L'Alguer i Sardenya durant la Guerra de Successió (1708-1718)

Versió escrita de la ponència "Els fets de 1714 i les conseqüències en la relació entre Catalunya i Sardenya" que vaig presentar a l'Alguer en motiu de la Diada Nacional de Catalunya i la commemoració del Tricentenari convidat per l'Espai Llull. Representació de la Generalitat a l'Alguer.

El context general de la guerra
L’any 1700, el malaltís rei de la monarquia hispànica, Carles II, mor sense descendència i amb un testament polèmic. Les principals potències europees l’han pressionat fins l’última hora per imposar el candidat que els és més afí: finalment guanya la França del Lluís XIV i el seu nét –Felip d’Anjou– és designat successor. El nou horitzó que es dibuixa a Europa, amb una poderosa aliança entre els dos monarques Borbons i llurs imperis de tipus absolutista, inquieta molt la resta de corts europees. Anglaterra, doncs, promou la constitució de la Gran Aliança de l’Haia juntament amb Àustria i Holanda per a restablir l’equilibri al continent. L’any 1702 esclata la guerra entre els Borbons i les potències de l’Haia, que acorden conquerir la península i entronitzar a l’Arxiduc Carles d’Àustria com a rei de la monarquia hispànica.

Per aconseguir els seus objectius, Anglaterra i els seus aliats cerquen complicitats en diversos territoris peninsulars, que els han de servir com a cap de pont per a la invasió. L’any 1703 s’hi suma Portugal. El Principat de Catalunya, malgrat les creixents tensions que manté amb el govern de Felip V i les afinitats comercials i polítiques amb anglesos i holandesos, es manté fidel. No serà fins al 1705, quan la oprimida facció austriacista s’ha fet forta i s’ha coordinat amb els aliats en el pacte de Gènova, que les institucions catalanes acaben per reconèixer Carles d’Àustria com a rei quan aquest pren Barcelona. Poc més tard, Aragó i València faran el mateix.

Vista de Càller (inicis s.XIX) / William I. Pocock-Natural Maritime Museum, Greenwich, London

El tauler mediterrani

A Sardenya, regne de matriu catalano-aragonesa, els lligams amb els territoris de la Corona d’Aragó eren ben estrets. L’establiment d’una estructura institucional d’inspiració catalana durant la conquesta del’illa (ss.XIV-XV), la intitulació dels nous feus a nobles d’origen ibèric o l’existència de forts vincles comercials entre una banda i l’altra del mar expliquen perquè les classes dirigents sardes del 1700’ estan tant catalanitzades i hispanitzades que fins i tot usen el català i el castellà com a llengües vehiculars. Així, en el context d’un conflicte d’escala no només peninsular sinó també europea, el paper que prengués Sardenya també era rellevant, no tant per la seva discreta demografia i riquesa sinó sobretot per la seva posició estratègica al mig del Mediterrani.

Com els territoris de la monarquia hispànica que acaben per abraçar la causa de l’Arxiduc Carles, Sardenya inicialment segueix sent partidària de Felip V. Només les grans famílies de les elits –més sensibles a les intrigues de la cort– prenen part en un o altre bàndol segons uns criteris més lligats a llurs interessos que a qüestions d’ordre polític. Així, malgrat que la inèrcia juga a favor, el virrei de Sardenya haurà d’aplicar una política aïllacionista per evitar subversions i influències austriacistes a l’illa. En un procés de creixent crispació, l’actuació repressiva del virrei sobre els austriacistes sards –amb confiscacions de béns i expulsions– juntament amb una economia de guerra i un comerç bloquejat, portaran a una progressiva contestació de l’autoritat felipista: l’austriacisme sard va guanyant adeptes. D’aquesta manera, l’any 1708 es produeix una rebel·lió austriacista a la Gaddura que agitarà també l’Alguer. Aquell mateix estiu, la flota anglesa bombardeja Càller, que el virrei –mancat d’efectius– haurà d’entregar juntament amb la resta de l’illa. En referir-se a la presa aliada de Sardenya, Feliu de la Penya destaca «el contento de los sardos viéndose reintegrados a su antigua patria de Cataluña».

Els dos contendents al tron i llurs respectives aliances c.1706

L’etapa austriacista de Sardenya és un període poc estudiat, del qual en podem només referir una situació econòmica precària i una certa continuïtat político-institucional. A finals de 1708 es crea el Regiment d'Infanteria n.24 Carles Llorach, que aplega centenars d'homes vinguts Catalunya i els soldats borbònics que es passaren a la causa de l'Arxiduc quan Sardenya caigué en el seu domini. L’any 1710 l’illa sofreix una temptativa d’invasió borbònica des de Gènova que serà frustrada per la flota anglesa. Des de Barcelona, on l’Arxiduc Carles havia establert la seva cort, s’enviaran els primers virreis i les disposicions pertinents per a la governació de l’illa, orientades sobretot a la defensa del territori i a una incipient recuperació de l’economia. Malgrat les dificultats, Sardenya viu un període de relativa estabilitat durant la dominació austriacista. És llavors quan es produeixen tot un seguit de canvis polítics que capgiren la situació: amb la mort de l’emperador d’Àustria sense descendents, l’Arxiduc  és designat com al seu successor –fet que Anglaterra aprofita per a sortir d'una guerra que ja no li convé– i els exèrcits de l’aliança abandonen Catalunya junt amb Carles.

Així, l’any 1713 Barcelona s’ha quedat sola i comença a ser assetjada per terra i mar pels borbònics, que tenen una superioritat aclaparadora d’efectius. En aquesta situació de resistència i misèria, les embarcacions que arriben a la ciutat amb provisions i aconsegueixen superar el bloqueig són rebudes amb gran alegria per la població. D’entre aquestes, els dietaris de l’època testimonien que també n’arribaven de Sardenya (3 i 14 gener, 7 febrer i 20 març de 1714). Procedirien d’enclaus com l’Alguer, on es recolliren almoines entre els feligresos més benestants per a finançar als resistents catalans. Però també hi havia sards a l’altre bàndol. El més important d’ells és Vicente Bacallar y Sanna, biògraf de Felip V i autor dels Commentarios de la guerra de España (1725). En la mateixa obra s’elogia el tinent de granaders sard José Delitala, qui participà en els sagnants assalts de Barcelona de l’agost. Menys èpica seria la vida de l’adroguer sard domiciliat a Barcelona, Esteban Ochanu, qui després de la derrota es presentà al notari per certificar que sempre havia estat partidari de Felip V.

Gravat anònim del setge de Barcelona de 1714

L'epíleg: separació i oblit
Si bé Barcelona caigué l’any 1714, essent el darrer escenari de la guerra, Sardenya romangué en mans del ja emperador Carles d’Àustria. Sicília en canvi fou dada als Savoia per a agrair-los el seu ajut al bàndol austriacista. Més tard, però, tot i les negociacions de pau que posaren fi al conflicte a escala europea, Felip V d’Espanya reinicià les hostilitats contra l’emperador Carles envaint Sardenya l’any 1717. En aquest context l’Alguer fou assetjada, resistint durant 40 dies a l’enemic, fet que evidenciaria una certa complicitat de la població amb l’austriacisme. L’atac felipista a l’illa tingué un gran rebuig internacional i de seguida es constituí una aliança entre les grans potències europees que n'expulsà els espanyols l’any 1718. En les noves negociacions de pau, Sardenya passarà ara als Savoia i Sicília a l’emperador d’Àustria. Així, la mateixa guerra que suposà la fi de la sobirania del Principat de Catalunya, tallarà el vincles existents durant gairebé 400 anys entre Sardenya i els antics territoris de la Corona d’Aragó. 

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per saber-ne més:

- GUIA, LL. (2012) Sardenya, una història pròxima. Catarroja-Barcelona: Ed.Afers
- MANCONI, F. (2010) Cerdeña, un reino de la Corona de Aragón bajo los Austria. PUV

- FARINELLI, M. (2014) Història de l'Alguer. Barcelona: Llibres de l'Índex
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

[Cròniques de Sardenya] T'ha agradat aquest article? També et pot interessar...
- Més enllà de l'Alguer: el llegat català a Sardenya

Sardigna e s'Alighera in sa Gherra de Sutzessione ispagnola (1708-1718)

Tradutzione fata dae Sarvadore Serra de su testu de sa conferèntzia "Sos fatos de su 1714 e sas consecuèntzias in sos ligàmenes intra Catalugna e Sardigna" chi apo presentadu in s'Alighera pro ammentare sos treghentos annos de sos fatos e sa Die Natzionale de Catalugna invitadu dae s'Espai Llull. Representació de la Generalitat a l'Alguer.

Su cuntestu generale de sa gherra

In su 1700, su re ispagnolu Càralu II si nche morit sena lassare eredes e cun unu testamentu chi no agradat a totus. Sos poderios europeos l’ant inghiriadu fintzas a s’ùrtimu pro lu cumbìnchere a isseberare sa pessone chi lis praghiat de prus: in fines binchet sa Frantza de su Re Sole e su nebode suo Filipu de Anjou est inditadu comente sutzessore. S’orizonte nou chi s’est disinnende in Europa, cun una alliàntzia poderosa intre sos duos monarcas Borbones e sos impèrios issoro de tipu assolutista, faghet inchietare meda su restu de sas cortes europeas. S’Inghilterra, tando, promovet sa costitutzione de s’Alliàntzia manna de s’Haia paris cun Àustria e Olanda pro torrare a istabilire s’echilìbriu in su continente. In su 1702 cumintzat sa gherra intre sos Borbones e sos poderios de s’Haia, chi sunt de acordu pro cunchistare sa penìsula ibèrica e intronizare s’Archiduca Càralu de Àustria comente re de sa monarchia ispànica.

Pro cunsighire sos obietivos issoro, s’Inghilterra e sos alliados suos chircant agiudu in unos cantos territòrios peninsulares, chi lis diant servire comente base pro s’invasione issoro. In s’annu 1703 s’agiunghet su Portugallu. Su Printzipadu de Catalugna, a bètia de sas tensiones semper prus mannas cun su guvernu de Filipu V e sas afinidades cummertziales e polìticas cun sos inglesos e sos olandesos, si mantenet fidele. Petzi in su 1705, cando sa fratzione austriatzista oprìmida si faghet forte e si coòrdinat cun sos alliados in su patu de Gènova, sas istitutziones catalanas reconnoschent a Càralu de Àustria comente re cando custu leat Bartzellona. A pustis de pagu, Aragona e Valèntzia faghent su matessi.

Bista de Casteddu (cumintzu XIX sèculu) / William I. Pocock-Natural Maritime Museum, Greenwich, London

In mesu a su Mediterràneu

In Sardigna, rennu de màdrighe catalanu-aragonesa, sos ligàmenes cun sos territòrios de sa Corona de Aragona sunt astrintos a beru. S’istabilimemtu de una istrutura istitutzionale de ispiratzione catalana in su tempus de sa cunchista de s’ìsula (ss. XIV-XV), s’intitulatzione de sos fèudos noos a nòbiles de orìgine ibèrica e s’esistèntzia de ligàmenes cummertziales fortes dae un’ala a s’àtera de su mare faghent cumprèndere proite sas classes dirigentes sardas de su 1700 sunt gasi catalanizadas e ispanizadas a su puntu de impreare su catalanu e s’ispagnolu comente limbas veiculares. Duncas, in una gherra chi no interessat s’Ispagna ebbia ma totu s’Europa, sa Sardigna tenet una parte de importu, pro more de sa positzione istratègica sua in su Mediterràneu.

Sa Sardigna, a sa prima, est a s’ala de Filipu V. Su vitzerè sighit una polìtica isulatzionista pro istransire influèntzias austriatzistas. Ma s’atzione repressiva contra a sos austriatzistas – cun cunfiscas de benes e espulsiones dae s’ìsula – paris cun una economia de gherra e unu cummèrtziu blocadu, giughent a una cuntestatzione progressiva de s’autoridade filipista: aumentant sos chi sunt in favore de Càralu. E in su 1708 b’at una rebellia austriatzista in Gaddura chi interessat fintzas S’Alighera. Cussu istiu matessi, sa flota inglesa bombardat Casteddu, e su vitzerè tzedit sa tzitade paris cun su restu de s’ìsula. Cando si referit a sa conchista alleada de sa Sardigna, su coevu cronista catalanu Feliu de la Penya ponet in annotu «el contento de los sardos viéndose reintegrados a su antigua patria de Cataluña».

Sos duos cuntendentes a su tronu e sas alleàntzias issoro in su 1706

Sa fase austriatzista de Sardigna est un’època pagu istudiada; podimus petzi riferire una situatzione econòmica precària e una tzerta continuidade polìticu-istitutzionale. A sa fine de su 1708 si costituit su Regimentu de Fanteria n.24 Carles Llorach cun chentos de òmines bènnidos dae sa Catalugna e sos sordados borbonicos chi fiant colados a sa càusa de s'Arciduca cando sa Sardigna aiat rùidu in sas manos suas. In su 1710 sos borbones proant a l’invàdere dae Gènova ma sa flota inglesa no los lassat colare. 

Dae Bartzellona, in ue s’Archiduca Càralu aiat postu sa corte sua, mandant sos primos vitzerès e sos disponimentos pro su guvernu de s’ìsula, orientados mescamente a sa defensa de su territòriu e a su recùperu de s’economia. A bètia de sas dificultades, sa Sardigna connoschet unu tempus de istabilidade relativa. Est tando chi b’at totu una sèrie de cambiamentos polìticos chi ponent sas cosas a susu in giosso: cun sa morte de s’imperadore de Àustria sena discendentes, a s’ Archiduca l’issèberant comente sutzessore suo – de custu s’ Inghilterra nde bogat profetu pro abbandonare una gherra chi no li torrat a contu – e sos esèrtzitos de s’alliàntzia abbandonant sa Catalugna.

Duncas in s’annu 1713 Bartzellona abbarrat a sa sola e sos borbones, chi sunt prus fortes, cumintzant a l’inghiriare dae mare e dae terra. In custa situatzione de resistèntzia e misèria, sas naves chi crompent a sa tzitade cun sas provistas resessende a nche colare su blocu sunt retzidas cun alligria manna dae sa gente. In mesu de custas, narant sas crònacas de s’època, nd’arribbant fintzas dae Sardigna (su 3 e su 14 de ghennàrgiu, su 7 de freàrgiu e su 20 de martzu de su 1714). Benint dae enclaves comente s’Alighera, in ue colliant dinare dae sos parrochianos prus ricos pro finantziare sos resistentes catalanos.

Però b’at sardos fintas a s’ala contrària. Su prus importante est Vicente Bacallar y Sanna, biògrafu de Filipu V e autore de sos Commentarios de la guerra de España (1725). In sa matessi òpera issu bantat su tenente sardu de sos granaderis José Delitala, chi leat parte in sos assaltos sambenosos a Bartzellona de austu. Prus pagu èpica sa vida de su butegheri sardu residente in Bartzellona, Esteban Ochanu, chi a pustis de sa derrota si presentat a unu notàriu pro tzertificare chi est istadu semper a s’ala de Filpu V.

Istampa anònima de s'assìtiu de Bartzellona in su 1714

S'epìlogu: ischirriada e irmentigu

Bartzellona ruet in su 1714. Sa Sardigna abbarrat in manos de Càralu de Àustria. Sa Sitzìlia la dant a sos Savojas pro los cumpensare de s’agiudu issoro in sa gherra. Pustis, Filipu de Ispagna torrat a cumintzare a gherrare contra a s’imperadore Càralu e invadet sa Sardigna in su 1717. In custu cuntestu S’Alighera est assediada, resistende pro 40 dies a s’inimigu. Tando sos poderios europeos faghent un’àtera alliàntzia e in su 1718 nche bogant sos ispagnolos dae Sardigna. In sas negotziatziones de paghe, sa Sardigna colat a sos Savojas e sa Sitzìlia a s’imperadore de Àustria. Duncas, sa matessi gherra chi faghet agabbare sa soverania de su Pintzipadu de Catalugna segat sos ligàmenes chi b’at àpidu pro 400 annos intre sa Sardigna e sos territòrios antigos de sa Corona de Aragona.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Sardegna e l'Alguer nella Guerra di Sucessione spagnola

Il mio amico algherese Francesco Masia ha fatto la traduzione del testo della relazione su "Gli eventi del 1714 e le loro conseguenze sul rapporto tra la Catalogna e la Sardegna" che ho presentato a l'Alguer in occasione del terzo centenario dei fatti e della Giornata Nazionale della Catalogna, invitato dallo Espai Llull. Representació de la Generalitat a l'Alguer. Moltes gràcies, Francesco!

Il contesto generale della guerra

Nel 1700 il cagionevole Re della monarchia ispanica, Carlo II, moriva senza lasciare discendenza e con un testamento combatutto. Le grandi potenze europee avevano agito pressioni fino all'ultima ora per imporre un candidato che fosse loro più propizio: alla fine vinse la Francia e successore fu nominato il  nipote del Re Sole, Filippo d'Angiò, che divenne Filippo V. Il nuovo orizzonte che si disegnava in Europa, con una potente alleanza tra i due monarchi borbonici (con i loro imperi assolutisti), preoccupava molto le altre corti europee. L’Inghilterra, quindi, promosse la formazione della Grande Alleanza dell'Aia insieme con l'Austria e i Paesi Bassi, per ristabilire l'equilibrio nel continente. Nel 1702 scoppiò la guerra tra i borbonici e gli alleati dell'Aia, che avevano il progetto di conquistare la penisola e di fare dell'arciduca Carlo d'Austria il nuovo re della monarchia ispanica.

Per raggiungere i loro obiettivi, l'Inghilterra e i suoi alleati cercavano di coinvolgere altri territori della penisola iberica, che servissero come testa di ponte per l'invasione. Nel 1703 passò dalla loro parte il Portogallo, mentre il principato di Catalogna, nonostante la crescente tensione con il governo di Filippo V e nonostante le affinità commerciali e politiche con inglesi e olandesi, rimaneva ancora fedele al Re. Non però oltre il 1705, quando la già oppressa fazione austriaca si era rafforzata e, coordinata con gli alleati nel patto di Genova, portava le istituzioni catalane a riconoscere infine come re Carlo d'Austria, quand’esso prese Barcellona. Poco più tardi, Aragona e Valencia fecero lo stesso.

Vista di Cagliari (inizio XIX secolo) / William I. Pocock-Natural Maritime Museum, Greenwich, London

Lo scacchiere mediterraneo

In Sardegna, Regno di matrice catalano-aragonese, i legami con i territori della Corona d'Aragona erano molto stretti. Il consolidarsi, dalla conquista dell'isola (ss. XIV-XV), di una struttura istituzionale di ispirazione catalana, le intitolazioni dei nuovi feudi a nobili di origine iberica e l'esistenza di forti legami commerciali tra le due sponde mediterranee, spiegano perché le classi dirigenti sarde nel 1700 siano tanto catalanizzate e ispanizzate da utilizzare il Catalano e lo Spagnolo come lingue veicolari. Così, nel contesto di un conflitto di scala non solo peninsulare, ma ormai continentale (europea), la Sardegna assume un peso rilevante (al di là della modestia della sua popolazione e delle sue ricchezze) per la sua posizione strategica al centro del Mediterraneo.

Come i territori della monarchia ispanica che solo in un secondo tempo hanno abbracciato la causa dell'arciduca Carlo, anche la Sardegna rimane inizialmente a favore di Filippo V. Solo le grandi famiglie della elite sarda (più sensibili agli intrighi della corte) prendono una posizione, da una parte o dall'altra in base a criteri legati ai propri interessi piuttosto che alle questioni politiche. Così, anche se l’inerzia del conflitto giocava in favore dei borbonici, il viceré di Sardegna scelse una politica isolazionista per evitare sovversioni e ingerenze austriache nell'isola. In un processo di crescente tensione, l'azione repressiva dei viceré sui filo-austriaci sardi (con la confisca dei beni e espulsioni dall'isola) insieme a un'economia di guerra e al blocco dei commerci, portarono ad una progressiva contestazione dell’autorità filo-borbonica: i filo-austriaci sardi guadagnavano consensi. Nel 1708 ci fu una rivolta filo-austriaca in Gallura che agitò anche l'Alguer. Quella stessa estate la flotta inglese bombardò Cagliari, che il viceré (sprovvisto di adeguate forze militari per la difesa) dovette consegnare insieme al resto dell'isola. Nel riferirsi alla conquista alleata della Sardegna, il coevo cronista catalano Feliu de la Penya mette in rilievo «el contento de los sardos viéndose reintegrados a su antigua patria de Cataluña».

I due contendenti al trono e le loro rispettive alleanze verso il 1706

Il periodo austriaco della storia sarda resta ancora poco studiato, se ne può riferire solo una situazione economica precaria e una certa continuità politico-istituzionale. Alla fine del 1708 si costituisce il Reggimento di Fanteria n.24 Carles Llorach con centinaia di uomini venuti dalla Catalogna e i soldati borbonici che erano passati alla causa dell'Arciduca quando la Sardegna cadde nelle sue mani. Nel 1710 l'isola ha subito un tentativo di invasione dei borbonici da Genova, respinto dalla flotta inglese. Da Barcellona, dove l'arciduca Carlo aveva stabilito la sua corte, erano stati inviati i primi viceré per il governo dell'isola e le relative disposizioni, orientate principalmente alla difesa del territorio e alla ripresa dell’economia. Nonostante le difficoltà, la Sardegna godette di un periodo di relativa stabilità durante la dominazione austriaca. Fino a che una serie di cambiamenti politici produssero un nuovo sconvolgimento della situazione: alla morte dell'imperatore d'Austria, in assenza di discendenti, l'arciduca è designato come suo successore; l'Inghilterra approfitta di questo per ritirarsi da una guerra che aveva smesso di convenirle, e gli eserciti dell'Alleanza abbandonano la Catalogna insieme a Carlo.

Per questo nel 1713 Barcellona si ritrova senza alleanze e comincia ad essere assediata per terra e per mare dai borbonici, sicuri della schiacciante numerosità delle loro forze. In questa situazione di resistenza nella miseria, le navi con provviste dirette alla città che riuscivano a superare il blocco erano ricevute con grande gioia dal popolo. Tra queste, i diari del tempo testimoniano che ne arrivarono anche dalla Sardegna (3 e 14 gennaio, 7 febbraio e 20 marzo 1714). Provenivano da enclavi come l'Alguer, dove si raccoglievano gli aiuti tra i fedeli più benestanti per finanziare la resistenza dei catalani. Ma c’erano anche sardi sull’altra barricata. Tra questi si è segnalato Vicente Bacallar y Sanna, biografo di Filippo V di Spagna e autore dei Commentari sulla Guerra della Spagna (1725). In questa opera viene lodato il tenente Giuseppe Delitala, dei Granatieri di Sardegna, che aveva partecipato nel mese di Agosto ai sanguinosi assalti a Barcellona. Meno epica risulta la vicenda del droghiere sardo domiciliato a Barcellona, Esteban Ochanu, che dopo la sconfitta si rivolse al notaio perché certificasse che lui era sempre stato a favore di Filippo V.

Stampa anonima dell'assedio di Barcellona nel 1714

L'epilogo: separazione ed oblio

La caduta di Barcellona nel 1714 rappresenterà  l'ultimo atto della guerra, per cui la Sardegna rimarrà nelle mani dell’imperatore Carlo d'Austria. La Sicilia veniva invece assegnata ai Savoia, quale ricompensa per il loro aiuto nella guerra. Più tardi, tuttavia, nonostante i negoziati di pace per porre fine al conflitto a livello europeo, Filippo V di Spagna riavvia le ostilità contro l'imperatore Carlo, invadendo la Sardegna nel 1717. In questo contesto Alghero, assediata, resistette agli spagnoli per 40 giorni, rivelando così una certa complicità della popolazione con gli austriaci. L'attacco spagnolo all'isola suscitò una forte reazione internazionale e immediatamente si formò un'alleanza tra le grandi potenze europee che nel 1718 scacciò gli spagnoli. Nei nuovi negoziati di pace la Sardegna passerà ai  Savoia e la Sicilia all'imperatore d'Austria. In questo modo, la stessa guerra che aveva portato alla fine della sovranità della Catalogna aveva tagliato i legami esistenti per quasi 400 anni tra la Sardegna e i territori della ex Corona d'Aragona.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Italiano] Ti è piaciuto questo articolo? Ti può anche interessare...

> Breve Storia della Catalogna