dijous, 17 d’agost de 2017

El poder de les paraules (en veu alta): màgia, religió i autoajuda

"Tot allò que té nom, existeix"
(Proverbi basc)

Qui hagi llegit mai un llibre d'autoajuda -jo ho he fet però consti que no m'ha servit de gaire- s'adonarà que una de les idees principals d'aquest gènere és que verbalitzar repetides vegades una afirmació fa que la interioritzem com a creença i focalitzem la nostra actuació a fer-la possible. Aquesta tesi, procliu a gurus de tota mena, té una vessant lògica que certes tendències en psicologia apliquen, com la "programació neuro-lingüística" (PNL), que proposa canvis en la manera com ens expressem per eliminar els pensaments que ens limiten i reforçar els que ens motiven. Segons els més ortodoxos en la matèria, les afirmacions han de ser en present, en positiu i recaure en la persona que les pronuncia per a què quallin en el subconscient. D'altres, més abrandats i propers a l'esoterisme New Age, sostenen l'existència d'una "llei de l'atracció" universal per la qual si hom pensa positivament atraurà l'energia positiva o al revés.

Al meu parer, aquest procés mental té una mecànica semblant a la fesi bé se li ha tret l'embolcall religiós per emmotllar-lo a la mentalitat actual. Els viaranys de la ment humana són insondables i no jutjaré si "fer afirmacions" pot funcionar a certa gent; cadascú hauria de viure feliç amb les seves creences sempre que no facin mal a la resta. Ara, deixant de banda la validesa d'aquestes pràctiques, allò que m'interessa del fenomen que explico és que, malgrat que alguns es facin d'or venent-ho tot plegat com a quelcom nou o secret, els nostres avantpassats més remots ja coneixien i utilitzaven el poder de les paraules.

Una lògica irracional
A les albors de la Història, quan la memòria es barrejava amb la llegenda i tota la tècnica cabia en un còdol, creure que la realitat estava poblada de multitud d'esperits que animaven plantes, animals i fenomens era indiscutible. En aquell temps, certs individus amb habilitats i coneixements singulars -els xamans- no només podien viatjar a "l'altra banda" sinó també mediar amb els seus habitants o intentar manipular les forces sobrenaturals. Aquest darrer propòsit constitueix allò que l'antropòleg Frazer definí com a màgia, una pràctica que es diferencia de la religió en prescindir d'una divinitat a la qual es demana humilment la intercessió, procurant dominar els elements sense intermediaris. Malgrat els seus orígens primitius, la màgia ha circulat en paral·lel a l'evolució dels sistemes ideològics de totes les cultures de la Humanitat.

La crida de les espigolaires Jules Breton
La crida de les espigolaires (Jules Breton, 1859. Musée d'Orsay, París) / wikimedia
Paganisme en espardenyes
Remugant sobre la pervivència de la màgia en la cultura popular, vaig topar fa uns anys amb "Papers personals", un recomanable documental sobre els dietaris dels pagesos catalans entre els ss.XVII i XVIII que em va descobrir un aspecte fascinant: entre les notícies, curiositats i receptaris que redactaven dia a dia hi havia també oracions invocatives que tenien la finalitat de curar tota mena de mals, protegir el bestiar de les malalties, aturar plagues, fer canviar el temps... Generalment es tractava de formules prefixades que s'adreçaven a un sant, a Crist o a la Trinitat, i s'havien de pronunciar un seguit de vegades acompanyades de parenostres i avemaries. Un exemple d'oració extret del documental, la solució per a una malaltia, ens mostra com sota la cobertura religiosa s'oculta allò que podríem definir com a encanteri:

- Orasio para la dispesta -
«Jesus es mort, Jesus es nat, Jesus es resucitat. 
Per lo misteri de la santisima Trinitat
sige pronte aquet mal curat»

Un cop encesa la llumeta vaig recordar els treballs etnogràfics que Grazia Deledda va realitzar al cor de Sardenya durant la dècada de 1890'. Segons la prestigiosa escriptora sarda, existien conjurs secrets -anomenats en sard berbos o paraulas- amb una funció semblant a les oracions que hem descrit però que només uns pocs sabien, es combinaven amb ritus senzills i tenien una potència tan gran que podien fins i tot fer avortar una dona si es pronunciaven en la seva presència. La majoria d'oracions que recull Deledda fan referència a la cura i protecció dels ramats però n'hi ha alguna de ben curiosa, com ara la que "lligava" els fusells per evitar que es disparessin sols, un perill ben real. Resseguint la qüestió a la xarxa, sembla que a Menorca també haurien existit formules com les amunt descrites.

No hem canviat tant...
El fet de trobar pràctiques equivalents en llocs prou distants com els Pirineus o el cor de Sardenya fa pensar que es tractaria dels vestigis d'una cosmovisió que el cristianisme no va poder eradicar i va acabar tolerant a canvi que s'acompanyés de la creu o el santoral. Tota la constel·lació de creences, ritus i sabers en les quals s'emmarcarien aquestes oracions, mesclades amb la religió i vigents fins al s.XIX, fan riure als ulls superbs de l'actualitat. Paradoxalment, la idea que les paraules poden servir per canviar la realitat -ara sota forma d'afirmacions i eslògans- no ha desaparegut sinó que s'ha adaptat als nous temps, demostrant que més que una rèmora del passat és quelcom consubstancial a l'ésser humà.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[ContingutsTambé us pot interessar...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada