dimarts, 10 de maig de 2016

5-6 maig 1412: una nit de sang i foc a l'Alguer catalano-aragonesa

Malgrat el cop que havia suposat per a la corona catalano-aragonesa la mort de Martí el Jove, l'hereu al tron, la derrota d'Arborea a Seddori (1409) fou la senyal gairebé inequívoca que la sort del darrer regne sard estava decidida. Així, mentre el sobirà arborès Guillem III de Narbona tornava als seus territoris occitans per buscar suports, l'exèrcit de la Corona d'Aragó, després d'un dur revés vora Santa Justa, aconseguí prendre Bosa i Oristany (1410). Havent perdut la seva capital, Guillem III de Narbona desembarca a Sardenya i es reorganitza, establint-se a Sàsser i fent-se fort al nord de l'illa amb el suport dels Dòria.

Muralla de mar de l'Alguer
Vista des de la muralla de mar de l'Alguer amb el Cap de la Caça al fons / AMS

Després d'alguns atacs fallits i en una situació política fràgil, Guillem III de Narbona prova una arriscada jugada, que seria l'última, per recuperar els seus dominis sards. La nit del 5 de maig de 1412, uns 350 soldats francesos i sassaresos de l'exèrcit arborès assalten les muralles de l'Alguer per prendre-la aprofitant la foscor. En el context de la llarga i cruenta guerra de Sardenya (1323-1420), la fortalesa, repoblada amb catalans el 1354 i amoixada des de llavors amb nombrosos privilegis per afermar la lleialtat dels seus aguerrits pobladors, era un dels nuclis clau pel control de l'illa i, per tant, conquerir-la tenia un gran valor estratègic. Tenim coneixença dels fets gràcies a la "Relació de la conquista dels francesos" i a les "Cobles" que sorgiren per a rememorar els fets, tot plegat recollit al "Llibre de cerimònies" de l'Alguer (1586).

Aquella nit, però, quan l'enemic ja havia arribat a la muralla «ab tanta silensi i secret» i pujava per les escales que hi havia colgat, els sentinelles «tocaren alarma» i els homes i dones de l'Alguer sortiren de les seves cases i «foren en continent a punt ab sas armas, ballestres i vergues». Xocant amb els assaltants, que havien aconseguit entrar, els defensors «ab gran valor y esfors daren en ells, y aprés de gran pelea los retiraren». Superats per la resistència dels algueresos, els enemics acabaren refugiant-se a la torre de l'Esperó, avui reformada -originàriament era quadrada-. Llavors, els algueresos començaren a acumular llenya entorn a la torre i «acudiren per a posar foch» per fer sortir els assaltants. Segons l'erudit religiós Vittorio Angius (1797-1862), molts dels soldats enemics que es rendiren foren aniquilats per la població enfervorida mentre que els qui pogueren, s'escaparen. L'endemà, sempre seguint la crònica, a «lo bastart de Saboya» -el capitost que liderava l'assalt i que havia estat capturat- li fou «llevat lo cap».

A l'alba d'aquell 6 de maig, Guillem III de Narbona havia perdut els seus millors soldats i la darrera possibilitat de guanyar la guerra a la Corona d'Aragó. L'any 1420, després d'un llarg estira-i-arronsa, l'últim sobirà d'Arborea acabà venent els seus drets per 100.000 florins d'or d'Aragó i tornava els territoris que encara posseïa a Sardenya. El llarg conflicte que havia dessagnat ambdós bàndols arribava a la seva fi.



Durant segles els algueresos celebraren l'aniversari de la victòria entonant les cobles que narren els esdeveniments («O vescomte de Narbona / bé haveu mala rahó / de vos escalar la terra / del molt alt rey d'Aragó! [...] Muiran, muiran los Francesos / y'ls traydors dels Sassaresos / que han fet la trayció / al molt alt rey d'Aragó»). Mentrestant cremaven el ninot d'un soldat francès, tradició prohibida el 1628 pel governador reial amb la voluntat d'atenuar la proverbial rivalitat entre l'Alguer i Sàsser. Així i tot, les cobles seguirien recordant «les coses memorables e insignes susehides en aquella giornada»; al video que adjunto, podeu escoltar com sonen -600 anys després dels fets- en la versió d'Àngel Maresca, "lo Barber" de l'Alguer.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per saber-ne més:
ARMANGUÉ, J. (2008) "Ripopolamento e continuità culturale ad Alghero: l'identità epica" Insula, n.4; pp.5-19
BUDRUNI, A (2010) Breu història de l’Alguer. Barcelona: Serra d’Or
CASULA, F.C. (1985) La Sardenya catalano-aragonesaPerfil històric. Barcelona: Rafael Dalmau
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[secció Cròniques de Sardenya] T'ha agradat aquest article? També et pot interessar...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada