dilluns, 28 d’abril de 2014

28 d'abril de 1794, la Diada de Sardenya

Després de la Guerra de Successió, les grans potències europees acorden la cessió del regne de Sardenya als ducs de Savoia, que reben l’anhelat títol de reis gràcies a un territori allunyat de llurs dominis continentals amb capital a Torí. Així, ja des de 1720 –en què convoquen per primera i última vegada el parlament sard– els Savoia faran una política immobilista i d'esquenes a la realitat de l'illa. Només a partir de la 2a meitat del s.XVIII, quan sembla que l'illa romandrà definitivament en les seves mans, s'engeguen un seguit de reformes de caràcter racionalitzador i centralista que, si bé tenien l'objectiu de modernitzar Sardenya, no aconseguiran millorar les condicions de vida de la gran majoria de la població.

El règim feudal dels barons i dels seus administradors -imposat durant la conquesta catalano-aragonesa- es manté, però l'aristocràcia sarda s'adona de la seva imminent decadència quan els càrrecs passen a mans de funcionaris piemontesos, que parlen francès i usen l’italià per a l’administració, llengües totalment desconegudes entre la noblesa local, que parla castellà o català, i el poble, que parla sard. Tots aquests aspectes, a més de l’accentuació de l’absolutisme, la rapacitat fiscal o la repressió de les resistències, no ajuden a millorar una situació de descontentament general amb els nous dominadors de Sardenya.

En aquest context, les idees il·lustrades arriben també a Sardenya, on circulen entre els intel·lectuals, burgesos i baix clergat dels àmbits urbans. Quaranta anys enrere ja havien inspirat la veïna república corsa de Pasquale Paoli, que acabà conquerida pels francesos el 1769. Però la França revolucionària continua amb el seu pla d'expansió i prova de conquerir Sardenya l'any 1793. Durant l'atac, davant la inoperància de l'exèrcit dels Savoia, els estaments sards es reuneixen d'urgència i s'encarreguen d'aprestar els soldats i coordinar la defensa de l'illa, rebutjant finalment el temptatiu d'invasió francès amb gran fervor popular.

Mural Angioy Orgosolo
Giuanne Angioy representat en un dels murals d'Orgosolo /AMS
Encoratjat per la victòria i havent demostrat la seva fidelitat, el parlament de Sardenya envia l’agost d’aquell any una delegació amb 5 peticions al monarca per dotar l'illa d’un estatus polític equiparable al de l’estat piemontès: 1) la convocatòria de Corts; 2) la confirmació de totes les lleis i privilegis; 3) l’exclusivitat de molts dels càrrecs públics pels nadius de l'illa; 4) la creació d’un Consell d’Estat a qui consultar totes les qüestions relatives al regne de Sardenya i 5) un ministeri al govern pels afers de l’illa. Tot i la seva moderació, totes les reivindicacions són rebutjades pels Savoia, cosa que es comunica directament al virrei de l’illa ja que el govern piemontès es nega a reconèixer la legitimitat dels estaments sards i qualsevol mena d'autonomia.

Vista la negativa a acceptar les reformes que es reclamen, alguns dels seus promotors comencen a tramar una revolta que pretenen iniciar al mes de maig. Però la inesperada detenció a Càller de Vincenzo Cabras i Bernardo Pintor –acusats de sedició vers l’estat– precipita els esdeveniments. Era el 28 d'abril de 1794En córrer la notícia, els sectors populars de Càller assalten el castell de la ciutat, desarmen als soldats que el defensaven i alliberen els presoners. Amb l'esclat revolucionari, el virrei i tots els funcionaris i soldats piemontesos -uns 500- seran capturats i expulsats de l’illa en un vaixell que és retornat al Piemont.

Tot i el caràcter revolucionari d'aquella jornada, el trencament amb els Savoia no és definitiu i al setembre arriba un nou virrei que -per primer cop- se sotmet als estaments i a la Reial Audiència sards, cada cop més incòmodes amb l'efervescència popular sorgida arran dels fets d'abril. Així, s'obre un nou període d’autogovern en què les institucions pròpies de l'illa  -d'herència ibèrica- prenen la iniciativa i miren de controlar la difícil situació. A partir de 1795 moltes comunitats pageses, envalentides, s'organitzen i trenquen el vincle feudal que les sotmetia als barons des dels temps de la conquesta catalano-aragonesa de l'illa.

Al nord de Sardenya, els aixecaments anti-feudals d'inicis de 1796 fan que el virrei i els estaments hi enviïn al jutge de l'Audiència Giuanne Maria Angioy en qualitat d'alternos, és a dir, amb plens poders civils i militars, per restablir l'ordre públic. Però a mesura que el magistrat -d'idees il·lustrades- avança pels pobles i escolta els greuges que li exposen els descontents hi empatitza cada cop més fins al punt d'acabar posant-se de la seva part. Així, en el seu camí cap  al nord de l'illa va sent rebut com un alliberador i rere seu s'hi apleguen centenars de camperols. En arribar a Sàsser, la ciutat li obre les portes al so d'un "Te Deum".

Davant la negativa del virrei i els estaments a negociar l'abolició del règim feudal, Angioy forma un heterogeni exèrcit de milicians i camperols i marxa direcció a Càller amb l'objectiu de derrocar el govern i imposar un model republicà amb el suport de França. En aquesta situació, la facció moderada del parlament sard, temorosa de l'agitació social, prefereix tornar a l'obediència als Savoia i gira l'esquena als revolucionaris. Derrotat a Macomer, Angioy ha de fugir i embarcar-se secretament camí de l'exili a París juntament amb molts altres patriotes sards. En els anys posteriors, malgrat algunes revoltes i conspiracions com la de Francesco Cilocco, executat brutalment a Sàsser (1802) o la dels màrtirs de Palabanda (1812) -també durament reprimida-, Sardenya continua sotmesa als Savoia i cada cop més empobrida.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] T'ha agradat aquest article? També et pot interessar...
Petita història de Sardenya
Genealogia del sardisme: dels orígens fins avui