diumenge, 4 de gener de 2015

Arqueologia i sardisme: la recerca de la identitat robada

En els darrers temps, el llarg conflicte en el sí de l'arqueologia sarda entre el món acadèmic i alguns aficionats "outsiders" s'ha tornat cada cop més greu. Hi ha contribuït la troballa dels gegants de Mont'e Prama i totes les vicissituds relatives a aquestes escultures: la seva museïtzació per separat, la possibilitat que algun gegant acabés exposat a Roma, els problemes de vigilància del jaciment o la possible intrusió d'una empresa forastera (no-sarda) per a excavar-lo. Tot això ha provocat que creixés l'interès de molts sards per la pròpia història, identificant-se amb la civilització nuràgica i interpretant els gegants com la mostra palpable d'un passat gloriós que s'ha perdut i que cal recuperar i protegir.


Les restes arqueològiques del nurag Santu Antine de Turràlva (Wikimedia)
Les causes del problema
La idealització pel propi passat és un element comú de totes les nacions en la seva presa de consciència. Així, la singularitat, majestuositat i extensió de la civilització nuràgica (amb uns 7000 nurags arreu de l'illa) fa ben comprensible que des dels sectors més sensibles a la pròpia identitat - vinculats a les diverses cares del sardisme - se la reivindiqui com a base de la cultura i especificat nacional sarda. Fins aquí tot entra dins la normalitat i a qui hagi visitat algun dels grans nurags de Sardenya no li semblarà pas estrany; el problema apareix quan - en alguns casos - aquesta evocació s'exagera o es barreja amb el marasme ideològic New Age, difonent-se posteriorment en tot tipus de publicacions extra-acadèmiques que circulen amb aires de divulgació i veracitat. 

Entre les idees que presenten trobem sovint la ubicació de la mítica Atlàntida a Sardenya, la identificació acrítica dels Shardana - un dels Pobles del Mar que assolà el Mediterrani oriental - amb el poble nuràgic o la recerca dels origens d'aquest en les més remotes civilitzacions. En conjunt, aquestes teories poc documentades distorsionen la difícil tasca de reconstruir el passat que fa l'arqueologia i confonen a moltes persones que cerquen, de bona fe, les bases de la seva història col·lectiva. 

Cal dir, per contra, que les institucions competents (ministeri i universitats) tenen la seva part de culpa per haver descuidat la tasca de divulgació de les noves troballes i coneixements, cosa que només ha començat a canviar recentment. En aquest sentit, els museus de l'illa - exclusivament arqueològics/etnogràfics - no ajuden, doncs presenten una visió de Sardenya com a escenari i no com a subjecte. Però el problema és encara més profund i s'inicia durant l'etapa escolar dels nois i noies sards: si bé en els llibres de text es fa referència a la cultura nuràgica, els posteriors esdeveniments històrics que donen coherència i sentit al poble sard no figuren al temari. Cauen en l'oblit, així, episodis com el de la formació dels regnes sards medievals (judicados) i dels seus avançats codis legislatius (cartas de logu), la resistència de Marianu IV i de la seva filla Elionora contra la conquesta catalano-aragonesa, les negociacions a Utrecht per a una Sardenya sobirana o la conjura de Palabanda (1812) per expulsar els piemontesos i la brutal repressió que la seguí. 

Tots aquests fets demostren una continuïtat històrica en la identitat sarda, adaptant-se als nous temps, i les implicacions polítiques que ha tingut. Hi ha molts motius per a sentir-se orgullós de "ser sard" enllà de la civilització nuràgica. Però la general desconeixença per part de la majoria de la població d'aquests episodis redueix molt "l'autoestima" dels sards, que pugen creient que la seva història acaba amb els darrers nurags i que en les fases posteriors Sardenya vaga fora del temps fins a quedar sota la necessària tutela de l'estat italià, entès com a l'únic garant de la "civilització" i l'estabilitat a l'illa.


La solució
El rar privilegi de poder conèixer els propis besavis - la civilització nuràgica - no hauria de fer oblidar ni els avis ni els pares. Doncs Sardenya és també filla del món romà, medieval i modern; d'un llarg procés històric que l'ha portat a la seva situació actual, amb les seves misèries, joies i herois. Així, el gran interès que causa el passat més remot de la història sarda i la profusió de publicacions i llocs web que en parlen són el símptoma de la necessitat de recuperar desesperadament una identitat forçosament oblidada i un sentit que permeti afrontar com a col·lectivitat els nous i difícils reptes dels propers anys. 

Una societat normal, que conegués bé el seu recorregut històric, tindria prou recursos per a fer-ho i s'emmirallaria també en la resta d'èpoques i personatges del seu passat. Però els processos de nacionalització de masses de l'estat italià (ràdio, televisió, diaris, escoles) han comportat que l'única referència del propi passat per als sards sigui la civilització nuràgica, a la qual s'aferren aquells que cerquen les seves arrels fins al punt, en alguns casos, de sobredimensionar-la o atribuir-li uns valors que l'arqueologia no pot demostrar. En aquest procés que s'ha engegat de re-descoberta del propi passat, el govern regional de Sardenya n'és també responsable, doncs ha de posar a l'abast els estris per satisfer les demandes i necessitats de la seva gent. A més, un bon coneixement de la història i la cultura de l'illa - transmeses per l'escola sardaadequaria la col·laboració popular en la seva recuperació i facilitaria la valorització de l'extensíssim patrimoni cultural sard.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Categories] T'ha agradat aquest article? També et pot interessar...
- Petita història de Sardenya

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada