divendres, 22 de juny de 2018

La conquesta -definitiva- de l'Alguer i el seu repoblament amb catalans (1354)

Avui, l'Alguer i Catalunya s'estimen. Pels algueresos, Catalunya és com una mare. Pels catalans, l'Alguer és el reflex d'un passat gloriós que molts voldrien esborrar. Però l'inici d'aquesta història no fou tan idíl·lic...

Una ciutat sardo-genovesa
En una posició estratègica, controlant la ruta marítima que ressegueix la costa occidental de Sardenya, el territori de l'Alguer hauria estat poblat des d'antic. Tot i així, desconeixem la data de fundació de la ciutat, que es desenvoluparia com a port sota domini dels Doria. Aquesta família de prohoms genovesos, present a l'illa des de mitjans del s.XII, s'hauria erigit com a intermediària comercial entre Sardenya i la república de Gènova. Amb el temps, acabaria esdevenint també el principal suport financer dels jutges de Turres, un dels quatre estats sards que havien sorgit a partir de la retirada bizantina (s.X), situat al nord-oest de l'illa.

Emparentant-se matrimonialment amb la dinastia turritana, els Doria obtindran amplis territoris en recompensa per la seva ajuda naval contra les incursions piràtiques sarraïnes que assetjaven Sardenya. Així, l'any 1272, quan mor l'últim sobirà de Turres, els Doria ja controlen bona part del que havia estat l'antic estat; la resta quedarà en mans de la família italiana dels Malaspina, amb una trajectòria similar a la dels genovesos, i els jutges d'Arborea, que aprofiten per expandir llurs dominis cap al nord. Així, en el moment en què trobem la primera referència històrica de l'Aligera (1283), en veure's assaltada pels pisans durant la guerra amb Gènova, es tractaria d'una ciutat sarda controlada pels genovesos.

Badia de Port del Comte l'Alguer
Vista de la badia de Port del Comte, l'escenari de les batalles navals per prendre l'Alguer
L'arribada dels catalano-aragonesos
A l'estiu de 1323, Jaume el Just desembarca a Sardenya per conquerir-la. Té el suport dels Arborea, dinastia sardo-catalana que regeix l'únic estat sard que ha perviscut i que es declara vassalla de la corona d'Aragó. Els Doria queden en una posició compromesaEn un primer moment, el pla de conquesta catalano-aragonès no els afecta directament perquè se centra en la part meridional de l'illa, fins llavors sota poder de Pisa. Així, des de Vila d'Esglésies, el primer enclau que cau en mans de la corona d'Aragó, es perfeccionen els convenis diplomàtics establerts amb els Dòria, els Malaspina i el Comú de Sàsser, que veuen -preocupats- la progressió catalano-aragonesa pel sud de Sardenya. Poc més tard, arran de la batalla de Lucocisterna (1324), els pisans s'han de replegar i els seus dominis es veuen reduïts al castell de Càller. 

Però quan l'host catalano-aragonesa torna a Barcelona, els Dòria, els Malaspina, el Comú de Sàsser i els pisans de Càller es rebel·len. Els Arborea, obedients, s'enfronten als seus veïns del nord i els sotmeten (1325) mentre els catalano-aragonesos aconsegueixen prendre Càller als pisans (1326). Tot i així, les victòries de la coalició no atenuen la inquietud dels Dòria, ofegats per l'expansió arboresa, ni del Comú de Sàsser, que ha passat de ser una ciutat-estat a estar governada per un podestat català. Gènova dona cobertura a diverses revoltes, impedint que la corona d'Aragó acabi de controlar el nord de Sardenya. El moment més greu serà l'any 1347, quan les forces catalano-aragoneses i arboreses cauen emboscades a Aidu de Turdu, victòria fet que els Doria no poden aprofitar per l'arribada de la terrible Pesta Negra.

Conquesta i revolta (1353)
Després de l'epidèmia -que amb la seva mortaldat trastorna tota Europa- es reprèn la campanya de Sardenya. Pere el Cerimoniós, que malgrat la seva astúcia té molts fronts oberts alhora, es reforça aliant-se amb Venècia (1351), principal rival de Gènova. L'estiu de 1353 es prepara un gran estol que es dirigireix cap a l'Alguer per posar-hi setge. Un 27 d'agost les galeres catalano-aragoneses arriben a la badia de Port del Comte, davant les platges de la ciutat, ajuntant-se amb les naus venecianes. En breu apareix una flota genovesa que els escomet però que, després d'hores de batalla, acaba retirant-se durament derrotada pels aliats. Dos dies més tard, assetjada per terra i mar, l'Alguer es rendeix a l'almirall Bernat II de Cabrera

Malgrat la victòria naval, un fet inesperat canviaria el decurs de la guerra, complicant -encara més- la posició catalano-aragonesa. Aquella tardor de 1353, el jutge Marià IV d'Arborea, que anhelava unir Sardenya sota l'emblema de l'arbre, es revolta contra Pere el Cerimoniós aliant-se amb Gènova. A l'octubre, mentre un exèrcit d'arboresos i genovesos es dirigeix cap a l'Alguer, la ciutat es revolta al crit de "Arborea! Arborea! Morin els catalans!". La guarnició catalano-aragonesa que defensa les muralles, atrapada entre revoltats i assaltants, és aniquilada abans que puguin arribar reforços. L'Alguer torna a quedar en mans de Gènova.

Muralles de l'Alguer
Vista cap a ponent, amb el Cap de la Caça al fons, des de les muralles de l'Alguer 
"Reconquesta" i repoblament (1354)
Les preocupants notícies sobre la crítica situació en què es trobava Sardenya després de la revolta d'Arborea i la caiguda de l'Alguer feren que, a principis de 1354, Pere el Cerimoniós organitzés una gran i costosa expedició militar que encapçalaria ell mateix per recuperar la iniciativa. Per la seva banda, Gènova, que sabia que l'Alguer seria l'objectiu del contratac, en reforçà les fortificacions i hi acantonà centenars dels seus famosos ballesters. El 22 de juny l'armada catalano-aragonesa desembarca -un altre cop- vora l'Alguer; dos dies més tard, la ciutat ja es troba encerclada per les forces de Pere el Cerimoniós, que dirigeix les operacions de setge personalment des del campament. En aquest punt, tot i la superioritat de l'host catalano-aragonesa, el rei Pere evita un assalt directe contra les muralles considerant que les sagetes genoveses causarien moltes baixes entre els seus millors homes i reflexiona sobre com actuar.

Poc més tard, el campament catalano-aragonès es veu encerclat, al seu torn, per l'exèrcit de Marià IV d'Arborea, que tot i ser inferior en efectius i preparació, controla bona part de Sardenya. Així, ni Pere el Cerimoniós pot prendre l'Alguer tenint els sards a l'esquena, ni els arboresos poden acabar amb el gran exèrcit ibèric, capitanejat pel seu propi rei. Pel que fa a l'Alguer, una nova derrota de la flota genovesa a la badia de Port del Comte -aquell juliol- allunya tota esperança. La situació de taules dura cinc llargs mesos en què la calor, la malària i els maldecaps polítics forcen a Pere a negociar amb Marià. Així, a mitjans de novembre, se signa una pau humiliant per al Cerimoniós que confirma el domini dels Arborea sobre la Gallura i els castells de Mataró i Gelida, estableix que el governador de l'illa hagi de ser, a partir d'aquell moment, una persona grata al jutge i retorna les possessions que els Doria tenien al nord de l'illa, especialment Castelgenovese. A canvi, l'Alguer serà per a la corona d'Aragó i, si els seus defensors s'hi oposen, Marià IV d'Arborea combatrà amb els homes al costat de Pere per acabar de conquerir la ciutat.

L'Alguer, sense sortida, es lliura a Pere el Cerimoniós, que hi entra el 16 de novembre. Per castigar la seva rebel·lia, el rei expulsa tots els seus habitants -sards i genovesos- i hi posa una guarnició dels seus homes. En els anys posteriors, -ja lluny de Sardenya- ordena diverses "sentències" per afavorir el repoblament de l'Alguer, terra de frontera, concedint tota mena de privilegis als súbdits que s'hi traslladin. Una d'aquestes -per exemple- disposava la condonació de penes pels imputats per "crims i excessos" de poca gravetat (1357). Així, entre soldats i nouvinguts, l'Alguer va creixent de forma lenta però sostinguda, ara amb una població formada principalment per catalans, canviant radicalment la seva fesomia cultural. Com a fortalesa i cap de pont estratègic, els sards hi tindran prohibida l'entrada, i la monarquia mimarà amb drets i privilegis els seus habitants per compensar els perills de la llarga i cruenta guerra de conquesta de l'illa. Amb el temps, quan el català s'hagi consolidat com a llengua de les elits dirigents del Regne de Sardenya, la "fidelissima" Alguer podrà presumir del seu vincle privilegiat amb la corona d'Aragó.

Per saber-ne més:

- Farinelli, M. (2014) Història de l'Alguer. Barcelona: Llibres de l'Índex
- Casula, F.C. (1985) La Sardenya catalano-aragonesa. Perfil històric. Barcelona: Rafael Dalmau
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] També us pot interessar... 
> Sanluri, la batalla que capgirà la guerra de Sardenya (1409)
> Una nit de sang i foc a l'Alguer catalano-aragonesa (1412) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada