dilluns, 10 de novembre de 2014

7 efemèrides sobre la Catalunya moderna i la Guerra de Successió

1) El Corpus de Sang
El 7 de juny de 1640 es produí el Corpus de Sang, un motí iniciat per uns 500 segadors a l'entrada del portal de Mar de Barcelona quan un d'ells fou malferit en ser identificat i apressat per la mort d'un algutzir reial. Aquests fets s'emmarquen en un context d'insurgència generalitzada a l'interior del Principat pels allotjaments de soldats de la monarquia hispànica a les cases dels pagesos durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), la crisi al camp i la tensió constant entre la Generalitat i les autoritats reials. L'incident de la detenció derivà en un tiroteig en el que hi morí un segador, fet que encara atià més els ànims: al crit de "Visca la terra! Mori el mal govern!" els segadors i els habitants de Barcelona assaltaren les cases dels jutges de l'Audiència i assassinaren el virrei just abans que aconseguís fugir en una galera. Malgrat la prudència inicial de les autoritats catalanes, que havien procurat apaivagar l'ira dels insurgents, la notícia que l'exèrcit castellà es dirigia cap a Catalunya per fer-s'hi amb el control motivà que es convoqués la Junta de Braços i es formalitzés la secessió d'una República catalana sota protecció francesa (1641). Així s'inicià la Guerra de Separació entre la monarquia hispànica de Felip IV i l'aliança catalano-francesa, que acabaria sent derrotada el 1652 amb la caiguda de Barcelona.

Corpus de Sang per Antoni Estruch
"Corpus de Sang" per Antoni Estruch, 1907/wikipedia
2) Tractat dels Pirineus

Un 7 de novembre de 1659 la monarquia hispànica i el Regne de França acordaren posar fi als enfrontaments que havien sostingut des de l'esclat de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Amb les clàusules per segellar la pau, s'incloïen diverses concessions territorials, entre les quals la partició del Principat de Catalunya per la línia dels Pirineus i la cessió a França dels territoris al nord de la serralada, o sigui el Rosselló, l'Alta Cerdanya, el Conflent, el Capcir i el Vallespir. Roses i Cadaqués, que es trobaven en mans franceses i apareixien a les negociacions de pau com a territoris susceptibles de ser cedits, es reintegraren al Principat; com també Llívia, que, per la seva condició de vila, es mantingué aïllada entre les noves possessions de França. A banda, el tractat de pau obria la porta a l'entrada de productes francesos a Catalunya, cosa que posava en perill la indústria pròpia. Les institucions catalanes, que no tingueren veu ni presència en les negociacions, no reconegueren la partició del país. L'any 1660 dos edictes promulgats per Lluís XIV establiren el Consell Sobirà del Rosselló, que posà els fonaments del desmantellament de les institucions i lleis catalanes al territori i la seva francesització. Durant els anys posteriors, els nord-catalans protagonitzaren nombroses revoltes contra el domini francès, que foren durament reprimides. Cada any, el cap de setmana anterior al 7 de novembre, es commemora l'efemèride -considerada la Diada de la Catalunya Nord- amb una marxa pels carrers de Perpinyà.

Signatura del tractat dels Pirineus
Signatura del tractat amb Lluís XIV de França i Felip IV de Castella a l'Illa dels Faisans per Jacques Laumosnier/wikipedia
3) El Pacte dels Vigatans
El 17 de maig de 1705 s'establí el "pacte dels Vigatans", pel qual diversos prohoms osonencs, bregats en les guerres contra els francesos, acordaren pactar una aliança amb Anglaterra per entronitzar Carles d'Àustria com a rei de la monarquia hispànica. L'acord preveia que Anglaterra donés suport militar per deposar el francès Felip V i es comprometés a respectar les constitucions catalanes a canvi que els "vigatans" aixequessin el rerepaís, facilitant així el desembarcament aliat a Catalunya i el control efectiu del territori. A la reunió, celebrada a l'ermita de Sant Sebastià de Santa Eulàlia de Riuprimer (bisbat de Vic), hi assistiren, entre d'altres, els cabdills militars Josep Moragues i Francesc Macià Ambert "Bac de Roda". Per segellar el pacte amb Anglaterra s'enviaren a Gènova dos plenipotenciaris -Domènec Perera i Antoni de Peguera- que signaren el tractat amb el representant de la reina Anna, Mitford Crowe, el 20 de juny d'aquell mateix any. A l'agost, les tropes aliades començaven a assetjar des del mar Barcelona, que prengueren a l'octubre. Al novembre, l'Arxiduc Carles rebia la benvinguda en la seva entrada a la ciutat. A partir d'aquest moment, el Principat de Catalunya reconeixeria Carles com a rei i s'implicaria en la Guerra de Successió (1701-1714) defensant la causa austriacista.

Ermita de Sant Sebastià, Santa Eulàlia de Riuprimer
L'ermita de Sant Sebastià i el monument commemoratiu dels signants del "pacte dels Vigatans"/AMS
4) La batalla d'Almansa
El 25 d'abril del 1707 l'exèrcit austriacista és derrotat a la batalla d'Almansa a mans dels borbònics deixant via lliure per a la conquesta dels regnes de València i Aragó. Felip V desencadenarà llavors una forta repressió sobretot al sud de València, que havia acollit amb fervor la causa austriacista des de les reivindicacions camperoles i anti-feudals que sostenien els "maulets" liderats pel general Basset. A banda de la destrucció de nuclis com Xàtiva i la persecució, l'avenç borbònic suposà la supressió dels furs valencians i aragonesos "por justo derecho de conquista" i la imposició dels decrets de Nova Planta, que implicaren de facto la inserció València i Aragó en un nou complex institucional dominat per Castella, desmembrant-se així els territoris de la corona catalano-aragonesa. Després de la derrota, molts austriacistes valencians es replegaren a Catalunya, on la notícia de la crueltat dels borbònics i del projecte unitari i absolutista de Felip V encara afermaren més la idea que la causa de l'Arxiduc Carles era l'única opció per mantenir les pròpies constitucions i llibertats. El 25 d'abril és commemorat com a Diada alternativa del País Valencià pels sectors valencianistes fusterians.

Representació de la batalla d'Almansa
La batalla d'Almansa pintada per Bonaventura Ligli i Filippo Pallotta/wikipedia
5) Mort del Carrasquet
Un 4 de setembre de 1743 moria el guerriller Pere Joan Barceló i Anguera, conegut com a "Carrasquet". Nascut el 1682 a Capçanes, combaté durant la Guerra de Successió Espanyola com a alferes, al costat del seu pare, per la causa austriacista. Després de la caiguda de Barcelona (1714), malgrat haver obtingut el perdó, fou empresonat dues vegades. Fugit, es refugià a la serra de Llaberia, on organitzà un grup de guerrillers que s'enfrontaren en diverses accions a l'exèrcit borbònic. L'any 1718, en el context de la guerra entre la Quàdruple Aliança i Espanya, entrà al servei del duc de Berwick -qui prometé el restabliment de les constitucions de Catalunya- i esdevingué el cap de les partides austriacistes resistents que quedaven al país. Fustigà els regiments borbònics a Reus, Valls i el Pallars, però amb la fi de la guerra (1720) i la posterior repressió, hagué d'acabar exiliant-se a Viena.

Allà, tot i ser analfabet, fou reconegut com a coronel imperial i li foren concedides terres a Mugdia (Hongria), on s'establí amb la seva dona. El 1734 combaté a Nàpols per refusar la invasió espanyola i, capturat per les forces borbòniques, fou empresonat a Cadis fins el 1738. Durant la Guerra de Successió Austríaca, sorgida arran de la mort de Carles d'Àustria (1740), estigué al servei de l'emperadriu Maria Teresa d'Àustria. Fou en aquest conflicte quan caigué mortalment ferit a Breisach el Vell (Alemanya) mentre comandava una companyia d'exiliats catalans contra els bavaresos. El seu destí final no fou descobert fins al 2002, quan es trobà el registre de la seva mort en combat a l'arxiu parroquial del poble alemany. La seva vida -apassionant i agitada- ha estat novel•lada recentment a "Vae Victus".

6) Caiguda de Barcelona
L'11 de setembre de 1714 Barcelona, exhausta i destrossada, toca a capitulació després de catorze llargs mesos de setge. La batalla final havia començat aquella mateixa matinada amb un massiu assalt borbònic sobre la Bretxa Reial i els baluards de Santa Clara, Portal Nou i Llevant, ja força deteriorats pels constants bombardeigs. Malgrat la decidida resistència de la Coronela, el poble de Barcelona i les forces reagrupades de l'exèrcit de Catalunya, els borbònics -molt superiors en efectius- aconseguiren fer-se amb la muralla.

Els defensors -que mantenien encara el baluard de Jonqueres- s'atrinxeraren llavors rere la travessera, a les cases del davant de la muralla i als carrers d'accés a la ciutat, aturant l'avenç dels assaltants. En aquest moment, el general Villarroel, que havia deixat el seu càrrec en considerar forassenyada la resistència, es reincorporà a la direcció de la defensa i preparà els contraatacs per refusar els invasors. Així, la cavalleria austriacista, encapçalada pel propi Villarroel, carregà contra les tropes borbòniques al pla d'en Llull mentre el conseller en cap, Rafael Casanova, liderava un furiós contraatac des de la muralla enarborant el penó de Santa Eulàlia. En aquella situació, l'ira pels caiguts, el fervor religiós i el temor de la repressió -així com l'esperança d'una intervenció aliada d'última hora- encoratjarien els defensors de la ciutat, que aconseguiren fer retrocedir l'enemic i causar-li nombroses baixes. Tot i així, els reforços borbònics aturaren finalment el cop i refermaren les posicions que havien aconseguit durant el matí.

Poc després de les tres de la tarda, amb els defensors esgotats pels combats i l'enemic a la muralla, Barcelona presenta la seva capitulació. El duc de Berwick -preocupat perquè l'acarnissada resistència no acabés amb els seus millors regiments- acceptà. Acabava així "el setge més obstinat i cruel del segle" i començava la repressió sobre els austriacistes i el conjunt del Principat. Aquella derrota suposà la fi de l'estat català i de les seves institucions i lleis.

11 de setembre 1714 per Antoni Estruch
"L'11 de setembre de 1714" per Antoni Estruch/wikipedia
7) La Nova Barcelona
Un 4 d'octubre de 1734 s'acordà a Viena l'establiment d'una colònia austriacista al Banat de Tamesvar, on s'ubica l'actual Zrenjanin (Sèrbia). En aquesta nova ciutat, que duria per nom "Nova Barcelona", s'hi assentarien els exiliats austriacistes que havien hagut de fugir de Sicília i Nàpols, preses aquell mateix any per les tropes espanyoles de Felip V. Amb aquest projecte, l'emperador Carles atorgava un lloc als partidaris que l'havien servit en la seva pugna pel tron de la monarquia hispànica alhora que consolidava la zona fronterera amb l'Imperi Otomà. El primer contingent de pobladors arribà el 1735, al qual s'hi sumaren de nous el 1736. Entre els exiliats austriacistes -se'n calcula uns 800 pel conjunt del Banat- predominaven els catalans, si bé també n'hi havia de valencians, aragonesos, castellans, napolitans o sicilians. Un cens de data imprecisa en cita com a residents alguns personatges cabdals de la Guerra de Successió, com els guerrillers Bac de Roda i Carrasquet o el militar i historiador Francesc de Castellví. Malgrat que el 1737 ja s'havien dissenyat els plans per a la ciutat, la seva vida fou brevíssima. La dificultat per adaptar-se a la regió dels colons -molts dels quals vells i inhàbils- així com l'avenç dels turcs (1737) i l'eclosió d'un brot de pesta (1738) feren fracassar definitivament el projecte. Els exiliats foren llavors reubicats a Àustria i Hongria o reintegrats a l'exèrcit imperial.

Plànol de la Nova Barcelona/Östa. Finanz und Hoffkamerarchiv, Viena
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] En construcció: poc a poc anirem afegint-ne més... També et pot interessar:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada