divendres, 22 de maig de 2015

Els sards de la Brigata Sassari a la 1a Guerra Mundial (1915-1918)

Un 23 de maig de 1915 Itàlia entra a la 1a Guerra Mundial amb l'ambició d'arrencar a l'Imperi austro-hongarès els territoris del Trentino i l'Alto Adige fins al pas del Brenner, Istria, Trieste i la costa dàlmata. Queda enrere, així, un any d'incòmoda neutralitat en què Itàlia no es decidia a intervenir en virtut de l'aliança defensiva que tenia amb els imperis centrals. Finalment, després d'encesos debats, s'imposa la idea que una Alemanya victoriosa castigaria la traïció d'Itàlia i que, per tant, més valia donar suport als aliats, que havien posat en entredit la invencibilitat dels alemanys aturant-los al Marne. Així, s'acaba pactant en secret la intervenció italiana al costat de l'Entente a canvi de concessions territorials als Alps, l'Adriàtic i l'Egeu.

Una fotografia, per si de cas...
Durant la guerra, Itàlia va mobilitzant les classes del 1874 al 1900, és a dir, tots els homes entre els 17 i els 40 anys. Un cop al front, molts soldats demanen que els retratin i, pagant-ho de la seva butxaca, reben una postal que envien a llurs famílies per a què en tinguin notícies; o un últim record. Individuals o en grup, aquestes fotografies s'haurien realitzat durant la campanya en un escenari preparat, amb una tela pintada de fons i un atrezzo força "carrincló" que intentava dissimular les penúries de la vida al front. Gairebé un segle més tard, regirant entre els llibres i papers del meu avi, vaig trobar una d'aquestes postals de la guerra.

S'hi veu un jove, d'alçada discreta i posat serè, vestit amb l'uniforme italià. Es tracta, segurament, del meu besavi, Francesco Scanu. Donat que era del 1899, la seva lleva no fou cridada fins al 1917, tot just quan tenia 18 anys. Com molts altres joves de la seva illa, Cischeddu va haver d'abandonar Sardenya per combatre per un país que no havia trepitjat mai i que tan sols coneixeria per l'escola o els diaris. Enquadrat en la Brigata Sassari, una unitat formada exclusivament per sards, deuria adonar-se aviat que entre la seva terra i la "pàtria" que li tocava defensar hi havia una distància molt més gran que el mar que les separava.


El retrat de Cischeddu al front; dreta: L'Unione Sarda realça l'heroisme dels combatents sards
La guerra dels sards
Lluny de l'illa, en terra estranya, les típiques diferències entre pobles es dissiparen i els sards es cohesionaren entorn a la seva identitat. En les hores a la rereguarda, trobant-se al "continent" -el terme amb què es referien a Itàlia- se'ls deurien plantejar moltes preguntes de difícil resposta. Com podia ser que la resta d'italians no entenguessin la seva llengua i, en canvi, alguns austríacs parlessin l'italià millor que ells? Per què la seva era l'única unitat de tot l'exèrcit italià formada per combatents d'una mateixa regió? Per què sempre els enviaven a ells als escenaris més terribles del conflicte? I, la pitjor, per què havien de sacrificar les seves joves vides -plenes d'il·lusions- en una guerra que ni volien ni entenien?

Per a l'Itàlia d'inicis de segle, Sardenya era un territori que calia exprimir per guanyar posicions en la cursa de les potències europees. A més, aquells sards eren una "raça" estranya i violenta -tal i com assegurava algun antropòleg mesurant els seus cranis- i ajuntant-los combatrien millor, disposats a morir -no tant pels Savoia- sinó, més aviat, per demostrar el seu valor "salvatge". Dels 100.000 cridats a files (1/8 de la població de l'illa), 9.014 acabaren mutilats o ferits i 3.817 no tornaren mai a casa, morts o desapareguts als freds Alps. La Brigata Sassari fou la unitat que patí el nombre més alt de víctimes, perdent el 13,8% del efectius, per sobre del 10,4% de la mitjana italiana. No cal dir que en una illa empobrida com era Sardenya, les conseqüències de la guerra suposarien un greu trauma i un contratemps afegit a la seva situació precària.

Relats del front
Giustino Tuveri, un dels darrers veterans sards de la guerra, fou entrevistat per Le Monde l'any 2005 i relatà així com visqué l'assalt a un turó controlat pels alemanys en el qual el seu regiment fou massacrat : "Queien com mosques. Em vaig arrossegar cap a una galeria davant de la qual hi havia un monticle de morts. En pujar-hi, em dispararen un altre cop a l'esquena. De nit vaig ser traslladat a l'hospital. Em tragueren la bala sense anestèsia amb l'ajuda d'uns homes que m'agafaven dels braços i les cames. Continuo sentint el soroll de l'escalpel que tallava la carn". Sobre l'horror de la guerra, digué: "Érem joves, sense experiència, només teníem por a la mort. La nostra única obsessió era salvar la pell". Un altre testimoni de l'absurditat de la guerra -al front italià s'arribaren a provar prototips d'armadures que acabaren trinxats per les metralladores enemigues- fou el del capità Emilio Lussu, que explicà la seva experiència a Un anno sull'altipiano (1938), traduït recentment al català com a Homes com nosaltres.

Retorn, esperances i frustració
Molts dels veterans que tornaren no van voler parlar mai de la carnisseria que sofriren, però el relat de la guerra fou present a totes les llars sardes de l'època, que en guardaren un dolorós record. Això sí, el patiment compartit a les trinxeres féu que prenguessin consciència de la seva alteritat i decidissin constituir el que seria el primer partit autonomista de Sardenya -el Partit Sard d'Acció (1921)- per resoldre els problemes de l'illa. Però aquesta prometedora experiència sardista de masses es veié aviat estroncada per l'adveniment del feixisme italià, que combaté els sardistes més ferms i n'absorbí els menys convençuts.

Malauradament, no vaig poder conèixer el meu besavi ni el seu testimoni. Tot i que al 1917 se succeïren les batalles més terribles del front italià, per l'edat que tenia i pel que n'he pogut saber per la família sembla que no estigué gaire temps a primera línia de foc. En qualsevol cas, no només sobrevisqué sinó que mirà d'aprofitar el temps que li havien robat enviant-lo al front per aprendre a cosir i arreglar rellotgesEn tornar a Sardenya, mastru Cischeddu es casà, formà una família i obrí una sastreria al poble, ofici que complementava els caps de setmana anant a ajustar rellotges per la contrada amb la seva bicicleta.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] També us pot interessar...
> La fi de la 1a Guerra Mundial i la seva repercussió a Catalunya (1918) 
> Genealogia del sardisme: de la revolució sarda (1794) fins avui