"Pedra de tartera", el s.XX vist des dels Pirineus

Pedra de tartera, obra debut de Maria Barbal publicada el 1985, es considera un dels clàssics de la literatura catalana contemporània. Guardonada aquell any amb el premi Crexells, ha venut uns 200.000 exemplars, ha estat traduïda a 13 llengües i se n'ha fet una adaptació teatral. Havent-la llegit, em sembla una gran novel·la que recomanaria a qui vulgui conèixer com es va viure el s.XX a la Catalunya pirinenca.

L'obra, escrita en capítols breus, com si fossin les fotografies d'un àlbum esgrogueït al que anem passant les pàgines, relata la vida d'una dona pallaresa des que és una nena -entre finals del s.XIX i principis del s.XX- fins a la vellesa. Així, tot i que les referències cronològiques són escasses, la seva existència coincideix amb els principals fets i episodis històrics del segle. La geografia de l'obra, tot i que se serveix d'un seguit de pobles ficticis -com l'Ermita, Pallarès, Montsent o Noguera- ens immergeix en el cor del Pallars.

Els primers capítols dibuixen una societat que -com en altres llocs dels Pirineus- hauria canviat poc en els darrers segles. La novel·la, doncs, ens permet conèixer un món avui desaparegut. Un món on el temps es compta per dies enlloc d'hores, on les feixugues tasques de pagès i les festes religioses marquen el calendari, on allò més important és casar bé els fills i on ni l'Església ni la Il·lustració han aconseguit eradicar un fons màgic -de bruixes, ungüents i oracions- que arrela als albors de la Humanitat. En aquest món, la vida de la dona està cenyida per les convencions de l'època: el matrimoni -sovint pactat-, la maternitat -només qüestionada per la Natura- i les inacabables feines de la llar. Tot i així, la dona és autònoma, surt de casa per treballar al camp i, en molts casos, és la mare qui cova les grans decisions en el sí de la família.

A la segona part del llibre, quan la protagonista assumeix el paper que se li pressuposa com a dona adulta, s'escolta el llunyà ressò del que passa muntanyes avall, un món apart que percep amb una barreja de curiositat i escepticisme: «Jo estava feta per conèixer el que veia, a parlar del que sentia. Jo no sabia res que fos lluny de Pallarès o de Montsent o de l'Ermita. Havia sentit a parlar de Barcelona, del mar, fins i tot de Madrid, del rei. Tot plegat em semblava un conte de la vora del foc, com els que explicava pare». Així, trobem referències a l'Exposició Internacional del 1929, que hom somia visitar, l'adveniment de la República, que ve acompanyada de la politizació, les primeres discòrdies i els sermons desaprovatoris de mossèn Miquel, i la Guerra Civil espanyola, que arriba de puntetes però colpeja el poble amb tota la seva crueltat.

A partir d'aquest moment, a la tercera part del llibre, l'obra tracta l'amargura d'un dolor que cal tenir tancat a casa i els silencis que el cobreixen. Els darrers capítols reflecteixen de manera commovedora l'incomprès desarrelament de qui marxa del camp a la ciutat i la boirosa nostàlgia d'aquell món perdut. Llegida en clau històrica Pedra de tartera resulta interessant pel retrat sociològic que fa de l'ambient rural més aïllat, contraposant-lo a l'urbs, i la descripció d'uns sentiments que els llibres d'història no transmeten. Una humil trajectòria vital, com podria ser la de qualsevol de les nostres àvies, que empelta en el curs de la Història.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Llibres amb Història] També us pot interessar...
> "Mi libro": l'odiat manual del soldat franquista 

La rendició de Càller (1326) i el primer repoblament català a Sardenya

«E d'aquí avant, amb l'ajuda de Déu, los catalans poden fer compte que seran senyors de la mar»
- Crònica de Ramon Muntaner (cap. 290)

A principis de 1325, un any després de la batalla de Lutocisterna, en la que els pisans foren vençuts i hagueren de tancar-se a Càller abandonant els dominis que tenien al sud i nord-est de Sardenya, Pisa reprengué les hostilitats contra la corona d'Aragó aprofitant la revolta dels Doria, els Malaspina i el comú de Sàsser.

Com explica Ramon Muntaner, de qui en seguirem a partir d'aquí la Crònica, els pisans «faeren metre molta vianda al castell de Càller, e hi faeren grans obres, així d'enfortir los murs con d'altres defeniments, e hi faeren venir molts soldaders de cavall e de peu [...] e com tot açò hagueren fet, pensaren de trencar totes les covinences que havien ab lo senyor infant [Alfons], e totes les paus.» Des de llavors, «jamés no podien trobar català apartat, que tantost no el degollassen; així que en poc de temps [...] n'hagren morts e gitats en un pou ben setanta.» Així doncs, els pisans havien traït l'acord de pau pactat amb el rei d'Aragó; tot plegat suposava un casus belli que justificava prendre Càller definitivament.

Càller en un gravat per a la Civitates Orbis Terrarum (1572). S'hi aprecia la compartimentació dels barris històrics, amb Castell al mig, sota la ciutadella, Estampatx (Stampace) a l'esquerra, Llàpola (avui Marina) tocant al port i Vilanova, a la dreta, extramurs, davant del turó on hi ha el santuari de Nostra Senyora de Bonaire / wikipedia

Les forces catalano-aragoneses, que començaren a encerclar la ciutat des del campament fortificat de Bonaire, desbarataren la flota que la venia a socórrer i rebutjaren una sortida dels pisans, que -derrotats- hagueren de tornar-se'n dins. En aquestes circumstàncies, Jaume el Just s'apressà a enviar reforços i, un cop arribats a Sardenya, els comandants catalano-aragonesos manaren atacar els barris d'Estampatx i Llàpola, on trobaren una aferrissada resistència per part dels calleresos. Un cop expulsats els defensors, que es retiraren cap al castell, on quedaren assetjats, els carrers de la ciutat baixa ja es trobaven en mans dels soldats catalano-aragonesos, que «van enderrocar tots los murs e les cases, e ho meteren tot a pla» enduent-se la pedra i la fusta a Bonaire, l'enclau "paràsit" fundat per nodrir-se de Càller fins absorbir-lo.

Mentre el cercle s'estrenyia sobre els defensors del castell, arribaven «moltes naus e llenys de Catalunya, qui tots anaven plens de bones gents d'armes». Així, finalment, els pisans «sabent lo gran poder que el senyor rei d'Aragó [Jaume el Just] hi havia tramès, tengren llur fet per perdut [...] e molt humilment suplicaren al senyor rei e al dit senyor infant [Alfons] que els plagués que los perdonàs ço que fet havien contra ells, e que li retrien lo castell de Càller». Segellant la rendició, els pisans que defensaven la ciutadella pogueren sortir amb vida mentre que els assaltants s'estalviaren una letal pluja de sagetes que hagués convertit la presa de Càller en un infern. D'aquesta manera, finalment, la primera ciutat de Sardenya passà a mans de la corona catalano-aragonesa. Als pisans, tot i la cruesa dels fets, se'ls mantingué les rendes feudals de Gippi, la Trexenta i Sulcis, territori infeudat als Della Gherardesca, la nissaga que governava la República de Pisa.

El relat que fa Muntaner de l'entrada triomfal a Càller -aquell 9 de juny de 1326- és d'una gran èpica: 

«[...] entraren ab ben quatre-cents cavalls armats e ab ben dotze mília sirvents, tots catalans. [...] per la porta de Sant Brancaç [Sant Pancràs], e els dits pisans eixiren per la Porta de Mar [...] E con los dits oficials, el dit noble En Berenguer Carròs e companya del dit senyor rei entraren en Càller, llevaren en la torre de Sant Brancaç un gran estendard reial [...], e puis en cascuna de les altres torres altre estendard e molts penons reials menors. E per gràcia de Déu, com les dites senyeres e penons se llevaren per les dites torres, no faïa gens de vent, e tantost con foren arborades, venc un vent al garbí, lo pus bell del món, qui estès les senyeres totes e los penons. E fo una vista la pus bella qui anc fos per aquells qui bé volen a la casa d'Aragon; e per los contraris, dolor e rancura assats. E aquí lo llaus se llevà, e havia tantes de gents de catalans dins e defora, e gents moltes de sards, e aquells de Bonaire qui responien als llaus tots ensems, que paria que ceel e terra ne vengués. E aixi, [...] establiren bé lo dit castell, de molta bona gent de paraula, ço és de paratge, e de peu, en tal manera que per tots temps d'aquí avant hi serà Déu servit; e hi trobaran totes gents veritat i justícia, en tal manera que la casa d'Aragon e tota Catalunya n'haurà honor e glòria.»

Vista de la ciutat de Càller des del castell / AMS

El cronista segueix «[...] mentre se faïa aquesta gran festa en Càller e en Bonaire per los catalans, los pisans, dolents e marrits, recolliren-se, e anaren-se'n en Pisa, tantost con lo dit castell hagueren retut, de Càller, e altres llocs que tenien en Sardenya». Després de la conquesta, expulsats els pisans del castell, calgué repoblar la ciutat, com manà l'infant Alfons a l'almirall Bernat de Boixadors en un memorial l'agost de 1326: «tots heretats en Sardenya que estan en Bonayre se muden en castell de Càller, e tenguen casa aqui per mils guardar lo dit Castell». Però no seria tan senzill, ja fos perquè alguns calleresos es quedaren a la ciutat baixa en virtut del pacte de rendició com per les dificultats a l'hora d'atreure pobladors a la llunyana Sardenya. A més, els catalans establerts a Bonaire tres anys enrere ja s'hi havien acomodat i calgué negociar amb ells unes condicions -aprovades al gener de 1327- per a què acceptessin el trasllat. 

Finalment, a l'estiu d'aquell any, es concedí a Càller el codi municipal de Barcelona -que ja tenia la minvant Bonaire- gràcies al qual gaudiria dels mateixos privilegis que tenia el cap i casal de Catalunya. Això acabà d'impulsar-ne el repoblament, fent que, en pocs anys, la ciutat arribés a uns 6.000 habitants, la majoria catalans. Càller, doncs, esdevingué la capital del regne i experimentà el sistema de repoblament i implantació del dret català que s'aplicarà en altres llocs de l'illa, com Sàsser (1328) o l'Alguer (1354).
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Arxiu] També us pot interessar...
> Bonaire, de patrona de la Sardenya catalano-aragonesa a capital d'Argentina 
> La conquesta -definitiva- de l'Alguer i el seu repoblament amb catalans (1354) 

Els fets del Corpus de Sang i l'inici de la Guerra dels Segadors (1640)

Article precedent:

< Alliberar Francesc de Tamarit: el 1r assalt dels Segadors a Barcelona (1640) 

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

«[...] y així los segadós, com eren tants y ningú no·ls deya res ni·ls feyan contrari, éran senyós.»

(dietari de Miquel Parets)

A la Barcelona del s.XVII era costum que, a principis de juny, temps de sega, els homes de la rodalia hi "baixessin" per a ser contractats com a segadors. Aquell 1640, llur vinguda neguitejava al virrei -Dalmau III de Queralt- per la tensió que es respirava... Als greuges patits per la "gent de la terra" des de feia anys, començant pel reclutament forçós i els devastadors allotjaments de tropes, s'hi havien afegit l'assassinat d'Antoni de Fluvià en no obrir el seu casalot als soldats, la destrucció de Santa Coloma de Farners o els sacrilegis comesos en diverses parròquies. Tot plegat colmava d'indignació una multitud creixent, que -ja sense res a perdre- tocava a sometent i s'enfrontava als terços hispànics fent-los fugir de llurs terres.

En aquesta situació, el 22 de maig, milers de segadors havien irromput a Barcelona per alliberar Francesc de Tamarit, el diputat militar de la Generalitat empresonat per ordre del virrei, que s'havia tancat a les Drassanes amb nobles, generals i jutges de l'Audiència per por a què els anessin a buscar. Finalment, eclesiàstics, diputats i consellers aconseguiren calmar els ànims i acompanyar els forasters fora de Barcelona per anar després on era el virrei, a qui escortaren fins al seu palau i li posaren guàrdia. Després d'aquest episodi, doncs, el virrei suplicà als consellers que no deixessin entrar a la ciutat els segadors que venien a buscar feina, petició que fou desestimada per evitar que marxessin deixant sense segar el pla de Barcelona.

A finals de maig, els terços -que fugien de milers de pagesos armats que els anaven hostilitzant per valls, boscos i turons- resseguiren la costa direcció al Rosselló i, quan arribaren a l'Empordà, aprofitant que el terreny pla els era més favorable, saquejaren pobles i esglésies, atiant encara més el rebuig de la població.

Corpus de Sang, d'Antoni Estruch (1907). Museu d'Art de Sabadell

El 7 de juny de 1640, dia de Corpus, hi havia centenars de segadors a Barcelona que havien vingut per oferir llurs serveis. De bon matí, al carrer Ample, un criat de l'algutzir Montrodon -que havia mort cremat per la multitud a Santa Coloma de Farners després de disparar a un veí- discutí amb un segador i s'hi barallà, propinant-li dues punyalades. Aquell incident fou l'espurna que feu esclatar l'avalot... El fals rumor que un dels seus havia mort apunyalat arribà ràpidament fins als segadors, que des de la Rambla es concentraren davant la casa del virrei al crit de "Visca la terra!" i "Morin els traidors!".

Un cop allà, comencen a apilar feixos de llenya davant la porta per calar-hi foc però els frares del veí convent de Sant Francesc s'interposaren per mirar d'aturar-los i acaben traient el Santíssim Sagrament per apaivagar-los. Llavors arribaren els bisbes de Barcelona, Vic i l'Urgell que juntament amb els consellers de Barcelona intentaren posar pau. En aquest moment, un tret que no se sap d'on vingué impactà contra un segador, que morí, fet que encara exhaltà més els ànims. Finalment, bisbes, frares i consellers -palplantats davant del palau del virrei- aconseguiren que els segadors se'n tornessin a la Rambla.

Tot i així, la còlera dels segadors seguia encesa i pujaren la Rambla en direcció a les cases dels "traïdors" a qui responsabilitzaven de tants sofriments. Davant d'això, les companyies barcelonines es limitaren a custodiar els edificis més importants mentre la població no feia res per aturar-los sinó que se'ls començà a afegir. Així, primer assaltaren el palau de Gabriel Berart, jutge de l'Audiència, després el de Guerau Guardiola, lloctinent del mestre racional i, finalment, el del duc de Fernandina, general de galeres, on hi hagué un intercanvi de trets amb els criats. Mentrestant, arribaren apressadament els consellers per aturar els segadors i un d'ells caigué enmig de la multitud, fet pel qual començà a estendre's el rumor que "los castellans han mort un conseller!". Encara més irats, els segadors cremaren i enderrocaren la casa.

L'assassinat del virrei pels segadors en una litografia d'Ermenegild Miralles

Mentrestant, passat migdia, el virrei -escortat pels diputats de la Generalitat- aprofità per tancar-se a les Drassanes amb cavallers, bisbes i soldats -alguns d'ells forasters- creient estar més segur. A prop hi havia una galera a la que es feu acostar-se per a què, si l'avalot s'agreujava, el virrei pogués embarcar i fugir de Barcelona. Finalment, a la tarda, enmig d'una gran confusió, els segadors arribaren a les Drassanes, es produïren enfrontaments i prengueren la Torre de les Puces, des d'on bombardejaren la galera, que s'allunyà.

Esbotzada la porta de les Drassanes, el virrei escapà cap a Sant Bertran, als peus de Montjuïc. Poques hores més tard el trobaren mort, a tocar de la platja, amb diverses punyalades. Durant aquella jornada també fou assassinat el jutge de l'Audiència, Gabriel Berart, que fou descobert al monestir de les monges mínimes, on s'havia amagat (actual pl. J. Amades). Amb la nit acabà la terrible diada del "Corpus de Sang".

Durant els dies posteriors l'avalot continuà, cremaren més palaus i se succeeïren enfrontaments i persecucions. Finalment, l'11 de juny les companyies barcelonines aconseguiren restablir l'ordre. Les autoritats catalanes, que amb l'alliberament de Francesc de Tamarit havien mostrat certa connivència amb els segadors, s'havien vist aquest cop del tot superades per l'esclat popular. Tot i que Madrid necessitava temps, el projecte del comte-duc d'Olivares de prendre Catalunya per les armes aprofitant un "tumulto" per acabar amb el sistema constitucional català s'anà preparant. Començava la Guerra dels Segadors.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Article successiu:

> El tractat dels Pirineus i la partició del Principat (1659) 

Segimon Arquer, un humanista sard cremat per la Inquisició (1530-1571)

Segimon Arquer nasqué a Càller l'any 1530 en una de les famílies nobles catalano-aragoneses que administraven Sardenya. Estudiós brillant, amb 17 anys ja era llicenciat en Dret per la Universitat de Pisa i de Teologia per la Universitat de Siena. L'any 1547 viatjà a Alemanya per demanar a la cort de Carles V que s'aixequés la suspensió de béns que s'havia imposat a la seva família arran d'un litigi amb altres nobles sards.

Durant aquest viatge, fent estada a Suïssa, conegué a l'erudit franciscà Sebastian Münster, que en aquell moment estava ampliant la seva Cosmographia Universalis, i acceptà escriure un breu capítol sobre Sardenya. Així, a Sardinia brevis historia et descriptio (1550) explicà les condicions naturals de l'illa, la història dels pobles que hi havien passat, els nuclis poblats més importants que s'hi trobaven, les llengües dels seus habitants -assenyalant que a les principals ciutats de Sardenya s'hi parlava el català- així com les lleis i costums que regien la terra i la situació de les magistratures i del clero sard. En aquest darrer punt, Arquer criticà la manca de vocació d'alguns clergues i l'ús de la violència per la Inquisició.

Els assumptes cortesans anaren prou bé per al jove Arquer, que l'any 1553 -trobant-se a Madrid- fou designat pel príncep Felip advocat fiscal del Consell d'Aragó. Retornat a Sardenya el 1555, hagué de fer justícia -sota protecció del virrei- en els greus enfrontaments que dessagnaven la noblesa sarda, fet que l'enemistà amb la facció dels Aymerich.

Un any més tard, morí el virrei i Jeroni Aragall -emparentat amb els enemics d'Arquer- fou designat regent de Sardenya, moment que aprofità per empresonar-lo a la torre de Sant Pancràs de Càller. Quatre mesos més tard, Arquer aconseguí escapar i se n'anà a Castella per reclamar justícia a la corona. Confirmat com a advocat fiscal, Arquer tornà a Sardenya l'any 1558, esperant reprendre -reforçat- la seva activitat.

Res més lluny de la realitat, durant la seva absència, el partit d'Aymerich havia influït sobre el nou virrei Álvaro de Madrigal per moure'l contra Arquer. La oportunitat per fer-lo caure no trigà en arribar: l'any 1559 es publica l'Índice de libros prohibidos per la Inquisició hispànica, entre els quals s'hi trobava la Cosmographia de Münster, ara luterà, que incloïa la descripció de Sardenya escrita per Arquer.

Representació d'un "auto de fe" de la Inquisició hispànica per M. Robert Fleury / wikipedia

Acusat de luteranisme pel mateix virrei, Arquer -aclaparat per la turbulenta situació que vivia a Càller- es preparà per anar-se'n altre cop a la cort, encara que fos temporalment, esperant que es tornés a fer justícia davant dels seus enemics. Mentrestant, el nou arquebisbe callerès, Antonio Parragués de Castillejo, estudià el cas i -inicialment- no el trobà culpable.

Tot i així, l'any 1561 cresqueren a Sardenya les veus que testificaven contra Arquer -els seus enemics anaven fent feina- i, davant d'aquesta evidència, que els seus afins li comunicaren per carta, començà a aplegar documentació per defensar-se, si calia, davant de la Inquisició. Al març de 1563, l'arrest sota acusació de luterà del seu amic Gaspar de Centelles, amb qui s'havia anat cartejant d'ençà que feren amistat quan el valencià era castlà de Sàsser, no feia presagiar res de bo.

L'agost d'aquell any, Arquer fou detingut a Madrid i tancat a Toledo, on se li obrí un procés inquisitorial sota l'acusació de difondre idees herètiques. Després de 7 anys de presó, en què mirà de provar la seva innocència sense èxit, Arquer fou torturat per ofegament ("tormento del agua") i torsió de les extremitats ("potro") però tot i els patiments que sofrí no confessà la seva culpabilitat, tal i com li reclamaren que fes els agents de la Inquisició convençuts de les proves que l'inculpaven, ja que considerava que si es declarava "heretge" per salvar la vida estaria enganyant a Déu, que coneix la veritat, tan sols per posposar la seva mort. Així, el 4 de juny de 1571, se'l sotmeté a un "auto de fe" públic a la plaça toledana de Zocodóver. 

Davant la multitud, a qui l'execució havia de servir d'exemple -o potser distracció- Arquer fou portat amb "capirote", "sambenito" i emmordassat. Un cop allí, sorgiren discrepàncies sobre com calia ajusticiar a Arquer: normalment, els acusats acabaven confessant i, per això, se'ls concedia d'estrangular-los abans de cremar-los, ara, com que l'"heretge" es negava a confessar, hom reclamava que se'l cremés viu.

Davant dels dubtes, segons explica l'acta de la Inquisició, fou ferit amb una alabarda i, mentre es regirava moribund, llençat a la foguera. D'aquesta manera acabà la vida d'un dels erudits més importants de la Sardenya hispànica. Queda la incògnita de si realment s'havia fet luterà en els seus viatges al cor d'Europa o si, senzillament, era un home coherent amb les seves idees a qui s'eliminà amb el pretext de la religió.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Arxiu] També us pot interessar...
> Més enllà de l'Alguer: el llegat català a Sardenya 
> L'Alguer i Sardenya durant la Guerra de Successió (1708-1718) 

Alliberar Francesc de Tamarit: el 1r assalt dels segadors a Barcelona (1640)

«[...] per estar tanbé tan cansats de les grans vecsasions los feien, se estimaven tant morir com víurer.»

(dietari de Miquel Parets)

Després de gairebé 5 anys de guerra contra França, les desavinences i tensions entre les institucions catalanes, la gent del país i les autoritats de la monarquia hispànica creixien de manera preocupant. El primer desencontre havia sorgit per l'allotjament forçat dels terços reials als masos i llars del Principat, que provocava un gran malestar entre les poblacions que els havien de rebre pels abusos, robatoris i vexacions a què els sotmetien els soldats. Un altre conflicte es devia el reclutament d'homes per combatre -lluny de casa- en les guerres del rei, cosa que contravenia l'usatge "Princeps namque" pel qual els catalans només estaven obligats a prendre les armes per defensar llur territori en cas d'invasió enemiga.

El desastrós setge de Salses, recuperada patint un gran cost humà i amb retrets entre els comandaments castellans i catalans, havia complicat més la situació. En tractar-se d'una fortalesa fronterera però encara dins del Principat, el contingent català fou important i, davant les dificultats per prendre-la, el diputat militar de la Generalitat, Francesc de Tamarit, s'hi havia dirigit amb una companyia de reforç per compensar les morts, malalties i desercions que delmaven un campament assaltant cada cop més desmoralitzat. Finalment Salses fou rendida el dia de Reis de 1640 i Tamarit tornà a Barcelona, on tingué una rebuda triomfal.

Amb la victòria, els soldats catalans -que esperaven una campanya ràpida- tornaren a casa mentre els terços hispànics abandonaven el Rosselló, devastat per la guerra, i s'allotjaven, altre cop, al sud dels Pirineus. Era un hivern difícil i la gent no volia haver de tornar a mantenir i allotjar els soldats. Tot aquest malestar esclatà a inicis de febrer quan Antoni de Fluvià i la seva família foren assassinats en oposar-se a l'allotjament del terç napolità de Spatafora, que irrompé al casalot i saquejà la capella. Aquells fets indignaren les poblacions de la rodalia i la Generalitat protestà a les autoritats reials, que respongueren reclamant l'aportació de més homes per combatre ara al nord d'Itàlia. Per la seva banda, el bisbe de Barcelona, Garcia Gil de Manrique, excomunicà el terç d'Spatafora, cosa que revestí de legitimitat religiosa la revolta que es covava.

A partir d'aquí els fets es precipitaren i al març, Francesc de Tamarit, amb els consellers Joan Vergós i Lleonard Serra, fou empresonat a Barcelona per ordre del virrei. Aquesta decisió -que s'executà entre vives protestes- apartà de l'escenari polític un personatge cada cop més incòmode per la seva defensa de les constitucions catalanes, que en virtut del "Princeps namque" s'havia oposat al sometent general reclamat pel comte-duc d'Olivares -la "Unión de Armas"- i que cada cop era més estimat entre la població. 

A finals d'abril Santa Coloma de Farners es negà a allotjar els terços i després d'una baralla en què l'algutzir Mont-rodon disparà a un farnesenc, la població s'abraonà sobre ell i els seus homes, que s'atrinxeraren dins d'un hostal, on foren cremats vius. Milers de pagesos començaren a mobilitzar-se i a hostilitzar els soldats, que en fugien saquejant els llocs per on passaven buscant un indret segur. A principis de maig, el terç de Leonardo de Moles es replegà a Riudarenes, on destruí l'església, mentre el de Juan de Arce quedà assetjat a Amer. A mitjans de mes, els terços hispànics aconseguiren replegar-se i, reunits, arrasaren Santa Coloma de Farners en represàlia per la mort de Mont-rodon. Tots aquests greuges s'expliquen en la lletra original d'Els Segadors recollida per l'erudit Manuel Milà i Fontanals (1882).

L'alliberament del diputat militar Francesc de Tamarit pels segadors / autor desconegut

En aquesta situació, el matí del 22 de maig de 1640 milers de segadors procedents de St. Andreu de Palomar -on s'havien concentrat després de foragitar els terços castellans- irromperen pel Portal Nou de Barcelona per alliberar Francesc de Tamarit i els altres presos. Armats amb arcabussos, pedrenyals i altres armes, carregaven un Crist -a qui anomenaven llur capità- i cridaven "¡Visca lo rey, muyra el mal govern y visca la Iglésia!". Aquest clam revela les idees que inspiraven la revolta d'aquella gent senzilla: el "senyor rei", sempre tingut per just i benigne, no podia estar darrere de tots els infortunis que patien, així que els responsables només podien ser els malvats membres del seu govern, que l'enganyaven aprofitant-se de la llunyania. Tenint en compte que els terços havien cremat diverses esglésies i que entre ells s'hi trobaven soldats valons i alemanys, de fe "dubtosa", la revolta es veia legitimada per la defensa de la religió.

La multitud enfervorida -pagesos, barcelonins i sometents- es concentrà davant la presó de Barcelona, situada davant la plaça del Blat. El virrei Santa Coloma, que amb la ciutat fora control i tement per l'avalot s'havia refugiat a les Drassanes, ordenà alliberar a Francesc de Tamarit, Joan Vergós i Lleonard Serra. Acompanyats per la gentada, els alliberats es dirigiren a la Seu, on donaren gràcies a Déu per llur llibertat. Al migdia, els diputats de la Generalitat, Tamarit inclòs, junt amb els membres del Consell de Cent i els bisbes de Barcelona i Vic, es ficaren enmig de la munió de segadors, s'hi adreçaren mirant d'asserenar els ànims i els persuadiren d'abandonar la ciutat. A la tarda els revoltats acabaren marxant: havien obtingut una victòria però el malestar continuava. Només caldria una petita espurna per a què la revolta s'encengués de nou... 

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Article successiu:

> Els fets del Corpus de Sang i l'inici de la Guerra dels Segadors (1640) 

5 llibres per conèixer l'Alguer

Una llista de publicacions per aprofundir en la història i la cultura de l'Alguer.

1) Breu història de l'Alguer (Antonio Budruni, 2010)

Una bona síntesi sobre el passat de la ciutat i el seu entorn des dels temps dels nurags fins al tractat de Londres (1720), pel qual Sardenya era cedida als Savoia i l'Alguer quedava deslligada de Catalunya, que per la seva banda havia estat subjugada i abolida per Felip V. Resulta d'especial interès per aprofundir en el període medieval de l'Alguer, moment en el qual es funda (s.XIII), és conquerida per Pere el Cerimoniós en el context de la guerra contra sards i genovesos (1354) i, un cop repoblada amb catalans, esdevé una ciutat estratègica i fidelíssima al servei de la corona i ben orgullosa d'un origen català que la distingeix.

Budruni explica l'apogeu i la decadència de l'Alguer, quan de ser una fortalesa clau per al domini catalano-aragonès de Sardenya va perdent gradualment importància a mesura que el centre de gravetat de la política europea passa del Mediterrani a l'Atlàntic, ja en temps de la monarquia hispànica. També resulta interessant per entendre com tot i que aquells algueresos, descendents dels repobladors catalans, s'havien acabat obrint i mesclant amb els sards per recuperar-se de les terribles pestes de 1582 i 1652, el català es mantingué com a llengua institucional i de prestigi, fet pel qual els nouvinguts que arrelarien a l'Alguer l'acabarien fent seva, aportant-hi les paraules i to del sard alhora que es "transformaven" en algueresos.

2) Història de l'Alguer (Marcel A. Farinelli, 2014)

L'obra del jove historiador alguerès Marcel A. Farinelli, que ha culminat els seus estudis al Principat i en coneix bé els interessos i sensibilitats, complementa a la perfecció la història de Budruni. L'autor, especialitzat en història contemporània, para atenció als condicionaments geogràfics dels processos històrics i se centra sobretot en l'època posterior a la Guerra de Successió, quan Sardenya passa a ser un domini dels Savoia, la dinastia que acabarà unificant Itàlia. En aquest sentit, el valor d'aquesta història és que reconstrueix i dona a conèixer una "etapa fosca" per a la historiografia que va des del trencament dels vincles entre l'Alguer i la resta de territoris de parla catalana fins als temps recents.

L'autor explica les implicacions per a l'Alguer de la fallida revolució sarda de 1794 i el procés d'italianització que viu Sardenya des de principis del s.XIX, els primers contactes entre erudits catalans i algueresos arran dels Jocs Florals de 1864, la figura d'Eduard Toda com a divulgador del "poble català d'Itàlia" en el context de la Renaixença (1888), l'eclosió d'un primer algueresisme que queda estroncat per la 1a Guerra Mundial, l'adveniment del feixisme (1922) i la seva política d'homogeneïtzació lingüística que pretén minimitzar l'alguerès, la represa dels vincles amb el viatge del Retrobament organitzat per Pere Català Roca (1960) burlant el franquisme i, per acabar, les noves fornades d'algueresistes amb Antoni Simon Mossa i Rafael Caria com a màxims exponents. Per tot plegat, un llibre necessari per entendre l'Alguer actual.

Les muralles de l'Alguer al capvespre

3) Guia sentimental de l'Alguer (Joan-Elies Adell, 2016)

Amb un enfocament més personal que en les dues obres anteriors, l'autor -poeta, filòleg i director durant anys de la representació de la Generalitat a l'Alguer- ens parla de la ciutat, la seva gent i el seu entorn a partir de les seves vivències i impressions. En aquest sentit, la guia d'Adell actualitza i completa, amb una mirada antropològica, literària i còmplice, el recorregut transitat per Budruni i Farinelli. Així, qui ho vulgui saber gairebé tot sobre l'Alguer, haurà de llegir els tres llibres -millor en ordre- i, naturalment, anar-hi.

La guia comença amb un grapat de reflexions sociolingüístiques arran d'allò que sent un català quan escolta l'alguerès per primer cop. Tot seguit, repassa fragments literaris de viatgers i lletraferits al seu pas per l'Alguer, entre els quals cal destacar Espriu i la seva "suite" algueresa. La part històrica, força concisa, és més aviat descriptiva, útil per perdre's pels carrers de la ciutat antiga i anar resseguint el passat de cada palau, església i placeta. El llibre també parla de les tradicions i festivitats locals -amb molts elements d'herència catalana-, la cuina i els vins, o les platges on refrescar-se a l'estiu. Acompanyen la lectura diversos poetes, cantants i activistes per la llengua, com Franca Masu, Claudio Gabriel Sanna o "lo Barber".

4) La passió italiana (Josep-Lluís Carod-Rovira, 2012)
Tot i no estar dedicat íntegrament a l'Alguer, aquest llibre, que comprèn les memòries, coneixements i observacions del seu autor, més conegut per la seva faceta política que per la seva admiració per Itàlia, inclou un capítol remarcable sobre la ciutat catalana de Sardenya. Al marge de la resta del l'obra, interessant per a qui vulgui conèixer els vincles entre catalans i italians al llarg de la història, les pàgines sobre l'Alguer enriqueixen el període que va entre els anys 1980' fins als nostres dies, omplint, així, el lapse que queda entre la recerca de Farinelli i l'arribada d'Adell. Carod-Rovira, que va inaugurar l'Espai Llull a l'Alguer com a vicepresident del govern (2009), ens parla dels intel·lectuals i activistes que han treballat per l'alguerès, destacant el seu amic Rafael Caria. Tot plegat mostra, un cop més, com les relacions personals són els fils que teixeixen la nostra cultura compartida amb l'Alguer i la clau per a la seva continuïtat.

5) Els pergamins de l'Alguer (Salvador Vergés i Cubí, 2023)

En un to diferent, aquesta novel·la històrica s'ambienta durant la guerra de Sardenya i el repoblament català de l'Alguer (1354), enllaçant l'illa amb l'Empordà, d'on prové la protagonista. M'ha agradat especialment per la descripció que fa de la dura vida a la mar, per a la qual l'autor s'inspirà navegant a vela de l'Escala a l'Alguer. També m'ha semblat interessant com integra llocs que ens són coneguts -com el Cap de Creus- en un relat del s.XIV. Tot plegat en una trama que enganxa i que, a més, té un reflex en anys més recents, quan l'Alguer reconnectà amb la "banda de Ponent" arran del viatge del Retrobament (1960), una història que m'és familiar. Una bonica manera d'acostar-nos a Sardenya i una baula més que ens relliga amb l'Alguer.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

[Índex general] També us pot interessar...
> La conquesta -definitiva- de l'Alguer i el seu repoblament amb catalans (1354) (en revisió)
> El Retrobament amb l'Alguer (1960): imatges inèdites i relats personals 

Les proclamacions de la República del 14 d'abril de 1931

Les eleccions municipals del 12 d'abril

Davant del fracàs de la "dictablanda" del general Dámaso Berenguer (1930), que no havia aconseguir tornar a la "normalitat constitucional" trencada per la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929), les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, convocades per l'almirall Aznar per apaivagar els ànims, adquiriren el caràcter de plebiscit sobre una monarquia deslegitimada pel seu suport als diversos governs militars que havien regit el país durant anys. La sublevació de la guarnició de Jaca, castigada amb l'afusellament dels seus líders, havia estat un avís que el rebuig al sistema monàrquic -potser més que les conviccions republicanes- havia pres en el conjunt de la societat i calia donar-li sortida abans que esclatés.

Així, partits de diverses tendències republicanes i socialistes, entre els quals el PSOE, el Partido Republicano Radical de Lerroux o Acción Republicana, a més d'alguns de nacionalistes perifèrics, com ara Estat Català, confluïren en una coalició acordada discretament al pacte de Sant Sebastià (1930), on s'havia traçat una estratègia per bastir una república de caràcter federal. Aconseguiren una majoria de regidors en 41 de les 50 capitals de província, sobretot en aquelles ciutats dinàmiques i amb un pes demogràfic i econòmic més gran; per contra, al món rural, més conservador, els monàrquics obtingueren millors resultats. A Catalunya, territori de tradició republicana, ERC -fundada no feia ni un mes- obtingué una victòria aclaparadora sobre els monàrquics, coalició que rebé bona part dels regidors gràcies a la Lliga Regionalista.

Inquietud, moviments i rumors
Al llarg del dia 13 s'anaren coneixent els resultats electorals, que sumiren en una greu preocupació el gabinet de ministres, reunit d'urgència. A contracor, hom començà a adonar-se que s’acabava l'època que s’obrí aquell llunyà 1875 -l'any de la Restauració borbònica- i que s’havia anat perllongant, entre crisis i laments, fins esgotar-se. Davant d’aquesta situació inaudita, els ministres debateren com calia actuar. Així, si bé Juan de la Cierva era contrari a la renúncia del rei, el Conde de Romanones aconsellà a Alfons XIII que abandonés Espanya per evitar que tot plegat acabés desembocant en una guerra civil. Al carrer circularen rumors que el rei ja havia marxat i la gent començà a manifestar-se amb visques a la República.

Macià proclama la República des del balcó del palau de la Diputació / fot. Merletti

Les proclamacions del 14 d’abril 
A la confusa eufòria del dia després de les eleccions, en què els qui celebraven la victòria republicana es miraven de reüll policies i soldats, seguí una successió de proclamacions que -malgrat el caràcter merament polític que tindrien en aquell moment- acabarien de tornar la situació en irreversible: en ser proclamada des de les institucions -i davant la inacció de l’exèrcit i les forces de l’ordre- la República deixava de ser un somni -als ulls de la gent- per convertir-se en una realitat. Per entendre al detall els fets d’una jornada tan emocionant com caòtica convé ordenar-los cronològicament (hores aproximades):

6:30h: A Eibar (Euskadi) s’hissà la tricolor i la nova corporació municipal proclamà la república. Es tracta de la declaració més matinera i, per tant, la primera de la que se’n té constància; els eibarresos, inquiets, romangueren concentrats esperant notícies de Madrid i Barcelona. A la pionera ciutat basca la seguiren -en aquest ordre- Sahagún (Castella i Lleó) i Jaca (Aragó), segona i tercera localitats en proclamar la república.

13:35h: A Barcelona, davant d’una plaça de Sant Jaume poc concorreguda però on ja hi hauria gent reclamant que s’hissés la bandera republicana, Companys prengué possessió de l'Ajuntament, pujà al balcó i proclamà la república. Penjaren una tricolor i una senyera i la plaça es comença a omplir entre càntics i crits.

14:15h: Macià, disgustat amb Companys, que havia actuat sense consultar-li-ho, pujà a l’Ajuntament -obrint-se pas, com pogué, entre la gentada- i proclamà la República Catalana: "Poble de Catalunya: En nom del poble de Catalunya proclamo l'Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques. Queda des d'aquests moments, format el govern de la República Catalana, que es reunirà al palau de la Generalitat. Els que formen el govern de Catalunya estaran d'ací endavant disposats a defensar les llibertats del poble català i a morir per elles. Esperem que vosaltres, poble català, estareu disposats, com tots nosaltres, a morir per Catalunya i per la República".

Seguidament, Macià, amb dificultats per creuar Sant Jaume entre la multitud que el volia abraçar, es dirigí al palau de la Diputació, l'edifici històric de la Generalitat, encara abolida. Un cop allà, pujà al balcó i feu una segona proclamació: "En nom del poble he pres possessió del govern de Catalunya. El poble ens ha donat el seu vot perquè governem la ciutat, i jo, en nom de Catalunya, em faig càrrec del seu govern, i us dic que aquí ens quedem disposats a defensar les seves llibertats. Espero que el poble sabrà fer el mateix. D'aquí no ens trauran sinó morts. També us dic que ens hem de fer dignes de la llibertat que acabem de reconquerir i espero que el poble sabrà, si cal, mori com nosaltres per defensar-la". Poc després, arribà el president de la Diputació, Joan Maluquer, i reclamà a Macià que desocupés el palau, advertint-lo que no l'abandonaria si no era per la força. Macià li posà una mà a l'espatlla i li digué que ho considerés un "acte de força"; Maluquer se n'anà.

Reunit amb els seus homes al palau de la Diputació, Macià redactà apressadament una nota de proclamació oficial de la República Catalana que deia: "En nom del poble de Catalunya proclamo l'Estat Català sota el règim d'una República Catalana, que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d'Espanya llur col·laboració en la creació d'una confederació de pobles ibèrics i està disposada al que sigui necessari per alliberar-los de la monarquia borbònica. En aquest moment fem arribar la nostra veu a tots els estats lliures del món en nom de la llibertat, de la justícia i de la pau internacional."

16:00h: Es proclamà la república a València i Palma. A palau, Macià començà a rebre trucades de Madrid, on el govern provisional republicà -que tot just s'estava constituint- li reclamava que retirés "república catalana" de la proclamació. Mentre negociava, procurava consolidar el nou règim i mantenir l'ordre públic.

L'ambient a la plaça Sant Jaume després de la proclamació de la República

20:00h: Es constituí el govern provisional de la República espanyola a Madrid; Niceto Alcalá-Zamora, que en seria el president, proclamà la República des del balcó del ministerio de Gobernación davant d'una Puerta del Sol plena a vessar. Macià, enllestia el ban que serà difós per ràdio i fixat als carrers:

"Catalans: Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica. D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá-Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat. En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. Preguem, que cada català així com tot altre ciutadà resident a Catalunya es faci càrrec de l'enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre nosaltres. Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria. Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre. En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional. Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!" (existeix una gravació de Macià llegint-lo)

20:40h: El rei Alfons XIII, que renuncià al seu paper com a cap d'estat però no abdicà de la corona, s'acomiadà de la resta de nobles al Palacio d'Oriente, que estava encerclat per les Joventuts Socialistes per a què ningú hi irrompés, i agafa el cotxe -sol- en direcció a Cartagena per embarcar cap a l'exili a França.

Així, després d'un dia caòtic i emocionant, les repúbliques eren un fet. Macià, atenent-se als acords del pacte de Sant Sebastià i, conscient que necessitava partir d'una posició de força, havia proclamat la República catalana. A Madrid, on es tractava el traspàs de poders amb les forces monàrquiques, la notícia fou rebuda amb preocupació. Calgué esperar fins a la nit per a què el govern provisional de la República espanyola la proclamés; volia protegir la sortida del rei. El 17 d'abril Madrid envià tres ministres -Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer- per a què forcessin Macià a retirar la República Catalana. Al final del dia, després de tenses negociacions, Macià hi acabà accedint -contrariat- a canvi de la restauració de la Generalitat, que hauria d'actuar com a govern autònom de Catalunya, i d'un estatut d'autonomia que regularia la relació amb l'estat; com reconeixeria més tard, aquell fou el dia més trist de la seva vida.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

[Continguts] També us pot interessar...

> 19 de juliol de 1936: la derrota de l'aixecament militar a Barcelona  

> 16, 17 i 18 de març de 1938: tres dies de terror aeri sobre Barcelona 

Josep Moragues, vida i suplici d'un general austriacista (1669-1715)

"Viatger, vingues d'on vingues / si tens el cor honrat / flecta els genolls i prega / com fill, davant del cap / del pros Josep Moragues / el nostre general" ("Lo cap del general Moragues" d'Àngel Guimerà, 1887)

Josep Moragues i Mas nasqué a Sant Hilari Sacalm l'any 1669. Fou el tercer fill d'una família de pagesos benestants i, amb 16 anys, a la mort del pare, heretà el mas. L'any 1693 es casà amb Cecília Regàs, que era filla d'un ciutadà honrat de Girona, propietari del mas Regàs d'Arbúcies.

L'estiu de 1694, durant la Guerra dels Nou Anys, que enfrontà la França de Lluís XIV i la monarquia hispànica de Carles II l'Encantat, una companyia francesa saquejà la vila de Sant Hilari. Moragues hauria matat un sentinella francès abans que els catalans recuperessin la vila, al juliol, fet que marcà l'inici de la seva carrera militar. L'any 1695 ja formava part d'una companyia de fusellers comandada pel Ramon Sala, veguer de Vic, i Josep Mas de Roda, també osonenc, amb la que combaté als francesos al Pla de l'Estany i la Garrotxa. Aquesta actuació militar l'aproximà als "vigatans", petits hisendats i menestrals osonencs que odiaven els francesos pels abusos comesos durant els repetits atacs contra llur terra.

L'any 1700 morí Carles II sense un hereu, com s'esperava. Feia temps que les cancelleries europees intrigaven per la successió del "gegant malalt d'Europa"; destacaven dos grans candidats: Felip d'Anjou, net de Lluís XIV de França, i l'Arxiduc Carles, fill de l'emperador d'Àustria. Finalment, quan s'obrí el testament del difunt rei, Felip d'Anjou havia estat l'elegit. L'any 1701, Anglaterra, preocupada pel fet que els Borbons regissin alhora França i la monarquia hispànica, impulsà l'Aliança de l'Haia per deposar al flamant Felip V i posar enlloc seu a l'Arxiduc Carles; se li uniren Àustria i Holanda. Començava la Guerra de Successió.

A Catalunya, Felip V fou inicialment reconegut com a rei i vingué a Barcelona, on jurà les constitucions catalanes i celebrà corts. Tot i així, durant els anys que seguiren, la prohibició del comerç amb anglesos i holandesos, els principals socis comercials dels catalans, i el despòtic govern del virrei Velasco, que reprimí durament la més mínima simpatia per l'Arxiduc Carles, decantaren bona part de la societat catalana cap al bàndol austriacista.

Així, l'any 1705, Moragues es reuní amb altres prohoms osonencs a l'ermita de Santa Eulàlia de Riuprimer, on signà el “pacte dels Vigatans” per avalar que s'entaulessin negociacions amb l'Aliança de l'Haia per incorporar-hi Catalunya. En virtut d'aquest pacte, que se subscrigué amb els aliats a Gènova, els catalans s'havien d'aixecar en armes al rerepaís per facilitar el desembarcament i ocupació de Barcelona per l'Arxiduc Carles i la coalició aliada.

D'aquesta manera, Moragues participà en un gran aixecament a Osona, fent-se amb el control de Vic, i al juliol, al capdavant d'uns 200 homes, derrotà al Congost a la partida borbònica que havia anat a recuperar-la. Poc més tard, a l'agost, es dirigí cap a Barcelona amb centenars de voluntaris austriacistes per ajudar a l'exèrcit aliat en el setge a la guarnició borbònica, que capitulà a l'octubre. L'Arxiduc Carles entrà a Barcelona al novembre.

Aquella tardor de 1705, l'Arxiduc Carles reconegué l'actuació de Moragues, que gaudia d'un creixent prestigi militar, designant-lo, junt amb 7 vigatans més, coronel de les Reials Guàrdies Catalanes. A la primavera de 1707, fou ascendit a general de batalla (1707) i governador de Castellciutat, fortalesa des de la qual havia de vigilar els passos pirinencs de la Cerdanya i Ribagorça; poc després morí la seva muller Cecília. L'estiu de 1710 es casà en segones núpcies amb Magdalena Giralt, senyora de Bressui, a Sort.

Al setembre de 1713, en no aconseguir aixecar voluntaris austriacistes a la Conca de Tremp i constatant que Catalunya havia estat abandonada pels aliats i combatia sola contra els borbònics, que avançaven pel territori aplicant mètodes de terrorisme militar, rendí de forma honrosa Castellciutat, que no disposava de queviures ni podia rebre reforços, després de 8 dies de setge. En virtut de la capitulació els defensors pogueren sortir-ne.

Desmoralitzat i malalt, passà l’hivern a Sort, des d’on reprengué les accions militars al gener de 1714. Al febrer assaltà Castellciutat però fou rebutjat pels borbònics que, en un contracop, apressaren la seva família com a ostatges. Empresonats a Balaguer, aconseguí rescatar-los i els deixà a Cardona, baluard de la resistència austriacista a l’interior de Catalunya.

Des d’allà, amb la seguretat de tenir qui més estimava a recer, el general –ara guerriller– fustigà contínuament la rereguarda borbònica, obligant als enemics a mantenir destacaments repartits pel territori i a alleugerir la pressió sobre la Barcelona assetjada. Tot i així, la capital catalana, exhausta després de 14 mesos de setge, acabà capitulant l'11 de setembre de 1714; pocs dies més tard, el 18, la fortalesa de Cardona, on s'havien refugiat els darrers resistents austriacistes, capitulà per ordre de Barcelona. Als defensors de Cardona se'ls respectaria la vida i se'ls permetria embarcar per abandonar el país.

El bust de Josep Moragues al pla de Palau de Barcelona / AMS

Moragues, enlloc d'exiliar-se -com feren molts altres austriacistes- es retirà a Sort amb la seva família. Hom apunta que pretenia marxar pels Pirineus però que s'esperaria a recuperar el seu nebot, encara pres. Mentrestant, sembla que Felip V, disgustat per l'amnistia que s'havia concedit als militars austriacistes en les capitulacions, envià la contraordre de detenir-los. Així, Moragues fou cridat a presentar-se davant del capità general de Barcelona, que li retirà la documentació i el posà -secretament- sota vigilància.

Tement ser arrestat per conspiració, al febrer de 1715 Moragues feu testament i buscà la manera d'embarcar cap a Mallorca, encara en mans dels austriacistes, però quan ja es trobava a mar, en ser reconegut pel barquer, fou tornat a Barcelona per por de represàlies. Moragues s'amagà llavors a Montjuïc esperant un segon passatge però acabà sent trobat i detingut junt als seus còmplices, els capitans Jaume Roca i Pau Macip.

El general fou torturat, sotmès a un judici sumaríssim i condemnat a mort. El 27 de març de 1715, descalç, vestit de penitent i sense ser-li reconeguts els honors militars, patí el suplici de ser arrossegat viu lligat a un cavall pels carrers de Barcelona i, després, se’l degollà, decapità i esquarterà. Jaume Roca i Pau Macip foren penjats a la forca.

En un moment en què la guerra no estava tancada, la cerimònia d'execució de Moragues serví com a càstig exemplaritzant: el seu cap fou ficat dins d'una gàbia i penjat al Portal de Mar amb una inscripció en llatí que deia: "Josep Moragues, per haver comès el crim d'una repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia".

La repressió no s'acabà amb el cos mutilat del general caigut, sinó que també s'aplicà a la seva vídua i familiars, que foren empresonats i desposseïts de llurs propietats. Després de dotze anys de súpliques, un cop signada la pau de Viena (1725), Margarida Giralt va aconseguir que se li retornés el cap del marit; llavors la família marxà a l'exili.

Tot i no haver estat un dels militars austriacistes més importants -de fet lluitava a les ordres del marquès de Poal, el veritable cor de la resistència- el seu martiri el convertí en un heroi de Catalunya, recuperat durant la Renaixença, com expliquen els versos de Guimerà. Des d'una mirada actual, la seva trajectòria vital és interessant per entendre la Guerra de Successió.

Des de 1999, al pla de Palau, el lloc aproximat on hauria estat exhibit el cap del general, un monument de marbre i un pal amb la senyera ideat per l'artista Francesc Abad recorden l'heroi austriacista malgrat les traves que posà l'Ajuntament per acceptar-los. L'any 2013 fou col·locat, davant l'Escola de Nàutica, un bust del general Moragues, bessó del que hi ha a Sort, obra de Rosa Martínez Brau.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

[Continguts] També us pot interessar...
> El "Carrasquet", l'apassionant vida d'un guerriller austriacista oblidat 

> L'Alguer i Sardenya durant la Guerra de Successió (1708-1718)