dilluns, 3 de febrer de 2014

2014: la Primavera Sarda?

Ombres al paradís
Sardenya es pot considerar per molts aspectes la darrera colònia d’Itàlia: la gestió dels recursos energètics i la seva extracció poc respectuosa amb el territori, la manca d’inversió en infraestructures, una relació econòmica amb l’estat basada en l’exportació de matèries primeres i la importació de productes ja transformats, l’establiment forçat de les bases militars o l’enviament a l’illa de residus com ara les escombraries de Nàpols en són alguns exemples. A banda queda el tema de la pròpia identitat. Sardenya no és Itàlia, de fet té moltes més coses en comú amb la península Ibèrica. Però, si no és Itàlia, què és? Podríem considerar Sardenya com a una nació “inacabada”, que no ha pogut o sabut reivindicar la seva història ni la seva llengua. Perquè? Hi ha molts factors que ho podrien explicar, però de segur que el jacobinisme italià en la qüestió lingüística i l’acomodament social al secular domini teledirigit hi tenen molt a veure. Als 80’ el sardisme autonomista encara va assolir una certa força, però en els anys posteriors la política sarda es va compassar a l’italiana. 

Fins avui, amb una Sardenya italianitzada i desconeixedors de les seves profundes arrels, els sards no han sabut donar una resposta unitària als tripijocs de la vella Roma. Però el desencant vers la política tradicional i l’antipolítica estèril, la fatiga per la corrupció i la crisi i els nous horitzons que albiren les xarxes poden provocar moviments insospitats. El 16 de febrer els sards escolliran qui governarà l’illa durant els propers 5 anys. La partida encara no s’ha acabat.


Berlusconi amb el president de Sardenya, Ugo Cappellacci
Els contendents
Però, com concorre a les eleccions l’independentisme sard? Té opcions de guanyar? L’independentisme sard va a les eleccions desunit, però això no és nou ni hauria de ser inconvenient per se. El problema és el mateix sistema (tan italià) de les coalicions, en les quals les diverses sensibilitats del sardisme s’ubiquen “estratègicament”. Guanya la coalició que entre tots els seus partits suma més vots, per això el candidat que aconsegueix aglomerar els partits més importants té naturalment més possibilitats. Hi ha un factor a considerar, però, i és que a banda del partit també es vota directament el president, cosa que pot desequilibrar una mica la balança de forces. A grans trets la situació actual és aquesta:

- Qui Ora Ugo Cappellacci (Forza Italia, PSd’AZ, Unione di Centro, Unione Democratica Sarda, Fratelli d’Italia-Centrodestra Nazionale i Zona Franca-Lista Randaccio). Podríem definir-la com “dreta liberal” i va encapçalada per un candidat a la reelecció i berlusconià fidel (també està sent investigat per la Justícia), que no dubta però en denunciar els atacs a l’autonomia de l’illa quan això li convé. Molt qüestionat pel seu pla paisatgístic, promet la constitució de Sardenya com a Zona Franca com a solució a la crisi. Dins d’aquesta coalició hi trobem el PSd’AZ en la seva vessant autonomista.

- Cominciamo il Domani de Francesco Pigliaru (Partito Democratico, Sinistra Ecologia Libertà, Partito Socialista Italiano, Rifondazione Comunista-Comunisti Italiani, Centro Democratico, Italia dei Valori-Verdi, Partito dei Sardi, Rosso Mori, La Base, Indipendentzia Repùbrica de Sardigna, Unione Popolare Cristiana). Coalició potent en quant a partits però amb un lideratge d’emergència, doncs llur candidata fins fa poc era Francesca Barracciu, que va ser forçada a retirar-se per un cas de corrupció. Al centre-esquerra, assumeix l’autonomisme que representen La Base i Rosso Mori així com iRS i Partito dei Sardi, que opten per una estratègia possibilista i poc coherent.

- Sardegna Possibile de Michela Murgia (ProgReS, Gentes, Comunidades). Coalició articulada pel Progetu Repùblica, partit clarament independentista, que inclou també una llista cívica i una agrupació de comunitats del territori en un conjunt de caràcter socialdemòcrata. Parteix de l’idea que cal posar Sardenya al centre de la política i fer-ne una reforma estructural (econòmica, social i cultural) per tal que pugui funcionar de forma autònoma i garantir un millor nivell de vida als sards així com una gestió més eficient i respectuosa dels recursos de l’illa. Pot vantar-se de no tenir cap candidat investigat a la llista, que encapçala una coneguda i apreciada escriptora d'origen humil. Un dels fets més notoris de la seva campanya és que ha obert el seu programa electoral a un procés participatiu (OST) per a definir els punts claus i ha compartit experiències amb l’SNP escocès i els partits sobiranistes catalans.

Michela Murgia i Omar Onnis (ProgReS) visiten el parlament català
A banda d’aquestes tres coalicions, en segueixen d’altres més minoritàries com la de Mauro Pili amb diversos partits del centre-dreta, Gigi Sanna i el seu Movimento Zona Franca i el Fronte Independentista Unidu de Predu Frantziscu Devias.  La inèrcia heretada i la novetat que suposa ProgReS portarien a pensar en un empat entre les dues opcions “estatals” (Cappellaci-Pigliaru) seguides per Sardegna Possibile, però l’enorme desplegament realitzat per aquesta formació i l’efecte Murgia, que dóna molta credibilitat al projecte independentista, poden deparar moltes sorpreses. 

El que hi ha en joc
A banda d’això, hi ha diversos aspectes claus que poden influir en el resultat final de les eleccions:

1) La gestió del desastre provocat pel cicló Cleopatra i els diversos factors que en van agreujar les seves conseqüències: l’actual president va quedar molt tocat per aquesta crisi, doncs l’oposició el va acusar pel seu pla paisatgístic, molt permissiu. A banda, les ajudes als afectats comencen a trigar.

2) La famosa qüestió de la Zona Franca, que aixeca passions entre els sards, o sigui la possibilitat de que l’illa esdevingui una gran zona exempta d’impostos duaners per tal d’afavorir el comerç internacional, la creació d’ocupació i el desenvolupament econòmic. No cal dir que aquest model és perillós per la seva afectació al medi i perquè no posa unes bases sòlides al creixement, per això també té detractors.

3) La xacra de l’atur, que al 2013 arribà al 18% i que té una especial incidència a la zona minera del Sulcis-Iglesiente, on la lluita dels miners per mantenir els seus llocs de treball és desesperada. Derivat d’aquest problema, el creixement de les dinàmiques d’emigració i el despoblament d’alguns nuclis. Un altre aspecte clau és l’extensa corrupció política i la gran quantitat de consellers investigats, molts dels quals segueixen al seu càrrec.

4) El buit electoral que deixen els grillini (Movimento 5 Stelle), que després d’haver aconseguit uns resultats excepcionalment bons en les eleccions estatals de 2013 (29%), no es presenten a les regionals per discrepàncies dels candidats regionals amb Grillo. Qui sàpiga mobilitzar el que va ser un vot de protesta i el gran volum d’indecisos pot guanyar.

5) La llengua sarda és un aspecte tan complicat que cap partit gosa parlar-ne de forma clara, ni els propis independentistes, que normalment parlen l’italià entre ells (!) Minoritzat als grans mitjans de comunicació i a l’escola i amb variants regionals importants, el sard ha estat fins fa poc una llengua sense normativització. Actualment l’estàndard de Llengua Sarda Comuna sembla tenir un cert consens, però les diverses lleis que contemplen la difusió i tutela del sard (1997, 1999) no han aconseguit res fora de l’àmbit folklòric. Avui el sard és una llengua parlada a les zones rurals, sobretot dins de casa i amb una transmissió molt sovint interrompuda a les noves generacions, en especial a les nenes. Cal una aposta en ferm per l’escola en sard que hauria d’incloure també les altres llengües de l’illa (alguerès, sassarès, gallurès i tabarquí) a les seves respectives zones.

Les eleccions són properes i el to va pujant. Pot ser l’última oportunitat per aconseguir un govern dels sards i per als sards, que és el que necessita Sardenya per poder millorar i sortir d’una crisi que no ve d’ara però que els governs teledirigits no han volgut mai resoldre. Si en els propers 5 anys no es produeixen els canvis que cal fer, serà massa tard. Seguirem amatents. 
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Article publicat en la seva versió ampliada a Vilaweb (10/2/2014)
Vegeu també:
> Genealogia del sardisme
> "Els catalans ja heu decidit i res no us impedirà d'assolir allò que voleu" (Vilaweb) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada