dissabte, 31 d’agost de 2019

"Pedra de tartera", el s.XX vist des dels Pirineus

Pedra de tartera, obra debut de Maria Barbal publicada el 1985, es considera un dels clàssics de la literatura catalana contemporània. Guardonada aquell any amb el premi Crexells, ha venut uns 200.000 exemplars, ha estat traduïda a 13 llengües i se n'ha fet una adaptació teatral. Havent-la llegit, em sembla una gran novel·la que recomanaria a qui vulgui conèixer com es va viure el s.XX a la Catalunya pirinenca.

L'obra, escrita en capítols breus, com si fossin les fotografies d'un àlbum esgrogueït al que anem passant les pàgines, relata la vida d'una dona pallaresa des que és una nena -entre finals del s.XIX i principis del s.XX- fins a la vellesa. Així, tot i que les referències cronològiques són escasses, la seva existència coincideix amb els principals fets i episodis històrics del segle. La geografia de l'obra, tot i que se serveix d'un seguit de pobles ficticis -com l'Ermita, Pallarès, Montsent o Noguera- ens immergeix en el cor del Pallars.

Els primers capítols dibuixen una societat que -com en altres llocs dels Pirineus- hauria canviat poc en els darrers segles. La novel·la, doncs, ens permet conèixer un món avui desaparegut. Un món on el temps es compta per dies enlloc d'hores, on les feixugues tasques de pagès i les festes religioses marquen el calendari, on allò més important és casar bé els fills i on ni l'Església ni la Il·lustració han aconseguit eradicar un fons màgic -de bruixes, ungüents i oracions- que arrela als albors de la Humanitat. En aquest món, la vida de la dona està cenyida per les convencions de l'època: el matrimoni -sovint pactat-, la maternitat -només qüestionada per la Natura- i les inacabables feines de la llar. Tot i així, la dona és autònoma, surt de casa per treballar al camp i, en molts casos, és la mare qui cova les grans decisions en el sí de la família.

Llibres amb Història Pedra de Tartera

A la segona part del llibre, quan la protagonista assumeix el paper que se li pressuposa com a dona adulta, s'escolta el llunyà ressò del que passa muntanyes avall, un món apart que percep amb una barreja de curiositat i escepticisme«Jo estava feta per conèixer el que veia, a parlar del que sentia. Jo no sabia res que fos lluny de Pallarès o de Montsent o de l'Ermita. Havia sentit a parlar de Barcelona, del mar, fins i tot de Madrid, del rei. Tot plegat em semblava un conte de la vora del foc, com els que explicava pare». Així, trobem referències a l'Exposició Internacional del 1929, que hom somia visitar, l'adveniment de la República, que ve acompanyada de la politizació, les primeres discòrdies i els sermons desaprovatoris de mossèn Miquel, i la Guerra Civil espanyola, que arriba de puntetes però colpeja el poble amb tota la seva crueltat.

A partir d'aquest moment, a la tercera part del llibre, l'obra tracta l'amargura d'un dolor que cal tenir tancat a casa i els silencis que el cobreixen. Els darrers capítols reflecteixen de manera commovedora l'incomprès desarrelament de qui marxa del camp a la ciutat i la boirosa nostàlgia d'aquell món perdut. Llegida en clau històrica Pedra de tartera resulta interessant pel retrat sociològic que fa de l'ambient rural més aïllat, contraposant-lo a l'urbs, i la descripció d'uns sentiments que els llibres d'història no transmeten. Una humil trajectòria vital, com podria ser la de qualsevol de les nostres àvies, que empelta en el curs de la Història.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Llibres amb Història] També us pot interessar...
> "Mi libro": l'odiat manual del soldat franquista 

diumenge, 9 de juny de 2019

La rendició de Càller (1326) i el primer repoblament català a Sardenya

«E d'aquí avant, amb l'ajuda de Déu, los catalans poden fer compte que seran senyors de la mar»
- Crònica de Ramon Muntaner (cap. 290)

A principis de 1325, dos anys després de la batalla de Lucocisterna, en la que els pisans -vençuts- hagueren de tancar-se a Càller abandonant els dominis que tenien al sud i nord-est de Sardenya, Pisa reprèn les hostilitats contra la corona d'Aragó aprofitant la revolta dels Doria, els Malaspina i el comú de Sàsser al nord de l'illa. Com explica Ramon Muntaner, de qui en seguirem a partir d'aquí la Crònica, els pisans «faeren metre molta vianda al castell de Càller, e hi faeren grans obres, així d'enfortir los murs con d'altres defeniments, e hi faeren venir molts soldaders de cavall e de peu [...] e com tot açò hagueren fet, pensaren de trencar totes les covinences que havien ab lo senyor infant [Alfons], e totes les paus.» Des de llavors, «jamés no podien trobar català apartat, que tantost no el degollassen; així que en poc de temps [...] n'hagren morts e gitats en un pou ben setanta.» Així doncs, els pisans havien traït l'acord pactat amb el rei d'Aragó; tot plegat suposava un casus belli que justificava prendre Càller definitivament.

Barris històrics de Càller a la Civitates Orbis Terrarum
Càller en un gravat per a la Civitates Orbis Terrarum (1572). S'hi aprecia la compartimentació dels barris històrics, amb Castell al mig, sota la ciutadella, Estampatx (Stampace) a l'esquerra, Llàpola (avui Marina) tocant al port i Vilanova, a la dreta, extramurs, davant del turó on hi ha el santuari de Nostra Senyora de Bonaire / wikipedia
Les forces catalano-aragoneses, que comencen a encerclar la ciutat des del campament fortificat de Bonaire, desbaraten la flota que la venia a socórrer i rebutgen una sortida dels pisans, que -derrotats- hagueren de tornar-se'n dins. En aquestes circumstàncies, Jaume el Just s'apressa a enviar reforços i, un cop arribats a Sardenya, els comandaments catalano-aragonesos manen atacar els barris d'Estampatx i Llàpola, on trobaren una aferrissada resistència per part dels calleresos. Un cop expulsats els defensors, que es retiraren cap al castell, on quedaren assetjats, els carrers de la ciutat baixa ja es trobaven en mans dels soldats catalano-aragonesos, que «van enderrocar tots los murs e les cases, e ho meteren tot a pla» enduent-se la pedra i la fusta a Bonaire, l'enclau "paràsit" fundat per nodrir-se de Càller fins absorbir-lo.

Mentre el cercle s'estrenyia sobre els defensors del castell, arribaven «moltes naus e llenys de Catalunya, qui tots anaven plens de bones gents d'armes». Així, finalment, els pisans «sabent lo gran poder que el senyor rei d'Aragó [Jaume el Just] hi havia tramès, tengren llur fet per perdut [...] e molt humilment suplicaren al senyor rei e al dit senyor infant que els plagués que los perdonàs ço que fet havien contra ells, e que li retrien lo castell de Càller». Segellant la rendició, els pisans que defensaven la ciutadella pogueren sortir amb vida mentre que els seus assaltants s'estalviaren una letal pluja de sagetes que hagués convertit la presa de Càller en un infern. D'aquesta manera, finalment, la primera ciutat de Sardenya passa a mans de la corona catalano-aragonesa. Als pisans, tot i la cruesa dels fets, se'ls manté les rendes feudals de Gippi, la Trexenta i Sulcis, territori infeudat als Della Gherardesca, la nissaga que governava la República de Pisa.

El relat que fa Muntaner de l'entrada a Càller -aquell 9 de juny de 1326- és d'una èpica cinematogràfica: 
«[...] entraren ab ben quatre-cents cavalls armats e ab ben dotze mília sirvents, tots catalans. [...] per la porta de Sant Brancaç [Sant Pancràs], e els dits pisans eixiren per la Porta de Mar [...] E con los dits oficials, el dit noble En Berenguer Carròs e companya del dit senyor rei entraren en Càller, llevaren en la torre de Sant Brancaç un gran estendard reial [...], e puis en cascuna de les altres torres altre estendard e molts penons reials menors. E per gràcia de Déu, com les dites senyeres e penons se llevaren per les dites torres, no faïa gens de vent, e tantost con foren arborades, venc un vent al garbí, lo pus bell del món, qui estès les senyeres totes e los penons. E fo una vista la pus bella qui anc fos per aquells qui bé volen a la casa d'Aragon; e per los contraris, dolor e rancura assats. E aquí lo llaus se llevà, e havia tantes de gents de catalans dins e defora, e gents moltes de sards, e aquells de Bonaire qui responien als llaus tots ensems, que paria que ceel e terra ne vengués. E aixi, [...] establiren bé lo dit castell, de molta bona gent de paraula, ço és de paratge, e de peu, en tal manera que per tots temps d'aquí avant hi serà Déu servit; e hi trobaran totes gents veritat i justícia, en tal manera que la casa d'Aragon e tota Catalunya n'haurà honor e glòria.»

Vista de Càller des del castell
Vista de la ciutat de Càller des del castell / AMS
El cronista segueix «[...] mentre se faïa aquesta gran festa en Càller e en Bonaire per los catalans, los pisans, dolents e marrits, recolliren-se, e anaren-se'n en Pisa, tantost con lo dit castell hagueren retut, de Càller, e altres llocs que tenien en Sardenya». Després de la conquesta, expulsats els pisans del castell, cal repoblar la ciutat, com mana l'infant Alfons a l'almirall Bernat de Boixadors en un memorial l'agost de 1326: «tots heretats en Sardenya que estan en Bonayre se muden en castell de Càller, e tenguen casa aqui per mils guardar lo dit Castell». Però no seria tan senzill, ja fos perquè alguns calleresos es quedaren a la ciutat baixa en virtut del pacte de rendició com per les dificultats a l'hora d'atreure pobladors a la llunyana Sardenya. A més, els catalans establerts a Bonaire tres anys enrere ja s'hi havien acomodat i calgué negociar amb ells unes condicions -aprovades al gener de 1327- per a què acceptessin el trasllat. 

Finalment, a l'estiu d'aquell any, es concedí a Càller el codi municipal de Barcelona -que ja tenia la minvant Bonaire- gràcies al qual gaudiria dels mateixos privilegis que tenia el cap i casal de Catalunya. Això acabà d'impulsar-ne el repoblament, fent que, en pocs anys, la ciutat arribés a uns 6.000 habitants, la majoria catalans. Càller, doncs, esdevingué la capital del regne i experimentà el sistema de repoblament i implantació del dret català que s'aplicarà en altres llocs de l'illa, com Sàsser (1328) o l'Alguer (1354).
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] També us pot interessar...
> Bonaire, de patrona de la Sardenya catalano-aragonesa a capital d'Argentina 
> La conquesta -definitiva- de l'Alguer i el seu repoblament amb catalans (1354) 

divendres, 7 de juny de 2019

Els fets del Corpus de Sang i l'inici de la Guerra dels Segadors (1640)

«[...] y així los segadós, com eren tants y ningú no·ls deya res ni·ls feyan contrari, éran senyós.»
(dietari de Miquel Parets)

A la Barcelona del s.XVII és costum que, a principis de juny, temps de sega, els homes de la rodalia hi "baixin" a llogar-se com a segadors. Aquell 1640, la seva vinguda neguiteja el virrei -Dalmau III de Queralt- per la tensió que es respira... Als greuges patits per la "gent de la terra" des de fa anys, començant pel reclutament forçós i els devastadors allotjaments de les tropes, s'hi havien afegit l'assassinat d'Antoni de Fluvià en no obrir les portes del seu casalot als soldats, els tràgics fets de Santa Coloma de Farners o els sacrilegis comesos en diverses parròquies. Tot plegat colmava d'indignació una multitud creixent, que -ja sense res a perdre- tocava a sometent i s'enfrontava als terços hispànics fent-los fugir de llurs terres.

En aquesta situació, el 22 de maig, milers de segadors havien irromput a Barcelona per alliberar Francesc de Tamarit, el diputat militar de la Generalitat empresonat per ordre del virrei, que s'havia tancat a les Drassanes amb nobles, generals i jutges de l'Audiència per por a què els anessin a buscar. Finalment, eclesiàstics, diputats i consellers aconseguiren calmar els ànims i acompanyar els forasters fora de Barcelona per anar després on era el virrei, a qui escortaren fins al seu palau i li posaren guàrdia. Després d'aquest episodi, doncs, el virrei suplicà als consellers que no deixessin entrar a la ciutat els segadors que venien a buscar feina, petició desestimada per evitar que marxessin sense segar el pla de Barcelona.

A finals de maig, els terços -que fugien de milers de pagesos armats que els anaven hostilitzant per valls, boscos i turons- resseguiren la costa direcció al Rosselló i, quan arribaren a l'Empordà, aprofitant que el terreny pla els era més favorable, saquejaren pobles i esglésies, atiant encara més el rebuig de la població.

Corpus de Sang d'Antoni Estruch (1907) / wikimedia
El 7 de juny de 1640, dia de Corpus, hi havia centenars de segadors a Barcelona que havien vingut per oferir llurs serveis. De bon matí, al carrer Ample, un criat de l'algutzir Montrodon -aquell que havia estat cremat a Santa Coloma de Farners- discuteix amb un segador i s'hi baralla, propinant-li dues punyalades. Aquell incident és l'espurna que farà esclatar l'avalot... El fals rumor que un dels seus ha mort apunyalat arriba ràpidament fins als segadors, que des de la Rambla es concentren davant la casa del virrei al crit de "Visca la terra!" i "Morin els traidors!". Un cop allà, comencen a apilar feixos de llenya davant la porta per calar-hi foc però els frares de Sant Francesc s'interposen per mirar d'aturar-los i acaben traient el Santíssim Sagrament per apaivagar-los. Llavors arriben els bisbes de Barcelona, Vic i l'Urgell que juntament amb els consellers de Barcelona intenten posar pau. En aquest moment, un tret que no se sap d'on ve impacta contra un segador, que mor, fet que encara exhalta més els ànims. Finalment, bisbes, frares i consellers -palplantats davant del palau del virrei- aconsegueixen que els segadors se'n tornin a la Rambla.

Tot i així, la còlera dels segadors segueix encesa i ara pugen la Rambla en direcció a les cases dels "traïdors" a qui responsabilitzen de tants sofriments. Davant d'això, les companyies barcelonines es limiten a custodiar els edificis més importants mentre la població no fa res per aturar-los sinó que se'ls comença a afegir. Així, primer assalten el palau de Gabriel Berart, jutge de l'Audiència, després el de Guerau Guardiola, lloctinent del mestre racional i, finalment, el del duc de Fernandina, general de galeres, on hi ha un intercanvi de trets amb els criats. Mentrestant, arriben apressadament els consellers per aturar els segadors i un d'ells cau enmig de la multitud, fet pel qual comença a estendre's el rumor que "los castellans han mort un conseller!"Encara més irats, els segadors cremen i enderroquen la casa.

Assassinat del virrei pels segadors Corpus de Sang
Litografia que representa l'assassinat del virrei pels segadors, d'Ermenegild Miralles / wikipedia

Mentrestant, passat el migdia, el virrei -escortat pels diputats de la Generalitat- aprofita per tancar-se a les Drassanes amb cavallers, bisbes i soldats -alguns d'ells forasters- creient estar més segur. A la vora hi ha una galera a la que es fa acostar-se per a què, si l'avalot s'agreuja, el virrei pugui embarcar i fugir de Barcelona. Finalment, durant la tarda, enmig d'una gran confusió, els segadors arriben a les Drassanes, es produeixen diversos enfrontaments i la galera, bombardejada per l'artilleria, s'allunya. Esbotzada la porta de les Drassanes, el virrei aconsegueix escapar dirigint-se cap a Sant Bertran, als peus de Montjuïc. Poques hores més tard el troben mort, a tocar de la platja, amb diverses punyalades. Durant aquella jornada també és assassinat el jutge de l'Audiència, Gabriel Berart, que és descobert al monestir de les monges mínimes, on s'havia amagat (actual pl. J. Amades). Amb la nit acaba la terrible diada del Corpus de Sang.

Durant els dies posteriors l'avalot continua, cremen més palaus i se succeeixen enfrontaments i persecucions. Finalment, l'11 de juny les companyies barcelonines aconsegueixen restablir l'ordre. Les autoritats catalanes, que amb l'alliberament de Francesc de Tamarit havien mostrat certa connivència amb els segadors, s'han vist aquest cop del tot superades per l'esclat popular. Tot i que Madrid necessita temps, el projecte del comte-duc d'Olivares de prendre Catalunya per les armes aprofitant un "tumulto" per acabar amb el seu sistema constitucional es va preparant. Comença la Guerra dels Segadors.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...
> Una nit de sang i foc a l'Alguer catalano-aragonesa (1412) 
> El tractat dels Pirineus i la partició del Principat (1659) 

dimarts, 4 de juny de 2019

Segimon Arquer, un humanista sard cremat per la Inquisició hispànica

Un 4 de juny de 1571 fou executat a Toledo Segimon Arquer. Humanista i teòleg, havia nascut a Càller -41 anys enrere- en el sí d'una de les famílies nobles catalanes que administraven Sardenya. Estudiós brillant, amb tan sols 17 anys ja era llicenciat en Dret per la Universitat de Pisa i de Teologia per la Universitat de Siena. L'any 1547 viatjà a Alemanya per demanar a la cort de Carles V que s'aixequi la suspensió de béns que s'ha imposat a la seva família arran d'un litigi amb altres nobles sards. Durant aquest viatge, fent estada a Suïssa, coneix l'erudit franciscà Sebastian Münster, que en aquell moment està ampliant la seva Cosmographia Universalis, i accepta escriure un breu capítol sobre Sardenya. Així, a Sardinia brevis historia et descriptio (1550) explica les condicions naturals de l'illa, la història dels pobles que hi han passat, les ciutats més importants que s'hi troben, la realitat bilingüe català-sard dels seus habitants així com les lleis i costums que regeixen la terra i la situació de les magistratures i el clero sard. En aquest darrer punt, Arquer critica la manca de vocació d'alguns clergues i l'ús de la violència per la Inquisició.

Els assumptes cortesans van prou bé per al jove Arquer, que l'any 1553 -trobant-se a Madrid- és designat pel príncep Felip advocat fiscal del Consell d'Aragó. Retornat a Sardenya el 1555, haurà de fer justícia -sota protecció del virrei- en els greus enfrontaments que dessagnen la noblesa sarda, fet que l'enemistarà amb la facció dels Aymerich. Un any més tard, mor el virrei i Jeroni Aragall -emparentat amb els enemics d'Arquer- és designat regent de Sardenya, moment que aprofita per empresonar-lo a la torre de Sant Pancràs de Càller. Quatre mesos més tard, Arquer aconsegueix escapar i marxa a Castella per reclamar justícia a la corona. Confirmat com a advocat fiscal, Arquer torna a Sardenya l'any 1558, esperant reprendre -reforçat- la seva activitat. Res més lluny de la realitat, durant la seva absència, el partit d'Aymerich ha influït sobre el nou virrei Álvaro de Madrigal per moure'l contra Arquer. La oportunitat per fer-lo caure no triga en arribar: l'any 1559 es publica l'Índice de libros prohibidos per la Inquisició hispànica, entre els quals s'hi troba la Cosmographia de Münster, ara luterà, que inclou la descripció de Sardenya escrita per Arquer.

Auto de fe Inquisició hispànica
Representació d'un "auto de fe" de la Inquisició hispànica per M. Robert Fleury / wikipedia
Acusat de luteranisme pel mateix virrei, Arquer -aclaparat per la turbulenta situació que viu a Càller- es prepara per marxar altre cop a la cort, encara que sigui temporalment, esperant que es torni a fer justícia davant dels seus enemics. Mentrestant, el nou arquebisbe callerès, Antonio Parragués de Castillejo, estudia el cas i -inicialment- no el troba culpable. Tot i així, l'any 1561 creixen a Sardenya les veus que testifiquen contra Arquer -els seus enemics van fent feina- i, davant d'aquesta evidència, que els seus afins li comuniquen per carta, comença a aplegar documentació per defensar-se, si cal, davant de la Inquisició. Al març de 1563, l'arrest sota acusació de luterà del seu amic Gaspar de Centelles, amb qui s'havia anat cartejant d'ençà que feren amistat quan el valencià era castlà de Sàsser, no feia presagiar res de bo.

L'agost d'aquell any, Arquer és detingut a Madrid i tancat a Toledo, on se li obre un procés inquisitorial sota l'acusació de difondre idees herètiques. Després de 7 anys de presó, en què mira de provar la seva innocència sense èxit, Arquer és torturat per ofegament ("tormento del agua") i torsió de les extremitats ("potro") però tot i els patiments que sofreix no confessa la seva culpabilitat, tal i com li reclamen que faci els agents de la Inquisició convençuts de les proves que l'inculpen, ja que considera que si es declara "heretge" per salvar la vida estaria enganyant a Déu, que coneix la veritat, tan sols per posposar la seva mort. Així, uns dies més tard, se'l sotmet a un "auto de fe" públic a la plaça toledana de Zocodóver. 

Davant la multitud, a qui l'execució ha de servir d'exemple -o potser distracció- Arquer és portat amb "capirote", "sambenito" i emmordassat. Un cop allí, sorgeixen discrepàncies sobre com cal ajusticiar a Arquer: normalment, els acusats acabaven confessant i, per això, se'ls concedia d'estrangular-los abans de cremar-los, ara, com que el "heretge" es negava a confessar, hom reclamava que se'l cremés viu. Davant dels dubtes, segons explica l'acta de la Inquisició, fou ferit amb una alabarda i, mentre es regirava moribund, llençat a la foguera. D'aquesta manera acaba la vida d'un dels erudits més importants de la Sardenya hispànica. Queda la incògnita de si realment s'havia fet luterà en els seus viatges al cor d'Europa o si, senzillament, era un home coherent amb les seves idees a qui s'havia eliminat amb el pretext de la religió.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] També us pot interessar...
> Més enllà de l'Alguer: el llegat català a Sardenya 
> L'Alguer i Sardenya durant la Guerra de Successió (1708-1718) 

dimecres, 22 de maig de 2019

Alliberar Francesc de Tamarit: el 1r assalt dels segadors a Barcelona (1640)

«[...] per estar tanbé tan cansats de les grans vecsasions los feien, se estimaven tant morir com víurer.»
(dietari de Miquel Parets)

Després de gairebé 5 anys de guerra contra França, les desavinences i tensions entre les institucions catalanes, la gent del país i les autoritats de la monarquia hispànica creixien de manera preocupant. El primer desencontre havia sorgit per l'allotjament forçat dels terços reials als masos i llars del Principat, que provocava un gran malestar entre les poblacions que els havien de rebre pels abusos, robatoris i vexacions a què els sotmetien els soldats. Un altre conflicte es devia el reclutament d'homes per combatre -lluny de casa- en les guerres del rei, procediment que contravenia l'usatge "Princeps namque" pel qual els catalans només estaven obligats a prendre les armes per defensar llur territori en cas d'invasió enemiga.

El desastrós setge de Salses, recuperada patint un gran cost humà i amb retrets entre els comandaments castellans i catalans, encara havia complicat més la situació. En tractar-se d'una fortalesa fronterera però encara dins del Principat, el contingent català fou important i, davant les dificultats per prendre-la, el diputat militar de la Generalitat, Francesc de Tamarit, s'hi havia dirigit amb una companyia de reforç per compensar les morts, malalties i desercions que delmaven un campament assaltant cada cop més desmoralitzat. Finalment Salses és rendida el dia de Reis de 1640 i Tamarit torna a Barcelona, on té una rebuda triomfal.

Amb la victòria, els soldats catalans -que esperaven una campanya ràpida- tornen a casa mentre els terços hispànics abandonen el Rosselló, devastat per la guerra, i s'allotgen, altre cop, al sud dels Pirineus. És un hivern difícil i la gent no vol haver de tornar a mantenir i allotjar els soldats. Tot aquest malestar esclata a inicis de febrer quan Antoni de Fluvià i la seva família són assassinats en oposar-se a l'allotjament del terç napolità de Spatafora, que irromp al casalot i saqueja la capella. Aquells fets indignen les poblacions del voltant i la Generalitat protesta a les autoritats reials, que responen reclamant l'aportació de més homes per combatre ara al nord d'Itàlia. Per la seva banda, el bisbe de Barcelona, Garcia Gil de Manrique, excomunica el terç d'Spatafora, cosa que revesteix de legitimitat religiosa la revolta que s'està covant.

A partir d'aquí els fets es precipiten i al març Francesc de Tamarit, a més dels consellers Joan Vergós i Lleonard Serra, és empresonat a Barcelona per ordre del virrei. Aquesta decisió -que s'executa entre vives protestes- aparta de l'escenari polític un personatge cada cop més incòmode per la seva defensa de les constitucions catalanes, que en virtut del "Princeps namque" s'havia oposat al sometent general reclamat pel comte-duc d'Olivares -la "Unión de Armas"- , i que cada cop era més estimat entre la població. 

A finals d'abril Santa Coloma de Farners es nega a allotjar els terços i després d'una baralla en què l'algutzir Mont-rodon dispara a un farnesenc, la població s'abraona sobre ell i els seus homes, que s'atrinxeren dins d'un hostal on seran cremats vius. Milers de pagesos comencen a mobilitzar-se i a hostilitzar els soldats, que en fugen saquejant els llocs per on passen buscant un indret segur. A principis de maig, el terç de Leonardo de Moles es replega a Riudarenes, on destrueix l'església, mentre el de Juan de Arce queda assetjat a Amer. A mitjans de mes, els terços hispànics aconsegueixen replegar-se i, concentrats, arrasen Santa Coloma de Farners en represàlia per la mort de Mont-rodon. Tots aquests greuges s'expliquen en la lletra original d'Els Segadors recollida per l'erudit Manuel Milà i Fontanals (1882).

L'allibetament del diputat militar Francesc de Tamarit / autor desconegut
En aquesta situació, el matí del 22 de maig de 1640 milers de segadors procedents de St. Andreu de Palomar -on s'havien concentrat després de foragitar els terços castellans- irrompen pel Portal Nou de Barcelona per alliberar Francesc de Tamarit i els altres presos. Equipats amb arcabussos, pedrenyals i altres armes, carreguen un Crist -a qui anomenen llur capità- i criden "¡Visca lo rey, muyra el mal govern y visca la Iglésia!". Aquest clam revela les idees que inspiraven la revolta d'aquella gent senzilla: el "senyor rei", sempre tingut per just i benigne, no podia estar darrere de tots els infortunis que patien, així que els responsables només podien ser els malvats membres del seu govern, que l'enganyaven aprofitant-se de la llunyania. Tenint en compte que els terços havien cremat diverses esglésies i que entre ells s'hi trobaven soldats valons i alemanys, de fe dubtosa, la revolta es veia legitimada per la defensa de la religió.

La multitud enfervorida -pagesos, barcelonins i sometents- es concentra davant la presó de Barcelona, situada enfront de l'actual plaça de l'Àngel. El virrei Santa Coloma, que amb la ciutat fora control i tement per l'avalot s'ha refugiat a les Drassanes, ordena alliberar Francesc de Tamarit, Joan Vergós i Lleonard Serra. Acompanyats per la gentada, els alliberats es dirigeixen a la Seu, on donen gràcies a Déu per llur llibertat. Al migdia, els diputats de la Generalitat, Tamarit inclòs, junt amb els membres del Consell de Cent i els bisbes de Barcelona i Vic, es fiquen enmig de la munió de segadors, s'hi adrecen mirant d'asserenar els ànims i els persuadeixen per abandonar la ciutat. A la tarda els revoltats acaben marxant: han obtingut una victòria però el malestar continua. Només caldrà una petita espurna per a què la revolta torni a esclatar... 
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] Versió actualitzada 05/2020. També us pot interessar...
> El Tractat dels Pirineus i la partició del Principat (1659) 
> El "pacte dels Vigatans", l'ingrés de Catalunya a la Guerra de Successió (1705) 

dijous, 18 d’abril de 2019

4 llibres per conèixer l'Alguer

Una llista de publicacions per introduir-se en la història i la cultura de l'Alguer.

1) Breu història de l'Alguer (Antonio Budruni, 2010)
Una bona síntesi sobre el passat de la ciutat i el seu entorn des dels temps dels nurags fins al tractat de Londres (1720), pel qual Sardenya era cedida als Savoia i l'Alguer quedava deslligada de Catalunya, que per la seva banda havia estat subjugada i abolida per Felip V. Resulta d'especial interès per aprofundir en el període medieval de l'Alguer, moment en el qual es funda (s.XIII), és conquerida per Pere el Cerimoniós en el context de la guerra contra sards i genovesos (1354) i, un cop repoblada amb catalans, esdevé una ciutat estratègica i fidelíssima al servei de la corona i ben orgullosa d'un origen català que la distingeix.

Budruni explica l'apogeu i la decadència de l'Alguer, quan de ser una fortalesa clau per al domini catalano-aragonès de Sardenya va perdent gradualment importància a mesura que el centre de gravetat de la política europea passa del Mediterrani a l'Atlàntic, ja en temps de la monarquia hispànica. També resulta interessant per entendre com tot i que aquells algueresos, descendents dels repobladors catalans, s'havien acabat obrint i mesclant amb els sards per recuperar-se de les terribles pestes de 1582 i 1652, el català es mantingué com a llengua institucional i de prestigi, fet pel qual els nouvinguts que arrelarien a l'Alguer l'acabarien fent seva, aportant-hi les paraules i to del sard alhora que es "transformaven" en algueresos.

2) Història de l'Alguer (Marcel A. Farinelli, 2014)
L'obra del jove historiador alguerès Marcel A. Farinelli, que ha culminat els seus estudis al Principat i en coneix bé els interessos i sensibilitats, complementa a la perfecció la història de Budruni. L'autor, especialitzat en història contemporània, para atenció als condicionaments geogràfics dels processos històrics i se centra sobretot en l'època posterior a la Guerra de Successió, quan Sardenya passa a ser un domini dels Savoia, la dinastia que acabarà unificant Itàlia. En aquest sentit, el valor d'aquesta història és que reconstrueix i dona a conèixer una "etapa fosca" per a la historiografia que va des del trencament dels vincles entre l'Alguer i la resta de territoris de parla catalana fins als temps recents.

L'autor explica les implicacions per a l'Alguer de la fallida revolució sarda de 1794 i el procés d'italianització que viu Sardenya des de principis del s.XIX, els primers contactes entre erudits catalans i algueresos arran dels Jocs Florals de 1864, la figura d'Eduard Toda com a divulgador del "poble català d'Itàlia" en el context de la Renaixença (1888), l'eclosió d'un primer algueresisme que queda estroncat per la 1a Guerra Mundial, l'adveniment del feixisme (1922) i la seva política d'homogeneïtzació lingüística que pretén minimitzar l'alguerès, la represa dels vincles amb el viatge del Retrobament organitzat per Pere Català Roca (1960) burlant el franquisme i, per acabar, les noves fornades d'algueresistes amb Antoni Simon Mossa i Rafael Caria com a màxims exponents. Per tot plegat, un llibre necessari per entendre l'Alguer actual.

Muralles de l'Alguer al capvespre
Les muralles de l'Alguer al capvespre
3) Guia sentimental de l'Alguer (Joan-Elies Adell, 2016)
Amb un enfocament més personal que en les dues obres anteriors, l'autor -poeta, filòleg i director durant anys de la representació de la Generalitat a l'Alguer- ens parla de la ciutat, la seva gent i el seu entorn a partir de les seves vivències i impressions. En aquest sentit, la guia d'Adell actualitza i completa, amb una mirada antropològica, literària i còmplice, el recorregut transitat per Budruni i Farinelli. Així, qui ho vulgui saber gairebé tot sobre l'Alguer, haurà de llegir els tres llibres -millor en ordre- i, naturalment, anar-hi.

La guia comença amb un grapat de reflexions sociolingüístiques arran d'allò que sent un català quan escolta l'alguerès per primer cop. Tot seguit, repassa fragments literaris de viatgers i lletraferits al seu pas per l'Alguer, entre els quals cal destacar Espriu i la seva "suite" algueresa. La part històrica, força concisa, és més aviat descriptiva, útil per perdre's pels carrers de la ciutat antiga i anar resseguint el passat de cada palau, església i placeta. El llibre també parla de les tradicions i festivitats locals -amb molts elements d'herència catalana-, la cuina i els vins, o les platges on refrescar-se a l'estiu. Acompanyen la lectura diversos poetes, cantants i activistes per la llengua, com Franca Masu, Claudio Gabriel Sanna o "lo Barber".

4) La passió italiana (Josep-Lluís Carod-Rovira, 2012)
Tot i no estar dedicat íntegrament a l'Alguer, aquest llibre, que comprèn les memòries, coneixements i observacions del seu autor, més conegut per la seva faceta política que per la seva admiració per Itàlia, inclou un capítol remarcable sobre la ciutat catalana de Sardenya. Al marge de la resta del l'obra, interessant per a qui vulgui conèixer els vincles entre catalans i italians al llarg de la història, les pàgines sobre l'Alguer enriqueixen el període que va entre els anys 1980' fins als nostres dies, omplint, així, el lapse que queda entre la recerca de Farinelli i l'arribada d'Adell. Carod-Rovira, que va inaugurar l'Espai Llull a l'Alguer com a vicepresident del govern (2009), ens parla dels intel·lectuals i activistes que han treballat per l'alguerès, destacant el seu amic Rafael Caria. Tot plegat mostra, un cop més, com les relacions personals són els fils que teixeixen la nostra cultura compartida amb l'Alguer i la clau per a la seva continuïtat.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Llibres amb Història] També us pot interessar...
> La conquesta -definitiva- de l'Alguer i el seu repoblament amb catalans (1354) 
> El Retrobament amb l'Alguer (1960): imatges inèdites i relats personals 

diumenge, 14 d’abril de 2019

Les proclamacions de la República del 14 d'abril de 1931

Les eleccions municipals del 12 d'abril
Davant del fracàs de la "dictablanda" del general Dámaso Berenguer (1930), que no va aconseguir tornar a la "normalitat constitucional" que havia trencat la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929), les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 -convocades per l'almirall Aznar per mirar d'apaivagar els ànims- adquiriren el caràcter d'un plebiscit sobre la monarquia, deslegitimada pel seu suport als diversos governs militars que havien regit el país durant gairebé una dècada. La sublevació de la guarnició de Jaca, castigada amb l'afusellament dels seus líders, havia estat un avís que el rebuig al sistema monàrquic -potser més que les conviccions republicanes- havia pres en el conjunt de la societat i calia donar-li sortida abans que esclatés.

Així, partits de diverses tendències republicanes i socialistes, entre els quals el PSOE, el Partido Republicano Radical de Lerroux o Acción Republicana, a més d'alguns de nacionalistes perifèrics, com ara Estat Català, confluïren en una coalició acordada discretament al pacte de Sant Sebastià (1930), on s'havia traçat una estratègia per bastir una república de tall federal. Aconseguiren una majoria de regidors a 41 de les 50 capitals de província, sobretot en aquelles ciutats dinàmiques i amb un pes demogràfic i econòmic més gran; per contra, al món rural, més conservador, els monàrquics obtingueren millors resultats. A Catalunya, territori de tradició republicana, ERC -fundada no feia ni un mes- obtingué una victòria aclaparadora sobre els monàrquics, coalició que rebé bona part dels regidors gràcies a la Lliga Regionalista.

Inquietud, moviments i rumors
Durant el dia 13 es van coneixent els primers resultats electorals, que sumeixen en una greu preocupació el gabinet de ministres, reunit d'urgència. A contracor, hom comença a adonar-se que s’acaba una època que s’obrí aquell llunyà 1876 -any de la Restauració borbònica- i que s’havia anat perllongant, entre crisis i laments, fins esgotar-se. Davant d’aquesta situació inaudita, els ministres es pregunten -i debaten- com cal actuar. Així, si bé Juan de la Cierva és contrari a la renúncia del rei, el Conde de Romanones aconsella a Alfons XIII que abandoni Espanya per evitar que tot plegat acabi desembocant en una guerra civil. Al carrer, circulen rumors que el rei ja ha marxat i la gent comença a manifestar-se amb visques a la República.

Macià proclama la República des del balcó del palau de la Diputació / fot. Merletti
Les proclamacions del 14 d’abril 
A la confusa eufòria del dia després de les eleccions, en què els qui celebraven la victòria republicana es miraven de reüll policies i soldats, seguí una successió de proclamacions que -malgrat el caràcter merament polític que tindrien en aquell moment- acabarien de tornar la situació en irreversible: en ser proclamada des de les institucions -i davant la inacció de l’exèrcit i les forces de l’ordre- la república deixava de ser un somni -als ulls de la gent- per convertir-se en una realitat. Per entendre al detall els fets d’una jornada tan emocionant com caòtica convé ordenar-los cronològicament (hores aproximades):

6:30h: A Eibar (Euskadi) s’hissa la tricolor i la nova corporació municipal proclama la república. Es tracta de la declaració més matinera i, per tant, la primera de la que se’n té constància; els eibarresos, inquiets, romanen concentrats esperant notícies de Madrid i Barcelona. A la pionera ciutat basca la segueixen -en aquest ordre- Sahagún (Castella i Lleó) i Jaca (Aragó), segona i tercera localitats en proclamar la república.

13:35h: A Barcelona, davant d’una plaça de Sant Jaume poc concorreguda però on ja hi hauria gent reclamant que s’hissés la bandera republicana, Companys pren possessió de l'Ajuntament, puja al balcó i proclama la república. Pengen una tricolor i una senyera i la plaça es comença a omplir entre càntics i crits.

14:15h: Macià, disgustat amb Companys, que ha actuat sense consultar-li-ho, puja a l’Ajuntament -obrint-se pas, com pot, entre la gentada- i proclama la República Catalana davant la multitud concentrada: "Poble de Catalunya: En nom del poble de Catalunya proclamo l'Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques. Queda des d'aquests moments, format el govern de la República Catalana, que es reunirà al palau de la Generalitat. Els que formen el govern de Catalunya estaran d'ací endavant disposats a defensar les llibertats del poble català i a morir per elles. Esperem que vosaltres, poble català, estareu disposats, com tots nosaltres, a morir per Catalunya i per la República".

Seguidament, Macià, amb dificultats per creuar Sant Jaume entre la gentada que el vol abraçar, es dirigeix al palau de la Diputació, l'edifici històric de la Generalitat, encara abolida. Un cop allà, puja al balcó i fa una segona proclamació: "En nom del poble he pres possessió del govern de Catalunya. El poble ens ha donat el seu vot perquè governem la ciutat, i jo, en nom de Catalunya, em faig càrrec del seu govern, i us dic que aquí ens quedem disposats a defensar les seves llibertats. Espero que el poble sabrà fer el mateix. D'aquí no ens trauran sinó morts. També us dic que ens hem de fer dignes de la llibertat que acabem de reconquerir i espero que el poble sabrà, si cal, mori com nosaltres per defensar-la". Poc després, arriba el president de la Diputació, Joan Maluquer, i reclama a Macià que desocupi el palau, advertint-lo que no l'abandonarà si no és per la força; Macià li posa una mà a l'espatlla com a "acte de força" i Maluquer se'n va.

Reunit amb els seus homes al palau de la Diputació, Macià redacta apressadament una nota de proclamació oficial de la República Catalana que diu: "En nom del poble de Catalunya proclamo l'Estat Català sota el règim d'una República Catalana, que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d'Espanya llur col·laboració en la creació d'una confederació de pobles ibèrics i està disposada al que sigui necessari per alliberar-los de la monarquia borbònica. En aquest moment fem arribar la nostra veu a tots els estats lliures del món en nom de la llibertat, de la justícia i de la pau internacional."

16:00h: Es proclama la república a València i Palma. A palau, Macià comença a rebre trucades de Madrid, on el govern provisional republicà -que tot just s'està constituint- li reclama que retiri el terme "república catalana". Mentre negocia, procura consolidar el nou règim mirant de garantir que es mantingui l'ordre públic.


L'ambient a la plaça Sant Jaume després de la proclamació de la República
20:00h: Es constitueix el govern provisional de la República espanyola a Madrid; Niceto Alcalá-Zamora, que en serà el president, proclama la República des del balcó del ministerio de Gobernación davant d'una Puerta del Sol a vessar. Macià, enllesteix el ban que serà difós per ràdio i fixat als carrers:

"Catalans: Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica. D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá-Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat. En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. Preguem, que cada català així com tot altre ciutadà resident a Catalunya es faci càrrec de l'enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre nosaltres. Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria. Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre. En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional. Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!" (existeix un document sonor on es pot escoltar la veu de Macià per ràdio pronunciant el ban)


20:40h: El rei Alfons XIII, que renuncia al seu paper com a cap d'estat però no abdica, s'acomiada de la resta de nobles al Palacio d'Oriente, que està encerclat per les Joventuts Socialistes per a què ningú hi irrompi, i agafa el cotxe -sol- en direcció a Cartagena per embarcar cap a l'exili a França.


Així, després d'un dia caòtic i emocionant, les repúbliques eren un fet. Macià, atenent-se als acords del pacte de Sant Sebastià i, conscient que necessitava partir d'una posició de força, havia proclamat la República catalana. A Madrid, on es tractava el traspàs de poders amb les forces monàrquiques, la notícia fou rebuda com un problema. Calgué esperar fins a la nit per a què el govern provisional de la República espanyola la proclamés; volia protegir la sortida del rei. El 17 d'abril, Madrid envia tres ministres -Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer- per a què forcin a Macià a retirar la República Catalana. Al final del dia, després de tenses negociacions, Macià hi acabà accedint -contrariat- a canvi de la recuperació de la Generalitat, que hauria d'actuar com a govern autònom de Catalunya, i un estatut d'autonomia que regulés la relació amb l'estat; com diria més tard, aquell fou el dia més trist de la seva vida.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Continguts] També us pot interessar...

dimecres, 27 de març de 2019

Josep Moragues, vida i suplici d'un general austriacista

"Viatger, vingues d'on vingues / si tens el cor honrat / flecta els genolls i prega / com fill, davant del cap / del pros Josep Moragues / el nostre general" (fragment "Lo cap del general Moragues" d'Àngel Guimerà, 1887)

Josep Moragues i Mas neix a Sant Hilari Sacalm el 1669 en una família de pagesos benestants. El seu matrimoni amb Cecília Regàs (1693) i la seva participació en una companyia de miquelets que defensa Osona de la invasió francesa durant la Guerra dels Nou Anys (1694) l'aproximen als "vigatans", petits hisendats i menestrals osonencs que odiaven els francesos pels abusos comesos durant els repetits atacs contra la seva terra. Així, l'any 1705 el trobem entre els prohoms que acorden el “pacte dels Vigatans”, signant per avalar les negociacions del pacte de Gènova, pel qual Catalunya queda incorporada a l’Aliança de l’Haia. Com a guerriller, promou l’aixecament austriacista al rerepaís que ha de facilitar l'entrada de l'Arxiduc Carles d'Àustria a Barcelona, fent-se amb el control de Vic i, al juliol, derrota -al capdavant d'uns 200 homes- la partida borbònica que havia anat a recuperar-lo a la batalla del Congost. Poc més tard, a l'agost, es dirigeix cap a Barcelona amb centenars de voluntaris austriacistes per ajudar a l'exèrcit aliat.

Gràcies al seu prestigi militar, un cop Carles d’Àustria ha pres Barcelona, és designat com a coronel de les Reials Guàrdies Catalanes (1705) per ascendir a general de batalla (1707) i governador de Castellciutat, fortalesa des de la qual havia de vigilar els passos pirinencs de la Cerdanya i Ribagorça. L'any 1711, havent mort la seva esposa, es casa en segones núpcies amb Magdalena Giralt, senyora de Bressui, a Sort. Al setembre de 1713, constatant que Catalunya ha estat abandonada pels aliats i combat sola contra els borbònics, que avancen pel territori aplicant mètodes de terrorisme militar, rendeix de forma honrosa Castellciutat –que no disposava de queviures ni podia rebre reforços– després de 8 dies de setge. 

Desmoralitzat i malalt, passa l’hivern a Sort, des d’on reprèn les accions militars al gener de 1714. Al febrer assalta Castellciutat però es rebutjat pels borbònics que, en un contracop, apressen la seva família com a ostatges. Empresonats a Balaguer, una partida aconsegueix rescatar-los i els deixa a Cardona, baluard de la resistència austriacista a l’interior de Catalunya. Des d’allà, amb la seguretat de tenir qui més estima a recer, el general –ara guerriller– fustiga contínuament la rereguarda borbònica, obligant als enemics a mantenir destacaments repartits pel territori i a alleugerir la pressió que exerceix sobre la Barcelona assetjada.

Bust Josep Moragues pla de Palau Barcelona
El bust de Josep Moragues al pla de Palau de Barcelona / foto pròpia
El 18 de setembre de 1714, pocs dies després que la capital catalana, la fortalesa de Cardona –on s’havien refugiat els darrers resistents austriacistes– capitula a canvi del respecte a la vida pels seus defensors, als quals es permet embarcar-se per abandonar el país. Moragues, enlloc d'exiliar-se -com feren molts altres austriacistes- es retira a Sort amb la seva família. Hom apunta que pretenia marxar pels Pirineus però que s'esperaria a recuperar el seu nebot, encara pres. Mentrestant, sembla que Felip V, disgustat per l'amnistia que s'havia concedit als militars austriacistes en les capitulacions, envia la contraordre de detenir-los. Així, Moragues és cridat a presentar-se davant del capità general de Barcelona, que li retira la documentació i el posa -secretament- sota vigilància. Tement ser arrestat per conspiració, al febrer de 1715 fa testament i busca la manera d'embarcar-se cap a Mallorca, encara en mans dels austriacistes, però quan ja es troba a mar, en ser reconegut pel barquer, és tornat a Barcelona per por de represàlies. Moragues s'amaga llavors a Montjuïc esperant un segon passatge però acaba sent trobat i detingut juntament amb els seus còmplices.

El general és torturat, sotmès a un judici sumaríssim i condemnat a mort. El 27 de març de 1715, descalç, vestit de penitent i sense ser-li reconeguts els honors militars, Josep Moragues pateix el suplici de ser arrossegat viu lligat a un cavall pels carrers de Barcelona i, després, se’l degolla, decapita i esquartera. En un moment en què la guerra no estava tancada, la cerimònia d'execució de Moragues serveix com a càstig exemplaritzant: el seu cap és ficat dins d'una gàbia i penjat al Portal de Mar amb una inscripció en llatí que diu: "Josep Moragues, per haver comès el crim d'una repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia." La repressió no s'acabà amb el cos mutilat del general caigut, sinó que també s'aplica a la seva vídua i familiars, que foren empresonats i desposseïts de les seves propietats. Després de dotze anys de súpliques, un cop signada la pau de Viena (1725), Margarida Giralt va aconseguir que se li retornés el cap del marit; llavors la família marxa a l'exili.

Tot i no haver estat un dels militars austriacistes més importants -de fet lluitava a les ordres del marquès de Poal, el veritable cor de la resistència- el seu martiri el convertí en un heroi de Catalunya, recuperat durant la Renaixença. Des d'una mirada actual, la seva trajectòria vital és prou interessant per entendre la Guerra de Successió. Des de 1999, al pla de Palau, el lloc aproximat on hauria estat exhibit el cap del general, un monument de marbre i un pal amb la senyera ideat per l'artista Francesc Abad recorden l'heroi austriacista malgrat les traves que posà l'Ajuntament per acceptar-los. Més recentment, l'any 2013 fou col·locat, davant la Llotja, un bust del general Moragues, bessó del que hi ha a Sort, obra de Rosa Martínez Brau.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Continguts] També us pot interessar...
> El "Carrasquet", l'apassionant vida d'un guerriller austriacista oblidat 

dilluns, 25 de març de 2019

Bonaire, de patrona de la Sardenya catalano-aragonesa a capital d'Argentina

L'infant Alfons contemplava neguitós el camp de batalla damunt del seu inquiet cavall. Mentre assetjava Càller -defensada per una guarnició pisana- el gros de l'exèrcit de Pisa, desembarcat al sud de Sardenya, l'havia sorprès pel darrere i ara es trobava atrapat entre dos fronts. La lluita era terrible i no s'acabava de decidir, així que el jove príncep -esperant emular els seus nobles avantpassats- decidí intervenir personalment. Acaricià un últim cop el mànec de la seva espasa -ben bé com si volgués assegurar-se que seguia allà- i prengué una llança per carregar amb els seus millors cavallers contra la línia pisana.

L'embat desmanegà les files enemigues durant uns instants però aviat es tornaren a espessir i l'infant i els seus homes -dins d'un mar de cops, braços i crits- anaren quedant separats. Havent caigut del cavall, Alfons s'incorporà com pogué i, lluitant "com un lleó", aconseguí empunyar la Vilardella, la poderosa "espasa de virtut" que feia invencible qui la emprava. En veure com el príncep, amb la Senyera Reial als peus, abatia -un rere l'altre- tots els soldats que l'atacaven, els pisans que l'envoltaven defalliren i començaren a fugir.

Fotografia antiga basílica de Bonaria
La basílica de la Mare de Déu de Bonaire, a tocar de Càller, a principis del s.XX / autor desconegut
Tot plegat s'explica -amb la dosi d'èpica i fantasia que hem mantingut al relat- a la crònica de Pere el Cerimoniós. Allò que sabem és que l'infant Alfons aconseguí una important victòria contra els pisans a Lucocisterna (1324) guanyant -així- la possessió de bona part de Sardenya, que repartiria amb els seus vassalls, la dinastia sardo-catalana dels Arborea. En mans dels enemics restava només la ciutat de Càller, on s'havien refugiat a recer de la seva fortalesa. Considerant que un assalt frontal seria massa costós, l'infant Alfons s'avingué llavors a una treva amb Pisa que li permetia guanyar temps per a un segon assalt.

Decidits a prendre Càller, enclau estratègic pel control de Sardenya, els catalano-aragonesos mantingueren en peu el campament que havien muntat durant el setge, tancant-lo amb murs de pedra, i cridaren pobladors per fundar-hi una nova ciutat, Bonaire. Al marge de la vocació propagandística del nom, sembla que en aquell indret haurien existit unes termes romanes, fet pel qual se'l coneixeria inicialment com a "Balnearia" i, més tard, com a "Bagnaria", el terme que haurien escoltat els catalans deformant-lo en "Bonaire"

La fundació, nascuda amb la idea d'ofegar poc a poc el castell pisà, anà creixent amb gent vinguda principalment de Catalunya. Dos anys més tard, els catalano-aragonesos aconseguien rendir finalment Càller i, havent expulsat els sards i pisans que habitaven la barriada adjacent a la ciutadella, hi anaren traslladant progressivament els habitants -catalans- que s'havien anat establint fins llavors a Bonaire.

A la conquesta per les armes havia de seguir la conquesta per les idees. L'any 1335, l'església dedicada a la Santíssima Trinitat i la Verge, que havia estat posada al turó de Bonaire, és concedida als frares mercedaris, orde nascuda a Barcelona en temps de Jaume I i vinculada a la dinastia catalano-aragonesa. Lluny de la seva pàtria, calia que els nous pobladors que s'arriscaven a venir a Sardenya fessin seva la terra conquerida, i el primer pas per aconseguir-ho era bastir una geografia de llocs i tradicions on arrelar.

Així, segons la llegenda, un 25 de març de 1370 apareixia, a la platja de Bonaire, una caixa de fusta arribada del mar. Procediria d'una nau que, direcció a Sicília, fou sorpresa per la tempesta; els mariners, per alliberar pes, havien llençat apressadament per la borda tots aquells embalums que dificultaven que l'embarcació es mantingués a flot; entre aquestes coses, acabaren desempallegant-se d'una pesada caixa. Quan caigué a l'aigua, com per miracle, la tempesta escampà de cop, la mar s'amansí i el sol tornà a aparèixer. Bressolada per les ones, la caixa acabà encallada a les arenes davant l'assentament fundat per l'infant Alfons, ara mig despoblat, fins que algú la descobrí. En obrir-la, s'hi trobà una bella marededéu de fusta que en una mà sostenia el Nen i, en l'altra, una candela encesa. Devots, els habitants de Bonaire la custodiaren a l'església que des de llavors esdevingué el santuari de Nostra Senyora de Bonaire.

Pelegrinatge Bonaria Sardenya Santa Maria del Mar 2009
Els peregrins porten la marededéu de Bonaire fins a Santa Maria del Mar (2009) / foto pròpia
Arran d'aquest fet llegendari, la devoció per la Mare de Déu del Bonaire es difongué tant per l'illa de Sardenya -sota poder de la corona catalano-aragonesa- com entre els mariners que navegaven pel Mediterrani. Fou així com, ja al s.XVI, el culte havia arribat a Sevilla, on hi havia la Casa de Contratación de las Indias, la institució que gestionava el comerç amb Amèrica. L'estiu del 1535 una expedició d'un miler d'homes dirigida per l'adelantado Pedro de Mendoza sortia de la costa andalusa amb l'objectiu d'arribar al Riu de la Plata. A principis de 1536 la companyia funda un primer assentament fortificat a la riba sud del riu, probablement en un illot a tocar de terra ferma, i l'anomena Santa María del Buen Ayre en honor a la patrona dels mariners. Tot i el bon auguri que duia de nom, la gana, les malalties i els atacs indígenes minvaren la població del lloc fins al punt que hagué de ser evacuat el 1541. La posició no fou recobrada fins al 1580, quan Juan de Garay hi fundà un segon assentament on hi havia hagut el primer, recuperant-ne el nom. Aquest cop l'empresa prosperà i acabà esdevenint Buenos Aires, capital d'Argentina.

Tornant a Sardenya, tot i que la devoció per Nostra Senyora de Bonaire -o Bonària, com l'hi diuen- vindria de la conquesta catalano-aragonesa, acabà esdevenint la patrona de l'illa (1907). Així i tot, els seus orígens no s'obliden i l'any 2009 se celebrà un multitudinari pelegrinatge en què uns 800 fidels portaren la talla a Barcelona en ferry des de Càller, oficiant una emotiva missa a Santa Maria del Mar. Poc més tard, l'any 2013, el papa Francesc dedicà a la Madonna de Bonària el seu primer viatge com a pontífex en una visita especialment celebrada, ja que -havent nascut a Buenos Aires- tancava el cercle de tota aquesta història.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] També us pot interessar...