI) i mig derruïda. Afortunadament l'església es manté en peu i avui acull, a més de turistes, moltes parelles que s'hi casen, esperem que amb un destí més feliç que el de la "trista" Alasia, la darrera sobirana de Torres.

Figura de la Mare de Déu de Saccargia i frescos romànics rere l'altar / fot. AMS

L'element que singularitza Saccargia és la seva bicromia, que s'aconsegueix amb la l'alternança de basalt negre i pedra calcària blanca en franges horitzontals. La planta, de creu llatina, sosté una nau central en el transsepte de la qual s'obren tres absis. En una segona fase, immediatament posterior a la construcció, s'hi afegí el campanar, de 40 metres d'alçada, que s'adossa al lateral esquerre de la basílica i en segueix l'ordre cromàtic. L'interior presenta una aparença més senzilla, al marge de la bicromia. Al s.XIII s'hi pintaren els frescos de l'altar, que representen un pantocràtor, i s'hi afegí un pòrtic exterior decorat amb capitells de vaques -les veïnes dels monjos- i altres criatures fantàstiques. A inicis del s.XX l'arquitecte Dionigi Scano restaurà la façana principal de la basílica, afegint-hi ceràmiques de colors vius que l'enriqueixen. 

En conjunt l'obra s'emmarca en l'estil conegut com a romànic pisà, del qual se'n troben molts altres exemples a Sardenya, Còrsega i el centre-nord d'Itàlia. Sense anar gaire lluny, a poca estona caminant des de la basílica, trobem les esglésies de San Michele, San Antonio i la enrunada San Antino, que formen un triangle entorn a l'enigmàtica vila de Salvennor, documentada a les fonts però que mai s'ha arribat a trobar. Totes elles segueixen el patró cromàtic blanc-i-negre aplicat en la construcció de Saccargia. 

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Continguts] També us pot interessar...

> Petita història de Sardenya: del temps dels nurags fins avui 
> Bonaire, de patrona de la Sardenya catalano-aragonesa a capital d'Argentina