diumenge, 2 de febrer de 2014

Genealogia del sardisme

Tracem una recorregut per la història dels moviments polítics sardistes, des dels primers referents històrics, passant per l'autonomisme dels anys 1920' i fins l'independentisme dels nostres dies. *Actualització 05/2016.

Malgrat el reduït pes polític que ha tingut en els darrers temps, el sardisme té una llarga història que arrela més enllà de les cronologies tradicionals per al naixement del nacionalisme (s.XIX). En aquest sentit, si bé l'aïllament propi de les illes és un factor que dificulta l'assimilació de nous postulats ideològics, el sentiment de pertinença a una comunitat definida almenys per uns límits geogràfics clars -el mar- facilita que en contextos insulars sorgeixi una consciència nacional abans que en d'altres llocs. Així, no és d'estranyar que la guerra que emprengué el Jutjat d'Arborea per unificar l'illa (1354) mobilitzés sards d'enllà dels seus dominis o que, més recentment, esclatés a Càller una revolució popular (28 d'abril de 1794) que comportà l'expulsió del virrei i els funcionaris piemontesos de l'illa, la lluita contra els abusos feudals i l'aposta per una República de Sardenya tutelada per França.

Una Renaixença coixa
Posteriorment, en paral·lel al procés d’unificació italiana i al Romanticisme europeu, es produirà el desvetllament d’una classe intel·lectual sarda (Giuanne Spano, Giusepe Manno, Vittorio Angius) que reivindicarà l’estudi del passat i de la cultura sards, però sense qüestionar la fidelitat a la monarquia dels Savoia. La manca d’una burgesia industrial darrere, la poca connexió amb la riquíssima cultura popular (oral) o la impossibilitat de vertebrar un discurs històric amb els sards al centre, expliquen perquè aquesta “Renaixença sarda” quedà interrompuda i per tant, incomplerta. En l’imaginari sardista també hi té un paper destacat el bandolerisme sard de finals s.XIX, interpretat com a un fenomen de resistència la repressió de les autoritats estatals que deriva, però, de codis d'honor i conducta tradicionals, difícilment acomodables al funcionament de l’estat liberal modern, que ni arriba ni se l'espera.



El poble sard representat en un dels famosos murals d'Orgosolo

Després del 1847, quan es produeix la “Fusió Perfecta” per la qual Sardenya perdia llurs institucions i lleis pròpies per igualar-se als territoris savoians de Terraferma, alguns personatges com Giovanni Battista Tuveri, Giovanni Siotto Pintor o Girogio Asproni comencen a reclamar reformes i una major autonomia per resoldre la “qüestió sarda”. Però el sardisme polític pròpiament dit no apareix fins la fundació del Partit Sard d’Acció (PSd'Az) per Camillo Bellieni i Emilio Lussu al 1921. Aquest moviment de masses trobava les seves bases en els milers d’ex-combatents sards que durant la 1a Guerra Mundial, en els patiments a les trinxeres, s’havien adonat de la pertinença a una mateixa comunitat històrica diferent de la dels seus connacionals italians. Enquadrats en la Brigata Sassari, l’únic cos de l’exèrcit format per soldats d’un territori concret, foren el contingent més aguerrit i un dels que pagà més cara la guerra. Infosos d’orgull ètnic, els seus joves eren llençats a l’atac al crit de “Avanti Sardegna!” i es comunicaven en sard, donat que molts d’ells no sabien italià i per a evitar la infiltració de soldats austríacs, que el parlarien millor: “Si ets italià, parla sard” era la seva consigna. 


El naixement del sardisme
Els qui tornaren a Sardenya després de la dolorosa aventura –probablement el seu primer viatge al "continent"– s’organitzaren entorn a la idea d’aconseguir una autonomia que millorés la gestió de l’illa i la situació de pobresa que s’hi vivia. Tot i així, aquest ideal, embolicat amb la bandera dels Quatre Moros, no implicarà una ferma recuperació de la llengua ni el concepte de nació. Malgrat el prometedor inici del partit, segona força a les eleccions de 1921, es veuria aviat estroncat per l’avenç del feixisme: després dels enfrontaments inicials i les fortes tensions, una part dels sardistes del PSd’AZ passaran a les files d’una delegació del Partit Nacional Feixista “sarditzada” expressament per assimilar-los, mentre que la resta entraran en la clandestinitat per a evitar represàlies o s’exiliaran de l’illa.

Congrés del Partit Sard d'Acció (Armungia, inicis dels anys 1920')
Amb l’arribada dels Aliats a Sardenya al 1943, el PSd’AZ comença a reprendre la seva activitat. Disconforme amb el caràcter autonomista del partit, Bastià Pirisi funda Lega Sarda, obertament independentista, però que no tindrà èxit electoral i desapareixerà. Al 1948, Lussu també se n’escindeix i crea l’efímer Partit Sard d’Acció Socialista, que es dissoldrà l’any següent en el Partit Socialista italià. En aquest context s’aprova un estatut especial per a Sardenya (1948), com el que tindran Sicília, Val d’Aosta, Trentino-Alto Adige i Friuli-Venezia Giulia, amb un caràcter eminentment administratiu i sense cap menció al “poble sard” o la seva llengua, sinó només com a “regió autònoma”. 

Esperances a mig gas
Afeblit per la sortida del carismàtic Lussu, el PSd’AZ s’aliarà amb la Democràcia Cristiana, que governarà l’illa durant els anys posteriors (1949-79), en que s’aplicaran els primers plans d’industrialització i millora econòmica, poc reeixits, i s’iniciarà el fenomen de la migració cap a Itàlia i el continent, on centenars de milers de sards buscaran un futur millor. Amb els canvis socials i econòmics dels anys 60’ –entre els quals la difusió dels mitjans de comunicació de masses en italià i un sistema de vida “modern”– el nacionalisme sard s’actualitza, dins i fora del PSd’AZ, amb noves concepcions més radicals: d’una banda es teoritza sobre la necessitat d’una reconstrucció de la identitat sarda reivindicant la història, la llengua i la cultura pròpies en “perill d’extinció”; de l’altra, es desenvolupa la idea que l’única manera d’aturar la colonització italiana és l’assumpció d’una “via sarda” al socialisme, de caràcter cooperativista i adequada a la realitat de l’illa. El màxim exponent de tota aquesta reformulació serà el polièdric intel·lectual Antoni Simon Mossa, nascut a Pàdua però d’origen alguerès, qui superant l’autonomisme postularà fins i tot la possibilitat d’una federació mediterrània entre una Sardenya independent, Còrsega i els Països Catalans.

Revolta popular contra l'instal·lació d'una base
militar italiana a Pratobello (1969)
Als anys 70’ s’empeltarà al bagatge ideològic sardista les idees anticolonialistes procedents de l’extrema esquerra italiana, tendència que cristal·litzarà en un nou moviment, Su Populu Sardu (1972), que incorpora ja plenament la qüestió lingüística per a combatre la ràpida italianització que s’estava produint a l'illa. Així, es funda el Comitadu pro sa Limba Sarda (1976), que recollirà en un any més de 15.000 signatures per presentar al Consell Regional una proposició de llei per a incorporar el bilingüisme sardo-italià a l’illa; però la iniciativa no prosperarà pel poc interès de la Regió i l’oposició del govern estatal. Mentrestant el PSd’AZ, en hores baixes, adoptarà un posicionament més nacionalista i la defensa de la llengua, fet que farà créixer molt la seva representació parlamentària i fins i tot posar un president de la regió de l’esquerra sardista, Mario Melis (1982/1984-89). 

Acords i desacords
De l’estancament i els conflictes interns del sardisme sorgiren nous moviments com el Partidu Sardu Indipendentista (1984) o, més tard, Sardigna Natzione (1994), fundada per l'alguerès Anghelu Caria i Bustianu Cumpostu. Els discrets resultats al 1999 d’aquesta darrera formació faran que s’acabi presentant amb un ja molt afeblit PSd’AZ a les eleccions del 2004, cosa que provocarà l’escissió de Gavino Sale, qui fundarà el nou Indipendentzia Repùbrica de Sardigna iRS (2002), moviment que assumirà els postulats anti-globalització i el pacifisme per arribar a la República Sarda i recuperarà el símbol de l’arbre desarrelat d’Arborea com a bandera. Però, electoralment iRS tampoc arrenca ni aconsegueix cap escó (2004, 2009), mentre que el PSd’AZ passa a encarnar un centredreta autonomista de mà de la coalició berlusconiana Popolo della Libertà, cosa que provocarà l’escissió d’una facció autonomista a l’esquerra, Rosso Mori (2009). A banda queda A Manca pro s’Indipendentzia (2004), organització comunista-independentista sarda, acusada falsament de terrorisme. 

L’atomització de l’independentisme sard en diverses faccions, partits i moviments, cap d’ells violent, però alguns amb formes ben curioses com el Partidu Indipendentista Sardu PAR.IS i la seva “república independent” a l'illot de Malu Ventu, el desconeixement generalitzat de la història de Sardenya i la pèrdua de la llengua sarda o l’existència d’un regionalisme asèptic invocat per tots els partits que es presenten a l’illa, són alguns dels fenòmens que expliquen la marginació de l’opció independentista en els darrers anys.

Noves perspectives
Tot i així, el nou context que s’obre vers el 2010, caracteritzat per la crisi econòmica, el retrocés de l’estat del benestar al sud d’Europa i el poder de les xarxes socials presenta nous escenaris i reptes als quals l’independentisme sard no n’és aliè. Indubtablement els processos d’autodeterminació català i escocès també estimulen a un sardisme que ja reconeix la via autonomista com a esgotada però que és conscient de les grans dificultats que implica l’emancipació nacional sarda, inviable si no és amb una fase de maduració econòmica i social prèvia. 

D’aquesta idea sorgeix ProgReS-Progetu Repùblica (2011), escissió de l’IRS que constitueix un nou partit socialdemòcrata que pretén amalgamar les opcions independentistes i les plataformes cíviques del territori per a constituir un projecte sobiranista amb possibilitats de governar i d’impulsar els canvis per assolir la no-dependència de l’estat italià. De ProgReS encara se n’escindirà una vessant més liberal que encarnarà el nou Partito dei Sardi (2013), amb un programa de sobirania econòmica que aigualeix la qüestió social que reivindiquen les altres formacions sardistes actuals. També al 2013 apareix el Fronte Independentista Unidu, minoritari i representant de l’extrema esquerra independentista vinculat amb A Manca, àmbit en el que naixerà el nou partit Libe.r.u (Liberos, Rispetados, Uguales) l'any 2016.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
*Article publicat en la seva versió ampliada a Vilaweb (10/2/2014)
[Cròniques de SardenyaT'ha agradat aquest article? També et pot interessar...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada