dijous, 27 d’abril de 2017

Els retrats de Picasso: entre l'eternitat i la sornegueria

Ressenya de l'exposició temporal "Picasso. Retrats"
(Museu Picasso de Barcelona, 17 de març - 25 de juny de 2017)


Dels ulls al pinzell
Qui s'hagi interessat en Picasso sabrà que la seva vida emocional no va ser, ni de bon tros, plàcida. Sorprèn com algú que podia representar temes tan càndids com l'icònic Colom de la Pau tingués una personalitat tan conflictiva. Sense considerar aquesta dimensió de l'artista -que ha fet córrer rius de tinta- no es pot interpretar la seva obra. En aquest sentit, la pròpia fesomia de Picasso -amb aquella mirada viva i, a vegades, inquietant- denota la capacitat que tenia de mirar i veure per entendre i representarescrutant l'ànima dels subjectes que, per bé o per mal, es disposava a pintar.

En retratar gairebé exclusivament el seu cercle d'amics i familiars, Picasso aconseguia captar l'essència de les persones i, sense deslligar-se dels rostres que tenia davant, els reformulava amb traços, formes i colors senzills que expressaven allò que el pintor pensava o volia mostrar d'aquell qui retratava. Tot això es pot apreciar en la vuitantena de peces -sobretot olis i dibuixos però també escultures i gravats- que formen l'exposició temporal Picasso. Retrats del Museu Picasso de Barcelona, exposada anteriorment a Londres i formada per importants préstecs de col·leccions públiques i privades d'arreu, com el MOMA, el MET i el Guggenheim de Nova York o el Musée Picasso de París. Ordenades cronològicament, les 7 sales de l'exposició mostren com malgrat els canvis en l'estil, hi ha una coherència en la manera com Picasso representava aquells qui, en algun moment, van formar part del seu món.

Retrats que expliquen una vida
A la sala 1 trobem la família i els col·legues modernistes de l'etapa barcelonina de Picasso (1895) -reivindicats per l'enguany celebrat Palau i Fabre-, amb els qui va sintonitzar integrant-se a l'entorn dels Quatre Gats. Destaquen els barbuts Santiago Rusiñol i Pere Romeu -il·lustres precedents dels hipsters nostrats- o l'apreciat Carles Casagemas, qui, amb el seu suïcidi, va sumir Picasso en una profunda tristor. D'aquest període es troba a faltar Manuel Pallarès, un altre gran amic del pintor, que l'acollí a Horta de Sant Joan; és una llàstima que no s'hagi inclòs a l'exposició el retrat que hi ha al Detroit Institute of Arts.

A la sala 2 comença l'etapa parisenca de Picasso (1904), quan entra en la vida cultural i bohèmia del París d'abans de la Gran Guerra, comença a desenvolupar el cubisme i fa coneixença amb alguns dels artistes més importants del seu temps. Així, juntament amb la sala 3, podem veure com Picasso retrata Apollinaire, Stravinski o Mark Jacob, alternant estils que van de la caricatura a un realisme gairebé fotogràfic. Pel que fa a Daniel-Henry Kahnweiler, el marxant d'art que apostà pel cubisme, Picasso el representa fet de cubs per bé que amb tot un seguit d'atributs que deixen entreveure el seu tarannà reposat.

Olga Picasso (1923. Col·lecció particular); dreta: Dona amb barret (Olga) (1935, Centre Pompidou de París)
Ambdós quadres mostren la notable transformació que pateix Olga Kokhlova als ulls de Picasso

Entre les sales 3 i 5 coneixem les primeres dones de Picasso -Fernande Olivier, Olga Kokhlova, Marie Thérèse Walter i Dora Maar- a més d'altres personatges rellevants com l'artista surrealista Nusch Eluard o la filla del pintor, Maya, que el seu pare retrata -quan és encara una nena- imitant la manera de pintar dels infants. La representació d'Olga -la seva primera muller- és un exemple diàfan de com els sentiments de Picasso impregnen la seva obra: si a l'any 1923 -poc després d'haver tingut el seu fill- la presenta en un posat digne i estil clàssic, el 1935 -en plena crisi matrimonial- el rostre de la dona, format per esquemàtiques formes geomètriques, transmet ara tota la decepció, dubtes i patiment de la situació.

Un cas força més divertit és el de Jaume Sabartés, el fidel amic i secretari personal de Picasso, que apareix de jove amb un posat seriós i acaba representat com un cavaller del Siglo de Oro o un vell que s'arramba a les noies de les revistes. A la sala 6 l'acompanyen tot un seguit de pintors universals com Rembrandt, Degas o Rafaelloque el malagueny homenatja presentant-los en les escenes més inversemblants.

Françoise Gilot, l'amant que tingué dos fills amb el pintor i després trencà amb ell, és representada a la sala 7 de forma esbossada, distant, en una butaca o contemplant Claude i Paloma mentre dibuixen -una composició excel·lent, al meu parer; per descobrir la seva veritable cara convé veure la sèrie de retrats que Picasso en féu el 1946, exposats a la sala 16 de la col·lecció del museu. Jacqueline Roque, la jove muller amb qui Picasso compartí els seus últims anys d'existència, apareix retratada amb més detall i amabilitat, asseguda mentre observa -pacient però sempre atenta- com el pintor treballa en els seus quadres.

A mercè de l'artista
Picasso va fer retrats al llarg de la seva dilatada carrera, experimentant amb les tècniques i estils com a recursos expressius. Cada quadre respon a un moment concret de la seva trajectòria vital i artística, a la seva relació amb qui retratava o, fins i tot, al seu estat anímic, per tant, en cadascun dels retrats, també s'hi representa ell mateix. Agradés més o menys als retratats, sota la mirada del geni -unes vegades greu, d'altres sorneguera- quedarien immortalitzats. En conjunt, Picasso. Retrats és una exposició completa i ben organitzada a més d'una cita ineludible per tots aquells que estimin o vulguin conèixer l'obra picassiana.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada